Entre el Túria i el Ridaura

I moltes més variants de la paraula més utilitzada als espagueti western fets en Almeria i protagonitzats per Fernando Sancho (Hijos de la gran chingada!). Un moment divertit de la novel·la del recentment desaparegut Carlos Fuentes. M’ha agradat sobretot la desmitifació, al meu entendre, que fa de la revolució mexicana i de les seves consequències posteriors, i el repàs ràpid que fa a la història de Mèxic des de la seva independència dels espanyols fins als anys cinquanta, quan mor el protagonista, que va recordant tota la seva vida, de manera caòtica, com toca a una persona que està en les seves darreres hores de vida.

L’autor reflexiona sobre la influència de la democràcia en molts aspectes de la societat americana, al capítol següent es pregunta “com la democràcia americana ha modificat la llengua anglesa”, i continua amb la poesia, l’oratòria, el teatre, la historiografia i l’eloqüència; abans ja havia parlat de la literatura de la naixent nació angloamericana.

-Ha sido usted y sus iguales los quen han permitido a los bárbaros poner los pies sobre el sagrado territorio de la patria.
-¿Qué dice usted? -preguntó el teniente coronel.
-Es a consecuencia de traiciones parecida por lo que hemos perdido los frutos de la victoria.
-¿Ha tenido usted que retirarse alguna vez? -preguntó de nuevo el teniente coronel.
-No se deberia haber obligado a Italia a retirarse.
!Y nosotros estábamos allí, bajo la lluvia, para escuchar esto! Estábamos frente a los oficiales, y el prisionero estaba delante de ellos, ligeramente a un lado por deferencia a nosotros.
-Si usted me quiere fusilar -dijo el teniente coronel-, fusileme en seguida, sin más interrogatorio. El interrogatorio és idiota.
Hizo la señal de la cruz. Los oficiales se consultaron. Uno de ellos escribió en una hoja de papel.
-Abandono de tropas. Condenado a ser fusilado -dijo.
Dos carabineros condujeron al teniente coronel a la orilla del rio………….

L’edició és del 1982, de la desapareguda editorial Bruguera, que tantes bones estones ha donat als de la meva generació.

Salina pensó en una medicina descubierta hacía poco en los Estados Unidos de América, que permetía no sufrir durante las operaciones más graves, permanecer sereno entre las desventuras. Llamaban morfina a este tosco sustituto químico del estocismo antiguo, de la resignación cristiana. Para el pobre rey la administración fantasmal hacia las veces de la morfina. Él, Salina, tenia otra fórmula más selecta: la astronomía. Y atrapando las imagenes de Ragatisi perdido o de Argivocale vacilante, se sumió en la lectura del último número de de Journal des savants, “Les dernières obsevations de l’Observatoire de Greenwich présentent un intérét tout particulier…”

Gran novel·la, però tinc l’assignatura pendent de veure la pel·lícula de Visconti, amb Burt Lancaster, fent de Príncep de Salina. Per cert, aquest monarca, també era un Borbó, però el nostre, enlloc de gestionar burocràcia inútil, mata elefants.

 

– Els déus són amb nosaltres -va explicar- pel capteniment traïdor de Paris. No tindrem entrebancs per a saquejar Troia, que és immensament rica. Quan caigui, ens farà pas cap al mar Negre. Els troians, que guarden els estrets, ara ens fan pagar el doble pels béns que importem de llevant, com ara la fusta, ferro, pells, perfums, espècies i pedres precioses. Serà plaent d’estalviar-mos tant calerons.

Les raons econòmiques sempre darrere de tot, malgrat la poesia que es posi per tapar-les.
Aquest és un petit llibre del britànic, que va viure a Deià, Robert Graves. Curt, ràpid i amè de llegir en la traducció feta per Ramon Barnils. 

Aquest personatge d’aquesta comèdia de Plaute és un digne antecessor de l’avar de Moliere, del Scrooge de Dickens, del cec del “Lazarillo de Tormes”, o del “licenciado Cabra” de Quevedo. I de molts altres garrepes que ha donat la història de la literatura.
La traducció és de Xavier Mata Oroval per a “Prosoponteatro. Festivales de teatro Grecolatino”. 

Segona novel·la de l’anomenat cicle de Feixes de Jaume Cabré. Ja havia llegit fa molts anys “La teranyina”, quan encara feia poc que havia deixat de viure a Terrassa. Ara, després de llegir el seu darrer llibre he retornat a un dels seus primers i m’ha agradat molt. Aquest fragment que he resumit, crec que encara és d’actualitat veient la classe política i els partits polítics que ens ha tocar patir a l’actualitat, on puja la mediocritat i no la inteligència. I més o menys com li passarà al protagonista d’aquesta narració.

