Entre el Túria i el Ridaura

Però el dit implacable del destí
segueix i segueix escrivint.
Seduir-lo no podràs
ni amb la teva pietat
ni amb el teu engany
per esmenar el que està escrit,
o amb les teves llàgrimes esborrar
ni una coma ni un accent

Fragment del Rubaiyat, del poeta i matemàtic persa Omar Khayyám.

Aquest poema és el que hi ha escrit al marbre, que juntament amb l’escultura que podeu veure a les fotos, configura el monument que en Tossa de Mar han dedicat a l’actriu Ava Gardner.  Aquests versos surten a l’inici de la pel·lícula “Pandora and the Flying Dutchman”, rodada al poble de Tossa de Mar a l’any 1951. Pel·lícula que va fer que la costa brava comencès a ser coneguda arreu del món com a destí turístic. Normal que li dediquen un monument, li deuen una part de la prosperitat econòmica que han tingut gràcies al turisme.
Però no sol Tossa, la empremta del rodatge d’aquest film, també hi és a Sant Feliu, S’Agaró o Palamòs. Després vingueren altres pel·lícules, però aquesta, crec que tots estan d’acord en considerar que va ser la pionera.
L’argument del film junta dos mites, un nòrdic, l’holandès errant, i un grec, el de Pandora. Amb tant de mite pel mig, vaig intentar crear-ne un altre, però no em vaig sortir i l’estàtua va quedar-se inmòbil. El meu intent d’insuflar vida l’escultura no va ser reeixit. Potser està esperant un partit millor?
Per cert, la riera anava plena d’aigua degut a les darreres pluges.

Segona vegada que faig aquesta ruta circular que ix des del poble d’Olocau per la zona de l’Arquet i va pujant la muntanya endinsant-se en la Serra Calderona. Al començament ens trobàrem a un grup molt nombròs de mountainbikers suant la cansalada a les primeres costes, que crec que són les més empinades. Nosaltres els deixarem al coll i tombàrem cap a l’esquerra per a completar el circuit circular que ens tornaria al poble pel costat del poliesportiu. Abans ens desviàrem per pujar al Castell de Reial i esmorzàrem en el cim (574 m).

Aquesta vegada canviem de zona per caminar i ens acostem a Pedralba a fer la ruta del Palmeral. La ruta és fàcil i agradable. Eixim del poble per l’Avinguda  (segur?) del Luján i el primer que trobem són les coves de la Pedrera  (un valencianisme més dels que s’utilitzen en aquest poble castellanoparlant), per continuar pel barranc del mateix nom fins trobar la riba del riu Túria, que anirem seguint prou estona. Deprés de seguir el riu un bon tram, havien de desviar-se cap  a la dreta per després retrobar el riu, cosa que no va va passar, ja que ens varem equivocar de camí i tiràrem recte per la Peña El Atrón per agafar el camí de tornada al poble al qual entrarem per la carretera de Llíria.

Un dissabte vaig agafar la bicicleta des de Llíria, però com el meu estat de forma ciclista no és el més adient, nomès vaig arribar fins als útims revolts abans d’aparèixer les bodegues de Torres. Unes setmanes més tard, fem la ruta caminant des del Mas del Frare. Un camí ben ample que va pujant fins a les bodegues de Torres i les bodegues velles. Després, per una senda travessem cap a les bodegues del vint-i-quatre. La ruta és circular i ben marcada. Tornem al Mas del Frare pel barranc de les  vint-i-quatre i la costa de la Sardina.

La diversitat també ens arriba al sector del professorat i avuí hem aprés que era el Diwali, o entrada de l’any nou en la religió hindú. Com enguany tenim un company americà que professa aquesta religió, ens hem assabentat que avui es cel·lebrava aquest dia i ja s’han muntat una petita cel·lebració a l’hora d’esmorzar. Segons el calendari hindú el dia de cap d’any és avui i el proper any serà el 13 de novembre.
Per tant, bon any, o bon Diwali o com es diga en la seva llengua. O més internacional, Happy new year.

