Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Poemas y canciones, de Bertolt Brecht

CANCIÓN DE UNA MADRE ALEMANA.

Camisa parda y botas altas,

hijo mio, te regalé.

Mejor habría sido ahorcarme

de haber sabido lo que sé.

 

Al verte levantar la mano,

hijo, y a Hitler saludar.

¿sabía yo que aquellas manos

todas se habrían de secar?

 

Cuando de una estirpe de héroes

hijo mio, te oía hablar,

que tú serías su verdugo

no lo podía imaginar.

 

Y detrás de aquel mismo Hitler,

hijo mio, te vi marcha,

sin sabr que quien les siguiera

no regresaría jamás.

 

Alemania, tú me decías,

hijo, no se conocerá.

Ceniza y piedra ensangrentada,

¿quién conoce a Alemania ya?

 

Con la camisa parda un día

te fuiste y yo no me negué.

Con ella puesta morirás:

yo no sabía lo que hoy sé.

Tornarem a cometre les mateixes errades els europeus? hauran de tornar a venir el americans a treure’ns les castanyes del foc altra vegada?

 

Blandín de Cornualla.

A la biblioteca de l’institut he trobat aquesta novel·la de cavalleries anterior al Tirant lo Blanc i escrita originalment en occità amb molts catalanismes, cosa que pot donar pistes de la seua autoria actualment totalment desconeguda. No espereu trobar cap gran relat amb grans descripcions de personatges, potser en aquella època encara no volien això els lectors i potser vos recordarà a algunes pel·lícules de l’època d’or de Hollywood. Tot això vindria més tard, amb les novel·les que el Quixot si que salvaria del foc.

Les llunes de Russafa, d’Adolf Beltran.

Quatre part té aquesta novel·la, quatre parts que són les fases de la lluna i metafòricament semblen guiar les històries que en ella es conten. Lluna Plena, tot sembla anar bé, tant a la Russafa de València com a la de Bagdad. Lluna minvant, les coses comencen a complicar-se per passar a la lluna nova, la foscor, on tot va malament. Però després ve la lluna creixent i el poder ressorgir de les cendres i renaix l’esperança d’un futur millor (almenys per alguns).

Aquest llibre l’he agafat prestat aquesta darrera setmana de la biblioteca de l’institut.

Curial i Güelfa.

A la biblioteca de l’institut hi ha vàries adaptacions del Curial i Güelfa per poder consultar. Vaig agafar aquesta de l’editorial Teide i la trobe ben editada i entenedora per la públic actual, d’aquesta obra de la literatura catalana del segle XV que les darreres investigacions, d’Abel Soler, atribueixen a Enyego d’Avalos, cavaller valencià de la cort d’Alfons el Magnànim.

A diferència d’altres novel·les de cavalleria l’autor intenta donar-li una versemblança que altres no tenen, com les ajudes econòmiques de la protagonista cap al seu protegit per així aquest poder fer carrera dins de la mon de la cavalleria, i l’ambientació en llocs reals d’època i no inventats. L’haguera salvat el Quixot com va fer amb el Tirant?

Raquel, d’Isabel Clara Simó.

Quan anava a la facultat tenia una companys de nom Raquel Simó i quina casualitat que era neboda de l’escriptora d’Alcoi. El darrer any de carrera va eixir la primera edició d’aquesta novel·la i la vaig comprar i li la vaig regalar. Jo no la vaig llegir mai, fins ara. Desconec si ella el va llegir, fa temps que varem perdre la contacte. Anys més tard, molts, l’he agafada de la biblioteca de l’institut i ara sí que he devora aquesta novel·la dietari on l’escriptora alcoiana ens conta la transició de l’adolescència a l’edat adulta d’una jove que està estudiant COU i a punt d’entrar a la universitat: els seus amic, pares i els diferents problemes amb que es troba durant aquest any on molts hem de prendre decisions que ens poden marcar el futur per a bé o per a mal.

Versos per a Anna, de Marc Granell; Versos per a Marc.

Estime la mirada

amb què mires,

les mans amb que acarones

la tristesa,

la veu amb què fas nàixer

primaveres

en el cim més hivern.

 

El pas amb què camines

tots els dubtes

 

I la flor sempre encesa

dels teus llavis.

A la biblioteca de l’institut he trobat aquest petit llibre de versos de Marc Granell de dedicats a una xica anomenada Anna, i prop d’aquest un altre petit llibre, però ara amb versos d’altres poetes dedicat al poeta.

La construcció de l’enemic interior, d’Antoni Simon Tarrés.

