Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

El gegant boig

Continuant el post anterior sobre el Carnaval a Solsona, ara toca parlar del gegants que ixen a ballar. Aquests són els gegants bojos,ja que tot el carnaval solsoní és una paròdia de la festa major que es celebra al setembre. Com és una paròdia de la festa major, els gegant bojos són una burla popular del gegants oficials i no voreu ningú disfressat (potser algun pixa-pi despistat).Els actes més concorreguts són els balls del gegants i altres bestioles i la penjada del ruc a la torre de les hores (el ruc és mentida, però està molt ben fet) i el nomenament del mataruc d’honor de l’any.

La presó de la Serra de Busa (Solsonès)

Un dels anys que anàrem al carnaval de Solsona férem una visita a la Serra de Busa i en concret a un lloc conegut com “la presó” (El capolatell). Un penyot aïllat (només pot passar per una passarel·la  penjada en el buit), que durant la guerra del francès era utilitzat com a presó. Alguns presoners francesos, desesperats es llençan al buit al crit de «Mourir à Busa et resurgir à Paris» (aixó sembla ser un llegenda).
Al pla de Busa, crec que Roger Mas, el cantant solsoní ha gravat alguns dels seus videoclips.
Dedicat a la gent de Solsona, en particular al Ramon Cases i Xavier Gangolells.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Aplec del Monclar (417 m)

Uns caps de setmana abans de Nadal, a Sant Feliu es fa l’aplec del Montclar, organitzat pel CEM. Es puja el diumenge al matí al cim del Montclar per fer un bon esmorzar, canviar les figures del pessebre, que estan fetes de fang i es deterioren d’un any a un altre (les figures es fan al mateix cim) i si cal canviar la senyera del cim. Com podeu comprovar, l’any de la foto es va haver de canviar i aquesta tasca la vàrem fer com poguérem, pujant uns damunt d’altres per poder enfilar-se al pal i canviar la senyera vella per una nova.
Dedicat a tota la gent que forma part del CEM o ha format part alguna vegada i en especial a la seva ex-presidenta Carme Arasa, veritable ànima del CEM durant molts anys.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Gavina voladora

Un any l’associació d’amics del Parc natural dels aiguamolls de l’Empordà (apnae) va organitzar un eixida en vaixell per estudiar les gavines i els gavians. Una amiga ens va convèncer per anar i ens vàrem apuntar. Vaig descobrir, que aixó de fer fotos a animals és molt difícil, ja que, com els nens no s’estan mai quiets. 
Vos deixe amb la versió de la cantant portuguesa Missia. Dedicat a Ana Pérez, de Saragossa.

Lletra de La Gavina :
F. Sires – Marina Rosell
Oh! Gavina voladora que volteges sobre el mar / i al pas del vent mar enfora, vas volant fins arribar / a la platja
assolellada, platja de dolços records / on dia i nit hi fa estada, la nina dels meus amors… / digues-li que sento dolça
melangia / i que en ella penso en tot moment. / Oh! si igual que tu gavina el mar poguês travessar / fins arribar a la
platja on tan dolçês recordar / i veure la imatge bruna en un suau despertar / de la nina que entre sonnis és tan grat
d’acariciar… / Quan la vegis…

Qui se’n recorda del K7?

El canvis rapidíssims en el format de la música o el cinema fan que no pugues comprar molt d’un format sinó després que passa? llençar a la deixalleria el VHS? (jo ja ho he fet), que fem dels cassetes (més modernament K7’s)?. Quin serà el proper a morir, el CD? el DVD? recordeu els CDs grandíssims que ens volia vendre fa uns anys l’editorial Planeta per vore millor el vídeos que amb el VHS? ens deien els comercials que era el futur. Jo no ho he vist mai a les tendes. Sort que sempre ens queda la xarxa i així poder escoltar el que ens agrada.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Records del Rally Costa Brava

Els meus primers anys a Sant Feliu de Guíxols varen coincidir amb els últims anys del Rally Catalunya a la Costa Brava. Com encara no es feia en cap de setmana (coses de la televisió), encara et podies acostar caminant amb tranquil·litat a la carretera de Tossa de Mar per vore el cotxes de Sainz, Auriol, Makkinen i altres corredors i fer fotos.  La foto és de l’any 1998 i no sé de qui és aquest cotxe, però vaig posar-me en una bona posició i si fora millor fent fotos haguera pogut truere més profit a aquesta. Ara, reconec, que em vaig acollonir amb alguns cotxes que passaven fregant la barrera de protecció.

