Entre el Túria i el Ridaura

Resum del ple de l’ajuntament d’un poble de Costa Brava a la televisió local TVCB. L’oposició tota en contra de la pujada del IBI i altres impostos, es veu un resum de les intervencions dels portaveus de cada partit argumentant les seves raons. Despés la resposta de l’alcalde: sinò es pugen els impostos no podrem donar els serveis que dona l’ajuntament.
Potser siga ahí on estiga la clau del problema, cal que els ajuntaments donen tots els serveis que volen donar actualment? suplint moltes vegades mancances d’altres administracions? o nomès són serveis que fan guanyar vots? tots els pobles han de tenir de tot? piscina coberta (a 500 m del mar), camps per fer tota mena d’esports, no se quantes associacions de jubilats, ….? tots ben subvencionats?
Potser en anys de bonança han ingressat tants diners que no sabien que fer amb ells? que no varen preveure que les instal·lacions tenen costos de manteniment? i un sense fí més de preguntes que s’haurien d’haver fet abans.
Potser molts, ja sabeu de quins pobles parle, però és pot generalitzar a la majoria de pobles dels Països catalans.

He estat ja dues vegades per aquesta platja. Però sempre he anat al lloc equivocat, sempre he anat cap a les platges del centre, mai cap a la del nord, que és on estava el camp de concentració. És per això que mai he vist res que recordes l’estada al camp, a l’any 1939, del meu avi i d’altres refugiats més. Potser si haguera anat més cap al nord haguera vist el monòlit on posa:

A la mémoire des 100.000 Républicains Espagnols,
internés dans le camp d’Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939.
Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République
contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi.

Però no, l’únic que he vist, és la sorra i l’aigua, molts bars i llocs per anar de festa a l’estiu, botigues de souvenirs i gent passejant, que no sé si sabràn que va passar per allà al 1939.
Però això ja és història, no cal oblidar-la, però cal mirar al futur i pensar que en Argelers tambè hi ha coses bones, com la cervesa Cap d’Ona.

Aquesta és una cala prop de Palamós, molt poc coneguda.  A mi em va costar trobar-la. Està molt prop del poble, però molt amagada entre la barbàrie urbanística i llavors és fàcil passar-se de llarg. Molt tranquil·la i de fàcil accès, es pot anar caminant des del centre de la Vila. El darrer dia que vaig estar, la mar estava mogudeta, com podeu veure a la foto. Podeu observar la primera fila de casetes més xicotetes i darrere ja la monstruositat dels apartaments turístics buits durant la major part de l’hivern.  Sembla ser l’única cala prop del poble que es va salvar de l’ampliació de port esportiu de Port-Marina.

En 1952 arriba al FC Barcelona l’únic jugador txec que ha militat al club, reclutat per Ferdinand Daucik. Aquest defensa jugaria al club blaugrana fins al 1956, guanyant una lliga, dues copes i una copa Eva Duarte. Va compartir vestuari amb Kubala al Barça i amb Di Stefano al Millonarios de Bogotà.
Aquest és un resum de la seva trajectòria esportiva. Però també es conegut al seu país per haver agafat el fusell al 1945, defensant l’estadi de l’Slavia de Praga, davant de les tropes de la Whermacht. Després va tenir problemes amb les autoritat comunistes (el seu cognom d’origen alemany) i el 1950 va fugir a Alemanya (quines voltes que dòna la vida) on va jugar al mític Sankt Pauli d’Hamburg, per després marxar a Colòmbia.

FONT: Diari Ara del 31-10-2011.Toni Padilla, cap d’esports.

ΠΥΘΑΓΟΡΑΣ 
ΑΡΧΙΜΗΔΗΣ

No sé si és grec modern o clàssic, però crec que qualsevol que haja estudiat una mica de matemàtiques ho pot llegir fàcilment, ja que coneixerà les lletres gregues i la seva pronunicació.
Aquests són dos records dels meus viatges per Grècia. El primer, Pitàgores el vaig comprar al barri de Plaka (sota l’Acròpolis) en una botiga de souvenirs. Hi havien moltes figuretes, de filòsofs i polítics sobretot. Vaig estar prou estona per trobar l’únic matemàtic que hi havia. El segon, Arquímedes, el vaig comprar a Olímpia durant el segon viatge per terres hel·lèniques.
A Olímpia ens vàrem portar una agradable sorpresa, entràrem en una llibreria (possiblement l’única del poble) i mentre miràvem llibres  i parlàvem entre nosaltres, de sobte ens adonem que la música que sòna de fons és…… Viatge a Ítaca de Lluís Llach. Vàrem acostar-se al propietari, que ens va explicar que l’havia posat per nosaltres. Havia viscut a Barcelona i encara li sonava la nostra llengua. Vàrem parlar de Llach, Maria del Mar Bonet (que tambè va sonar) i dels poemes de Kavafis traduïts per l’editorial Curial per Carles Riba i Alexis E. Solà. Llibres que feia poc havia comprat per regalar a un noia que entenia les dues llengües, el grec modern i el català i que la veuríem un dies després a l’illa d’Eubea.