Un llibre molt xicotet, però molt fàcil de llegir i molt entenedor. L’autor defèn que els conceptes de dreta i esquerra encara són útils a l’actualitat i no cal abandonar-los com prediquen alguns “moderns”, que, i açò és opinió personal, el que crec que busquen és que  fem cas a ideologia que ells defensen, que normalment sol ser de dreta.
Al llarg dels capítols del llibre l’autor explica les tesis dels que volen abandonar aquesta distinció, diferència entre extremistes i moderats i defensa que aquesta distinció, entre dreta i esquerra, encara existeix. Després parla d’altres criteris de dsitinció i dels binomis, que ell entén claus, alhora de distingir entre dretes i esquerres (en plural), la igualtat i la desigualtat, la llibertat i l’autoritat. Finalment, el darrer capítol és el més personal i probablement el que més crítiques ha rebut sobretot  tenint amb compte els anys en que va ser escrit i el context polític italià d’aquell temps.

Antropòfag, aprenent de dictador amb salsa de coco, autòcrata, banda d’encenalls de pallús amb confitura d’eriçò, bandarra, belitre caragirat, bufaforats, buldòzer a reacció, calçasses, caldereta re-escalfada, cap d’ase, cataplasma de neula remullada, ciclotrò, coleòpter caragirat, colla de sapastres, cotorra llenguda, cretí escabetxat, croqueta de cuscús, ectoplasma de bunyol estrafet, equilibrista, escanyabruixots, extracte d’hidrocarbur, figureta de pessebre amb funda, fil·loxera, filibuster de pa sucat amb oli, gamarús, giroscopi, home des sac farcit de crema de suro, hotentot desvergonyit, iconoclasta, invertebrat, ku-klux-klan, logaritme caragirat, macrocèfal, megalòman, mosca vironera, ninot de fira, òliba mal dissecada, ostrogot, pal·líndrom, pastanaga, pirata de l’asfalt, pixa-llits, polígraf, projecte d’analfabet caragirat, quadrilàter, rapinyaire, rostit d’ectoplasma amb all-i-oli, sac de gèmecs, salta-bardisses, sàtrapa, suc de regàlissia, tanoca, tecnòcrata, tomba-truites, trinxeraire del Càrpats, troglodita de carnaval, tros de tifa interplanetària amb ulleres, venedor de catifes, viviseccionista, xuixo de crema, zapoteca d’estar per casa.
I sobretot Llamps  i rellamps

Aquest recull de renecs del capità Haddock que ha fet la Núria Cadenes a la revista El temps, supose que seria el que el capità voldria que li digueren el dia del seu aniversari, que va ser el 2 de gener. Va aparèixer per primera vegada el 2 de gener de 1941 a “El cranc de les pinces d’or”. Jo em quede amb dos d’ell, quadrilàter i logaritme caragirat. No se m’hauria mai  passat pel cap l’utilitzar les matemàtiques per fer renecs o insultar a d’algú.

Ahir,anant cap a Utiel vaig veure una torre de telegrafia òptica prop de la carretera. Després l’ha vaig veure fotografiada en els tríptics turístics que et donaven a la fira. Vaig recordar que aquestes torres tenen un paper important a la novel·la d’Alexandre Dumas, El comte de Montecristo. Al capítol LXII, el comte suborna a un dels treballadors d’aquestes torres per que envie un missatge fals a París, cosa que provoca la ruïna econòmica d’un dels seus enemics, el banquer Danglars.
Per cert, molta gent ho ignora, de quina nacionalitat era la promesa d’Edmond Dantès de nom Mercedes? Mireu el nom del capítol III. I com és que en la majoria de versions fílmiques o televisives no fan esment a aquesta  nacionalitat? Exceptuant un versió televisiva protagonitzada per Gerard Derpardieu.

Al supermercat Lidl del meu poble solen dedicar algunes setmanes a portar productes de països estrangers (França, Grècia, alguns sud-americans i orientals,….). Aquesta setmana m’he dut una sorpresa al comprovar que els país invitat era…..Les Canàries. Que potser els dirigents de la cadena alemanya ja consideren les illes com un país més de l’Àfrica? Que coneixen el partit MPAIAC d’Antoni Cubillo? O potser han vist la bandera que va treure el futbolista del Barça, Pedro Rodríguez, en una de les darreres cel·lebracions blaugranes? No sé si saben aquesta notícia a El Mundo o La Razón…..España se rompe!

