Entre el Túria i el Ridaura

Contundent el comissari d’aquesta novel·la de l’escriptor de Lluchmajor. Una novel·la barreja de conte de terror i novel·la històrica, la primera que he llegit del columnista del diari Ara. En ella barreja personatges reals amb altres ficticis, però amb final diferent de la realitat històrica. Aquest barreja de realitat i fantasia em recordava per moments la pel·lícula “El laberinto del fauno”, no pel argument, sinò per la utilització de la realitat històrica per fer un relat fantàstic.
 

El pare Maple, un vell arponer i mariner que, en una segona joventut fa de rector a l’església de New Bedford, amb una trona molt al seu estil. I com no, el sermó: Jonàs i la balena.
Trobe un cert paral·lelisme amb el començament de Ricard III:

“Now is the winter of our discontent” (Ricard III, de W. Shakespeare)

Més endavant com a contrapunt, Ismael afirma:

‎”Provaré de tenir un amic pagà -vaig pensar- atès que l’amabilitat cristiana ha demostrat ser cortesia buida” 

E pertent de Casianfo, anant per ponent, trobam moltes ciutatz, viles e  castels molt bels. E són totz los camins plans, e són plens d’arboradures, de jardins e de bels camps. E à·y moltes moreres, de què pexen les cuques qui fan la seda; e à·y molt alcelam. E les jens són ydòlatres.

E al cap del reialme, qui s’apella Casiamfo, e fore lo plan, és lo palau del rey, en I bel pla; e passe Iª  ribera, e à·y moltes fons, e és ben murada de bon mur molt bé obrat e jentilment pintat de nobles pintures fetes d’aur e d’assur. E à·y moltes sales, en què stan moltz cavalers; e à·y moltz jardins entorn, en què stan moltz auçels de diverses maneres.

M’he rellegit aquesta traducció dels viatges de Marco Polo en el català de segle XIV, editada per Barcino a Els nostres clàssics. Qui espere aventures i altres coses més cinematogràfiques tipus Holywood, no eixirà gaire content. Marco Polo era un comerciant, i per tant descrivia el que veia la seva mirada de comerciant venecià, com demostra aquest fragment que he copiat.

A la llibreria París-València vaig trobar aquest llibre del Robert Graves sobre els mites hebreus que hi ha al Gènesis. Com ja havia llegit “Los mitos griegos” del mateix autor, el vaig comprar.  En el llibre es fa un recopilació de la mitologia hebrea que hi ha al Gènesis i en altres fonts hebrees des de la creació fins a la mort de Josep, fill de Jacob. Cada capítol ve acompanyat d’una explicació de cada mite relacionant-lo amb fets històrics o amb altres mitologies de l’època. El troç que he copiat és sobre l’ús de les drogues per arribar a l’èxtasi que utilitzaven els sacerdots i així intentar arribar al paradís terrenal (pàgina 99 i 100)

I moltes més variants de la paraula més utilitzada als espagueti western fets en Almeria i protagonitzats per Fernando Sancho (Hijos de la gran chingada!). Un moment divertit de la novel·la del recentment desaparegut Carlos Fuentes. M’ha agradat sobretot la desmitifació, al meu entendre, que fa de la revolució mexicana i de les seves consequències posteriors, i el repàs ràpid que fa a la història de Mèxic des de la seva independència dels espanyols fins als anys cinquanta, quan mor el protagonista, que va recordant tota la seva vida, de manera caòtica, com toca a una persona que està en les seves darreres hores de vida.

L’autor reflexiona sobre la influència de la democràcia en molts aspectes de la societat americana, al capítol següent es pregunta “com la democràcia americana ha modificat la llengua anglesa”, i continua amb la poesia, l’oratòria, el teatre, la historiografia i l’eloqüència; abans ja havia parlat de la literatura de la naixent nació angloamericana.

-Ha sido usted y sus iguales los quen han permitido a los bárbaros poner los pies sobre el sagrado territorio de la patria.
-¿Qué dice usted? -preguntó el teniente coronel.
-Es a consecuencia de traiciones parecida por lo que hemos perdido los frutos de la victoria.
-¿Ha tenido usted que retirarse alguna vez? -preguntó de nuevo el teniente coronel.
-No se deberia haber obligado a Italia a retirarse.
!Y nosotros estábamos allí, bajo la lluvia, para escuchar esto! Estábamos frente a los oficiales, y el prisionero estaba delante de ellos, ligeramente a un lado por deferencia a nosotros.
-Si usted me quiere fusilar -dijo el teniente coronel-, fusileme en seguida, sin más interrogatorio. El interrogatorio és idiota.
Hizo la señal de la cruz. Los oficiales se consultaron. Uno de ellos escribió en una hoja de papel.
-Abandono de tropas. Condenado a ser fusilado -dijo.
Dos carabineros condujeron al teniente coronel a la orilla del rio………….

L’edició és del 1982, de la desapareguda editorial Bruguera, que tantes bones estones ha donat als de la meva generació.

Salina pensó en una medicina descubierta hacía poco en los Estados Unidos de América, que permetía no sufrir durante las operaciones más graves, permanecer sereno entre las desventuras. Llamaban morfina a este tosco sustituto químico del estocismo antiguo, de la resignación cristiana. Para el pobre rey la administración fantasmal hacia las veces de la morfina. Él, Salina, tenia otra fórmula más selecta: la astronomía. Y atrapando las imagenes de Ragatisi perdido o de Argivocale vacilante, se sumió en la lectura del último número de de Journal des savants, “Les dernières obsevations de l’Observatoire de Greenwich présentent un intérét tout particulier…”

Gran novel·la, però tinc l’assignatura pendent de veure la pel·lícula de Visconti, amb Burt Lancaster, fent de Príncep de Salina. Per cert, aquest monarca, també era un Borbó, però el nostre, enlloc de gestionar burocràcia inútil, mata elefants.

 

– Els déus són amb nosaltres -va explicar- pel capteniment traïdor de Paris. No tindrem entrebancs per a saquejar Troia, que és immensament rica. Quan caigui, ens farà pas cap al mar Negre. Els troians, que guarden els estrets, ara ens fan pagar el doble pels béns que importem de llevant, com ara la fusta, ferro, pells, perfums, espècies i pedres precioses. Serà plaent d’estalviar-mos tant calerons.

Les raons econòmiques sempre darrere de tot, malgrat la poesia que es posi per tapar-les.
Aquest és un petit llibre del britànic, que va viure a Deià, Robert Graves. Curt, ràpid i amè de llegir en la traducció feta per Ramon Barnils. 

Aquest personatge d’aquesta comèdia de Plaute és un digne antecessor de l’avar de Moliere, del Scrooge de Dickens, del cec del “Lazarillo de Tormes”, o del “licenciado Cabra” de Quevedo. I de molts altres garrepes que ha donat la història de la literatura.
La traducció és de Xavier Mata Oroval per a “Prosoponteatro. Festivales de teatro Grecolatino”.