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Tom Sawyer i els productes miracle.

Al Capítol XII de la novel·la Les aventures de Tom Sawyer, Mark Twain escriu menys o més el següent:
“….La tieta estava preocupada, començà a provar tota mena de medicines amb el noi. Era una persona que es tornava boja pels específics i tots el mètodes nous per fomentar la salut o recuperar-la. Era una persona experimentada en aquest ram. En quant sortia alguna cosa nova, cremava en desitjos de provar-la, no en ella mateixa, ja que ella no estava mai malalta, sinó en qualsevol altra persona que estava prop d’ella. Estava subscrita a totes les publicacions de salut i fraus frenològics, i la solemne ignorància que duia damunt era com oxígen per al seus pulmons. Totes les tonteries que llegia sobre la ventilació, i la manera de gitar-se o d’alçar-se, i de com s’ha de menjar, i que s’ha de beure, i quant d’exercici s’ha de fer, i en quin estat d’ànim s’ha de viure, i quins vestits deu hom de posar-se, eren per ella l’evangeli; i no se n’adonava mai que el que recomanaven el seus diaris mèdics del mes llençaven per terra el que havien recomanat el mes anterior. La seva simpleria i bona fe la feien víctima segura……”

Aixó era escrit al segle XIX. Ara al segle XXI només hi ha que fer un poc de zàping per la TDT per vore que la cosa continua igual, però amb altres mitjans tecnològics per a que el frau siga més gran i la credulitat de molta gent continua estant la mateixa.
Nota: la traducció és meva, per tant perdoneu per la seva qualitat.

La grandesa en Tolstoi

A la pagina 915 (en el capítol XVIII de la catorzena part) de Guerra i Pau Tolstoi fa una anàlisi del que avui en dia diríem el Líder. Ell usava “El gran” o “El sublim” per designar aquest concepte que tant a fet patir a la humanitat. Guerra i pau va ser escrita a finals de segle XIX i després encara vindrien altres Líders: Hitler (Der Führer), Mussolini (el duce), Stalin, Lenin, Franco, Castro, Pol Pot, Mao, Pinochet,…….. Sembla que no aprenem, ja que encara hi ha polítics actualment que es pensen ser Líders sublims.
Per cert, el Sr Georges Frêche, president del consell del Llenguadoc-Rosselló vol plantar (de fet ja ho està fent a Montpeller) unes monumentals escultures on apareixeran alguns d’aquests “Líders”. Georges Frêche és conegut per la seva antipatia a tot és que no sone a francès i “grandeor”.

Guerra i Pau (Pàgina 915. Capítol XVIII, catorzena part)

 Per al
grans el mal no existeix; en el compte dels grans n pot ésser inclosa cap
infàmia.

-És gran! –Diuen els historiadors, i aleshores ja no hi
ha ni bé ni mal, només “el gran” i el “no gran”; “gran” és el bé, “no gran” és
el mal.

Gran, segons ells, és la qualitat d’alguns éssers
particulars, als quals diuen herois. I Napoleó, que fugia ficat en una bella
pellissa, tot abandonant  els seus companys
que sucumbien i homes que deia ell mateix que havia portat allà, troba que és
gran i té l’ànima tranquil·la.

Del sublim [veu en ell mateix alguna cosa de sublim} al
ridícul només hi ha un pas –deia.

I tothom, de cinquanta anys ençà, repeteix: Sublim! Gran!
Napoleó el Gran! Del sublim al ridícul només hi ha un pas!

I
ningú pensa en el fet de reconèixer la incommensurabilitat  de la grandesa amb la mesura del fet del bé i
del mal és la confessió de la seva nul·litat i de tota la seva petitesa

Cervesa i matemàtiques.