Però el dit implacable del destí
segueix i segueix escrivint.
Seduir-lo no podràs
ni amb la teva pietat
ni amb el teu engany
per esmenar el que està escrit,
o amb les teves llàgrimes esborrar
ni una coma ni un accent

Fragment del Rubaiyat, del poeta i matemàtic persa Omar Khayyám.

Aquest poema és el que hi ha escrit al marbre, que juntament amb l’escultura que podeu veure a les fotos, configura el monument que en Tossa de Mar han dedicat a l’actriu Ava Gardner.  Aquests versos surten a l’inici de la pel·lícula “Pandora and the Flying Dutchman”, rodada al poble de Tossa de Mar a l’any 1951. Pel·lícula que va fer que la costa brava comencès a ser coneguda arreu del món com a destí turístic. Normal que li dediquen un monument, li deuen una part de la prosperitat econòmica que han tingut gràcies al turisme.
Però no sol Tossa, la empremta del rodatge d’aquest film, també hi és a Sant Feliu, S’Agaró o Palamòs. Després vingueren altres pel·lícules, però aquesta, crec que tots estan d’acord en considerar que va ser la pionera.
L’argument del film junta dos mites, un nòrdic, l’holandès errant, i un grec, el de Pandora. Amb tant de mite pel mig, vaig intentar crear-ne un altre, però no em vaig sortir i l’estàtua va quedar-se inmòbil. El meu intent d’insuflar vida l’escultura no va ser reeixit. Potser està esperant un partit millor?
Per cert, la riera anava plena d’aigua degut a les darreres pluges.

Segona vegada que faig aquesta ruta circular que ix des del poble d’Olocau per la zona de l’Arquet i va pujant la muntanya endinsant-se en la Serra Calderona. Al començament ens trobàrem a un grup molt nombròs de mountainbikers suant la cansalada a les primeres costes, que crec que són les més empinades. Nosaltres els deixarem al coll i tombàrem cap a l’esquerra per a completar el circuit circular que ens tornaria al poble pel costat del poliesportiu. Abans ens desviàrem per pujar al Castell de Reial i esmorzàrem en el cim (574 m).

Aquesta vegada canviem de zona per caminar i ens acostem a Pedralba a fer la ruta del Palmeral. La ruta és fàcil i agradable. Eixim del poble per l’Avinguda  (segur?) del Luján i el primer que trobem són les coves de la Pedrera  (un valencianisme més dels que s’utilitzen en aquest poble castellanoparlant), per continuar pel barranc del mateix nom fins trobar la riba del riu Túria, que anirem seguint prou estona. Deprés de seguir el riu un bon tram, havien de desviar-se cap  a la dreta per després retrobar el riu, cosa que no va va passar, ja que ens varem equivocar de camí i tiràrem recte per la Peña El Atrón per agafar el camí de tornada al poble al qual entrarem per la carretera de Llíria.

Un dissabte vaig agafar la bicicleta des de Llíria, però com el meu estat de forma ciclista no és el més adient, nomès vaig arribar fins als útims revolts abans d’aparèixer les bodegues de Torres. Unes setmanes més tard, fem la ruta caminant des del Mas del Frare. Un camí ben ample que va pujant fins a les bodegues de Torres i les bodegues velles. Després, per una senda travessem cap a les bodegues del vint-i-quatre. La ruta és circular i ben marcada. Tornem al Mas del Frare pel barranc de les  vint-i-quatre i la costa de la Sardina.

La diversitat també ens arriba al sector del professorat i avuí hem aprés que era el Diwali, o entrada de l’any nou en la religió hindú. Com enguany tenim un company americà que professa aquesta religió, ens hem assabentat que avui es cel·lebrava aquest dia i ja s’han muntat una petita cel·lebració a l’hora d’esmorzar. Segons el calendari hindú el dia de cap d’any és avui i el proper any serà el 13 de novembre.
Per tant, bon any, o bon Diwali o com es diga en la seva llengua. O més internacional, Happy new year.