Parodiant a la paròdia del diputat Tardà al programa Polònia: “perdoneu, però algú ho havia de dir “. S’ha de ser un personatge molt cínic per acabar dient això, després de més de dues-centes pàgines de descripcions detalladíssimes del seu amor per la seva amada, els seus atacs de gelosia i tot el que vos pugueu imaginar al voltant d’una relació amorosa. 

Cercant lo poltro, que amb la mort baralla,
braceja agonitzant, lluita i badalla,
son arnés esfontsant-lo cada punt.
un hora aprés,en la fatal ribera,
d’un salze de verdosa cabellera
dormia a l’ombra el meu senyor difunt!-

Aquesta és la descripció que fa Verdaguer de la mort del comte Tallaferro a les aigües del riu Ròse. El més curiós, és que aquest riu tambè és l’autor de la mort d’un dels pretendents de la protagonista del poema “Mireia” de Frederic Mistral:

         -No sé nedar! Això és terrible!
         Salveu la barca! -No és possible!
Abans d’un girar d’ull la nau s’enfonsarà.
         Mes, de la riba on s’evapora
         la processó esfereïdora,
         ja els morts la corda salvadora
ens llancen – I en el Rose la barca s’enfonsa

Un fill de la Cerdanya, que Pere Pinya es deia,
tement que el soterrassen les neus, parlà a la Tet:
“Oh!, guia’m, tu que hi baixes, al pla que s’assoleia”.
“Segueix-me”, el riu contesta, i el llaurador ho feia
      per no morir de fred.

Dels bous pren les tirandes i per sa verda riba
segueix lo riu que corre camí del Rossellò;
quan ja vora les aigües del mar la Tet arriba,
diu al bover: “Arrela’t aquí, llaura i cultiva,
    tots camps regaré jo”.

Com Ròmulus un dia del Tibre en la ribera,
de freixe amb sa carreta rodeja un tros de pla;
allí planta una casa, un camp i una olivera;
ara és ciutat la casa, mur ample la rodera,
    la mur de Pepinyà.

“Tu, Posidó, cabells blaus, que rodegen la terra, escolta’m:
si realment soc fill teu, i si afirmes que ets el meu pare,
fes que no torne a casa Ulisses, el fill de Laertes,
el destructor de ciutats, el que a Ítaca té l’habitatge.
Si és destí seu, tanmateix, que reveja els amics i que torne
al seu casal ben alçat i a la pròpia terra paterna,
fes-lo tornar tard i mal, sense cap dels seus camarades,
en un vaixell estranger, i que trobe més penes a casa”

Quan anava a l’institut vaig llegir l’Odissea en una versió en prosa castellana, editada a Mèxic, amb una lletra d’aquestes que semblen “pataetes de mosca” (metàfora d’un professor meu d’EDO del Palmar). Ara la torne a llegir en la versió que ha fet recentment Joan Francesc Mira. Jo la recomane i li demanaria a Sr. Mira, que continuara amb l’Ilíada, si li ve de gust.
Vos deixe ara amb la versió fílmica protagonitzada per Kirk Douglas:
http://www.youtube.com/watch?v=l294WUdhb6Y&feature=related
O una més “moderna i juvenil”

El senyor de Sainte-Colombe va comptar els compassos de silenci i van col·locar els dits. Va ser així com van tocar Els plors. En un instant en què el cant de les dues violes puja, es van mirar. Ploraven. La lluna que penetrava dins de la cabana per la lluerna que hi havia estat perforada s’havia tornat groga. Mentre les llàgrimes els lliscaven lentament damunt del nas, damunt les galtes, damunt els llavis, es van adreçar alhora un somriure. Nomès a l’alba els senyor Marais va tornar-se’n a Versalles.

Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,
esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna’m passions
la por del mal, qui em fa magrir carn tendra;
e port al cor sens fum continu foc
e la calor no en surt a part defora.
Socorreu-me dins los térmens d’una hora,
car mos senyals demostren viure poc.

I ara la versió moderna del poeta de Beniopa:

Plaer i amor, que engendren el desig,
i esperança, que puja aquests graons,
m’alegren molt, tot i la por del mal
que em fa patir, i m’enflaqueix la carn;
porter al cor continu foc sense fum,
i la calor no em surt de dins a fora.
Socorreu-me en el terme d’una hora
Els símptomes demostren poca vida.

Crec que l’editorial Barcino l’ha encertada amb aquesta iniciativa d’acostar els clàssics al públic en general, fent aquesta petita tria de poemes d’Ausiàs March, actualitzats per Josep Piera. Gràcies a aquesta petita edició i al llibre “Ausiàs March. Per haver d’amor vida”, tambè de Barcino, on la tria de poemes la fan Francesc J. Gómez i Josep Pujol, he acabat entenent millor els poemes del poeta de Gandia. Sense oblidar les cançons de Raimon.
Per cert, la persona a qui vaig deixar el llibre “El jardí llunyà” de Josep Piera, ja tarda massa anys a tornar-me’l.