Entre el Túria i el Ridaura

              -I vet ací lo que es cantava

            com, en temps vell, Marta filava…-

digué el vell:
les cançons eren belles de tot!

            L’aire és antic, no en calen proves,

            i ara es canten coses noves

            amb mots fins, i belles trobes

compostes en
francès ¿mes, qui n’entén un brot?-

Aquesta estrofa
correspon al primer cant del poema èpic Mireia, del premi Nobel occità Frederic
Mistral, i son les paraules que diu el vell Ambròs, després de cantar unes
cançons al joves del mas dels lledons, entre ells la Mireia i el seu fill Vicent.
Mistral ja comença el seu poema avisant-nos de l’estat de la llengua occitana
al segle XIX. Que diria ara?. L’edició que tinc és de quaderns Crema de l’any
2004, recuperant la traducció al català que va fer l’escriptora mallorquina
Maria Antònia Salvà a principis de segle XX.

Una de les primeres
coses que he observat és la quantitat de paraules que em son molt familiars pel
meu poble: Vicent, cabàs, garba, sàrries, abeurar, poal,… i això amb un
traducció feta, en teoria, en català oriental. Potser els de l’AVL encara no
han llegit aquest poema i per això encara no s’han decidir a cercar paraules
estranyes per diferenciar-nos dels mallorquins i la resta de catalanoparlants?

Mistral va guanyar
el premi Nobel en de literatura en 1904 per escriure en occità, una llengua
sense estat.  Des de llavors, només en 1978
s’ha donat un altre premi a un escriptor de llengua sense estat, el jiddisch.
Quan li tocarà a la nostra llengua? Que no hi ha hagut escriptors de categoria
suficient? O han hagut impediments politics com li va passar al Dr. Trueta amb
el Nobel de medicina?

Finalment acabe amb
un altra estrofa del primer cant:

            Els altres dos, així com dansen

            De cavallets, de front se llancen

plegats, sempre
plegats. El famós marsellès

            creia guanyar, mes ningú diga

            vendrà el gaudir o la fatiga

            que el marsellès, ma bella amiga,

trobà la barra
de cap amb el Cri de Múriés.

A les notes es diu
que els cavallets és una tradició provençal en la que uns cavallers es posen a
la cintura uns cavallets de cartró i ballen a ritme d’un tamborí. A més diu que
a Mallorca també hi ha aquest costum. Doncs, al meu poble, a la processó de la Mare de Déu de Remei, també
ixen un cavallets portats per xiquets (cavallets de la degolla), que també
ballen entre els gegants i el cabuts (capgrossos). Cadascú que pense el que
vullga.