Entre el Túria i el Ridaura

Hope that your journey is a long one.
May there be many summer mornings when,
with what pleasure, what joy,
you come into harbors you’re seeing for the first time;
may you stop at Phoenician trading stations
to buy fine things,
mother of pearl and coral, amber and ebony,
sensual perfume of every kind-
as many sensual perfumes as you can;
and may you visit many Egyptian cities
to learn and learn again from those who know.

Keep Ithaka always in your mind.
Arriving there is what you’re destined for.
But don’t hurry the journey at all.
Better if it lasts for years,
so that you’re old by the time you reach the island,
wealthy with all you’ve gained on the way,
not expecting Ithaca to make you rich.
Ithaca gave you the marvelous journey.
Without her you would have not set out.
She has nothing left to give you now.

And if you find her poor, Ithaca won’t have fooled you.
Wise as you will have become, so full of experience,
you’ll have understood by then what these Ithacas mean.

                     Tant un com l’altre s’estremiren
                     sobtadament, i envermelliren,
que els dos, al mateix temps, d’un foc desconegut
                     sentiren viva flamarada.
                     i quan Mireia, retgirada,
                     treia la mà de la fullada,
ell, de la trebolina encara commogut.

……………………………………

               -¿No ho veus, non ho veus, que ta abraçada
               ha duit un foc dins de ma pensada?
Escolta, si ho vols sebre, encara que, al moment
               en facis burla, oh encisera!
               Jo vaig  dir-t’ho sens espera:
               Mireia, t’am de tal manera
que et devoraria, de tant amor que sent!

…………………………………………….

Aquestes tres estrofes corresponen al segon cant del poema Mireia (Mirèio), de Frederic Mistral. Potser la part més romàntica que he trobat fins ara. Potser serà una horterada, però vaig pensar amb la famossísima cançò de Serrat.

Aquest recull de renecs del capità Haddock que ha fet la Núria Cadenes a la revista El temps, supose que seria el que el capità voldria que li digueren el dia del seu aniversari, que va ser el 2 de gener. Va aparèixer per primera vegada el 2 de gener de 1941 a “El cranc de les pinces d’or”. Jo em quede amb dos d’ell, quadrilàter i logaritme caragirat. No se m’hauria mai  passat pel cap l’utilitzar les matemàtiques per fer renecs o insultar a d’algú.

Aquestes paraules les va escriure al segle XVI, Michel de Montaigne a l’assaig “Sobre uns versos de Virgili” (Assaigs, volum III, traduït per Vicent Alonso per l’editorial Proa) i sembla que al segle XXI continuem igual. En alguns diaris m’han censurat comentaris per l’ús del verb follar, i això que eren diaris on t’has d’identificar. Al facebook, tambè la vaig armar un dia que vaig utilitzar aquesta paraula. Que volen que diga? fer l’amor? fer l’acte? ho sent, però m’agrada més el llenguatge directe i clar. Potser els que s’escandalitzen d’aquest ús, ho fan perquè no ho practiquen prou? i com estan amargats per aquesta causa, volen que  els altres també visquin amargats i pensant-se més de dues vegades que dir a cada moment?

-Els grecs i els romans tocaven de peus a terra. L’Enneas va deixar a Dido a Cartago sense fer romanços…Ja t’ho he dit sovint, Daniel…Si tenia el poder, enviaria els enamorats en un camp de reeducació a pagès.

..a enamorar-se i posar en perill la missió del seu company en que ell participava.

L’autor continua sense tenir pels a la llengua per parlar de les brutalitats de la guerra, tant d’un costat com de l’altre:

…Un jove pastor -dotze anys a tot estirar. passava. en Lécuyer va desenfundar la pistola i va apuntar, calmós, el minyó. No vaig tenir temps per intervenir. Ja l’havia mort. Li vaig posar el meu revòlver contra la templa.
– No ho tornis mai a fer això, em sents? Nosaltres fem la guerra. Fem la guerra als homes i no als nins i a les dones…Amb fills de puta com tu acabarem perdent Algèria….
Un vell moro venia d’apareixer. Plorava.
-La força és l’únic llenguatge que comprenen aqueixos salvatges…
-Ara són francesos, com tu i jo, Lécuyer.
-Propaganda d’en De Gaulle!

I de pas parla sobre la situació política que va desembocar en la independència d’Algèria i el adveniment de la cinquena república pel general De Gaulle.

 – Tu i jo, Maties, ens hem convertit en una recialla d’un temps passat que el destí es nega a fer desaparèixer definitivament de la faç de la història….Per què continuen encara ací, en este món? Quin sentit té allargar la nostra existència? Representem un passat que és una rèmora per al present, una llast per al futur…Quina missió ens reserva el destí, si és que en té reservada alguna?

