Entre el Túria i el Ridaura

Jaume Cabré ens conta com un altre home es venja del doctor nazi d’un camp d’extermini. Aquest és l’acabament de la descripció (pàgina 435). Per altra banda,  l’última novel·la de Ferrant Torrent tambè acaba quan el gitano protagonista es troba cara a cara amb una pistola a la mà amb un altre metge nazi:

.…Mira de fit a fit Santiago, amb una barreja de temor i súplica.
-¿Qui és vostè?
– Un gitano.

Coincidència? S’han posat d’acord els dos escriptors? Curiós paral·lelisme que ni Plutarc haguera pogut sonmiar.

Això ho he llegit avui al nou llibre de Jaume Cabré, “Jo confesso”. Però el curiós del cas, és que després he vist l’entrevista que li fa Núria Cadenes a la revista El temps on l’autor respon: “Europa és  pau i guerra, és progrés científic i humanístic i és barbàrie, és Isaiah Berlin però també Berlusconi”

Com és que a Berlin el coneix tanta gent i com és que li fan tan poc de cas?

Hope that your journey is a long one.
May there be many summer mornings when,
with what pleasure, what joy,
you come into harbors you’re seeing for the first time;
may you stop at Phoenician trading stations
to buy fine things,
mother of pearl and coral, amber and ebony,
sensual perfume of every kind-
as many sensual perfumes as you can;
and may you visit many Egyptian cities
to learn and learn again from those who know.

Keep Ithaka always in your mind.
Arriving there is what you’re destined for.
But don’t hurry the journey at all.
Better if it lasts for years,
so that you’re old by the time you reach the island,
wealthy with all you’ve gained on the way,
not expecting Ithaca to make you rich.
Ithaca gave you the marvelous journey.
Without her you would have not set out.
She has nothing left to give you now.

And if you find her poor, Ithaca won’t have fooled you.
Wise as you will have become, so full of experience,
you’ll have understood by then what these Ithacas mean.

Al final de l’onzè cant (dels dotze que componen el cant)hi han aquesta versos:

                        “França! Acompanya ta germana
                         i moriré de bona gana!”
digué son últim rei. “De dies i de nits,
                         compliu ensems la tasca honrosa,
                         que, essent tu forta, ella formosa,
                         veure fugir la nit ombrosa
davant la resplendor de vostres fronts units.”

                         Renat, bon rei, tot ho complia.
                         Un horabaixa, quan dormia,
l’endret li férem veure a on se’ns enterrà.
                         Amb dotze bisbe i sos patges
                         sa vella cort, sos equipatges,
                         el rei vingué en aquests ribatges
i sota els salicorns les fosses hi trobá.

Potser ni el rei Renat ni el mateix Mistral, varen preveure que passaria al llarg del segle XX amb la seva estimada llengua provençal. Aquesta “França germana” no ha tractat molt bé a les nacions germanes i a les llengües que es parlaven en elles. No sé que pensaria Mistral en veure en que ha quedat la feina que va desenvolupar fa un segle. Potser, soc jo molt pessimista?

                     Tant un com l’altre s’estremiren
                     sobtadament, i envermelliren,
que els dos, al mateix temps, d’un foc desconegut
                     sentiren viva flamarada.
                     i quan Mireia, retgirada,
                     treia la mà de la fullada,
ell, de la trebolina encara commogut.

……………………………………

               -¿No ho veus, non ho veus, que ta abraçada
               ha duit un foc dins de ma pensada?
Escolta, si ho vols sebre, encara que, al moment
               en facis burla, oh encisera!
               Jo vaig  dir-t’ho sens espera:
               Mireia, t’am de tal manera
que et devoraria, de tant amor que sent!

…………………………………………….

Aquestes tres estrofes corresponen al segon cant del poema Mireia (Mirèio), de Frederic Mistral. Potser la part més romàntica que he trobat fins ara. Potser serà una horterada, però vaig pensar amb la famossísima cançò de Serrat.