Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Literatura

Canigó i Mireia, paral·lelisme al riu Ròse.

Volgué passar lo Ròse una vesprada.
de sobte revingué la rierada,
falleix la terra a son fogós cavall
que sota l’esperó s’adreça i gira,
enllà al genet d’una sacsada tira
i amb ell a cabussons va riu avall.

Cercant lo poltro, que amb la mort baralla,
braceja agonitzant, lluita i badalla,
son arnés esfontsant-lo cada punt.
un hora aprés,en la fatal ribera,
d’un salze de verdosa cabellera
dormia a l’ombra el meu senyor difunt!-

Aquesta és la descripció que fa Verdaguer de la mort del comte Tallaferro a les aigües del riu Ròse. El més curiós, és que aquest riu tambè és l’autor de la mort d’un dels pretendents de la protagonista del poema “Mireia” de Frederic Mistral:

         -No sé nedar! Això és terrible!
         Salveu la barca! -No és possible!
Abans d’un girar d’ull la nau s’enfonsarà.
         Mes, de la riba on s’evapora
         la processó esfereïdora,
         ja els morts la corda salvadora
ens llancen – I en el Rose la barca s’enfonsa

Perpinyà al poema Canigó

Al cant VI, descriu una llegenda sobre la fundació de la ciutat de Perpinyà. El que m’ha fet gràcia, és que com la ciutat la va fundar un home que tirava dels bous, potser la gent de la ciutat ha heretat aquesta força i ara la canalitzen jugant al rugbi? o animant a l’USAP?

Un fill de la Cerdanya, que Pere Pinya es deia,
tement que el soterrassen les neus, parlà a la Tet:
“Oh!, guia’m, tu que hi baixes, al pla que s’assoleia”.
“Segueix-me”, el riu contesta, i el llaurador ho feia
      per no morir de fred.

Dels bous pren les tirandes i per sa verda riba
segueix lo riu que corre camí del Rossellò;
quan ja vora les aigües del mar la Tet arriba,
diu al bover: “Arrela’t aquí, llaura i cultiva,
    tots camps regaré jo”.

Com Ròmulus un dia del Tibre en la ribera,
de freixe amb sa carreta rodeja un tros de pla;
allí planta una casa, un camp i una olivera;
ara és ciutat la casa, mur ample la rodera,
    la mur de Pepinyà.

Odissea, d’Homer

El cant més conegut és el de l’illa dels cíclops. Ací la versió de Joan Francesc Mira:

“Tu, Posidó, cabells blaus, que rodegen la terra, escolta’m:
si realment soc fill teu, i si afirmes que ets el meu pare,
fes que no torne a casa Ulisses, el fill de Laertes,
el destructor de ciutats, el que a Ítaca té l’habitatge.
Si és destí seu, tanmateix, que reveja els amics i que torne
al seu casal ben alçat i a la pròpia terra paterna,
fes-lo tornar tard i mal, sense cap dels seus camarades,
en un vaixell estranger, i que trobe més penes a casa”

Quan anava a l’institut vaig llegir l’Odissea en una versió en prosa castellana, editada a Mèxic, amb una lletra d’aquestes que semblen “pataetes de mosca” (metàfora d’un professor meu d’EDO del Palmar). Ara la torne a llegir en la versió que ha fet recentment Joan Francesc Mira. Jo la recomane i li demanaria a Sr. Mira, que continuara amb l’Ilíada, si li ve de gust.
Vos deixe ara amb la versió fílmica protagonitzada per Kirk Douglas:
http://www.youtube.com/watch?v=l294WUdhb6Y&feature=related
O una més “moderna i juvenil”

Tots els matins del mon, de Pascal Quignard.

La setmana passada a la revista El temps  va eixir un reportatge sobre la família de Jordi Savall i Montserrat Figueres (recentment traspassada). Li vaig comentar el reportatge, on hi havien fotos de tota la família, al professor de música americà que tenim enguany al centre. Aleshores varem començar a parlar de la “peli” Tout les matins de monde” i del curs de música antiga que feia Jordi Savall a Sant Feliu de Guíxols, quan el festival de  la Porta-ferrada era accessible i no comercial, com ara. Vaig recordar els concerts al monestir, la Missa en si bemoll de Bach o les variacions Goldberg, amb Pierre Hantai al clavicèmbal. També vàrem parlar de la música de la filla, Arianna.
Al dia següent, Frank (el professor de música) em va regalar el llibre “Tots els matins del mon”, en el qual es va inspirar la pel·lícula de d’Alain Corneau, amb Gérard Depardieu i música a càrrec de Jordi Savall. Llibre molt amè de llegir i recomanable. Nomès un petit problema, es troba a faltar la banda sonora que a la “peli” si que es pot gaudir.