Aquestes paraules són pronunciades pel franquista convençut protagonista de la novel·la, que més endavant, prop de la seua mort, comença a creure amb la reencarnaciò i acaba creient que es reencarnarà en alguna altra cosa….Potser en algun tertulià d’Intereconomia? (això Toni no ho podia saber, quan va escriure la novel·la no existien aquestes emissores de televisió).

– Ésa es natural condición de mujeres desdeñar a quien las quiere y amar a quien las aborrece.
– Que dius?
– Res..Una citació de Don Quixot…Saps aquesta llibre de Cervantes.
-El paio que atacava molins als temps dels romans?
– Exacte…
Se’n va anar per fi. Vaig poder continuar el meu estudi. En Dean Martin tenia una veu més bonica però li mancava el talent d’en Sinatra, el seu poder d’emocionar…Ràpid! Apuntem-ho al diari íntim perquè la humanitat beneficiï d’aquest descobriment

Estic fent propaganda, però si no la fan el coneguts, qui la farà? Si, aquest llibre és del meu ex-company de còrrer a Sant Feliu de Guíxols i professor de filosofia, Josep Cullell. En Josep ha escrit alguns llibres de viatges. Jo tinc dos, aquest i Viatge a la Mediterrània interior, i són molt agradables de llegir, al igual que era anar a còrrer amb ell per la Vall d’Aro. Malgrat les nostres diferències sobre la figura de Gaziel, recomane la lectura dels seus llibres si és vol fer algun viatge cap a Grècia, o després de tornar-hi. A la llibreia Roldòs, de Sant Feliu es poden trobar.
Per cert, Vati, és la capital d’Itaca, el lloc on tots volem fer un viatge.

……va girar a l’esquerra per entrar a l’autopista a l’altura de Llíria, alçà la vista cap al monestir de Sant Miquel, on feia visita setmanal cada vesprada de dimecres……

A més de ser el meu poble, el que no sé si l’autor sabrà és que a Sant Miquel ja no hi han monges que visitar, ja fa anys que varen marxar. Ara nomès hi han monges al Remei.

“Mire, allà a l’esquerra, dins del riu, al peu de les Torres dels Serrans que són d’arquitectura tan perfecta, és on hi havia el cremador d’heretges, els jueus i els sodomites; ací hi ha hagut sempre molta afecció a la foguera política, i aquesta ciutat és implacable amb els seu propis heterodoxos, des de Lluís Vives fins ara mateix, ja van cinc segles; i que creu que són les falles sinó una inquisició grotesca i bàrbara: humor?……

Recordeu que Joan Fuster va ser cremat en forma de ninot? i encara es crema a més gent, metafòricament parlant.

……I tan moderns i avançats que som, no hem  superat la monarquia, no pels reis i reines que queden, que nomès són decoratius, i per això m’agraden, com la reina d’Anglaterra que porta capa i corona i tot el que s’ha de portat, si no per a que serveix un rei, per anar en bicicleta?…..

Aquesta part si que és més personal, m’ha recordat la vegada que vaig tenir el plaer de sopar amb l’autor, al restaurant Amura de Sant Feliu de Guíxols. I qui diu sopar vol dir una llarga conversa amb molts temes de que parlar, i un d’aquest va ser la monarquia i la noblesa, i l’autor més o menys va dir aquestes paraules al sopar.  Al dia següent, tambè vaig dinar amb ell al restaurant Nàutic, a l’altre extrem de la badia ganxona i tambè va ser un dinar molt amè. Quan acabà el dinar ens despedírem, ell  i els altres de la taula varen començar a parlar de poesia i jo vaig acomiadar-me dient que jo anava a posar-la en pràctica, en aquella època començava a festejar amb la mare del meu fill.

Es curiós, en aquesta novel·la ixen personatges reals barrejats amb els de ficció i a aquest poeta el conec. Es el traductor del portuguès d’una Antologia de poesia contemporània brasilera, editada per edicions del 1984, crec recordar. I a més he coincidit amb ell i el fill (al que li vaig fer classes de matemàtiques a l’IES Sant Feliu de Guíxols), a la marxa de l’aigua de la ciutat ganxona; a més d’haver coincidit amb ell alguna vegada per Girona. Jo pensava que nomès es tatuava versos en portuguès, però veig que és més políglota.
Respecte a la novel·la està ambientada entre Girona i Sant Feliu i a mi m’agrada llegir històries que passen pels llocs que conec i que he recorregut. la novel·la va de la decadència alcohòlica del protagonista.

Fa temps vaig llegir la novel·la del mateix autor, Pa negre, i després vaig vore la versió cinematogràfica. Hi havia coses que no em quadraven i després vaig assabentar-me que la “peli” era una adaptació de dues novel·les del mateix autor, la que dòna per títol al film i aquesta que acabe de llegir ara. Supose que amb l’èxit del film, han tret a la venda noves edicions per fer calaix. Jo vaig comprar una edició de butxaca a la llibreria Roldòs de Sant Feliu de Guíxols.
Per cert, aquesta nit fan la pel·lícula al cine d’estiu de L’Eliana.