Entre el Túria i el Ridaura

He descobert una gran novel·la, digna del clàssics russos (Dostoievski sobre tot) per la seua descripció dels pensaments i reaccions dels personatges principals, on l’autor rapitenc  ens narra un drama familiar ambientat a la colonització del delta per a aprofitar les seues terres per al cultiu de l’arrós. Feina dura i gens agraïda en la qual varen participar molts valencians que varen aportar els seu coneixement sobre aquest cultiu.

A més de la duresa de la feina, les desigualtats socials, els enamorament i desenamoraments, el que més m’ha cridat l’atenció és la discriminació que patien les dones, que sembla que les acusen de tots els mals que pateixen els protagonistes, quan elles són les primeres víctimes d’aquella època tan dura per pagesos pobres que no tenien propietats i havien d’arrendar finques als que si que en tenien i vivien a la ciutat tranquil·lament, mentre els primer malvivien en barraques prop dels arrossars. Potser és massa dramàtica en certs moments, però crec que un recurs és per fer veure al lector la duresa de la vida dels pagesos, que o aguanten la situació o emigren a la cerca de millors feines i millor vida cap a la llunyana capital, Barcelona.

Un encert la reedició d’aquesta novel·la que va donar nom a les comarques que envolten el riu Ebre al seu pas pel nostre país.

Una nova adquisició de l’escriptor de Palafrugell ha arribat a les meues mans, i en aquest cas és el llibre que va dedicar al seu poble, Palafrugell. Ara potser és un llibre que només gaudiran la gent que coneix el poble i els voltants. Jo em trobe entre un d’ells i entre els que gaudeixen llegint Pla. Però potser  en aquest cas crec que fa el relat massa llarg, potser alguns del capítols finals dels dedicats al seu poble sobren perquè potser s’han fet vells i les noves generacions no entenem ben bé de qui parla.

Sobre el centre Fraternal el qual conec prou bé:

“El fet que Palafrugell sigui una vila de tavernes ha fet que els cafès hagin estat permanentment fallits i que les societats hagin fet la viu-viu. L’única societat que té vida pròpia i autèntica, des de fa molts anys, és El Fraternal. Aquesta societat té més de tres mil socis. És el denominador comú, general, universal, del peix fregit, el Sant Pere de Roma de les tavernes de Palafrugell.”

Potser que els personatges principals d’aquesta petita novel·la siguin una crítica despietada dels capitalisme que només vol acaparar diners sense cap sentit pràctic i a qualsevol preu? Crec que sí, però també en els poques pàgines que dura està reflectida la transformació d’una societat agrària i conservadora en una més moderna, que malgrat un temps de sotrac i les pors que generen els canvis sembla que anirà a millor.

He pogut aconseguir la segona col·laboració literària de la meua companya de feina a Sant Feliu de Guíxols, la pintora Yolanda León, que ara treballa per l’illa de Mallorca. Aquesta vegada ha estat un col·laboració amb el poeta de Palma Jeroni Bergas.   La primera va ser amb l’escriptor Biel Simonet, al relat Egeu Endins. Yolanda també té un llibre més personal on relata una història de retrobament personal amb una de les seus passions com a teló de fons, la navegació i la mar.

Al llibre de Jeroni es van alternant poemes d’ell i il·lustracions d’ella al llarg de cinc capítols temàtics, i donada la varietat d’aquests hi ha per tots els gustos.

Jeroni també té un llibre sobre l’escaquista balear i nen prodigi d’aquest esport Artur Pomar (Artur Pomar, jugador d’escacs), on reflecteix la seua altra passió, els escacs.

Rius de silenci

baixen de la muntanya,

recorrent valls i planícies,

recollint alegries i penes,

memòries i oblits,

evidències i misteris.