El senyor de Sainte-Colombe va comptar els compassos de silenci i van col·locar els dits. Va ser així com van tocar Els plors. En un instant en què el cant de les dues violes puja, es van mirar. Ploraven. La lluna que penetrava dins de la cabana per la lluerna que hi havia estat perforada s’havia tornat groga. Mentre les llàgrimes els lliscaven lentament damunt del nas, damunt les galtes, damunt els llavis, es van adreçar alhora un somriure. Nomès a l’alba els senyor Marais va tornar-se’n a Versalles.

Una tria d’Ausiàs March, Josep Piera.

Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,
esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna’m passions
la por del mal, qui em fa magrir carn tendra;
e port al cor sens fum continu foc
e la calor no en surt a part defora.
Socorreu-me dins los térmens d’una hora,
car mos senyals demostren viure poc.

I ara la versió moderna del poeta de Beniopa:

Plaer i amor, que engendren el desig,
i esperança, que puja aquests graons,
m’alegren molt, tot i la por del mal
que em fa patir, i m’enflaqueix la carn;
porter al cor continu foc sense fum,
i la calor no em surt de dins a fora.
Socorreu-me en el terme d’una hora
Els símptomes demostren poca vida.

Crec que l’editorial Barcino l’ha encertada amb aquesta iniciativa d’acostar els clàssics al públic en general, fent aquesta petita tria de poemes d’Ausiàs March, actualitzats per Josep Piera. Gràcies a aquesta petita edició i al llibre “Ausiàs March. Per haver d’amor vida”, tambè de Barcino, on la tria de poemes la fan Francesc J. Gómez i Josep Pujol, he acabat entenent millor els poemes del poeta de Gandia. Sense oblidar les cançons de Raimon.
Per cert, la persona a qui vaig deixar el llibre “El jardí llunyà” de Josep Piera, ja tarda massa anys a tornar-me’l.

Jo confesso, Ombres en la nit. Jaume Cabré i Ferran Torrent

El doctor Voigt es va tornar a posar a plorar i a cridar socors i auxili. No va callar fins que no va sonar el tret.

Jaume Cabré ens conta com un altre home es venja del doctor nazi d’un camp d’extermini. Aquest és l’acabament de la descripció (pàgina 435). Per altra banda,  l’última novel·la de Ferrant Torrent tambè acaba quan el gitano protagonista es troba cara a cara amb una pistola a la mà amb un altre metge nazi:

.…Mira de fit a fit Santiago, amb una barreja de temor i súplica.
-¿Qui és vostè?
– Un gitano.

Coincidència? S’han posat d’acord els dos escriptors? Curiós paral·lelisme que ni Plutarc haguera pogut sonmiar.

Ombres en la nit, de Ferran Torrent

Ferrant Torrent sembla ser el Woody Allen de la literatura catalana, cada any una novel·la nova, com el cineasta novaiorquès. I aquesta comparació ara em va bé, ja que la seva novel·la és una història sobre un escamot de jueus que va darrere dels nazis fugitius per eliminar-los. Ara, aquest escamot és un poc particular, ja que un dels seus integrants és un gitano valencià que ha passat pels camps d’extermini nazis i l’acció principal de la trama es desenvolupa en la apagada València de la postguerra.
A mi en continuen agradant les seves novel·les, potser soc un “ferrantorrentadicte”, però cada un té les seves manies.
……..
– En fí, tant de bo tingues sort.
-També et desitge que en tingues en la teua missió.
– Déu t’escolte, amic Steven.
– A Espanya. Déu és una hipòtesi que milita al bàndol dels feixistes.

Sean Connery: Ithaca, de Kavafis.

Per un bloca¡re que s’ha “jubilat” fa poc.