Que ha fet l’acte genital als homes, tan natural, tan necessari i tan just, perquè un no s’atrevisca a parlar-ne sense vergonya i per excloure’l de les converses serioses i ordenades? Pronunciem agosadarament: matar, robar, trair; i allò, gosaríem solament pronunciar-ho entre les dents? Vol dir això que com menys expressem de paraula, més dret tenim a engrandir-ne el pensament?

Aquestes paraules les va escriure al segle XVI, Michel de Montaigne a l’assaig “Sobre uns versos de Virgili” (Assaigs, volum III, traduït per Vicent Alonso per l’editorial Proa) i sembla que al segle XXI continuem igual. En alguns diaris m’han censurat comentaris per l’ús del verb follar, i això que eren diaris on t’has d’identificar. Al facebook, tambè la vaig armar un dia que vaig utilitzar aquesta paraula. Que volen que diga? fer l’amor? fer l’acte? ho sent, però m’agrada més el llenguatge directe i clar. Potser els que s’escandalitzen d’aquest ús, ho fan perquè no ho practiquen prou? i com estan amargats per aquesta causa, volen que  els altres també visquin amargats i pensant-se més de dues vegades que dir a cada moment?

Avui fa cent anys que va nèixer a Girona el matemàtic Lluís Santaló. A Girona s’estan fent actes en commemoració d’aquest aniversari. Els podeu seguir a Diari de Girona. Com molts, va haver d’exilir-se el 1939 i va exercir tota  la seva carrera a l’estranger, concretament a l’Argentina.
Jo recomane un llibre d’ell: La matemática: una filosofia y una técnica. La meva edició és en castellà, de l’editorial Ariel, però crec que hi ha tambè una edició en català.

El 6 d’octubre de 1934 el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar  l’Estat català, dins de la República Federal Espanyola. I em direu, això a que ve ara?, dons jo vaig nèixer un 6 d’octubre de fa uns quants anys. El problema és que la independència que va proclamar Companys va durar poques ara, i en canvi ja porte 43 donant voltes pel món i encara esperant aquesta indepedència que va durar poques hores.
Aquestes coincidències (que matemàticament són molt normals, malgrat que hi haja gent que busque explicacions estranyes*) són curioses. En les primeres visites al ginecòleg, el doctor ens va dir que el xiquet naixeria un 20 de novembre. Tindrà collons la cosa! Jo li vaig dir al metge que s’ho fera com volguera, que s’avançara o es retardara, però que no anava a cel·lebrar els aniversaris del meu fill un 20N. Que pensarien el meus veïns? que tenien un fatxa per veí?

*Un any nomès té 365 dies i ja portem molts anys d’història, per tant és normal que hi haja coincidències de dates en fets diversos.

El comandant Valls torna a Algèria en aquesta nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff. Torna per participar en la guerra bruta contra el FLN, i aquesta guerra bruta el portarà a un periple per diferents ciutats europees i d’altres de nord-africanes. Valls sembla menys romàntic en aquesta entrega, potser ja està escarmentat dels fracassos amorosos de les entregues anteriors. Està més dedicat a la seva feina que no a anar darrere del faldilles (tret d’alguna excepció). Però ara, la sorpresa, almenys per mi, és el canvi d’aptitud del seu amic Leccia, que de dir:

-Els grecs i els romans tocaven de peus a terra. L’Enneas va deixar a Dido a Cartago sense fer romanços…Ja t’ho he dit sovint, Daniel…Si tenia el poder, enviaria els enamorats en un camp de reeducació a pagès.

..a enamorar-se i posar en perill la missió del seu company en que ell participava.