Salvador Espriu va escriure als 18 anys aquesta novel·la curta, potser abans de decidir a dedicar-se plenament a la poesia, ambientada en un poble mariner imaginar, però clarament ambientat a Arenys de mar (en un moment apareix Collsacreu i altres referències). A primer cop de vista sembla que el relat es desenvoluparà amb Laia com a eix d’aquest i la seua vida, però aquesta és l’excusa per poder descriure, en poques pàgines i a través dels episodis de vida de Laia, com era la vida i com eren els seus habitants a inicis del segle XX. Hi ha un capítol només per a descriure com era la Setmana Santa al poble i la repressió religiosa que patien els seus habitants.

Hi ha dues versions cinematogràfiques i crec que les dues es varen rodar al poble d’Arenys de mar. Una dels anys seixanta amb Núria Espert i Paco Rabal (supose que adaptada al castellà) i una altra produïda per TV3 de fa pocs anys.

Una noia vol fugir de la corrupció i el poc futur que veu en un poble de l’interior i després d’haver comés un atracament de poc profit. Però en la seua fugida cau a un lloc pitjor del que s’ha escapat, un poble de la costa  (un poble fictici de la Maria Alta) on descobrirà que la maldat humana i la corrupció per guanyar diners a qualsevol preu no té límits.

Josep Vicent Miralles fa un retrat interessant de situació de la costa valenciana durant el boom de la construcció i les conseqüències que això comporta a la nostra societat i ho ha amb una trama policial al voltant d’una assassinat i les trames al voltant d’un conglomerat d’empreses (constructores, seguretat, restauració,…) dirigides per un clar rus  amb la col·laboració de certs polítics que van de liberals i de la premsa afí.

Recomanable, però insistix que aquesta editorial (Drassana) hauria de corregir millor els seus textos. I això que aquest té poques errades comparats amb altres que he llegit.

Als diferents blocs de vilaweb pots trobar recomanacions interessants, i en aquesta un professor que vaig tenir només unes hores a la facultat, Enric Marco recomanava aquest llibre de Ramon Solsona.

El llibre comença amb un assassinat d’un guàrdia civil als anys seixanta del segle passat a la Vall de Cardós, durant l’època en que es varen fer les grans obres hidràuliques que varen foradar totes aquests muntanyes, unint llacs i estanys per portar l’aigua a les centrals hidroelèctriques per poder produir electricitat i portar-la a Barcelona i de pas engrandir la butxaca de Joan March. I ací és on el llibre atrau més, en la descripció de com la vall i les seues gents es va veure afectada per aquelles obres en plena dictadura feixista, amb tot el que volia dir (augment de població, immigració de tota classe de persones . ..) més que no pas en la resolució d’un assassinat un tant absurd.

Gràcies a la darrera novel·la que he llegit de Raquel Ricart, En les mars perdudes, vaig recordar la pel·lícula de Guiseppe Tornatore Novecento (La llegenda del pianista en l’oceà) i la música d’aquesta composta per Ennio Morricone.  Vaig decidir llegir el petit relat o monòleg teatral en que es basa aquest film i ha valgut la pena. Un relat curt contat en primera persona que es fa difícil de deixar fins al final i que amb l’afegitó d’una història d’amor (i la música de Morricone), tenim la gran pel·lícula de Tornatore. Personalment, m’agrada molt més la pel·lícula, molt més completa i potser haver-la vist abans i haver escoltat tantes vegades la seua BSO influeix en la meua opinió.

Llàstima que no he pogut trobar cap traducció al català, només en castellà.

(A propòsit d’Uri Geller)

Doblegar culleres amb força menta? Això només se li podria haver acudir a un xiquet a qui no agrada la sopa.

La meua resposta: Quino? Mafalda?

Tots Sants: flors per als morts. Constatació col·lateral: en totes les poblacions importants de la Plana -i a tot arreu- estan ampliant-se els cementiris. L’alcalde de Castelló fins i tot ha convidat els jubilats a visitar-ne els terrenys previstos per a l’eixample. Un humorista amic ha vist l’escena de l’edil proclamant als ancians, de de dalt d’un turó amb vistes a l’esmentat territori, “Algun dia, tot això serà seu”.

I-XI-2002.

