Entre el Túria i el Ridaura

Quan el professor de filosofia de 3r de BUP ens va dir que podia recordar olors, molts s’ho varen prendre a risa. Potser vaig ser dels pocs que, en el fons, pensàvem igual que ell. Però en aquella època només recordava olors dolentes. Amb el temps això ha canviat i els records són de molts tipus i amb més quantitat.
Coses com aquesta, i altres, les he recordades en llegir “Combray” de Marcel Proust, traduït per Valèria Gaillard. Em costa de concentrar-me en la lectura, ja que quan ell comença a recordar les seves sensacions d’infantensa, el meu cap fa el mateix, comença a recordar coses meves que no tenen res (o tal volta sí?), amb la lectura  i….he de tornar enrere.
Potser la intenció de l’autor és que el lector s’introduïsca en el seu mon, però a mi em fa tornar a sensacions del meu passat: el sabor i olor de la saliva de M…. a la facultat, l’olor de la catedral de Girona, el cos de C…. entre la multitud del carnaval solsoní, la cara de S… dinant a Prada, els llavis de S….. quan somriu, l’humitat de la neu al Bastiments, la verdor de la Garrotxa al tornar d’esquiar, l’aigua gelada del llacs del Pirineu, el sofà calentet de casa de C…., l’aigua de la font de la plaça redona, les mans sota la brusa de M…. després d’un dia de platja,…… i  moltes més sensacions que em passen pel cap i que em fan perdre el fil de la lectura que he de retornar uns instants després.