Un llibre molt xicotet, però molt fàcil de llegir i molt entenedor. L’autor defèn que els conceptes de dreta i esquerra encara són útils a l’actualitat i no cal abandonar-los com prediquen alguns “moderns”, que, i açò és opinió personal, el que crec que busquen és que  fem cas a ideologia que ells defensen, que normalment sol ser de dreta.
Al llarg dels capítols del llibre l’autor explica les tesis dels que volen abandonar aquesta distinció, diferència entre extremistes i moderats i defensa que aquesta distinció, entre dreta i esquerra, encara existeix. Després parla d’altres criteris de dsitinció i dels binomis, que ell entén claus, alhora de distingir entre dretes i esquerres (en plural), la igualtat i la desigualtat, la llibertat i l’autoritat. Finalment, el darrer capítol és el més personal i probablement el que més crítiques ha rebut sobretot  tenint amb compte els anys en que va ser escrit i el context polític italià d’aquell temps.

Antropòfag, aprenent de dictador amb salsa de coco, autòcrata, banda d’encenalls de pallús amb confitura d’eriçò, bandarra, belitre caragirat, bufaforats, buldòzer a reacció, calçasses, caldereta re-escalfada, cap d’ase, cataplasma de neula remullada, ciclotrò, coleòpter caragirat, colla de sapastres, cotorra llenguda, cretí escabetxat, croqueta de cuscús, ectoplasma de bunyol estrafet, equilibrista, escanyabruixots, extracte d’hidrocarbur, figureta de pessebre amb funda, fil·loxera, filibuster de pa sucat amb oli, gamarús, giroscopi, home des sac farcit de crema de suro, hotentot desvergonyit, iconoclasta, invertebrat, ku-klux-klan, logaritme caragirat, macrocèfal, megalòman, mosca vironera, ninot de fira, òliba mal dissecada, ostrogot, pal·líndrom, pastanaga, pirata de l’asfalt, pixa-llits, polígraf, projecte d’analfabet caragirat, quadrilàter, rapinyaire, rostit d’ectoplasma amb all-i-oli, sac de gèmecs, salta-bardisses, sàtrapa, suc de regàlissia, tanoca, tecnòcrata, tomba-truites, trinxeraire del Càrpats, troglodita de carnaval, tros de tifa interplanetària amb ulleres, venedor de catifes, viviseccionista, xuixo de crema, zapoteca d’estar per casa.
I sobretot Llamps  i rellamps

Aquest recull de renecs del capità Haddock que ha fet la Núria Cadenes a la revista El temps, supose que seria el que el capità voldria que li digueren el dia del seu aniversari, que va ser el 2 de gener. Va aparèixer per primera vegada el 2 de gener de 1941 a “El cranc de les pinces d’or”. Jo em quede amb dos d’ell, quadrilàter i logaritme caragirat. No se m’hauria mai  passat pel cap l’utilitzar les matemàtiques per fer renecs o insultar a d’algú.

Ahir,anant cap a Utiel vaig veure una torre de telegrafia òptica prop de la carretera. Després l’ha vaig veure fotografiada en els tríptics turístics que et donaven a la fira. Vaig recordar que aquestes torres tenen un paper important a la novel·la d’Alexandre Dumas, El comte de Montecristo. Al capítol LXII, el comte suborna a un dels treballadors d’aquestes torres per que envie un missatge fals a París, cosa que provoca la ruïna econòmica d’un dels seus enemics, el banquer Danglars.
Per cert, molta gent ho ignora, de quina nacionalitat era la promesa d’Edmond Dantès de nom Mercedes? Mireu el nom del capítol III. I com és que en la majoria de versions fílmiques o televisives no fan esment a aquesta  nacionalitat? Exceptuant un versió televisiva protagonitzada per Gerard Derpardieu.

Al supermercat Lidl del meu poble solen dedicar algunes setmanes a portar productes de països estrangers (França, Grècia, alguns sud-americans i orientals,….). Aquesta setmana m’he dut una sorpresa al comprovar que els país invitat era…..Les Canàries. Que potser els dirigents de la cadena alemanya ja consideren les illes com un país més de l’Àfrica? Que coneixen el partit MPAIAC d’Antoni Cubillo? O potser han vist la bandera que va treure el futbolista del Barça, Pedro Rodríguez, en una de les darreres cel·lebracions blaugranes? No sé si saben aquesta notícia a El Mundo o La Razón…..España se rompe!