Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Neandertal, de Roudier

Redescobrint el còmic gràcies a la biblioteca de l’institut. En aquest cas una història ambientada a la prehistòria i protagonitzada per vàries tribus Neandertals. Potser ser és un poc estrany veure als neandertals parlant un llenguatge modern, però com diu l’autor al final és una llicència literària per donar agilitat a la narració, que tampoc va molt desencaminada si es recorden els darrers descobriments científics sobre aquesta espècie humana que es va extingir. En aquest tema, potser algú pot recordar la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud  “A la recerca del foc” on els homes prehistòrics que la protagonitzaven no tenien un llenguatge definit i tota la pel·lícula era amb aquests llenguatge a base de grunys o sorolls. Però el cinema i el còmic són llenguatges diferents i el que es pot fer un un, potser no és pot fer amb l’altre.

Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís.

Qui sap que passava a les terres dels bàrbars al segle I de la nostra era? es coneixen prou bé les seues costums, religions i societats? és coneix la totalitat de la producció cultural de l’antiga Grècia i Roma? Segurament les respostes a aquestes preguntes són negatives, o no es saben contestar, i és això el que aprofitat Joan-Lluís per a contar-nos el viatge de Junil i els seus companys per unes terres poc conegues i així ell pot desenvolupar tota la seua imaginació per descriure’ns un mons poc coneguts per la immensa majoria. Junil es marca una fita final del seu viatge, però no té perquè ser la mateixa que la dels seus companys de viatge, com es descobrirà al sorprenent final, on apareix el poeta Ovidi exiliat en un ciutat perduda als cofins de l’imperi romà. Per  arribar a Tomis, el nom d’aquesta ciutat, ha de travessar terres bàrbares que com he dit abans fan aflorar la imaginació de l’autor per descriure costums, religions, paisatges i obres antigues perdudes, tret de les obres del poeta Ovidi. Però també es delata la seua passió per les llengües, inventant-se alguna i també recreant una espècie d’esperanto de l’època, en la que acaben comunicant-se els components del grup.

Una novel·la molt recomanable Joan-Lluís mai defrauda.

Boy (Relatos de infancia), de Roald Dahl

És curiós el que hom pot trobar en un contenidor de la deixalleria, però jo vaig trobar aquest llibre de Roald Dahl i me’l vaig endur cap a casa. En aquest l’autor de Charlie i la fàbrica de xocolata ens narra com si fóra un conte la seua infància i joventut. D’ascendència noruega, va néixer al País de Gal·les i va ser educat en escoles angleses de les que descriu perfectament el sadisme i violència empleada per alguns dels seus professors. Potser això  haja influït en la seua obra literària posterior? També destaca un dels capítols on ell mateix es sincera i ens explica on es va inspirar per escriure les aventures de Willy Wonka.

Els insubmisos del mar, d’Imma Tubella.

Ja fa temps que vaig llegir “Sobre el capità Misson” de Daniel Defoe, on ens narra l’experiència (real o inventada?) de Libertàlia a l’Illa de Madagascar. Ara, l’autora bisbalenca aprofita la figura de l’escriptor de Robinson Crusoe per iniciar una novel·la centrada en la figura d’Antoni Ferragut, iniciador de la nissaga dels Farragut, herois de la independència americana (Jordi o George Farragut) i de la guerra civil (David Glasgow Farragut, primer almirall de la marina americana), que ens portarà a aquesta Libertàlia suggerida per Defoe i a altres llocs més on els pirates del segle XVIII intentaven viure a part de les societats imperants en aquella època.

A part de la suposada vida d’Antoni la novel·la ens va descrivint com volien ser aquestes societats pirates que intentaven una utopia igualitària en tots els sentits (races, sexes,….), anàrquiques i respectuoses que l’absolutisme que triomfava a les societats suposadament civilitzades, on no hi havia ni igualtat, ni respecte i si esclavisme i submissió de la dona a la societat patriarcal.  A més també ens recorda la situació en que vam quedar els territoris de la Corona d’Aragó després de la guerra de successió: la traïció anglesa als catalans, el poder absolutista dels Borbons, les diferències de tracte colonial entre els anglesos a Menorca i els espanyols a Mallorca, i altres esdeveniments de l’època.

Per cert, Verne va fer un homenatge als Ferragut (o Farragut). Supose que sabeu en quina novel·la i com?

Lluny de qualsevol altre lloc, de Fèlix Edo Tena.

Gràcies a un article de l’autor de La sega, Martí Domínguez, a la revista El temps, vaig descobrir aquesta novel·la de Fèlix Edo. En ells ens mostra, en una mena de roadmovie guiada pel protagonista, com ha canviat el món urbà i rural de les comarques de La Plana i de l’Alt Maestrat. Canvis que no són gens optimistes: la destrucció de l’entorn de la capital de la Plana a mans de polítics i empresaris depredadors, que  no obliden tenien la complicitat de molts conciutadans que han volgut el guany ràpid abans que la protecció del seu entorn. La despoblació dels pobles de muntanya i els masos del voltant i la bombolla urbanitzadora que també els afecta.

Les petjades del protagonista ens condueixen, en una primera part per la ciutat de Castelló i pels seus voltants, ensenyant-nos els efectes d’un urbanisme desbocat en el paisatge i sobretot en les persones tant indígenes com nouvingudes. I també com la gent es anestesiada amb unes festes que res tenen a veure amb les festes populars. Aquest fil conductor es repeteix a la segona part, on el protagonista ens porta a través dels pobles de la Plana fins al seu mas natal prop de Vilafranca, on també ens mostra els efectes del urbanisme propiciat pel PP i altres en aquests petits pobles de la Plana, l’abandonament dels masos de la muntanya i el despoblament dels pobles.

Mai ens diu ni ens explica les raons del comportament del protagonista, del seu radical canvi de forma de vida tan oposat el triomfalisme propiciat des del poder. Això queda a criteri del lector,  però d’aquesta manera, a través dels seus continus canvis de feina i lloc de residència com s’articula la narració que acaba amb un epíleg que deixa un porta oberta a l’esperança: no tot està perdut encara.

 

 

L’Albufera de València, de Joan Fuster.

Sempre és bo tornar a llegir a Fuster i aquesta vegada, aprofitat la visita que férem a la casa-museu Fuster de Sueca, vaig comprar aquest llibre en el que l’escriptor suecà ens descriu amb el seu estil el llac més famós del País Valencià. Fuster no es dedica a descriure físicament l’Albufera, no fa un quadre per a turistes. Ell descriu el que pensa que és més important, la gent que viu i ha viscut allà al llarg de la història, les seues relacions amb l’entorn i de com aquestes han influenciat en com és el llac en aquesta moments (anys 70 al llibre), així de com aquest paisatge ha modelat el caràcter del seus habitants. Potser actualment l’autor canviaria alguna cosa, ja que la consciència de protecció del medi no és la mateixa ara que quan ell va escriure el llibre, però segur que continuaria amb el seu estil de dir les veritats incomodes que tant molesten als conservadors i falsos progressistes del país.

 

Miguel Strogoff, de Jules Verne.

Recuperant, gràcies a la biblioteca del centre, les grans aventures de l’adolescència. En aquesta cas el llarg viatge del correu del Tsar, Miguel Strogoff, per travessar tota la Sibèria revoltada i poder avisar al germà del Tsar de la traïció preparada per un antic oficial que ajuda al tàrtars en la seua revolta contra l’imperi rus. Recorde que quan era adolescent es va fer un sèrie a la televisió que veiem cada diumenge, crec recordar. També no em vaig perdre la versió cinematogràfica protagonitzada per Curd Jürgens, que la varem veure al cinema per xiquets que feien al poble durant l’estiu als teatres de les dues bandes de Llíria (fins a 50 pessetes l’entrada!)

L’altre dia vaig trobar una versió en català, però era una adaptació massa breu per al meu gust de l’original. En un país normal, totes aquestes novel·les estarien traduïdes a la nostra llengua, però és clar, sense independència, ve la decadència.

De ports i aeroports.

A Palamós hi ha una taverna que es diu Can Moni i és molt recomanable. A les seues parets hi ha tota mena de quadres, fotografies i diferents objectes decoratius. Entre ells hi ha un parell de fotografies que representen com era la zona del port esportiu abans i després de fer aquesta obra i en la composició hi diu: ERC, nosaltres no ho haguérem fet (o alguna cosa semblant). Tot açò ho he recordat ara que des del govern d’ERC i Junts es manifesten a favor d’ampliar l’aeroport del Prat,  i sembla que alguns han oblidat tot el que varen defensar fa uns quants anys.

 

Publicat dins de política | Deixa un comentari

L’ampla mar de Jules Verne, acostament biogràfic. Mercè Viana i Josep Vicent Galán.

M’agrada molt Verne, però calia gastar-se els diners del valencians (any 2005) en aquesta edició adreçada al públic juvenil, del que segurament no s’hauran venut molts exemplars, però si distribuïts de manera gratuïta per centres escolars i altres llocs? Potser no haguera estat millor una edició més  modesta?

Tret d’aquestes qüestions polítiques d’aquella època, la intenció dels autors és molt lloable però crec que utilitzen un llenguatge massa infantil per guanyar-se al públic juvenil. Potser és un defecte d’aquella època al a literatura juvenil? cosa que ja he criticat abans i sembla que en el pas dels anys s’ha millorat molt amb una fornada de nous autors.

El monestir proscrit, de Maria Carme Roca.

A la biblioteca de l’IES estava aquest novel·la que han llegit enguany els alumnes de BTX i aquest estiu l’ha agafada per llegir-la, i la decisió ha estat bona. Una molt bona història de ficció històrica aprofitant-se de fets reals ocorreguts al monestir de Sant Joan de les Abadesses, quan encara no era conegut amb aquest nom, i encara estava habitat per monges.

A partir d’una història d’amor ens narra com els comtes i abats es barallen entre ells per obtenir més poder a costa de qualsevol cosa, inclosos els familiars. La pèrdua de poder dels comtes de Barcelona davant la noblesa feudal, que no serà recuperada fins uns segles més tard i com van abandonant els tradicions més antigues dels gots i els francs per passar a un món feudal, on la dona perd el poc poder que tenia personificats el els personatges femenins, com Ingilberga i Ermessenda de Carcassona.

 

 

Tribunal d’oposicions: una experiència poc agradable.

Gràcies a un sorteig enguany m’ha tocat ser vocal en les oposicions a professors de secundària en l’especialitat de matemàtiques. Ja a inicis d’any vaig fer una jornada de vaga en protesta per la convocatòria d’aquestes en ple final de curs (mes de maig) i eixint de l’un confinament el curs anterior. L’experiència no ha estat gens agradable per part del tracte rebut des de l’administració (que ingenus els que pensaven que amb Compromís les coses canviarien!), sort dels companys del tribunal, gent competent i treballadora i molt professional que feia fàcil la feina que ens havia tocat fer durant moltes tardes i dissabtes en ple final de curs, havent de compaginar la jornada laboral normal a nostra feina amb la tasques de tribunal d’oposicions. Són uns quants els aspectes a criticar,  i el primer ja l’he dit, un calendari solapat amb el final de curs (sort que enguany no tenia 2n de batxillerat!), però hi ha més:

-Aquest solapament sobre el calendari normal de curs, a nosaltres ens afecta, però perjudica més a la gent que oposita,ja que els lleva temps i forces per presentar-se al concurs en condicions. I indirectament als nostres alumnes, que no ens tenen a l’aula en plenes condicions d’atendre’ls correctament, sobretot al final de curs.

-Sentiment d’haver estat utilitzat políticament pel polític de torn que s’ompli la boca dient que convoca més de 400 places de matemàtiques i després posen un examen per carregar-se a més de la meitat dels aspirant. Tinc la sensació que m’ha utilitzat per fer la feina bruta, els suspendre a tanta gent que quasi la meitat de les places s’han quedat desertes. Sort que la gent que va venir a fer al·legacions tenia clar qui era el culpable de la situació i no ens va culpar a nosaltres, que només es varem dedicar a corregir l’examen que “algú” havia decidit posar. El dia que varem fer les mitjanes entre les dues primeres proves, se’ns va caure el món damunt, de quasi la meitat de gent aprovada a la primera part (20 de 42) varem passar a tenir només 8 aprovats, i tornant a revisar varem recuperar a 5 persones més.Tanta feina per a què? per obtenir aquest resultat! Ets sents inútil total. Aquell tarda isqueren preguntant-se que havíem fet! com era possible aquesta situació! No vaig dormir en un parell de nits! Qui és el responsable d’aquesta barbaritat de prova pràctica! Que pretenia? el que tinc clar és que avaluar els coneixements matemàtics per donar classe en secundària no era aquesta la seua intenció!

-El continus canvis al calendari i canvis aleatoris en la part burocràtica. Després d’un parell de setmanes on feia jornades de 8 del matí a 8 de la nit, per tenir tot corregit a temps, decideixen ajornar una setmana la publicació de notes i a tu se’t queda la cara d’idiota! Tanta feina per a què? ara una setmana més d’espera.Aquesta unida a la setmana d’ajornament de  l’inici sumen dues setmanes. No haguera estat millor convocar-les directament quan acabe el curs, al juliol, com es feia normalment!

-El menyspreu de l’administració per la nostra llengua: totes les rúbriques de correcció en castellà, temari en castellà! Normal que la majoria d’opositors utilitzara aquesta llengua en els seus exàmens i exposicions, si l’administració valenciana (I en teoria de Compromís) la menysprea. Com a valencià em fa vergonya aquesta situació i m’he callat per no posar més nervis a la gent que va passar a la segona fase, que ja havien hagut de passar pel cruel filtre de la part pràctica. Ara, a la meua manera si que vaig premiar l’ús del català, però crec que això l’administració ho hauria de promoure d’ofici. De que val demanar als aspirants un cert nivell de llengua catalana si després no l’usen?

-En aquest punt podria afegir el que és una presa de pèl per als valencians: el PEPLI. el meu fill comença enguany el batxillerat en Llíria, de tots els llibres que hi ha a la llista només estan en valencià el de llengua catalana i el de matemàtiques, i en història del món contemporani pots escollir! Un gran avanç o una reculada!

En definitiva, un experiència poc satisfactòria que a més no sé quan la cobraré, segurament amb un any de retard i amb la molèstia de haver de fer declaracions complementàries.

L’únic de profit, haver conegut i treballat amb el altres membres de tribunal: gent competent i professional que m’han ajudat molt en la meua estrena en aquests afer. I també conèixer a alguns dels aspirants que han demostrat estar preparats per afrontar la feina a la que aspiraven. Només els desitge sort en la seua futura feina i als que no han passat sort en futures convocatòries i que no tinguen la mala sort de topar altra vegada en un examen com el que han patit enguany,que si no passen siga perquè hi ha per davant gent millor i no per no saber fer uns problemes gens apropiats per unes oposicions a secundària.

Potser a algú li molestarà el que he escrit i on ho he escrit, però no podia deixar de fer constància de la meua protesta i del quins són els meus sentiments ara que tot ha passat: decepció i molest per haver estat utilitzat. Satisfacció d’haver treballat amb gent professional: Lupe, Neus, Isabel i Xavier. I saber que que no eres l’únic que pensa el mateix.

Sis anys portem amb Compromís a la Conselleria d’Educació i coses com aquestes i altres que patim diàriament al centres ens desmoralitzen i no notem el famós canvi promès fa sis anys.

 

 

Swing, swing, swing; de Jordi Martí-Rueda.

Brigadistes és l’únic llibre que havia llegit de Jordí Martí-Rueda i ja em va entusiasmar. Ara amb aquest Swing, swing, swing, s’ha superat i de llarg. Si quan llisc un llibre m’entren ganes de fer coses relacionades amb ell, considere que el llibre i la història que conta val la pena i capta l’atenció, i aquest és un clar exemple. Llegir un capítol, numerats per les lletres de l’alfabet, i venir-te ganes de cercar i escoltar la música vinculada a la trama de cadascun d’ells. En aquests capítols passen músics,ballarins, cantants i algun altre personatge vinculat a la història dels negres als EUA. Cada capítol et descobreix cançons que han format part de la història del jazz, sobretot de l’era del swing i les grans bandes i els seus orígens a New Orleans. ( Al facebook  he posat un vídeo per cada capítol).

Un llibre amb una banda sonora immillorable

!

El Clot/Penyagolosa, de Martí Domínguez.

Com tots els estius els diari Levante-emv vol quedar bé i justificat les subvencions que rep per la promoció de la nostra llengua i edita uns petits llibres amb relats curts escrits en català. No és el que crec que haurien de fer per la promoció del català, ja que crec que el que haurien de fer és el diari en aquesta llengua, però qualsevol iniciativa ajuda. I aquesta molt més que la fastigosa versió en valencià que tenien a la seua web, que era un traducció literal amb ordinador del castellà amb les conseqüents errades.

Dit tot açò, enguany vaig comprar només la primera entrega, un relat curt de Martí Domínguez, ambientat a la zona del Penyagolosa (cada entrega està ambientada en un parc natural), que està prou bé, però que pels que ja llegit la novel·la del mateix autor, La sega, se’ns queda molt curta.

La taxidermista d’emocions, de Mariló Alvàrez Sanchis.

“Fa anys que tractes la teua vida de la mateixa manera que acares la teua faena: agafes les teues emocions, com si foren animals, i les disseques amb cura. Les transformes en sentiments morts amb aparença de vius i els conserves així, idealitzats, amb aparença d’emocions vertaderes, tant de temps com pots, fingint que tot està bé. En realitat el que aconsegueixes així és aferrar-te a sentiments i experiències passades, mortes, enlloc de gaudir de les que et presenta la vida dia a dia. T’espanta la possibilitat de sentir alguna cosa nova, però has de canviar aquest comportament. En cas contrari, no aconseguiràs mai ser feliç, et limitarà a viure en el passat”

Amb aquesta conversa a la darrera visita de la protagonista, biòloga especialista en taxidèrmia, es resumeix perfectament la trama d’aquesta novel·la en la que la protagonista busca com encaixar en el món exterior i eixir de la seua timidesa, al mateix temps que vol fugir de la seua angoixant família i d’una relació no reeixida. Per això farà el gran salt de traslladar-se a Londres on potser trobarà el que busca.