Després de llegir La mort del rei Artús, ara he trobat a la biblioteca de Llíria el volum que va abans (en castellà) on narra la cerca del Sant Graal. Massa feina, hagueren pogut venir a València ara en Falles i en un moment descontrol robar-lo de catedral! No haurien patit tant o potser no, ja que València en falles no hi ha cavaller errant que la travesse!
Si Paul Preston va escriure fan anys Idealistes sota les bales, un llibre sobre els periodistes i intel·lectuals desplaçats a cobrir la Guerra Civil, en aquest llibres l’autora ens dona una visió sobre les dones que feren el mateix i ens fa un recorregut per la vida d’unes quantes, ja ve siguen escriptores, periodistes o personal sanitari vinculats de manera directa o indirecta amb el conflicte derivat del cop d’estat feixista del general Franco.
L’autora comença exposant el context històric previ a la guerra on les dones, sobretot als països anglosaxons i després de la Gran Guerra amb pres més consciència política degut al seu paper de substitutes dels homes en moltes feines “masculines” durant el conflicte. Això fa que el següent conflicte bèl·lic més important interesse a aquestes dones conscienciades i vullguen tenir el seu paper en ell. Ara, l’autora també crítica que moltes (i molts, en això els homes també estan inclosos) tenien una visió de la societat espanyola molt allunyada de la realitat. Una visió massa romàntica i colonialista d’un país endarrerit respecte a la resta d’Europa, el que normalment es diu orientalisme, tendència que ja venia dels primers romàntics del segle XIX.
Simone Weil, Dorothy Parker, Katherine Atholl, Virginia Woolf, Lillian Hellman, Martha Gellhorn i moltes més dones passaran per les pàgines d’aquest llibre. Quina casualitat que m’ha tocar llegir-lo en la setmana reivindicativa del 8 de març!
L’ajuntament de Casinos ha organitzat una sèrie d’actes per commemorar el 8 de març i un d’aquests ha estat la conferència realitzada per l’escriptora Anna Moner sobre la figura de Mary Shelley i la seua novel·la més famosa, Frankenstein o el modern Prometeu. La conferència ha estat molt interessant i Anna Moner ens ha contat tot el procès creatiu d’aquest ficció explicant el context històric i personal de l’autora. Un gran descripció d’aquests fets complementats amb detalls sobre el món de l’art i la ciència, temes que la conferenciant domina com ha demostrat a les seus novel·les que he llegit, Les mans de la deixebla i La mirada de la vidre.
Sembla ser que el tema de Mary Shelley em persegueix darrerament. A la darrera novel·la de Roc Casagran, Somiàrem una illa, es parla del tema al primer capítol al descriure els efectes produïts a Europa per l’erupció d’un volcà a una illa d’Indonèsia. Una efecte hivernacle que va provocar que el 1816 fos conegut com l’any sense estiu i que feu que Mary Shelley, el seu marit, Lord Byron, el Dr Polidori i altres es tancaren a una casa al llac Léman a escriure narracions de terror. D’ací neix El vampir i Frankenstein. O també els quadre que va pintar Joseph Turner per aquella època es pensa que estan influenciats per aquest fals estiu del 1816.
Fa poc també, a vilaweb vaig llegir sobre una obra de la seua mare, Mary Wollstonecraft que es deia “Mary, una ficció”, una novel·la on la mare de Mary Shelley reflecteix el seu pensament feminista molt avançat a la seua època.
També fa uns anys vaig llegir una biografia novel·lada de l’autora de Frankenstein escrita per Dolors Garcia i Cornellà, Castells a l’aire.
O també, com varem parlar a la conferència d’ahir, recordar les adaptacions cinematogràfiques: El Frankenstein de James Whale amb Boris Karloff o Frankenstein de Mary Shelley, dirigida per Kenneth Branagh, interpretada per ell mateix i Robert de Niro. O pel·licules vinculades amb l’autora com Remando al viento, de Gonzalo Suarez.
Com va dir Anna al final de la conferència adreçant-se al públic, no vos entren ganes de llegir la novel·la?
