Entre el Túria i el Ridaura

No espereu trobar ací la biografia del guerriller de Vallibona que es va fer famós per qüestions totalment alienes al seu ideari polític. La seua vida no és la d’un destacat guerriller del maqui, ni la de cap lider de l’oposició armada contra el franquisme. Però per desgracia la propaganda feixista del regim el va utilitzar indignament per als seua propòsits i, potser per aquesta raó, el llibre porta com a subtítol “la dignitat robada”. L’autora, un neboda del maqui, no ens relata la seua vida sinó ens fa una explicació de com s’ha intentat recuperar i dignificar la figura d’una persona, víctima de la dictadura, que va intentar lluitar per contra la injustícia i al mateix temps demostrar que era un persona que qualsevol altra. Dignificar un figura que la propaganda feixista, tant en temps de la dictadura com en temps posteriors havia maltractat; desmentir totes les mentides que s’havien dit sobre ell i la seua família, que també va ser víctima d’aquesta dictadura feixista; i obrir els ulls a la gent sobre el que realment va suposar el franquisme per aquest país.

Un gran relat en menys de 100 pàgines, però que amaguen una gran feina al darrere de investigació i recuperació de la història que el feixisme ens ha amagat, fins i tot a la mateixa família del protagonista. Ja hi ha prou d’aquests temps de silenci!

Fa uns anys vaig llegir Canvi d’agulles, un altre recull de relats de l’autor de Riudellots. Ara, i sobretot gràcies a la recomanació de l’escriptor Joan Daniel Bezsnoff, he llegit i gaudit de Els dies previs, un altre recull de relats que no et deixa indiferent i on l’autor tracta diferents aspectes de la natura humana on destacaria el penúltim dels relats, Córrer.

Aquest recull és el darrer premi Mitrofan de literatura catalana i em ratifica en la meua opinió que el premi Mitrofan és el millor premi de literatura de l’actualitat. Gràcies, Joan Daniel!

Abans de Nadal varem fer una visita a la llibreria L’esplai llibres de l’Alcúdia,una bonica iniciativa cultural a la localitat riberenca i allà vaig comprar aquest llibre d’Elvira Cambrils en que amb l’excusa de l’escriptor i filosof francès nascut a Algèria i molt involucrat en aconseguir una fi digna a la guerra de independència que hi havia aleshores, ens narra un historia doble ambientada en l’Algèria del moment i la València on la corrupció era el pa de cada dia gràcies al PP que manava aleshores. Pied-noirs, OAS, valencians emigrats al nord d’Àfrica, escriptores i músics valencians preocupats per la corrupció de moment van apareixent en una trama ben documentada i on les diferents èpoques del relata es van alternant al llarg dels capitols fins arribar al trepidant final a la platja de la Patacona i l’ermita dels peixets d’Alboraia.

L’autora agraix al final del llibre les complicitat i ajudes que ha rebut i anomena al gran escriptor català de Perpinyà Joan Daniel Bezsonoff que té algunes novel·les sobre el tema de l’Algèria colonial. Ara l’estil dels dos no és ben bé el mateix.

Amb aquesta ficció acabe una temporada de lectura amb l’Albert Camus.

D’Oliva a Nova York a ritme de jazz

https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/92914/angels-gregori-escriu-a-ritme-de-jazz

Poden els diners i el poder donar la felicitat? Poden aquests fer que una al·lota cresca feliç i contenta en una llar on sembla que ningú li faça cas i on els pares només es preocupen de les seues coses i dels seus negocies, que a més no semblen gaire legals? I pot tot això influir a la vida de la futura adulta? Potser el títol que d’aquest relat curt d’Esperança Camps pot enganyar un mica, ja que no és la por que molts esperem, és la por que que potser tota aquesta felicitat aparent és fictícia i en qualsevol moment es pot esfumar com la boira matutina prop del mar.

Editorial valenciana, però relat en menorquí…..i després diuen que  no existeixen els Països Catalans!

Per més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-esperanca-camps-la-por-arrabassar-llagrimes-tornar-aprendre-escriure/ i https://www.vilaweb.cat/noticies/la-por-gran-novella-curta-esperanca-camps/

Fa uns dies varen obrir una llibreria al meu poble i això és una gran notícia després de tants anys de sequera. Esperem que dure molts anys. Evidentment vaig entrar a xafardejar un poc i vaig en català no vaig trobar gaire cosa. El més atractiu per mi va ser aquest llibre dels viatges de Marco Polo. En els dies successius la part de llibres dedicada a la nostra llengua ha anat augmentant i això és bona senyal i, si vols algun llibre, el pots demanar que en pocs dies el tindràs a la botiga.

