Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Literatura

Black is Beltza, de Muguruza-Cano-Alderete

El trio format per Fermín Muguruza, Harkaitz Cano i Dr. Alderete es proposen aquest còmic que he trobat una mica caòtic, en que seguint la figura de Manex, un jove basc encarregat de fer ballar un gegant negre de una colla gegantera d’Iruña en transporta a moltes de les problemàtiques socials dels anys 60: el racismes als EUA, la revolució cubana i a altres llocs, el consum de drogues, la guerra de Vietnam i la independència d’Algèria.  Potser ha volgut viatjar massa en poques pàgines, però la proposta és interessant i a més, sembla que hi ha una pel·lícula d’animació dirigida pel mateix Fermín Muguruza.

 

 

 

 

El radiofonista pirado que desenterraba filosofos para explicar el mundo, de Chema Sánchez Alcón

El meu antic company de feina va escriure fa molts anys aquest llibre per acostar la filosofia a la gent més jove i no tan jove. Un locutor de ràdio, una mica fart de la rutina de la seua feina donant els notícies del món, decideix piratejar l’emissora on treballa i amb nocturnitat fer un programa de ràdio per parlar de la filosofia i els seus protagonistes. I així, cada nit, fins que arriba el personal de neteja, va parlant de al filosofia des dels seus orígens, captant l’atenció d’alguns oients noctàmbuls que acabaran essent els veritables protagonistes del programa i tot acabarà amb un final digne de Sòcrates, el filosof no el futbolista.

La guerra contra el rei de Castella (1356-1366), Pere el Cerimoniós. (Versió de Raül Garrigasait)

Una aperitiu de la crònica sencera:

 

Vam decidir sortir de la ciutat de València després de passar-hi uns quants dies. En vam partir el dia 24 de juny i vam anar amb totes les nostres hosts a Llíria per continuar la nostra guerra, i ens hi vam estar fins al darrer dia de juny. Vam obtenir la vila per mitjà de pactes que va fer amb nós Joan Alfons de Xèrica, que la tenia pel rei Pere, el 29 d’aquell mes. I en vam partit i vam anar al Puig.

l’Herència, de Josep Pla.

Potser és una de les obres menys conegudes de l’escriptor de Palafrugell, però no defraudarà als seus seguidors. Malgrat que és una ficció, de les poques que va escriure, amb personatges i poble inventat (pel nom, Fontclara, vaig pensar que era el Fontclara real, però després he vist que no, que sembla inspirat en Torroella del Montgrí) descriu la realitat de molts petits pobles empordanesos durant els anys seixanta i, a més, aprofitat per descriure o donar la seua opinió sobre com un dels caràcters humans que hi ha a les nostres ciutats, els botiguers.

“L’única cosa que s’hereta, en aquest país, són els segles que us han precedit.”

Fantasmes al palau, d’Ivan Carbonell.

Feia temps que cercava aquest llibre d’Ivan Carbonell i a la darrera Plaça del llibre, al jardí botànic de València, el vaig trobar. És un llibre un poc inclassificable dins la producció de l’autor d’Els papers àrabs,  La paciència del minotaure o altres novel·les. Aquest un assaig sobre el món fantàstic al País Valencià i per la seues pàgines desfilen fantasmes (d’ací el títol) , dones d’aigua, alquimistes, tresors ocults, bruixes i altres misteris relacionats amb la nostra terra: molts exemples i un un bon recull de testimonis d’aquests fets estranys, que normalment tenen un explicació lògica i no la que la imaginació de la gent li agradaria. I si no, és que no s’ha trobat.

Balada de la garsa vella, de Bernat Joan.

A la darrera plaça del llibre celebrada al jardí botànic de València em vaig trobar aquesta petita joia teatral del periodista, escriptor i ex-eurodiputat Bernat Joan del qual ja tenia un parell de publicacions, la novel·la Sota la màrfega i l’assaig Breu història de la llengua catalana als Països Catalans. És un peça curta i sorprenent on tracta la vellesa a través d’un grup d’actors que estan convocats a una reunió per un altre company que està a punt de morir. Feta en tres actes i vàries escenes amb el denominador comú que la majoria acaben amb una cançó coneguda però amb la lletra adaptada a casa situació.

