Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Literatura

Novecento, d’Alessandro Baricco.

Gràcies a la darrera novel·la que he llegit de Raquel Ricart, En les mars perdudes, vaig recordar la pel·lícula de Guiseppe Tornatore Novecento (La llegenda del pianista en l’oceà) i la música d’aquesta composta per Ennio Morricone.  Vaig decidir llegir el petit relat o monòleg teatral en que es basa aquest film i ha valgut la pena. Un relat curt contat en primera persona que es fa difícil de deixar fins al final i que amb l’afegitó d’una història d’amor (i la música de Morricone), tenim la gran pel·lícula de Tornatore. Personalment, m’agrada molt més la pel·lícula, molt més completa i potser haver-la vist abans i haver escoltat tantes vegades la seua BSO influeix en la meua opinió.

Llàstima que no he pogut trobar cap traducció al català, només en castellà.

Senyals de fum, de Joan Garí. Humor negre.

Tots Sants: flors per als morts. Constatació col·lateral: en totes les poblacions importants de la Plana -i a tot arreu- estan ampliant-se els cementiris. L’alcalde de Castelló fins i tot ha convidat els jubilats a visitar-ne els terrenys previstos per a l’eixample. Un humorista amic ha vist l’escena de l’edil proclamant als ancians, de de dalt d’un turó amb vistes a l’esmentat territori, “Algun dia, tot això serà seu”.

I-XI-2002.

 

L’any que vaig estimar Ava Gardner

Cap a meitat del anys 90 del segle passat vaig comprar a la Llibreria El cau ple de lletres  de Terrassa un petit llibre que es deia Pandora al paradís blau, d’Antoni Foraster. Era un petita ficció editats per una desapareguda editorial d’Argentona i inventava una ficció a partir de l’estada d’Ava Gardner a Tossa de Mar per rodar la pel·lícula Pandora i l’holandès errant.  Rodatge que va marcar un abans i un després en la desenvolupament turístic de la vila i d’altres viles properes. Em vaig quedar amb ganes d’un poc més.

Ara, Jordi Solé ha escrit una novel·la molt més completa i més centrada en el rodatge d’aquesta pel·lícula i el resultat és recomanable sobretot pels amants del turisme i la gent que estimen la costa brava,i que no ens agradaria veure-la destruïda per l’urbanisme salvatge que alguns encara promouen. Urbanisme en part degut a l’èxit de la pel·lícula.

El que no entenc. és perquè ha de posar els títols de les pel·lícules en castellà, potser per ambientar-la millor als anys negres de la dictadura feixista?

Una petita filtració:

En les mars perdudes, de Raquel Ricart.

Quan vaig llegir la ressenya del llibre que hi ha a la contraportada d’aquest llibre i parlava d’una noia amb el peu enguixat i una ullera de llarga vista, aleshores vaig pensar ràpidament en James Stewart i La finestra indiscreta i vaig començar a llegir-lo esperant trobar-me una trama semblant, em vaig equivocar. Però no del tot, si que hi ha ullera i cadira de rodes, però no per resoldre cap crim sinó per fer un viatge a traves de la literatura i del cinema, i és aquí on pareixen L’illa de tresor, Alícia a la país de les meravelles, Robinson Crusoe, Blade Runner, The Party (amb Peter Sellers), Novecento (d’Alessandro Baricco), i altres refencies que potser se m’escapen. Tot per contar-nos com la protagonista, Alícia, passarà un estiu que semblava que anava de ser inoblidable fins que en un partit de bàsquet es trenca la cama i l’han d’operar i fer repòs durant els dos mesos estivals. Això barrejat amb la problemàtica familiar deguda a la separació del pares tres anys abans.

Val la pena, malgrat l’etiqueta de juvenil. Raquel Ricart sap escriure molt bé i  tracta als lector juvenils com futurs adults i o  éssers sense pensament o criteri.

Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó.

Gràcies a un article de Sebastià Bennasar a Vilaweb vaig descobrir aquesta petita història, i això de petita és pel seu grossor, ja que és una gran narració que ens apropa a El cor de les tenebres de Joseph Conrada i en molts moments em feia recordar a Verne o algun dels clàssics de quan era adolescent. Val la pena llegir-la  totes les edats, ja que malgrat que està catalogada com a novel·la juvenil, el tractament que fa no endolceix res la trama (com solen fer per alguns pel públic juvenil)  i la mostra de manera molt realista i crua, tal com potser un expedició a l’Àfrica on es mostra el pitjor de cada protagonista, que ja tenen un passat a l’esquena.

Realment, una agradable sorpresa.

Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/literatura-i-horror-concentrats-com-un-volca-a-punt-derupcio/

Cims i abismes, de Vicent Penya

Un petita mostra. Dedicat als caçadors de bolets. Potser em sembla a mi, o han passat per davant de la cartoixa de Portaceli?

Inspiraci0?: https://www.youtube.com/watch?v=CflvcS-ZiTI

 

ENCALÇ MICOLÒGIC

Del monestir estant, un monjo blanc

vigila el pas de la gent a les muntanyes.

Mes no hi veu res davant del nas. Un banc

de boira dens li excita les lleganyes.

 

La colla puja i baixa sobre el fang

i, de la terra, en furga les entranyes.

Corbella en mà, l’afany. L’esclata-sang

s’oculta, sota un mant, de pelacanyes.

 

La cerca avança amb compte i en secret

entre els matolls i els pins de la cadena.

L’atac silent. El tret d’algun bolet

en un llampec d’espores que enllumena.

 

I és un desig el somni, aquest esplet

de fruits del mont d’una cistella plena.