Cap a meitat del anys 90 del segle passat vaig comprar a la Llibreria El cau ple de lletres  de Terrassa un petit llibre que es deia Pandora al paradís blau, d’Antoni Foraster. Era un petita ficció editats per una desapareguda editorial d’Argentona i inventava una ficció a partir de l’estada d’Ava Gardner a Tossa de Mar per rodar la pel·lícula Pandora i l’holandès errant.  Rodatge que va marcar un abans i un després en la desenvolupament turístic de la vila i d’altres viles properes. Em vaig quedar amb ganes d’un poc més.

Ara, Jordi Solé ha escrit una novel·la molt més completa i més centrada en el rodatge d’aquesta pel·lícula i el resultat és recomanable sobretot pels amants del turisme i la gent que estimen la costa brava,i que no ens agradaria veure-la destruïda per l’urbanisme salvatge que alguns encara promouen. Urbanisme en part degut a l’èxit de la pel·lícula.

El que no entenc. és perquè ha de posar els títols de les pel·lícules en castellà, potser per ambientar-la millor als anys negres de la dictadura feixista?

Una petita filtració:

Quan vaig llegir la ressenya del llibre que hi ha a la contraportada d’aquest llibre i parlava d’una noia amb el peu enguixat i una ullera de llarga vista, aleshores vaig pensar ràpidament en James Stewart i La finestra indiscreta i vaig començar a llegir-lo esperant trobar-me una trama semblant, em vaig equivocar. Però no del tot, si que hi ha ullera i cadira de rodes, però no per resoldre cap crim sinó per fer un viatge a traves de la literatura i del cinema, i és aquí on pareixen L’illa de tresor, Alícia a la país de les meravelles, Robinson Crusoe, Blade Runner, The Party (amb Peter Sellers), Novecento (d’Alessandro Baricco), i altres refencies que potser se m’escapen. Tot per contar-nos com la protagonista, Alícia, passarà un estiu que semblava que anava de ser inoblidable fins que en un partit de bàsquet es trenca la cama i l’han d’operar i fer repòs durant els dos mesos estivals. Això barrejat amb la problemàtica familiar deguda a la separació del pares tres anys abans.

Val la pena, malgrat l’etiqueta de juvenil. Raquel Ricart sap escriure molt bé i  tracta als lector juvenils com futurs adults i o  éssers sense pensament o criteri.

Gràcies a un article de Sebastià Bennasar a Vilaweb vaig descobrir aquesta petita història, i això de petita és pel seu grossor, ja que és una gran narració que ens apropa a El cor de les tenebres de Joseph Conrada i en molts moments em feia recordar a Verne o algun dels clàssics de quan era adolescent. Val la pena llegir-la  totes les edats, ja que malgrat que està catalogada com a novel·la juvenil, el tractament que fa no endolceix res la trama (com solen fer per alguns pel públic juvenil)  i la mostra de manera molt realista i crua, tal com potser un expedició a l’Àfrica on es mostra el pitjor de cada protagonista, que ja tenen un passat a l’esquena.

Realment, una agradable sorpresa.

Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/literatura-i-horror-concentrats-com-un-volca-a-punt-derupcio/

Un petita mostra. Dedicat als caçadors de bolets. Potser em sembla a mi, o han passat per davant de la cartoixa de Portaceli?

Inspiraci0?: https://www.youtube.com/watch?v=CflvcS-ZiTI

ENCALÇ MICOLÒGIC

Del monestir estant, un monjo blanc

vigila el pas de la gent a les muntanyes.

Mes no hi veu res davant del nas. Un banc

de boira dens li excita les lleganyes.

La colla puja i baixa sobre el fang

i, de la terra, en furga les entranyes.

Corbella en mà, l’afany. L’esclata-sang

s’oculta, sota un mant, de pelacanyes.

La cerca avança amb compte i en secret

entre els matolls i els pins de la cadena.

L’atac silent. El tret d’algun bolet

en un llampec d’espores que enllumena.

I és un desig el somni, aquest esplet

de fruits del mont d’una cistella plena.