Pel que fa al llibre dels viatges de Marco Polo és atractiu ja que tots els capítols estan explicats i contextualitzats amb resums previs que els fan més entenedors per a tots els públics i així poder distingir que potser veritat i que potser  especulació del viatger venecià, ja que moltes de les descripcions que fa no són de primera mà, sinó a traves d’altres veus i això fa que vegades es confonga llegenda amb realitat (però potser a la llegenda és més bonica, com va dir un personatge de The Man Who Shot Liberty Valance?)

Personalment m’agraden més els capítols del primer i tercer llibre que no pas els dels segon (la seua estància a cort mongola de Kublai Khan). Potser la geografia i la història m’atrauen més que no pas les descripcions de costums.

El trio format per Fermín Muguruza, Harkaitz Cano i Dr. Alderete es proposen aquest còmic que he trobat una mica caòtic, en que seguint la figura de Manex, un jove basc encarregat de fer ballar un gegant negre de una colla gegantera d’Iruña en transporta a moltes de les problemàtiques socials dels anys 60: el racismes als EUA, la revolució cubana i a altres llocs, el consum de drogues, la guerra de Vietnam i la independència d’Algèria.  Potser ha volgut viatjar massa en poques pàgines, però la proposta és interessant i a més, sembla que hi ha una pel·lícula d’animació dirigida pel mateix Fermín Muguruza.

El meu antic company de feina va escriure fa molts anys aquest llibre per acostar la filosofia a la gent més jove i no tan jove. Un locutor de ràdio, una mica fart de la rutina de la seua feina donant els notícies del món, decideix piratejar l’emissora on treballa i amb nocturnitat fer un programa de ràdio per parlar de la filosofia i els seus protagonistes. I així, cada nit, fins que arriba el personal de neteja, va parlant de al filosofia des dels seus orígens, captant l’atenció d’alguns oients noctàmbuls que acabaran essent els veritables protagonistes del programa i tot acabarà amb un final digne de Sòcrates, el filosof no el futbolista.

Una aperitiu de la crònica sencera:

Vam decidir sortir de la ciutat de València després de passar-hi uns quants dies. En vam partir el dia 24 de juny i vam anar amb totes les nostres hosts a Llíria per continuar la nostra guerra, i ens hi vam estar fins al darrer dia de juny. Vam obtenir la vila per mitjà de pactes que va fer amb nós Joan Alfons de Xèrica, que la tenia pel rei Pere, el 29 d’aquell mes. I en vam partit i vam anar al Puig.

Potser és una de les obres menys conegudes de l’escriptor de Palafrugell, però no defraudarà als seus seguidors. Malgrat que és una ficció, de les poques que va escriure, amb personatges i poble inventat (pel nom, Fontclara, vaig pensar que era el Fontclara real, però després he vist que no, que sembla inspirat en Torroella del Montgrí) descriu la realitat de molts petits pobles empordanesos durant els anys seixanta i, a més, aprofitat per descriure o donar la seua opinió sobre com un dels caràcters humans que hi ha a les nostres ciutats, els botiguers.

“L’única cosa que s’hereta, en aquest país, són els segles que us han precedit.”

Feia temps que cercava aquest llibre d’Ivan Carbonell i a la darrera Plaça del llibre, al jardí botànic de València, el vaig trobar. És un llibre un poc inclassificable dins la producció de l’autor d’Els papers àrabs,  La paciència del minotaure o altres novel·les. Aquest un assaig sobre el món fantàstic al País Valencià i per la seues pàgines desfilen fantasmes (d’ací el títol) , dones d’aigua, alquimistes, tresors ocults, bruixes i altres misteris relacionats amb la nostra terra: molts exemples i un un bon recull de testimonis d’aquests fets estranys, que normalment tenen un explicació lògica i no la que la imaginació de la gent li agradaria. I si no, és que no s’ha trobat.