As you set out for Ithaca
hope that your journey is a long one,
full of adventure, full of discovery.
Laistrygonians and Cyclops,
angry Poseidon-don’t be afraid of them:
you’ll never find things like that on your way
as long as you keep your thoughts raised high,
as long as a rare sensasion
touches your spirit and your body.
Laistrygonians and Cyclops,
wild Poseidon-you won’t encounter them
unless you bring them along inside your soul,
unless your soul sets them up in front of you.

Hope that your journey is a long one.
May there be many summer mornings when,
with what pleasure, what joy,
you come into harbors you’re seeing for the first time;
may you stop at Phoenician trading stations
to buy fine things,
mother of pearl and coral, amber and ebony,
sensual perfume of every kind-
as many sensual perfumes as you can;
and may you visit many Egyptian cities
to learn and learn again from those who know.

Keep Ithaka always in your mind.
Arriving there is what you’re destined for.
But don’t hurry the journey at all.
Better if it lasts for years,
so that you’re old by the time you reach the island,
wealthy with all you’ve gained on the way,
not expecting Ithaca to make you rich.
Ithaca gave you the marvelous journey.
Without her you would have not set out.
She has nothing left to give you now.

And if you find her poor, Ithaca won’t have fooled you.
Wise as you will have become, so full of experience,
you’ll have understood by then what these Ithacas mean.

Mireia, de Frederic Mistral. Tercer cant.

Reunides les dones al mas, feinejant, fan castells a l’aire, parlen de les seves coses i canten. I quan canten, doncs canten aquesta cançò, Oh! Magalí
.
Pose la lletra en occità.

esto di Frederic Mistral dal poema “Miréio”

O, Magali, ma tant amado,
Mete la tèsto au fenestroun !
Escouto un pau aquesto aubado
De tambourin e de vióuloun.

Es plen d’estello aperamount !
L’auro es toumbado ;
Mai lis estello paliran,
Quand te veiran !

— Pas mai que dóu murmur di broundo
De toun aubado iéu fai cas !
Mai ièu m’envau dins la mar bloundo
Me faire anguielo de roucas.

— O, Magali ! se tu te fas
Lou pèis de l’oundo,
Ièu lou pescaire me farai,
Te pescarai !
Je te pêcherai !

— Oh ! mai, se tu te fas pescaire,
Ti vertoulet quant jitaras,
Ièu me farai l’aucèu voulaire,
M’envoularai dins li campas.

— O, Magali ! se tu te fas
L’aucèu de l’aire,
Ièu lou cassaire me farai,
Te cassarai…

I perdigau, i bouscarido,
Se vènes, tu, cala ti las,
Ièu me farai l’erbo flourido
E m’escoundrai dins li pradas.

— O, Magali ! se tu te fas
La margarido,
Ièu l’aigo lindo me farai,
T’arrousarai.

— Aro coumence enfin de creire
Que noun me parles en risènt.
Vaqui moun aneloun de vèire
Per souvenènço, o bèu jouvènt !

— O, Magali ! me fas de bèn !…
Mai, tre te vèire,
Ve lis estello, Magali,
Coume an pali !

Mireia, de Frederic Mistral. Cant segon.

                      Més la parella ja reposa….
                      Quan un és jove, oh bella cosa!…
Mentre al mateix sac ficaven amb ardor
                      la fulla tendra que esbrostaven,
                      un cop els dits s’entremesclaven
                      i dins la riscla se trobaren
les mans d’ella amb les mans ardent del Vicentó.

                     Tant un com l’altre s’estremiren
                     sobtadament, i envermelliren,
que els dos, al mateix temps, d’un foc desconegut
                     sentiren viva flamarada.
                     i quan Mireia, retgirada,
                     treia la mà de la fullada,
ell, de la trebolina encara commogut.

……………………………………

               -¿No ho veus, non ho veus, que ta abraçada
               ha duit un foc dins de ma pensada?
Escolta, si ho vols sebre, encara que, al moment
               en facis burla, oh encisera!
               Jo vaig  dir-t’ho sens espera:
               Mireia, t’am de tal manera
que et devoraria, de tant amor que sent!

…………………………………………….

Aquestes tres estrofes corresponen al segon cant del poema Mireia (Mirèio), de Frederic Mistral. Potser la part més romàntica que he trobat fins ara. Potser serà una horterada, però vaig pensar amb la famossísima cançò de Serrat.


Mireia, de Frederic Mistral. Cant primer.

