Fa uns anys vàrem passar una setmana caminat pel parc de Sant Maurici. Ens muntàrem una ruta que anava d’un refugi a un altre i cada dia feíem una excursió diferent. Set dies sense llum, aigua corrent i telèfons mòbils molestant (i la barba creixent més que mai). Pasàrem pels refugis d’Ernest Mallafrè, el de l’Estany Llong (per tant pujàrem dues vegades el pas del Portarrò d’Espot), i per últim el refugi de Josep Maria Blanc on pujàrem al Pic Peguera (bé jo no vaig arribar, em vaig quedar a uns 10 metres dels 2980 de la seva alçada, encara no m’atrevia a grimpar)
Val la pena passar uns dies a l’estiu entre aquests muntanyes, envoltats de llacs d’aigua neta i respirant aire pur i gaudint de la natura. Allà és on he vist la rabosa més gran que recorde i he escoltat més varietat d’ocells.

Moltes vegades he passat per l’AP-7 en el tram de Figueres, i sempre m’havia fixat amb aquest estrany aqüeducte destrossat per les obres de l’autopista. Ara aquesta última vegada ha estat especial, estranya…. ja que fa uns mesos vaig llegir la novel·la de Vicenç Pagès Jordà “Els jugadors de whist”. Un dels protagonistes mor tràgicament en aquest aqüeducte, com relata l’autor en un article en El Periódico:
En Biel Matas Madison va morir el 16 d’agost de 1977. La mort es va
produir per traumatisme cranial quan es va precipitar daltabaix de
l’aqüeducte del castell de Figueres. Va caure a l’autopista i poc
després li va passar per damunt un camió carregat de roques ornamentals.
Ara cada vegada que passe li tinc una mica més de respecte, però també em recorda una gran novel·la que recomane llegir. Tant aquesta com “La felicitat no és completa”.

Un dissabte del mes passat vàrem pujar al puntal del llops, un petit poblat ibèric que hi ha abans d’entrar a Olocau. Aquest poblat formava part del sistema defensiu i de vigilància de la ciutat d’Edeta. Des de dalt, a més del poble d’Olocau es poden vore, per un costat el Castell del Real amb Marines vell al fons, i crec que també Gàtova. Per l’altre costat es veu la plana que va des de Marines nou fins a Llíria i el monestir de Sant Miquel, i més al fons les rodanes de Vilamarxant. Per tant disposaven de molt bona vista els habitants d’aquest enclavament per atendre la seva funció de vigilància.

El
passat dissabte vaig anar a Perpinyà i per tornar vaig agafar la carretera de
la costa, passant per Argelers,
Cotlliure, Banyuls, Portvendres i Cervera, i entrant a l’Empordà per Portbou.
Vaig dinar a Cotlliure i vaig fer una passejada pel centre on hi han
restaurants i tendes de souvenirs,
regals i menjar. Després conforme anava conduint cap al sud envoltat de les
vinyes costaneres que cantava Segarra i LLach,
em fixava en la tipologia de comerços turístics que hi havien al voltant de la
carretera fins arribar a Port-bou on ja vaig vore….. Basar oriental, i el caos que
representen aquests tipus de comerç. Això és diu cuidar la imatge turística.
Segurament hi hauran comerços xinesos, però no estan a les zones turístiques
(almenys el que vaig poder observar)
i la imatge que dona el poble és molt millor que trobar-te 2, 3 o més basars al passeig marítim. Localment, quina
imatge es du un possible turista de plaça major de Llíria? el que hauria de ser
el centre comercial del poble?

Aquests dies m’he recordat d’una cançò del cantant solsoní Roger Mas. Aquesta és del seu últim disc “La casa d’enlloc” i es diu “Tanco els ulls, obro els ulls”. La he recordada en observar com venen alguns alumnes a classe, i que sembla que tot està permès al hora de vestir. I com tot açò és aprofitat pels fatxes per obligar-mos a anar vestidets amb uniformes (llegiu la lletra de la cançò)
.

La imatge és de l’entrada d’un dels primers concerts del Roger a Girona, quan començava en solitari i nomès els coneixien per Solsona i voltants, i gràcies al Ramon Cases vaig descobrir a aquest cantant que ara sembla que agrada més.

N’estic fart,
del nihilisme urbanita,
de les ulleres de pasta,
del setciències de bar
i de l’orgull pagès.

No en puc més
de les mentides dels progres,
dels rancis de l’altra banda,
dels gurús orientals
i dels profetes del canvi climàtic.

Tanco els ulls i només veig voltors, i el ressol.
Obro els ulls, obro els ulls i veig la dona de la presó.