Gràcies a la biblioteca municipal de Llíria vaig trobar aquest vell recull de contes de l’autora alcoiana publicat als anys huitanta del segle passat. Un recull d’històries curtes on tracta el tema de l’amor des de diferents aspectes i que no decebrà gens als lectors de l’autora de Júlia i altre novel·les més.
A l’interior hi ha una foto d’una jove Isabel-Clara, ja que l’edició els de 1984
Fa poc vaig llegir el llibre Adeu Martha d’Ingke Bordersen on es parlava de la destrucció de la biblioteca de Sarajevo per les tropes sèrbies durant el setge d’aquesta ciutat a la guerra de Bòsnia. Aquest també és un dels principals fets narrats en aquesta novel·la ambientada en aquesta setge on l’autora britànica de mare bosniana ens descriu aquest incendi i com durant un temps el cel de la ciutat es va emplenar de les restes cremades dels llibre que hi havia en aquesta monumental biblioteca, restes que anàvem volant pels carrers com si foren petites papallones negres i que queien al cap i els cabell de la gent. D’ací ve el títol d’aquesta novel·la on l’autora ens mostra amb tota cruesa les conseqüències d’aquest setge a la població de la ciutat, independentment de la nacionalitat dels assetjats. Un any en la vida d’una mare que ha envia al seu marit i la seua mare i es queda a la ciutat per estima a la feina, és pintora i amb la pèrdua de la biblioteca ella també perd es seu estudi on pinta els seus quadres, i a la seua ciutat natal, un any de penúries i patiment que acabarà amb el seu rescat per part del seu gendre anglès.
Per més informació:
L’autor de Sedaví ens recupera el personatge del Mític Regino en aquesta nova novel·la per descriure’ns els seus orígens als anys seixanta. Una història on, paradoxalment, el falsificador és el personatge més sincer del relat. Personatges que tenen coses a amagar: generals franquistes, espies soviètics i del Mossad, nazis amagats i actrius famoses que es volen amagar són els protagonistes d’aquesta darrera novel·la de Ferran Torrent, que no decep al seus seguidors, dels quals en són un des de Un negre amb un saxo.
Per cert, no sé si és original (no crec), però és curiosa la manera de narrar els diàlegs entre els personatges sense usar el típic guionet i punt i apart.
George Orwell va escriure La revolta dels animals per denunciar els crims de l’Estalinisme parodiant aquest govern dictatorial soviètic amb el govern del porcs en una granja que després d’una revolució cauen en les mateixes errades que els seus predecessors. En aquest còmic l’escriptor John Carlin i el dibuixant Oriol Malet utilitzen el mateix recurs per denunciar un altre regim que va caure en les mateixes errades que el soviètic, el regim dels Ortega en Nicaragua. Recorde de jove quan anava a escola o a l’institut la caiguda de regim de Somoza i les il·lusions que ens feien d’un món millor. Recorde els problemes que varen tenir amb una Contra ajudada per l’administració Reegan, però també recorde com tot açò se’n va anar en orris amb el pas dels anys quan veies en com els mateixos dirigents revolucionaris anaven dilapidant tots els esforços dels seus companys de lluita. Supose que a molta gens al anys trenta els va passar el mateix amb el règim de Stalin o recentment amb el cubà dels Castro.
Fa uns anys, en part gràcies a la cantant del meu poble Mireia Vives i el seu company de duet musical Borja Penalba, vaig descobrir Roc Casagran i el seu llibre L’amor fora de mapa. Una novel·la sobre un trio amorós amb poemes intercalats a la trama que varen ser musicats en un meravellós disc pels músics valencians. Un disc tant bo com la novel·la que ens va atrapar a mi i a molts coneguts i que sembla que atrapa a molts quan la lligen com a lectura a l’institut.
Amb aquesta novel·la crec que Roc s’ha superat i el premi que li han donat el trobe merescut. Roc es posa a la pell d’una dona madura que passa per una mala experiència i necessita contar-ho a algú, en aquest cas al seu estimat. Un dona que al mateix temps està treballant en un documental sobre illes perdudes o aïllades del món, que pensa que potser és aquesta la solució aïllar-se del món en alguna d’aquelles illes. Al llarg dels capítols on descriu els fets més destacats de la seva vida els va comparant amb la història d’aquestes illes que surten al documental per finalment adonar-se que no és aquesta la solució. Les illes i les persones també necessiten estar comunicades, necessiten el suport de la gent que ens envolta i sobretot de la gent propera que ens estima i ens dona suport.