A la darrera plaça del llibre celebrada al jardí botànic de València em vaig trobar aquesta petita joia teatral del periodista, escriptor i ex-eurodiputat Bernat Joan del qual ja tenia un parell de publicacions, la novel·la Sota la màrfega i l’assaig Breu història de la llengua catalana als Països Catalans. És un peça curta i sorprenent on tracta la vellesa a través d’un grup d’actors que estan convocats a una reunió per un altre company que està a punt de morir. Feta en tres actes i vàries escenes amb el denominador comú que la majoria acaben amb una cançó coneguda però amb la lletra adaptada a casa situació.

Josep Pla se’n va de viatge i ens relata les seues impressions en aquestes Cartes de lluny. Des de la Catalunya nord fins a Escandinàvia, passant per França, Anglaterra, Bèlgica, els Països Baixos, Alemanya, Dinamarca i finalment Suècia i Noruega.  Cartes que potser si has visitat alguns dels llocs per ell passa et poden dur records de la teua visita.I tot per a què? per a dir-te en una de les cartes finals que si no tens un cos adaptable a tota mena de llits, millor et quedes a casa! ha ha ha

“Els voltants de Portvendres fan molts alts i baixos, són d’una orografia complicada.El país és pedregós i aspre. Sobre els pujols rogencs, les vinyes s’encastellen al voltant d’alguna caseta blanca o d’un pou amb un arc i una taca tot voltant, de sulfat, irisada………………………La carretera de Cotlliure passa sobre el mar. Té molta anomenada. És una carretera panoràmica i romàntica. Jo m’hi he passejat hores i hores, sense enyorar res, amb una cigarreta als llavis.”

……………………..

“Després hi ha l’espectacle: les barques. Del port de Cotlliure, a la tarda, surten, una darrere l’altra, la seixantena de barques més gracioses i lleugeres d’aquest món, de formes més dolces i mes vagues.”

……………………

“A Londres, hi ha el barri de Soho, que és encara un oasi de l’estomac i de l’esperit……
Al centre del Soho hi ha un jardí abandonat, amb uns arbres altíssims,vells, malenconiosos. El barri és ple de caràcter, és un formigueig humà: només s’ha de dir que es habitat per italians, grecs, francesos, turcs, jueus, russos, orientals i altres anglesos continentalitzats……….
És el barri de les llibreries de vell, dels antiquaris d’aspecte probre, de les botigues fosques amb animals dissecats per les parets, dels magatzems de vi i de formatge,………………….Magnífic barri dickensià!
………….
Moltes, moltes coses de la literatura anglesa serien inexplicables sense l’existència d’aquest barri: la part menys puritana, més humana, menys protestant.”

………………………………………..

“Kornborg i Elsinor són, des del punt de vista del turista exigent que ha agafat la maleta per tal de visitar el país de Hamlet, dues considerables desil·lusions. De tota manera, si aquest turista té una mica d’imaginació no li semblarà pas que el viatge sigui del tot en va.”

Cadascú té el seu viatge personal a Grècia, però aquest m’ha agradat. Potser m’haguera agradat saber més sobre ell i trobe a faltar les seus opinions sobre Olímpia i altres llocs d’Atenes.

He descobert una gran novel·la, digna del clàssics russos (Dostoievski sobre tot) per la seua descripció dels pensaments i reaccions dels personatges principals, on l’autor rapitenc  ens narra un drama familiar ambientat a la colonització del delta per a aprofitar les seues terres per al cultiu de l’arrós. Feina dura i gens agraïda en la qual varen participar molts valencians que varen aportar els seu coneixement sobre aquest cultiu.

A més de la duresa de la feina, les desigualtats socials, els enamorament i desenamoraments, el que més m’ha cridat l’atenció és la discriminació que patien les dones, que sembla que les acusen de tots els mals que pateixen els protagonistes, quan elles són les primeres víctimes d’aquella època tan dura per pagesos pobres que no tenien propietats i havien d’arrendar finques als que si que en tenien i vivien a la ciutat tranquil·lament, mentre els primer malvivien en barraques prop dels arrossars. Potser és massa dramàtica en certs moments, però crec que un recurs és per fer veure al lector la duresa de la vida dels pagesos, que o aguanten la situació o emigren a la cerca de millors feines i millor vida cap a la llunyana capital, Barcelona.

Un encert la reedició d’aquesta novel·la que va donar nom a les comarques que envolten el riu Ebre al seu pas pel nostre país.