Temps:  03:06
Lletra:   Roger Mas
Música: Roger Mas

Fa molts anys va actuar a Llíria, al teatre de la banda Primitiva, la cantant Soledad Giménez acompanyada a la guitarra per Ximo Tebar i el seu grup de jazz d’aleshores. Ja intuïa, que darrere del pop suau de Presuntos Implicada hi havia alguna cosa més, i el concert m’ho va confirmar. Sole va cantar meravellosament alguns estàndards jazzístics i alguna bossa nova i al final per satisfer al públic més jove una cançò del seu grup. Una de les cançons que va cantar llavors, era de Tom Jobim i Vinícius de Moraes, Eu sei que vou te amar, que ara ha gravat al seu últim disc en solitari

El proper dissabte tornen a fer sarsuela al teatre de la Unió. El meu “guelo” ja em contava coses sobre les representacions que es feien durant la seva joventut. A més m’ha fet recordar que molta gent es sorprenia de vore a Antonio Banderas cantar en la pel·lícula Evita. Aixó és que no coneixien els inicis cinematogràfics de l’actor malagueny. Vos deixe el vídeo del Casto José:

El Torreneules és un pic que hi ha al voltant de la Vall de Núria. Vàrem fer l’ascensió un pont de la Constitució del país veí per ponent i ja vàrem trobar gel, de manera que en els últims metres haguérem de posar-se grampons (la meva estrena amb aquests aparells per no relliscar al gel). Pujàrem des de Queralbs pel camí que puja cap a la Vall de Núria. Crec que almenys una vegada a la vida s’ha de fer aquest camí a peu i no agafar el cremallera. Una vegada a  Núria, pujàrem per les pistes d’esquí per cercar el cim. Durant el trajecte un petit isard ens va seguir (cosa estranya) a una distància prudencial. Al cim ens férem la foto i baixàrem de presa per poder agafar l’últim cremallera que baixava a Queralbs, sinò s’haguera fet de nit durant el camí. Dedicat a Rosa Matasanz (la xica de groc de la foto)

Quan un recorre en cotxe un país troba coses que les agències de viatge ni nomenen. Així ens va passar quan conduíem la Himmer pel Peloponès. En eixir del port de Patràs, anàrem cap a Olímpia (Grècia clàssica), però després vas descobrint les restes de l’imperi bizantí o descobreixes com són els grecs actuals. Un dels llocs que visitàrem va ser la ciutat de Mistra (al costat d’Esparta). Aquesta ciutat va ser capital d’un Despotat, el de Morea i va arribar a ser la segona en impotància després de la capital, Constantinoble. Curiosa casualitat, Esparta va ser molt important abans de Crist i Mistra ho va ser a l’edat mitjana i les dues ciutats estan separades per pocs quilómetres. Ara, tots recordem Esparta, amb Leonida i els altres i pocs recorden Bizanci, Morea i els Paleòlegs, no heu llegit Tirant lo Blanch?

Sembla que l’esperit de Carlos Gardel torna però aflamencat. Gaudiu, a mi m’agrada.

Acaricia mi ensueño
el suave murmullo de tu suspirar,
¡como ríe la vida
si tus ojos negros me quieren mirar!
Y si es mío el amparo
de tu risa leve que es como un cantar,
ella aquieta mi herida,
¡todo, todo se olvida..!

El día que me quieras
la rosa que engalana
se vestirá de fiesta
con su mejor color.
Al viento las campanas
dirán que ya eres mía
y locas las fontanas
me contarán tu amor.
La noche que me quieras
desde el azul del cielo,
las estrellas celosas
nos mirarán pasar
y un rayo misterioso
hará nido en tu pelo,
luciérnaga curiosa
que verá…¡que eres mi consuelo..!

Recitado:
El día que me quieras
no habrá más que armonías,
será clara la aurora
y alegre el manantial.
Traerá quieta la brisa
rumor de melodías
y nos darán las fuentes
su canto de cristal.
El día que me quieras
endulzará sus cuerdas
el pájaro cantor,
florecerá la vida,
no existirá el dolor…

La noche que me quieras
desde el azul del cielo,
las estrellas celosas
nos mirarán pasar
y un rayo misterioso
hará nido en tu pelo,
luciérnaga curiosa
que verá… ¡que eres mi consuelo!

Un descobriment que vàrem fer a l’illa d’Eubea (jo la coneixia com Evia, el seu nom en anglès, ja que els primers a parlar-me d’ella eren escocesos) va ser la localitat de Loutra Aedipsou. En aquest municipi hi ha un balneari, i la sorpresa és que l’aigua termal sortia al mar per dos llocs, el que volia dir que podies gaudir de les aigües de manera gratuïta. Un dels llocs on sortia l’aigua és aquesta cova que és pot vore a la fotografia que em varen fer saltant al mar. Aquesta foto estava feta a l’estiu, però jo ja havia anat a Evia en Nadal i ja ens vàrem fer uns banys el dia de Cap d’any d’aquell any. Nadant al mar en ple hivern i calentets.
La sort d’aquesta illa és que és poc coneguda pel turisme de masses i crec que en anar la segona quinzena d’agost, el turisme nacional ja no hi era. En resum bon racons, bon menjar, però també es veuen els efectes de la religió ortodoxa i de la corrupció política grega. A vegades et senties haver retrocedit uns 40 anys en el temps.

Quan un es menja un parell de plats d’arrós amb cabra de mar, regat amb un bon vi blanc i a vora platja, més concretament en una antiga barraca de pescadors, el cos demana un bona passejada per baixar l’aliment i fer la digestió. Així que a caminar pel camí de ronda que ix de Tamariu una estoneta per pair bé l’arrós. 
Vos deixe amb l’havanera que descriu aquesta cala empordanesa. Dedicat al millor cuiner amateur del mon, Xavier Vilaseca de Palafrugell

De l’horitzó la ratlla ben traçada,
ja la teranyina daurada pel sol romp,
en terra és fosc, encara és matinada,
però a les Coves d’en Gispert ja hi neix el sol.

Va a poc a poc, avança carregada,
les gavines la segueixen amb gran vol,
la mar està molt quieta i és gelada,
l’aire marí ens promet un dia bo.

De la platja l’he vist arribar
i al silenci d’un matí d’estiu,
he sentit els mariners cantar
una havanera a Tamariu.

Lara, lara, lara, lara.

Quan neix el sol a Tamariu
de l’iris va prenent els colors,
la gavina deixa son niu
i la mimosa obre ses flors.

La mar les roques va besant,
el cor somnia un cant joliu,
és aquell cant que surt del mar,
que n’ets de bella Tamariu. 

Narcisa Oliver – Josep Bastons

Una visita que cal fer en Barcelona és l’esglèsia de Santa Maria de Mar. A mi, m’agrada molt. Potser disfrute mirant la seva façana i descobrint totes les simetries, proporcions i geometria que hi ha en aquesta basílica. Girant el carrer a la dreta anem a parar al Fossar de les moreres on hi són enterrats els últims defensors de Barcelona el 1714. No sé si és llegenda, però m’han contat moltes vegades que la majoria dels que hi han soterrats són  valencians que defensaren Barcelona fins a l’últim moment. Valencians agrupats en els regiments de Sant Vicent Ferrer i de la Mare de Deu dels Desemparats. Tres segles després a molts valencians al sud del Sènia els hauria de caure la cara de vergonya davant el comportament que vàrem tenir els nostres avantpassats, que havent perdut ja la guerra al Regne de València es varen traslladar al Principat per continuar la lluita contra el Borbó. Enlloc de fer-los homenatge, atien l’anticatalanisme més estúpid i competeixen a vore qui és més cortesà de la Villa i Corte de Madrid, o critiquen als valencians que ho fan tatxant-los de traïdors. Traídors a qui? a Madrid, no?

Avui mirant el telenotícies migdia hi escoltava i em pessigava la cara perque no m’ho podia creure. Diferents polítics, alguns dels quals es presenten a la presidència de la Generalitat admetent públicament que comprarien deute de la Generalitat, però que no podien perquè no tenien els diners!. I aquests volen que la gent confie en ells com a administradors del comptes de la Generalitat? Si no són capaços d’estalviar el mínim de 1000 euros que costa el deute emès pel govern. Als EUA hi ha una dita per vore si un polític és de confiança o no: Vostè li compraria un cotxe de segona ma? La resposta en el nostre cas seria clarament un NO. Si amb el sou que guanyen tant del partit com del càrrec públic que puguen ocupar no poden estalviar aquests mil euros, jo no confiaria amb ells.

A altres llocs també tenen el seu  Sant Miquel. Sant Miquel del Fai és un monestir enclavat en uns cingles del Vallès Oriental i un paratge espectacular, sobretot quan cau aigua per les cascades que hi han al voltant del monestir. El problema són els incendis que es produeixen pels voltants.
Quan vivia a Terrassa hi vaig acostar-me un parell de vegades, una en època seca i no poguérem vore l’entorn en les seves millors condicions i un altra en la que vàrem tenir més sort i a més vàrem poder vore una actuació dels Minyons de Terrassa que celebraven la seva diada o alguna cosa semblant.