 

 

 

 

Drames rurals, de Caterina Albert

Ja ho diu ella al “Prec” inicial del llibre: “Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol,  la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d’ulls somiadors i llavis tristos!………………Mes ara, plega, plega, que ni et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-se en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.” Perquè aquesta no és la visió idíl·lica i pastorívola que molts podien esperar, sinó la cruenta realitat d’un món salvatge que té els seus propis problemes i maltractat per tots (“Aquesta és un aplec de pedruscalls…”). Això sí,les dotze històries estan narrades amb una gran elegància i amb una riquesa de vocabulari brutal (ara, potser que siga per culpa nostra, per haver oblidat moltes paraules).

La segona part de llibre, Caires Vius, és més o menys del mateix estil, però ja amb diferents ubicacions.

Isabel escrigué lo llibre, de Rosa Sanchis i Caudet.

En aquesta novel·la no només trobaràs una aproximació a la figura d’Isabel de Villena, trobaràs també un descripció de la ciutat de de València a la seua època i d’alguns dels fets més rellevants que hi varen succeir en ella o al voltant de la família reial dels Trastàmara. És un biografia novel·lada de l’escriptora i abadessa amb part reals i parts fictícies, com tot el referent a la seua mare de la que no se’n sap res, i amb uns cert tocs de genere fantàstic amb l’aparició d’unes donzelles celestials i un dimoniet que fan de les seus per dins del convent de la Trinitat.

Al mateix temps que es desenvolupa la vida de l’abadessa ens va explicant el procés d’escriptura de la seua obra, el Vita Christi, i les intencions de l’autora en escriure’l. Obra que queda inacabada i que la seua successora en el càrrec d’abadessa fa imprimir i publicar.

En acabar he pensat: Massa protagonisme femení per a cert individus que ara corren per la capital i que segurament ara declararien l’obra sor Isabel de Villena com a “feminazi” o alguna barbaritat semblant.
Més informació:https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/48192/isabel-de-villena-lha-fet-rosa-sanchis-lha-compost-isabel-escrigue-lo-llibre-de-rosa-sanch

Jo he servit al rei d’Anglaterra, de Bohumil Hrabal

Jo he servit al rei d’Anglaterra i jo he servit a l’emperador d’Etiòpia, de mestre a deixeble. De com un aprenent de cambrer es vol convertir en milionari a l’Europa d’entreguerres i de com ho aconsegueix d’una manera molt surrealista mentre l’autor ens va posant de fons els principals fets ocorreguts al seu país: la fi de l’imperi austrohongarès, els meravellosos anys 20, l’ascens i caiguda del nazisme i la incorporació  de Txecoslovàquia dins del bloc comunista.

El violí d’en Lev, d’Helena Attle

Jo confesso, el violí d’Auswitch i ara El violí d’en Lev, tres novel·les al voltant d’aquest instrument musical que val la pena llegir. La darrera no és exactament una novel·la, ja que és el recorregut que fa l’autora per intentar esbrinar l’origen d’un violí que l’ha captivada pel seu só. En aquest intent de reconstrucció ens fa un recorregut per part de la història europea des del segle XVI, quan es varen començar a construir el primers violins (tal com ara els coneguem) a Cremona i la seua expansió per tot el continent. Jueus, gitanos, nazis, comunistes, emperadors, aristòcrates, músics, lutiers, van passant per les pàgines del llibre per intentar donar un solució a l’origen del violí, cosa que no serà fàcil.

Per més informació:

https://www.vilaweb.cat/noticies/vida-violi-historia-europea/

Un adéu a la tribu, de Toni Mollà.

Durant el passat folkestiu organitzat per l’Ateneu de Bétera vaig trobar aquest vell (2012) sobre les vivències de l’autor durant el temps que va estar fent classe a Nova Anglaterra, més concretament a Providence. Més enllà de les descripcions sobre el funcionament de la Universitat allà o de l’oratge hivernal que va fer aquell any, em quede amb la descripció de la situació política i social dels Estats Units d’aquells anys i les comparacions que fa amb la societat valenciana del moment o durant la transició (no vos perdeu el capítol dedicat al Tea Party).

Es estrany que estant prop de Boston, parla d’alguns esports i no diu res dels Boston Celtics, l’equip de mític Larry Bird.

I per acabar, visca el Barça i Frank Sinatra!

Síria sense flors, de Cristina Àlvarez Roig

Viatjar a Síria a descobrir el país i redescobrir els orígens de la civilització occidental i et trobes una guerra i refugiats que fugen, un drama del que no som innocents els occidentals. Cristina Àlvarez ha reflectit aquests sentiment contradictoris i actuals per a vergonya de la humanitat al llarg dels 24 poemes que formen aquest llibre. Jo personalment recomane el titulat “Mosaic de la guerra”, on en un poema l’autora ens fa arribar tots aquests sentiments: la guerra actual, el esplendorós passat romà i la mitologia grega:

“Mentre Síria agonitza reneix Roma

que ressuscita Grècia en un miratge

de nimfes i amazones venerant

Neptú i les ones, Troia i el poder.”

El mag del Kremlin, de Giuliano da Empoli.

“Aquesta novel·la s’inspira en fets i en personatges reals, a qui l’autor ha atorgat una vida privada i un discurs imaginis. Tot i això, aquesta és una veritable història russa.”

Vadim Baranov si que existeix, però amb un altre nom i recomane la lectura d’aquest llibre a tots aquells que encara defensen al sàtrapa de Vladimir Putin o al seu estimat Stalin. Cinisme, hipocresia i tot el que pugues imaginar passen al llarg d’aquesta ficció, que com diu l’autor a l’inici no s’allunya molt de la realitat.

– Saps el que deien els moscovites de la Lubianka a l’època de L’URSS? Que era l’edifici més alt de la ciutat, perquè des dels seus soterranis es veia Sibèria.