Al mateix temps també fa picades d’ullet a problemes actuals com la massificació turística o el canvi climàtica. Un gran relat del que destacaria que acaba en l’única Illa habitada del País Valencià, Tabarca. I ja m’estan entrant ganes de tornar allà. Amb aquest final a l’illa de Tabarca, crec que Roc ens mostra que sap quin és el seu país i que no acaba a la Sénia.
Sumbawa, Tristan da Cunha, Sentinel del nord, Tromelin, Insulo de la Rozoj, Clipeperton, Illes del urus, Tuvalu i, finalment, Tabarca:
Fa molts anys vaig veure la pel·lícula de Liliana Cavani sobre la vida de l’astrònom toscà que es va haver de retractar de les seus teories científiques per poder salvar la vida. Pensava que aquesta obra de Brecht era la inspiració de la pel·lícula per no ho és. De tota manera plantegen el mateix problema: que és millor, retractar-se per salvar la vida i continuar treballant i divulgar els coneixement malgrat que siga de forma clandestina o no fer-ho, morir com a màrtir i que aquests coneixements útils queden amagats per sempre o fins que algun altre els redescobrisca?
Diuen que Brecht va escriure aquesta obra durant els processos Estalinistes a Moscou comparant la bogeria del tribunals soviètics amb la inquisició romana de l’època. En un es varen jutjar i assassinar antics líders soviètics, considerats herois però que feien nosa a Stalin amb acusacions sovint absurdes. A l’altra la veritat científica és amagada amb absurditats teològiques.
Fa uns deu anys a el canal de televisió Antena 3, si no recorde mal, o a altres de quan en quan passaven una sèrie alemanya titulada Tarragona, un paradís en flames, sobre l’accident mortal del càmping dels Alfacs, al Montsià. De tant dolenta que era només vaig veure trossos dispersos al llarg dels anys. Ja la mateixa emissora emetia tots els capítols d’una tirada per enganxar la públic, ja que si veus el primer capítol, ja no veus la resta de tan dolents que eren.
Fa uns dies em vaig trobar a la papereria Miquel, de Llíria, una cosa ben diferent. Una adaptació teatral dels fets, que està al costat oposat de la nefasta sèrie de televisió. Una recreació dels fets més intimista i més emotiva que arribar més al cor o possible espectador, que la sèrie alemanys. I això ho ha escrit una jove dramaturga valenciana amb molta sensibilitat i també carrega política cap al final. A més es nota que l’autora ha llegit o vist teatre clàssic grec fent un ús d’alguns del protagonistes com si foren un corifeu grec modern i que ajuden al desenvolupament de trama.
Molt recomanable. Crec que l’obra s’ha estrenat al teatre de Sueca, a la Ribera del Xúquer. No sé si se n’han fet més representacions. Però ja podrien prendre nota molts ajuntament i programar-la enlloc d’alguns espectacles horripilants que programen per les festes dels pobles o en algunes preteses agendes culturals.
Fa poc vaig llegir el darrer poemari del músic Cesk Freixas i això em va fer decidir-me a cercar altres llibre més antics del poeta i músic penedesenc. Vaig trobar aquest editat per Tigre de paper i les expectatives s’ha complert. Poemes, cal·ligrames per a tots els gustos i amb aclucades d’ullet al País Valencià, ja començant per títol, com diu al proleg un altre gran escricptor i amic del músic, Roc Casagran, del qual Cesk ja va musicar alguns poemes del seu poemari Direm nosaltres. No vos perdeu Alacant 1938!
Fa poc el bèstia de Donald Trump a dir que volia expulsar els palestins de Gaza per per crear zones residencials i turístiques (Palestina ciudad de vacaciones!). Al mateix temps estava llegint els capítols d’aquest llibre en que es conta com Albert Speer (el criminal de guerra simpàtic de Hitler) va arrasant Berlín per reconstruir la ciutat al seu gust i el del seu amo, Hitler. No li importa gens deixar a la gent sense casa, té la solució, els habitants aris van a parar a cases de jueus desnonats de les seues cases i reubicats en altres cases d’altres jueus per, més tard, ser deportats als camps d’extermini. Per sort Trump no diu res d’exterminar.