A principis del segle XX, la casa irlandesa Guinnes, va voler modernitzar i millorar la seva producció de cervesa. Llavors van contractar una sèrie de científics a tal propòsit. Un d’ells era William Sealy Gosset, un matemàtic que seria molt conegut en el camp de l’estadística. Ara Gosset no és conegut per aquest nom, sinò per àlias que va posar-se (o li van posar) per poder públicar els seus descobriments, ja que la casa Guinnes ja desconfiava de donar informació als seus rivals comercials. No volien ocultar la feina com a estadístic del seu empleat, però no volien que se sabera l’aplicació que ells feien d’aquesta per no donar ajudes a la competència. L’àlias que es va posar era “student” i ja vos sonarà el famós test “t de student” per al contrast d’hipòtesis.
Font: “La certeza absoluta i otras ficciones” de Pere Grima (editorial RBA)

Fonts d’Olocau

El primer dia de classe amb horari de tarda, anàrem a berenar i donar una volta per les dues fonts que hi han prop d’Olocau: la font de la Salut i la font del Frare. La passejada fins a la primera és molt curta i vas veient tota l’estona una panòramica del poble (sobretot la Torre i la casa de la Senyoria) i del Carraixet. La segona és un poc més llarga i comença a l’altra part del carrer que va per darrere de l’escola. Passes per l’arquet (que crec que és romà) i després per la font de la Cava fins arribar a la font del Frare, del segle XVIII.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

La bodeguita del Medio (L’Havana)

Al bar freqüentat per Hemingway es vàrem trobar aquest adhesiu que reclamava la llibertat del meu país. Però la veritat és que als pobres cubans els fa més falta que a nosaltres lliurar-se de la dictadura hereditària i comunista que allà tenen instal·lada (per cert senyors de TV3, els Castro es varen anticipar als nord-coreans en axiò d’heretar).
Aquest viatge és del que tinc més mals records. No sé com aguantí una setmana entre tanta misèria i hipocresia comunista. L’únic que vaig disfrutar va ser les estones a la natura, la música i els records d’escriptors com Hemingway.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

El patriotisme i Tolstoi.

A la pàgina 805, en el capítol IV de la dotzena part de Guerra i pau, Tolstoi fa un crítica, al meu entendre, del patriotisme, que quasi sembla un lliberal defensant els interessos individuals, però que de retruc afavoreixen el devenir de la nació, en aquest cas la russa.

Guerra
i pau (pàgina 805. Capítol IV- Dotzena part)

A nosaltres, que no
vivim en l’època en què Rússia era gairebé mig conquerida, que els habitants de
Moscou fugien cap a les províncies llunyanes, que s’alçaven milícies una
després  de l’altra per defensar la
pàtria, ens sembla que tots els russos, petits i grans, no pensaven sinó a
sacrificar-se, a salvar la pàtria o a plorar-ne la pèrdua. Totes les
narracions, totes les descripcions d’aquell temps, totes sense excepció, només
parlen de sacrificis, de l’amor a la pàtria, del desesper, del dolor i de l’heroisme
dels russos. En realitat no era pas així. Ens ho sembla només perquè del passat
no en veiem sinó l’únic interès històric general d’aquell temps i prescindim de
tots els interessos particulars, humans, que tenien els homes d’aleshores. En
realitat, però, aquests interessos personals del moment són molt més importants
que els interessos generals i els primers priven de sentir i de veure els
segons. La majoria d’homes d’aquell temps no es preocupaven gens per la marxa
general de les coses i només es guiaven pels seus interesso personals immediats,
i aquesta gent, precisament, eren els actors més interessants dels
esdeveniments d’aleshores.

Playa Jardin (Puerto de la Cruz-Tenerife)

Aquesta és la platja que més m’agrada d’illa de Tenerife. De sorra negra, tranquil·la, lluny del turisme de la piscines Martiañez o el Loro parque, o el turisme de borratxera del sud de l’illa. Com està al nord de l’illa,l’oratge és molt canviant. Un any, de tornada a l’hotel poguérem assistir a un partit de waterpolo entre el Martiañez, l’equip local, i l’Athletic Barceloneta. Guanya l’Athletic i en aquell equip jugaven alguns campions olímpics. El més sorprenent és que un partit del màxim nivell era gratuít. Una anècdota era que alguns dels jugadors del Barceloneta coneixien a una de les xiques que en varen acompanyar en aquell viatge, ja que ella havia estat saltadora del CN Montjuïc.
Any més tard recordava aquests viatges estudiantils a Tenerife amb un company d’aventures polítiques, ja que ell havia treballat de corresponsal de premsa a les Canàries i havia pogut entrevistar a Antonio Cubillo, líder del MPAIAC (partit independentista canari), que va patir un atemptat terrorista del qual molts acusen als serveis secrets espanyols i al ministre Rodolfo Martín Villa. El varen apunyalar a Argel i va quedar invàlid.
Dedicat a Iolanda Leon i Robert Remus.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari