Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Patès vegetarians. Dues recomanacions i més.

Quan vaig cap a Terol, sempre pare a La Venta del Aire, i compre en el supermercat del restaurant, patès de productes de caça (Montes Universales). Molt recomanables. Però tambè hi ha altres patès de verdures o llegums molt bons, fets per  la Conservera del Prepirineo d’Uncastillo. Uns patès molts semblants a aquests són els que he pogut comprar a Cotlliure, d’origen provençal (Les delices de Lubaron). Totes aquestes marques tenen una gran varietat de patès, per tant pot ser una manera agradable de menjar més verdures i llegums, sobretot pels nens.
Supose que hi hauran més marques comercials, però jo parle de les que he pogut comprar i provar en els meus viatges.

Santa Barbara i voltants, Llíria

Amb l’excusa de trobar unes pinyes per l’escola vàrem fer una petita excursió pels voltants del poble. Pujàrem a l’ermita abandonada de Santa Barbara pel camí del calvari i després baixàrem pel sender local que et porta al camí de les travesses. D’allà anàrem a veure la “gran via verda” que havia de comunicar la costa de Sant Miquel amb el carrer de la Puríssima. Jo no vaig veure gaire via, nomès uns metres de passeig al costat del parc infantil del final del carrer de la Puríssima i un poc arreglat els finals dels carrers del barranquet, Jerusalem i Sant Jordi. Del que hi ha fet, al projecte que hi havia a la web de l’ajuntament hi ha un bon camí a recòrrer. Que ha passat?

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Olocau-L’Olla-Castell de Reial-Olocau.

Una ruta una mica més llarga que les anteriors. Aquesta vegada eixim d’Olocau pel mateix camí de sempre, però en arribar al collet continuem recte i seguint sempre el camí ens dirigim cap l’aldea morisca abandonada de l’Olla. Pel camí ens trobem gent replegant olives. Arribem a l’aldea de l’Olla pel camí que passa pel costat d’un dipòsit d’aigua pels incendis, i allà esmorzem. Després tornem per una senda que travessa el barranquet de davant del poble i abans de tornar a agafar el camí pel que hem vingut agafem la senda marcada que ens portarà a sota de Castell de Reial, on ja ens queda poc per acabar la ruta al poble d’Olocau. Abans d’agafar la senda del PRV-8 (crec?), vàrem pujar a un turò des d’on es veia el camp de Llíria.
Trobe que hi ha gent molt incívica. Els pocs cartells que hi han estan trencats. Que passa amb l’educació del molts dels que íxen a muntanya? o és que jo estic massa ben acostumat al camins ben marcats de l’Empordà i el Pirineu de Girona? I per ací prop, a la comarca del Serrans, la gent tracta millor les senyalitzacions, que no pas per la serra Calderona. Està massa prop  i a l’abast de certs salvatges de la capital o dels pobles de la vall del Túria? Caldria que alguns reflexionaren sobre totes aquestes qüestions abans d’exir de casa.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Aqüeducte de la Ferreres. Tarragona. II

Després d’un temps en obres, l’aqüeducte de les Ferreres ja torna a estar obert al públic i d’una manera més segura per poder travessar-lo les persones que patisquen de vertígen (no és el meu cas, ja l’havia travessat abans, quan les parets de la sèquia no eren tan altes). Una foto és des de l’altre costat i l’altra a l’interior de la sèquia que travessa per dalt el monument. Com en tot, supose que hi haurà gent en contra d’aquesta restauració i gent a favor. Jo l’únic que puc dir és que ara és més segur pel turistes.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Vinyes verdes vora el mar. La Marenda.

M’agrada tornar per la costa de La Marenda: la mar, les vinyes, les corbes, els pobles, travessar una duana sense ningú i parar a contemplar les vinyes que cantava Josep Maria de Sagarra i que després va musicar Lluís Llach.
La cançò més famosa, adaptant poemes de Sagarra, sembla ser aquesta de Llach, però hi ha un disc de Toni Subirana, on totes les cançons són basades en els poemes de l’escriptor. A mi m’agraden més les de “Cançons de remo i vela”.
Un altra versió: Txell Sust

Green vines near the sea
Now that the wind doesn’t blow,
You turn into greener leaves
Green vines near the sea.

Green vines of the coast,
You’re more delicate than the alfalfa
Green near the blue sailor
Vines with unripe fruit
Green vines of the coast.

Green vines, sweet pause,
Near the sailboat that passes
To the sea you bend down your body
Without coming too close
Green vines, sweet rest.

Green vines, loneliness.
From the green sunniest time of day
Grape and cut off vine-stocks
Upon the shining floor;
Green vines, loneliness.

Vines that are saying goodbye
To the boat and the gull,
And finally, a little of snow
That now borns, and after dies….
Vines that are saying goodbye!

Green vines of my heart…
Inside the vine, the afternoon sleeps,
Black grapes, golden leaves,
Water, cliff and fear.
Green vines of my heart…

Green vines near the sea,
Green since the day starts,
Green smooth at the evening….
Be always with us,
Green vines near the sea!

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Cotlliure. Antonio Machado i altres cosetes.

A finals del mes d’octubre vaig tornar a visitar el nord del meu país i vaig tornar a passar per Cotlliure. Aquesta vegada vaig tornar a visitar la tomba d’Antonio Machado., la que encara no he trobat (he de buscar millor) és la de l’escriptor anglès Pat O’Brian.
És curiós, ja que la petjada del poeta espanyol la pots trobar pel poble en postals o en llibres i la tomba està a l’entrada del cementiri. Contrasta amb la poca informació que he trobat de l’escriptor anglès. Machado va viure poc a Cotlliure, la mort li va venir als pocs dies d’estar allà; i si hauguès sobreviscut, tenia un oferta per treballar a Cambridge que li va arribar un dia després del seu enterrament. Per altre costat, Pat O’Brian va viure mols anys allà, i a més va escriure la novel·la “The Catalans”, ambientada al poble i recentment traduïda a la nostra llengua.
Curiós també que al voltant de la tomba de Machado, tots els soterrats tenen noms o cognoms catalans. No sé que pensaran de la situació actual de la llengua catalana a la ciutat, sobretot els caps de setmana que s’emplena de turistes de ciutat. A la novel·la d’O’Brian, la majoria dels personatges s’expressaven en aquesta llengua.
Moltes botigues turístiques i restaurants (vaig dinar a la Crêperie Bretonne Annaick, que té delegacions en Girona i València) i vaig tornar-me’n per la costa fins a Port-bou, on vaig trobar el primer “basar oriental” (això demostra que hi ha gent que sap donar bona imatge turística als pobles i alguns que no). Evidentment vaig tornar carregat amb la cervesa Cap d’Ona i alguna cosa de menjar més.
Per acabar, recomane la biografia d’Antonio Machado, escrita per Ian Gibson, “Ligero de equipaje”. També es pot escoltar el disc de Serrat.

Les vaques del Faraó.

Faraó explica els seus somnis a Josep: «Vaig veure set vaques grasses i que feien goig. Després vaig veure set vaques molt primes i esquifides. I les vaques primes es van menjar les grasses.

»En el meu segon somni vaig veure set espigues plenes de gra madur que creixien en una sola tija. Aleshores vaig veure set espigues primes i resseques. I les espigues primes es van empassar les set espigues bones».

Josep li va dir a Faraó: «Els dos somnis signifiquen el mateix. Les set vaques grasses i les set espigues plenes de gra signifiquen set anys, i les set vaques esquifides i les set espigues primes signifiquen set anys més. Hi haurà set anys en què creixerà molt aliment a Egipte. I després vindran set anys amb molt poc menjar».

Donat el que han fet molts dels que havien d’aministrar els nostres impostos sembla ser que molts no varen anar a missa de xicotets, o si ho varen fer no varen treure gaire profit.


Cap d’ona, amb muscat.

La cerveseria Cap d’ona d’Argelers va treure fa temps un cervesa que val la pena tastat, la Cap d’ona especial amb un toc de muscat (moscatell al sud dels Pirineus). Aquesta la vaig trobar l’any passat a Cotlliure i enguany l’he tornada a comprar. Al sud de l’Albera no l’he trobada mai. Totes les varietats de cervesa que fan són recomanables, sobretot les de temporada: primavera i Nadal.

Jo confesso, de Jaume Cabré. Jack Lemmon, fent de Hildy Johnson

Let’s have one for the road.
Mr. Johnson.
If you have any advice to give me…
Sure, kid.
Never end a sentence with a preposition,

Això és el consell que el veterà periodista Hildy Johnson (Jack Lemmon) li dona al periodista novell a la “peli” de Billy Wilder “The front page”. A la novel·la, “Jo confesso”, Jaume Cabré no fa cas d’aquest consell. I sort que no fa cas, ja que pot ser pel llenguatge d’un diari siga un bon consell, però no per fer una novel·la, com ens demostra Jaume Cabré al llarg del seu últim llibre.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Jo confesso, Ombres en la nit. Jaume Cabré i Ferran Torrent

El doctor Voigt es va tornar a posar a plorar i a cridar socors i auxili. No va callar fins que no va sonar el tret.

Jaume Cabré ens conta com un altre home es venja del doctor nazi d’un camp d’extermini. Aquest és l’acabament de la descripció (pàgina 435). Per altra banda,  l’última novel·la de Ferrant Torrent tambè acaba quan el gitano protagonista es troba cara a cara amb una pistola a la mà amb un altre metge nazi:

.…Mira de fit a fit Santiago, amb una barreja de temor i súplica.
-¿Qui és vostè?
– Un gitano.

Coincidència? S’han posat d’acord els dos escriptors? Curiós paral·lelisme que ni Plutarc haguera pogut sonmiar.

Jo confesso, de Jaume Cabré

…Durant un quant temps vaig fer amistat amb un tal Gemsana que estava molt interessat per la literatura i que es va quedar amb la boca oberta quan, em preguntar-me a què en volia dedicar, li vaig contestar que a la història de les idees i de la cultura.
-Ei, Ardèvol, que ningú no diu que vol ser historiador de les idees.
-Jo, sí.
-Ets el primer que ho sento. Hosti. Història de les idees i de la cultura – Em va mirar amb desconfiança- M’estàs prenent el pèl, oi?

Això ho he llegit avui al nou llibre de Jaume Cabré, “Jo confesso”. Però el curiós del cas, és que després he vist l’entrevista que li fa Núria Cadenes a la revista El temps on l’autor respon: “Europa és  pau i guerra, és progrés científic i humanístic i és barbàrie, és Isaiah Berlin però també Berlusconi”

Com és que a Berlin el coneix tanta gent i com és que li fan tan poc de cas?

Publicat dins de política | Deixa un comentari