Entre el Túria i el Ridaura

Un home es perd pels fonaments del Micalet de la Seu de València i arriba a una estança desconeguda on troba quatre estàtues que representen a quatre dels principals escriptors del nostre país a l’Edat Mitjana: el trobador occità Peitieu, Ramon Llull, Ausiàs March i Joanot Martorell. Aquestes cobren vida i parlen amb ell, però quan apareix un vigilant de la Seu aquestes desapareixen i deixen consternat a l’home perdut. Aquest decideix escriure el que les estàtues li han contat i aquestes seran les quatre històries que formen aquest llibre.

A la primera ens conta com un cavaller occità, decideix escriure poesia per conquerir una dama, però no en llatí sinó en la seua llengua vulgar, la llengua d’oc que es parlava en aquella època Occitània i Provença. A la segona ens narra com l’erudit Ramon Llull vol construir una abadia a la serra de Valldemossa per a formar als futurs predicadors que hauran d’unificar i posar pau entre les tres grans religions monoteistes del moment: islam, judaisme i cristianisme. A la tercera ens relata els inicis com a poeta del cavaller Ausiàs March i la seua relació amb el rei Alfons el Magnànim, a més de la decisió de fugir dels patrons occitanistes i emprar a llengua del país, el català. La darrera ens fa una ficció sobre la gestació de la novel·la Tirant lo Blanch en un viatge que l’autor fa a Anglaterra per poder demanar al rei d’aquest país un favor personal. Acaba amb un epíleg on el narrador retorna a l’estança desconeguda de la Seu per veure si pot retrobar-se amb els esperits dels quatre autors i donar-los les gràcies per la inspiració.

Molt ben escrita i molt ben ambientada a cada època de l’Edat Mitjana on es desenvolupen els fets no oblida certs tocs d’humors al llarg de la narració, com aquest:

Si algú estava esperant una novel·la sobre la transició a València, potser aquesta Dansa de l’atzar de Ferran Garcia-Oliver siga el que estava esperant. Una estranya història d’amor entre dos joves molt diferents que es van trobant i retrobant a València o al petit poble de Simat serveix per a descriure la situació política i social del país als anys setanta, més concretament en 1978.

Es poden trobar moltes al·lusions a la música que agradava a la gent jove d’aquella època amb un poc d’interès musical o consciència política i algun personatge real que treu el cap en algun capítol.

Més informació: https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/96480/una-mirada-a-la-transicio-amb-la-dansa-de-latzar-de-ferran-garcia-oliver

Maleit Alfred!

Sóc actor, em podeu dir Jimmy i em confessaré: vaig odiar l’Alfred i el volia matar, no vaig perdonar-li mai la jugada que em va fer fa anys.

El meu somni frustrat. Sempre que la veia a la pantalla gran amb altres actors desitjava rodar amb ella i potser fer de la ficció la realitat i, quan el maleit de l’Alfred m’ho proposa em fa passar tot el rodatge amb la cama guixada i sense gaire mobilitat. Vos podeu imaginar el que vaig patir? Veure aquella gran dona acostar-se a mi, actuar amb mi, tindre-la a pocs centímetres del meu cos, besar-la (malgrat que sigui de mentida!), i no poder intentar aproximacions més intimes degut a la maleïda frase: “són exigències de guió!” . Maleit guionista, a tu també et vaig odiar.

En acabar el rodatge diari, mentre jo tornava a poder ser el Jimmy de sempre i havia recuperat el meu atractiu i simpatia, ella ja havia marxat! I mira que diuen que les dones triguen a arreglar-se! Doncs treure’m el maleit guix, encara més!

El dies de rodatge passaven i jo cada vegada maleïa més a l’Alfred. Aquesta finestra indiscreta de mentida per la que em feia mirar vaig acabar odiant-la. Jo volia observar una altra finestra, la que se m’obrís en la direcció del cor d’aquesta dona. La que, si jo en un sentit la veia a ella i la seua bellesa i elegància, en l’altre sentit ella em vera com soc en realitat, i no aquest personatge una mica pocatraça que he hagut de fer en algunes pel·lícules, sobretot al costat d’En John.

Però tot això es va perdre per sempre més. En acabar el rodatge, si recordeu el final d’aquesta maleïda pel·lícula si que vaig patir un veritable accident i la ficció es va tornar realitat. El guix d’attrezzo  es va convertir en un veritable guix que em va tenir en la reserva durant una temporada en la qual no vaig poder veure a la meua adorada que, com en un maleit conte de fades que es torna realitat, coneix al seu príncep blau en la costa blava (maleïda coincidència de colors) . Així que si el seu somni es feu realitat, el meu se’n va anar a fer punyetes!