L’autor continua sense tenir pels a la llengua per parlar de les brutalitats de la guerra, tant d’un costat com de l’altre:

…Un jove pastor -dotze anys a tot estirar. passava. en Lécuyer va desenfundar la pistola i va apuntar, calmós, el minyó. No vaig tenir temps per intervenir. Ja l’havia mort. Li vaig posar el meu revòlver contra la templa.
– No ho tornis mai a fer això, em sents? Nosaltres fem la guerra. Fem la guerra als homes i no als nins i a les dones…Amb fills de puta com tu acabarem perdent Algèria….
Un vell moro venia d’apareixer. Plorava.
-La força és l’únic llenguatge que comprenen aqueixos salvatges…
-Ara són francesos, com tu i jo, Lécuyer.
-Propaganda d’en De Gaulle!

I de pas parla sobre la situació política que va desembocar en la independència d’Algèria i el adveniment de la cinquena república pel general De Gaulle.

L’editorial 3i4 ha reeditat, aquest més de setembre, una novel·la  del 1998 de l’escriptor de Xàtiva Toni Cucarella. La que porta el títol d’aquest post. Ja posats a reeditar, tambè ho podrien fer amb El camp del vençuts, no?.
Els protagonistes de la narració, són una parella molt pecúliar, un franquista convençut, que creu que ha fracassat en les seves ànsies de poder polític i per acabar amb la seva vida a “lo gran” vol assistir al seu soterrar per poder comprovar que no siga un fracàs com altres coses que ha intentat al llarg de la seva vida. Per axiò està l’altra part de la parella, el seu amic, metge, sense personalitat que fa tot el que els demès li manen, l’amic franquista, la mare, les autoritats,… Sembla que aquests personatges simbolitzen, al meu entendre, el caràcter de molta gent que va viure sota la dictadura, els que volien escalar a qualsevol preu i els que no feien res i obeien als altres, sense personalitat per protestar.
A la pàgina 124, Toni escriu:

 – Tu i jo, Maties, ens hem convertit en una recialla d’un temps passat que el destí es nega a fer desaparèixer definitivament de la faç de la història….Per què continuen encara ací, en este món? Quin sentit té allargar la nostra existència? Representem un passat que és una rèmora per al present, una llast per al futur…Quina missió ens reserva el destí, si és que en té reservada alguna?

Aquestes paraules són pronunciades pel franquista convençut protagonista de la novel·la, que més endavant, prop de la seua mort, comença a creure amb la reencarnaciò i acaba creient que es reencarnarà en alguna altra cosa….Potser en algun tertulià d’Intereconomia? (això Toni no ho podia saber, quan va escriure la novel·la no existien aquestes emissores de televisió).

Aquesta novel·la publicada en 1969 (no entenc encara com va passar la censura), per Club Editor (editorial dirigida per Joan Sales, que abans havia publicat la seva novel·la Incerta glòria), narra l’exili, la participació en la guerra civil, i els anys republicans de l’autor, en Ferran Planes. I, sí, ho dic amb l’ordre correcte, que és com està a la novel·la. L’autor no segueix l’ordre cronològic normal, ja que així, segons ell, es poden arribar a entendre les causes del que va passant a la narració. L’exili, com a conseqüència de la guerra perduda, i aquesta guerra, com a conseqüència de la no acceptació de la República pels grups conservadors del país.
L’autor li volia posar un altre titol, La conya, però la veritat, no m’agrada aquest títol, massa morts des de llavors fa que no compartisca la seva opinió en aquest aspecte.
Respecte a la guerra escriu:

No espereu, doncs, que us l’expliqui íntegrament, Fou com la lluna, de la qual sempre nomès podem veure mitja part. Us contaré nomès el meu fragment, el meu tros de guerra. La visió general encara no ha estat escrita. Huhg Thomas, Gabriel Jackson i altres ho ha intentat. Però jo crec que s’han quedat a mig camí; car la guerra civil espanyola, que va esclatar el mes de juliol de 1936 encara no s’ha acabat. Els vencedors ha fet d’administradors de la seva victòria, però no han sabut escampar la pau convinent i interna; la sola que val.

Jo, a més, diria que no han volgut escampar la pau i a més una reflexiò, ha acabat ja aquesta guerra que sembla que continua per alguns mitjans de comunicació? però ara, per sort, sense armes de foc.