Terres de l’Ebre, de Sebastià Juan Arbó.
He descobert una gran novel·la, digna del clàssics russos (Dostoievski sobre tot) per la seua descripció dels pensaments i reaccions dels personatges principals, on l’autor rapitenc ens narra un drama familiar ambientat a la colonització del delta per a aprofitar les seues terres per al cultiu de l’arrós. Feina dura i gens agraïda en la qual varen participar molts valencians que varen aportar els seu coneixement sobre aquest cultiu.
A més de la duresa de la feina, les desigualtats socials, els enamorament i desenamoraments, el que més m’ha cridat l’atenció és la discriminació que patien les dones, que sembla que les acusen de tots els mals que pateixen els protagonistes, quan elles són les primeres víctimes d’aquella època tan dura per pagesos pobres que no tenien propietats i havien d’arrendar finques als que si que en tenien i vivien a la ciutat tranquil·lament, mentre els primer malvivien en barraques prop dels arrossars. Potser és massa dramàtica en certs moments, però crec que un recurs és per fer veure al lector la duresa de la vida dels pagesos, que o aguanten la situació o emigren a la cerca de millors feines i millor vida cap a la llunyana capital, Barcelona.
Un encert la reedició d’aquesta novel·la que va donar nom a les comarques que envolten el riu Ebre al seu pas pel nostre país.