“The violent depolitization that lies at the heart of the Spanish national project has a pupose. Its purpose is to defend Spain, yes, gut more importantly it is to defend the longevity of the Spanish ruling class.” (Ignasi Bernat i David Whyte, “Spain must be defended: explaining the criminalization of political dissent in Catalonia” State crime journal, 9-2-2020)

Sí, ho escric en anglès, com al llibre per als que es queixen que en català no ho entendran. Potser en la llengua més universal ho arriben a entendre el perquè Espanya és irreformable i molts no volem continuar dins d’aquest estat amb aquesta democràcia de façana en la que ni valencians, ni catalans tenim encaix, i no serà per culpa nostra, que mira que ho hem intentar manta vegades. No, és per culpa dels espanyols, que no es volen i ja ens ho han demostrat moltes vegades al llarg de la història. I si ens volen, en volen transformats, submisos als seus interessos i que no molestem molt per a que fa anys que manen des de Madrid, ho continuen fent. I d’això també se n’hauria d’adonar aquest progressisme espanyol, que a la mínima prioritza la “unitat d’Espanya· a treure del poder a aquest Spanish ruling class que fa tants anys que fan el que volen. Perquè jo crec que això que diu al final del llibre, mai passarà:

” Tanmateix, entenem que només un canvi substantiu en la cultura política espanyola dominant a partir d’una reflexió, així com una voluntat de rectificació profunda, d’un trajecte estatal històricament incapaç de configurar una unitat de convivència i substituir-la per la del valor del reconeixement de la pluralitat cultural i nacional. Ras i curt, la senda orteguiana i schmittiana, així com els seus antecedents politicoideològics, hauria de ser abandonada a tots els nivell, constitucional inclòs.”

Un lectura ideal per completar la recent de Ricard Chulià: País Valencià, una eixida d’emergència.

 

 

El poema de la rosa als llavis, Joan Salvat-Papasseit i Tomàs de los Santos.

deixaré la ciutat que em distreu de l’amor
la meva barca
el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca—

l’autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
que és l’avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li diré com la copa melangiosa és del vi
—i el meu braç del seu coll—
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré   maliciós:
—com un pinyó és la boca que em captiva.

El poema de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit II

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
–de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L’espurneig que em fereix l’ull
són els seus pits quan s’inclina:
si fa un mirall de l’escull
perleja a l’arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l’ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d’oronella al vent!
Cabell desfet de l’amiga!

Amiga del dolç turmell.
–Com una vela s’enfila
espitllera de l’ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l’estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l’oreig l’acosta, i mira
que et prendrà l’amor senyor
–que el mariner ja sospira.

 

Passes per Palma, de Biel Mesquida.

Em temo molt que per poder viure tot el que conta Biel Mesquida sobre la seua estimada Ciutat m’hauré d’esperar a la jubilació i torna a Mallorca en hivern i entre setmana, ja que no crec que cap govern faça alguna cosa per solucionar el problema de la massificació turística que actualment pateix l’illa.

“La respiració de Palma és rítmica quan no l’ofeguen amb masses turístiques que com a epidèmies infeccioses sembla que ho volen devorar tot. Si vols guanyar els sabors de Palma cal estimar-la a poc a poc i mossegar les bocinades del seu alfabet de carrers, del laberint de barris, de la varietat d’establiments de tota casta.”

Canvi de mans, de José Ángel García Caballero.

Escric aquests poemes

en la llengua materna

de la meua menuda.

No puc concebre mots

ara en cap altra llengua:

si el llenguatge és abric,

és perquè és mare. Si

la paraula alimenta,

és perquè dona a llum.

Ella és filla d’aquest

idioma dels meus versos,

d’aquests fruits de converses

que l’abriguen cada nit.

Un gran descobriment aquesta petita col·lecció de poemes que amb que l’autor ens descriu la seua realitat més pròxima i intima: la seua família (sobretot la seua filla), les llengües que estima i els paisatges on es desenvolupen (València, Grècia). I tot sembla seguir un ordre cronològic durant un anys, de gener al gener següent: escola, viatges i altres sensacions o records es van succeint en aquests quasi quaranta poemes que formen el llibre.

Aquests petits plaers fan estimar la poesia que moltes, personalment, trobe difícil de llegir.

Un país estranger, de Miquel Berga.

Potser no ens cal cercar a la ficció per tenir grans històries que narrar? A aquesta pregunta es respon afirmativament en aquest emocionant relat que ens proposa l’autor de Salt. Una història que comença a Mequinensa, lloc magistralment descrit per Jesús Moncada a les seus novel·les, i passant per Tossa de Mar recorre part d’Europa a diferents èpoques. des d’abans de la guerra civil fins al nostres dies amb la desaparició sota les aigües dels vells pobles de Mequinensa i Faió. Dos germans ha de fugir del poble degut a la guerra i van a para a Tossa de Mar, un marxa forçada per l’avanç dels feixistes que més endavant hauran de tornar a repetir, però amb una altra destinació, ara per les polítiques nefastes d’aquests feixistes que guanyaren la guerra. I entremig, apareixen els personatges secundaria, però també reals, com aquesta parella de britànics que tenen un hotel a Tossa de Mar i acaben acollint nens refugiats. I de fons, Mequinensa, Faió, l’Ebre i Jesús Moncada.

“Un riu es mou, creix i meix, aquí se forma, allà mosegue la vora, ara s’emprenye i tenim riada: un riu és viu. Est ia l’han fet malbé: és mort com io.” (Epitafi mequinensà per la mort del riu que queda domesticat entre dos embassaments de l’obra Mequinensa, Marc Rosich i Xicu Masó,  a partir de les relats de Jesús Moncada).