La història i històries d’una d’aquestes cases jueves és el que es narra en aquest llibre. Una història o històries que l’autora va descobrir quan es va mudar per qüestions de feina en una d’aquestes cases jueves de Berlín i ens va desgranant com les vides de molts dels habitants d’aquesta casa es varen trencar degut a la follia nacionalsocialista dels seus compatriotes alemanys, la generació dels seus avis. Al mateix temps va comparacions amb alguns del conflictes actuals o dels darrers anys (Sarajevo, refugiats que arriben a Alemanya,…) i sobretot la crítica que fa als governs de la RFA i l’antiga RDA que considera que després de la guerra no varen fer prou per ajudar a les víctimes d’aquestes barbaritats perpetrades pels nazis.
Més informació:
“Què podem esperar? El llibre com a producte de nínxol? Per a uns quants? La mort de les llibreries? A les meues nebodes i nebots els encanta llegir, però els és igual que els textos els hagin escrit chatbots i autors vius. Demanen per Amazon i anar a la llibreria els fa mandra. El fet que per amí les bones llibreries, com els bons cafès, siguin una part indispensable de la qualitat de vida, que consideri els chatbots superflus , a més de socialment i culturalment esgarrifosos, i Amazon una zona prohibida, ho troben antiquat, d’una altra època.
I no són, ni molts menys, els únics. Les biblioteques ja no volen els meus llibres, quan de tant en tant faig lloc per a altres de nous. Només puc portar-ne petites quantitats a Oxfam o alguna llibreria de vell. Els més joves de la meua família es queixen sovint que els llibres que els regalo no són precisament apassionants. Dels llibres que deixem exposats al nostre vestíbul només en surten novel·les policíaques i divertides històries de wellness, els altres acaben a la paperera.
Aleshores, quan tenia disset anys, mai no ho hauria cregut possible; amb prou feines podia esperar les novetats editorials de la primavera i la tardor. Avui m’adono que els llibres ja no tenen sentit per a cada vegada més gent……..”
Aquest reflexió a més està dins del capítol on narra la guerra dels nazis contra els llibres, la destrucció de la biblioteca de Sarajevo o el final de la pel·lícula de François Truffaut Fahrenheit 451.
Encara no he vist la pel·lícula de Luchino Visconti basada en aquesta novel·la de Thomas Mann, però l’altre dia a la llibreria Citybooks de Llíria vaig trobar una traducció de la novel·la a la nostra llengua en una edició amb l’actor Dirk Bogarde a la portada.
Un escriptor ja madur planteja un viatge a terres meridionals a la cerca d’inspiració o de trencar la monotonia de la seua vida a Múnic, i després de voltar per algunes ciutat de la costa adriàtica acaba a la ciutat de Venècia, on ja havia estat i no havia tingut bones experiències en ella. Però ara és diferent, descobreix un noi jove del que es sent ràpidament atret i sembla que ara anirà millor. Però això és un miratge, la seua sòbria educació i els convencionalismes socials de l’època o la por al fracàs li impedeixen fer els passos necessaris per acostar-se a aquest jove. Al mateix temps la mort poc a poc fa acte de presència al relat i aquesta s’acabarà imposant, malgrat que el protagonista ha tingut alguna oportunitat per evitar-la, que ell voluntàriament ha deixat passar per estar més temps prop del seu admirat jove. La mort arriba en un irònic final.
Vaig trobar a la biblioteca de Llíria aquesta petita novel·la sobre la relació entre un jove jueu i un vell musulmà que regenta una botiga de queviures (abans diem ultramarins) en un barri de la capital francesa. Ja feia temps que havia vist la pel·lícula basada en aquest relat i protagonitzada per un gran Omar Sharif i malgrat que el petit relat m’ha agradat, aquest és un d’aquesta casos excepcionals on crec que la versió cinematogràfica supera el llibre.