Vaig planejar la meua venjança. Odiava a l’Alfred i vaig planejar matar-lo. Vaig pensar moltes maneres: acoltellar-lo dins de la dutxa, fotre-li un tret en algun concert de la filharmònica de Londres, llençar-lo de dalt a baix des d’un campanar o des d’un tren en marxa, posar-li el cap dins d’un forn de gas, estrangular-lo mentre parlava per telèfon,… Però el maleit se les sabia totes i en cada pel·lícula que feia i que estrenava amb gran èxit de públic em feia entendre que ja coneixia el meus plans.

Així que no vaig poder ni venjar-me d’aquest anglès obès que tant li agradava fer patir a la gent i a mi em particular. La meua única satisfacció va ser descobrir amb els anys que la tria de la meua adorada no li va anar tan bé amb el seu príncep blau com ella esperava(sí, potser sóc un poc malparit també)  i que jo, deixant d’un costat fantasies irrealitzables em vaig adonar que a casa tenia la veritable felicitat: la meua estimada Glòria, que sense tan glamur valia més que cent dives del setè art. I gràcies a ella vaig oblidar tots aquests pensament de venjança i hem viscut meravellosament fina ara. Encara ho hauré d’agrair al maleit Alfred!

Potser he tardat massa en llegir aquest clàssic de la ciència ficció, però ha valgut la pena. He vista tantes vegades la pel·lícula amb el Charlton Heston i també vaig veure la versió de Tim Burton que potser és això el que m’ha sorprès més. La novel·la fuig de l’acció que caracteritza les pel·lícules i s’endinsa més en la part més “científica” explicant els perquès dels fets i les accions dels protagonistes. Tota això ho dic sense desmerèixer gens  les adaptacions, ja que són llenguatges diferents i adreçats a públic diferents (sobretot la versió de Tim Burton).

En aquesta edició que va publicar la UV hi ha una introducció sobre l’experimentació en animals, ja que aquesta és una de les claus de la novel·la.

Em vaig portar una agradable sorpresa al trobar aquest recull de narracions de Matthew Tree a la biblioteca de l’institut ja que és del 1999 i jo el vaig començar a conèixer més tard, un poc després del 2000 i sobretot a partir del seus llibres contra la monarquia o la religió, o la seua novel·la De fora vingueren. Hi ha narracions per a tots els gustos, però a mi m’han agradat molt la primera (Estiu d’amor) i Premsa anglesa.

Potser és molt difícil estar d’acord al cent per cent amb totes les veus que apareixen en aquest treball col·lectiu dirigit per les tres dones que apareixen a la portada, però crec que la seua lectura és molt recomanable actualment i a partir d’aquí parlar i treballar per millorar el nostre futur nacional. Molts són els àmbits tractats en aquest volum, però en una cosa que coincidim tots, és que mentre continuem vinculats a un estat com l’espanyol, no podrem avançar en molts dels drets socials que sempre reivindiquem. No sabem on anem, però sabem d’on venim i no volem tornar.

He escrit petit tasts al meu facebook en un àlbum anomenat política.

De la biblioteca de l’institut vaig agafar per aquest estiu el primer dels drames històrics que formen l’Henriada o cicle dels Lancaster (Ricard II, les dues parts d’Enric IV i Enric V) del dramaturg anglès més famós. En aquesta ens narra els darrers anys de la caiguda del darrer rei de la dinastia Plantagenet (Ricard II) i la seua destitució per instaurar la dinastia dels Lancaster amb la figura del seu cosí Enric IV. A més ja ens va mostrant com es va planant la llavor del que més endavant donarà peu a la guerra de les dues roses, la rivalitat entre els York i els Lancaster que culminarà a l’obra Ricard III, supose que posterior a la tetralogia.

Aquesta edició és bilingüe, en castellà i anglès.

En aquest petit (de mida) assaig Joan-Lluís Lluís aprofita el mite bíblic de la torre de Babel per a explicar-nos la diversitat lingüística, els perills que s’enfronta i el seus avantatges enfront de la seua desaparició en favor d’unes poques llengües amb estats potents al darrere, a més del possibles perills que això comportaria. Una petita joia de l’autor de Perpinyà.

A la biblioteca de l’institut vaig trobar aquests dos petits relats del creador de l’univers del Senyor del anyells i, la veritat és que malgrat la gran diferència entre aquest relats i la seus més coneguda trilogia dels anyells (sobretot en mida), aquest no defraudaran gens als seguidors de Tolkien. I a més amb molts tocs d’humor i sàtira enfront de la serietat de la trilogia.

Sembla ser que els segon relat, el més curt va inspirar Michael Ende per a escriure la seua novel·la més popular, La història interminable.

L’AVL va publicar aquest recull de contes i faules moralitzants que es troben a l’obra de Francesc Eiximenis adaptades al català actual. Interessant és adonar-se que a majoria dels contes tenen com a protagonistes gent de Mallorca, Catalunya i València, amb algunes incursions a Occitània i Castella. Per als que encara no tenen clar la unitat que hi havia entre els Països Catalans: Eiximenis, nascut a Girona, però vinculat sobretot a la ciutat de València, troba la mort a Perpinyà.