              -I vet ací lo que es cantava

            com, en temps vell, Marta filava…-

digué el vell:
les cançons eren belles de tot!

            L’aire és antic, no en calen proves,

            i ara es canten coses noves

            amb mots fins, i belles trobes

compostes en
francès ¿mes, qui n’entén un brot?-

Aquesta estrofa
correspon al primer cant del poema èpic Mireia, del premi Nobel occità Frederic
Mistral, i son les paraules que diu el vell Ambròs, després de cantar unes
cançons al joves del mas dels lledons, entre ells la Mireia i el seu fill Vicent.
Mistral ja comença el seu poema avisant-nos de l’estat de la llengua occitana
al segle XIX. Que diria ara?. L’edició que tinc és de quaderns Crema de l’any
2004, recuperant la traducció al català que va fer l’escriptora mallorquina
Maria Antònia Salvà a principis de segle XX.

Una de les primeres
coses que he observat és la quantitat de paraules que em son molt familiars pel
meu poble: Vicent, cabàs, garba, sàrries, abeurar, poal,… i això amb un
traducció feta, en teoria, en català oriental. Potser els de l’AVL encara no
han llegit aquest poema i per això encara no s’han decidir a cercar paraules
estranyes per diferenciar-nos dels mallorquins i la resta de catalanoparlants?

Mistral va guanyar
el premi Nobel en de literatura en 1904 per escriure en occità, una llengua
sense estat.  Des de llavors, només en 1978
s’ha donat un altre premi a un escriptor de llengua sense estat, el jiddisch.
Quan li tocarà a la nostra llengua? Que no hi ha hagut escriptors de categoria
suficient? O han hagut impediments politics com li va passar al Dr. Trueta amb
el Nobel de medicina?

Finalment acabe amb
un altra estrofa del primer cant:

 

            Els altres dos, així com dansen

            De cavallets, de front se llancen

plegats, sempre
plegats. El famós marsellès

            creia guanyar, mes ningú diga

            vendrà el gaudir o la fatiga

            que el marsellès, ma bella amiga,

trobà la barra
de cap amb el Cri de Múriés.

 

A les notes es diu
que els cavallets és una tradició provençal en la que uns cavallers es posen a
la cintura uns cavallets de cartró i ballen a ritme d’un tamborí. A més diu que
a Mallorca també hi ha aquest costum. Doncs, al meu poble, a la processó de la Mare de Déu de Remei, també
ixen un cavallets portats per xiquets (cavallets de la degolla), que també
ballen entre els gegants i el cabuts (capgrossos). Cadascú que pense el que
vullga.

 

 

El capità Haddock ha fet anys: 70.

Antropòfag, aprenent de dictador amb salsa de coco, autòcrata, banda d’encenalls de pallús amb confitura d’eriçò, bandarra, belitre caragirat, bufaforats, buldòzer a reacció, calçasses, caldereta re-escalfada, cap d’ase, cataplasma de neula remullada, ciclotrò, coleòpter caragirat, colla de sapastres, cotorra llenguda, cretí escabetxat, croqueta de cuscús, ectoplasma de bunyol estrafet, equilibrista, escanyabruixots, extracte d’hidrocarbur, figureta de pessebre amb funda, fil·loxera, filibuster de pa sucat amb oli, gamarús, giroscopi, home des sac farcit de crema de suro, hotentot desvergonyit, iconoclasta, invertebrat, ku-klux-klan, logaritme caragirat, macrocèfal, megalòman, mosca vironera, ninot de fira, òliba mal dissecada, ostrogot, pal·líndrom, pastanaga, pirata de l’asfalt, pixa-llits, polígraf, projecte d’analfabet caragirat, quadrilàter, rapinyaire, rostit d’ectoplasma amb all-i-oli, sac de gèmecs, salta-bardisses, sàtrapa, suc de regàlissia, tanoca, tecnòcrata, tomba-truites, trinxeraire del Càrpats, troglodita de carnaval, tros de tifa interplanetària amb ulleres, venedor de catifes, viviseccionista, xuixo de crema, zapoteca d’estar per casa.
I sobretot Llamps  i rellamps

Aquest recull de renecs del capità Haddock que ha fet la Núria Cadenes a la revista El temps, supose que seria el que el capità voldria que li digueren el dia del seu aniversari, que va ser el 2 de gener. Va aparèixer per primera vegada el 2 de gener de 1941 a “El cranc de les pinces d’or”. Jo em quede amb dos d’ell, quadrilàter i logaritme caragirat. No se m’hauria mai  passat pel cap l’utilitzar les matemàtiques per fer renecs o insultar a d’algú.