Cartes de lluny, de Josep Pla.

Josep Pla se’n va de viatge i ens relata les seues impressions en aquestes Cartes de lluny. Des de la Catalunya nord fins a Escandinàvia, passant per França, Anglaterra, Bèlgica, els Països Baixos, Alemanya, Dinamarca i finalment Suècia i Noruega.  Cartes que potser si has visitat alguns dels llocs per ell passa et poden dur records de la teua visita.I tot per a què? per a dir-te en una de les cartes finals que si no tens un cos adaptable a tota mena de llits, millor et quedes a casa! ha ha ha

“Els voltants de Portvendres fan molts alts i baixos, són d’una orografia complicada.El país és pedregós i aspre. Sobre els pujols rogencs, les vinyes s’encastellen al voltant d’alguna caseta blanca o d’un pou amb un arc i una taca tot voltant, de sulfat, irisada………………………La carretera de Cotlliure passa sobre el mar. Té molta anomenada. És una carretera panoràmica i romàntica. Jo m’hi he passejat hores i hores, sense enyorar res, amb una cigarreta als llavis.”

 

……………………..

“Després hi ha l’espectacle: les barques. Del port de Cotlliure, a la tarda, surten, una darrere l’altra, la seixantena de barques més gracioses i lleugeres d’aquest món, de formes més dolces i mes vagues.”

 

……………………

“A Londres, hi ha el barri de Soho, que és encara un oasi de l’estomac i de l’esperit……
Al centre del Soho hi ha un jardí abandonat, amb uns arbres altíssims,vells, malenconiosos. El barri és ple de caràcter, és un formigueig humà: només s’ha de dir que es habitat per italians, grecs, francesos, turcs, jueus, russos, orientals i altres anglesos continentalitzats……….
És el barri de les llibreries de vell, dels antiquaris d’aspecte probre, de les botigues fosques amb animals dissecats per les parets, dels magatzems de vi i de formatge,………………….Magnífic barri dickensià!
………….
Moltes, moltes coses de la literatura anglesa serien inexplicables sense l’existència d’aquest barri: la part menys puritana, més humana, menys protestant.”

 

………………………………………..

“Kornborg i Elsinor són, des del punt de vista del turista exigent que ha agafat la maleta per tal de visitar el país de Hamlet, dues considerables desil·lusions. De tota manera, si aquest turista té una mica d’imaginació no li semblarà pas que el viatge sigui del tot en va.”

 

Terres de l’Ebre, de Sebastià Juan Arbó.

He descobert una gran novel·la, digna del clàssics russos (Dostoievski sobre tot) per la seua descripció dels pensaments i reaccions dels personatges principals, on l’autor rapitenc  ens narra un drama familiar ambientat a la colonització del delta per a aprofitar les seues terres per al cultiu de l’arrós. Feina dura i gens agraïda en la qual varen participar molts valencians que varen aportar els seu coneixement sobre aquest cultiu.

A més de la duresa de la feina, les desigualtats socials, els enamorament i desenamoraments, el que més m’ha cridat l’atenció és la discriminació que patien les dones, que sembla que les acusen de tots els mals que pateixen els protagonistes, quan elles són les primeres víctimes d’aquella època tan dura per pagesos pobres que no tenien propietats i havien d’arrendar finques als que si que en tenien i vivien a la ciutat tranquil·lament, mentre els primer malvivien en barraques prop dels arrossars. Potser és massa dramàtica en certs moments, però crec que un recurs és per fer veure al lector la duresa de la vida dels pagesos, que o aguanten la situació o emigren a la cerca de millors feines i millor vida cap a la llunyana capital, Barcelona.

Un encert la reedició d’aquesta novel·la que va donar nom a les comarques que envolten el riu Ebre al seu pas pel nostre país.

El meu poble, de Josep Pla.

Una nova adquisició de l’escriptor de Palafrugell ha arribat a les meues mans, i en aquest cas és el llibre que va dedicar al seu poble, Palafrugell. Ara potser és un llibre que només gaudiran la gent que coneix el poble i els voltants. Jo em trobe entre un d’ells i entre els que gaudeixen llegint Pla. Però potser  en aquest cas crec que fa el relat massa llarg, potser alguns del capítols finals dels dedicats al seu poble sobren perquè potser s’han fet vells i les noves generacions no entenem ben bé de qui parla.