La telegrafia òptica i Edmond Dantès

Ahir,anant cap a Utiel vaig veure una torre de telegrafia òptica prop de la carretera. Després l’ha vaig veure fotografiada en els tríptics turístics que et donaven a la fira. Vaig recordar que aquestes torres tenen un paper important a la novel·la d’Alexandre Dumas, El comte de Montecristo. Al capítol LXII, el comte suborna a un dels treballadors d’aquestes torres per que envie un missatge fals a París, cosa que provoca la ruïna econòmica d’un dels seus enemics, el banquer Danglars.
Per cert, molta gent ho ignora, de quina nacionalitat era la promesa d’Edmond Dantès de nom Mercedes? Mireu el nom del capítol III. I com és que en la majoria de versions fílmiques o televisives no fan esment a aquesta  nacionalitat? Exceptuant un versió televisiva protagonitzada per Gerard Derpardieu.

Michel de Montaigne i el verb follar.

Que ha fet l’acte genital als homes, tan natural, tan necessari i tan just, perquè un no s’atrevisca a parlar-ne sense vergonya i per excloure’l de les converses serioses i ordenades? Pronunciem agosadarament: matar, robar, trair; i allò, gosaríem solament pronunciar-ho entre les dents? Vol dir això que com menys expressem de paraula, més dret tenim a engrandir-ne el pensament?

Aquestes paraules les va escriure al segle XVI, Michel de Montaigne a l’assaig “Sobre uns versos de Virgili” (Assaigs, volum III, traduït per Vicent Alonso per l’editorial Proa) i sembla que al segle XXI continuem igual. En alguns diaris m’han censurat comentaris per l’ús del verb follar, i això que eren diaris on t’has d’identificar. Al facebook, tambè la vaig armar un dia que vaig utilitzar aquesta paraula. Que volen que diga? fer l’amor? fer l’acte? ho sent, però m’agrada més el llenguatge directe i clar. Potser els que s’escandalitzen d’aquest ús, ho fan perquè no ho practiquen prou? i com estan amargats per aquesta causa, volen que  els altres també visquin amargats i pensant-se més de dues vegades que dir a cada moment?

La melancolia dels oficials, de Joan Daniel Bezsonoff.

El comandant Valls torna a Algèria en aquesta nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff. Torna per participar en la guerra bruta contra el FLN, i aquesta guerra bruta el portarà a un periple per diferents ciutats europees i d’altres de nord-africanes. Valls sembla menys romàntic en aquesta entrega, potser ja està escarmentat dels fracassos amorosos de les entregues anteriors. Està més dedicat a la seva feina que no a anar darrere del faldilles (tret d’alguna excepció). Però ara, la sorpresa, almenys per mi, és el canvi d’aptitud del seu amic Leccia, que de dir:

-Els grecs i els romans tocaven de peus a terra. L’Enneas va deixar a Dido a Cartago sense fer romanços…Ja t’ho he dit sovint, Daniel…Si tenia el poder, enviaria els enamorats en un camp de reeducació a pagès.

..a enamorar-se i posar en perill la missió del seu company en que ell participava.

L’autor continua sense tenir pels a la llengua per parlar de les brutalitats de la guerra, tant d’un costat com de l’altre:

…Un jove pastor -dotze anys a tot estirar. passava. en Lécuyer va desenfundar la pistola i va apuntar, calmós, el minyó. No vaig tenir temps per intervenir. Ja l’havia mort. Li vaig posar el meu revòlver contra la templa.
– No ho tornis mai a fer això, em sents? Nosaltres fem la guerra. Fem la guerra als homes i no als nins i a les dones…Amb fills de puta com tu acabarem perdent Algèria….
Un vell moro venia d’apareixer. Plorava.
-La força és l’únic llenguatge que comprenen aqueixos salvatges…
-Ara són francesos, com tu i jo, Lécuyer.
-Propaganda d’en De Gaulle!

I de pas parla sobre la situació política que va desembocar en la independència d’Algèria i el adveniment de la cinquena república pel general De Gaulle.