Sobre el centre Fraternal el qual conec prou bé:

“El fet que Palafrugell sigui una vila de tavernes ha fet que els cafès hagin estat permanentment fallits i que les societats hagin fet la viu-viu. L’única societat que té vida pròpia i autèntica, des de fa molts anys, és El Fraternal. Aquesta societat té més de tres mil socis. És el denominador comú, general, universal, del peix fregit, el Sant Pere de Roma de les tavernes de Palafrugell.”

Sra Armengol, ha llegit vostè el poema?

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

L’escanyapobres, de Narcís Oller.

Potser que els personatges principals d’aquesta petita novel·la siguin una crítica despietada dels capitalisme que només vol acaparar diners sense cap sentit pràctic i a qualsevol preu? Crec que sí, però també en els poques pàgines que dura està reflectida la transformació d’una societat agrària i conservadora en una més moderna, que malgrat un temps de sotrac i les pors que generen els canvis sembla que anirà a millor.

Del silenci i altres veus, de Jeroni Bergas i Yolanda León.

He pogut aconseguir la segona col·laboració literària de la meua companya de feina a Sant Feliu de Guíxols, la pintora Yolanda León, que ara treballa per l’illa de Mallorca. Aquesta vegada ha estat un col·laboració amb el poeta de Palma Jeroni Bergas.   La primera va ser amb l’escriptor Biel Simonet, al relat Egeu Endins. Yolanda també té un llibre més personal on relata una història de retrobament personal amb una de les seus passions com a teló de fons, la navegació i la mar.

Al llibre de Jeroni es van alternant poemes d’ell i il·lustracions d’ella al llarg de cinc capítols temàtics, i donada la varietat d’aquests hi ha per tots els gustos.

Jeroni també té un llibre sobre l’escaquista balear i nen prodigi d’aquest esport Artur Pomar (Artur Pomar, jugador d’escacs), on reflecteix la seua altra passió, els escacs.

Rius de silenci

baixen de la muntanya,

recorrent valls i planícies,

recollint alegries i penes,

memòries i oblits,

evidències i misteris.

Laia, de Salvador Espriu

Salvador Espriu va escriure als 18 anys aquesta novel·la curta, potser abans de decidir a dedicar-se plenament a la poesia, ambientada en un poble mariner imaginar, però clarament ambientat a Arenys de mar (en un moment apareix Collsacreu i altres referències). A primer cop de vista sembla que el relat es desenvoluparà amb Laia com a eix d’aquest i la seua vida, però aquesta és l’excusa per poder descriure, en poques pàgines i a través dels episodis de vida de Laia, com era la vida i com eren els seus habitants a inicis del segle XX. Hi ha un capítol només per a descriure com era la Setmana Santa al poble i la repressió religiosa que patien els seus habitants.

Hi ha dues versions cinematogràfiques i crec que les dues es varen rodar al poble d’Arenys de mar. Una dels anys seixanta amb Núria Espert i Paco Rabal (supose que adaptada al castellà) i una altra produïda per TV3 de fa pocs anys.

Estiu, de Josep Vicent Miralles.

Una noia vol fugir de la corrupció i el poc futur que veu en un poble de l’interior i després d’haver comés un atracament de poc profit. Però en la seua fugida cau a un lloc pitjor del que s’ha escapat, un poble de la costa  (un poble fictici de la Maria Alta) on descobrirà que la maldat humana i la corrupció per guanyar diners a qualsevol preu no té límits.

Josep Vicent Miralles fa un retrat interessant de situació de la costa valenciana durant el boom de la construcció i les conseqüències que això comporta a la nostra societat i ho ha amb una trama policial al voltant d’una assassinat i les trames al voltant d’un conglomerat d’empreses (constructores, seguretat, restauració,…) dirigides per un clar rus  amb la col·laboració de certs polítics que van de liberals i de la premsa afí.

Recomanable, però insistix que aquesta editorial (Drassana) hauria de corregir millor els seus textos. I això que aquest té poques errades comparats amb altres que he llegit.