Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Literatura

Mireia, de Frederic Mistral. Tercer cant.

Reunides les dones al mas, feinejant, fan castells a l’aire, parlen de les seves coses i canten. I quan canten, doncs canten aquesta cançò, Oh! Magalí
.
Pose la lletra en occità.

esto di Frederic Mistral dal poema “Miréio”

O, Magali, ma tant amado,
Mete la tèsto au fenestroun !
Escouto un pau aquesto aubado
De tambourin e de vióuloun.

Es plen d’estello aperamount !
L’auro es toumbado ;
Mai lis estello paliran,
Quand te veiran !

— Pas mai que dóu murmur di broundo
De toun aubado iéu fai cas !
Mai ièu m’envau dins la mar bloundo
Me faire anguielo de roucas.

— O, Magali ! se tu te fas
Lou pèis de l’oundo,
Ièu lou pescaire me farai,
Te pescarai !
Je te pêcherai !

— Oh ! mai, se tu te fas pescaire,
Ti vertoulet quant jitaras,
Ièu me farai l’aucèu voulaire,
M’envoularai dins li campas.

— O, Magali ! se tu te fas
L’aucèu de l’aire,
Ièu lou cassaire me farai,
Te cassarai…

I perdigau, i bouscarido,
Se vènes, tu, cala ti las,
Ièu me farai l’erbo flourido
E m’escoundrai dins li pradas.

— O, Magali ! se tu te fas
La margarido,
Ièu l’aigo lindo me farai,
T’arrousarai.

— Aro coumence enfin de creire
Que noun me parles en risènt.
Vaqui moun aneloun de vèire
Per souvenènço, o bèu jouvènt !

— O, Magali ! me fas de bèn !…
Mai, tre te vèire,
Ve lis estello, Magali,
Coume an pali !

Mireia, de Frederic Mistral. Cant segon.

                      Més la parella ja reposa….
                      Quan un és jove, oh bella cosa!…
Mentre al mateix sac ficaven amb ardor
                      la fulla tendra que esbrostaven,
                      un cop els dits s’entremesclaven
                      i dins la riscla se trobaren
les mans d’ella amb les mans ardent del Vicentó.

                     Tant un com l’altre s’estremiren
                     sobtadament, i envermelliren,
que els dos, al mateix temps, d’un foc desconegut
                     sentiren viva flamarada.
                     i quan Mireia, retgirada,
                     treia la mà de la fullada,
ell, de la trebolina encara commogut.

……………………………………

               -¿No ho veus, non ho veus, que ta abraçada
               ha duit un foc dins de ma pensada?
Escolta, si ho vols sebre, encara que, al moment
               en facis burla, oh encisera!
               Jo vaig  dir-t’ho sens espera:
               Mireia, t’am de tal manera
que et devoraria, de tant amor que sent!

…………………………………………….

Aquestes tres estrofes corresponen al segon cant del poema Mireia (Mirèio), de Frederic Mistral. Potser la part més romàntica que he trobat fins ara. Potser serà una horterada, però vaig pensar amb la famossísima cançò de Serrat.


Mireia, de Frederic Mistral. Cant primer.

              -I vet ací lo que es cantava

            com, en temps vell, Marta filava…-

digué el vell:
les cançons eren belles de tot!

            L’aire és antic, no en calen proves,

            i ara es canten coses noves

            amb mots fins, i belles trobes

compostes en
francès ¿mes, qui n’entén un brot?-

Aquesta estrofa
correspon al primer cant del poema èpic Mireia, del premi Nobel occità Frederic
Mistral, i son les paraules que diu el vell Ambròs, després de cantar unes
cançons al joves del mas dels lledons, entre ells la Mireia i el seu fill Vicent.
Mistral ja comença el seu poema avisant-nos de l’estat de la llengua occitana
al segle XIX. Que diria ara?. L’edició que tinc és de quaderns Crema de l’any
2004, recuperant la traducció al català que va fer l’escriptora mallorquina
Maria Antònia Salvà a principis de segle XX.

Una de les primeres
coses que he observat és la quantitat de paraules que em son molt familiars pel
meu poble: Vicent, cabàs, garba, sàrries, abeurar, poal,… i això amb un
traducció feta, en teoria, en català oriental. Potser els de l’AVL encara no
han llegit aquest poema i per això encara no s’han decidir a cercar paraules
estranyes per diferenciar-nos dels mallorquins i la resta de catalanoparlants?

Mistral va guanyar
el premi Nobel en de literatura en 1904 per escriure en occità, una llengua
sense estat.  Des de llavors, només en 1978
s’ha donat un altre premi a un escriptor de llengua sense estat, el jiddisch.
Quan li tocarà a la nostra llengua? Que no hi ha hagut escriptors de categoria
suficient? O han hagut impediments politics com li va passar al Dr. Trueta amb
el Nobel de medicina?

Finalment acabe amb
un altra estrofa del primer cant:

 

            Els altres dos, així com dansen

            De cavallets, de front se llancen

plegats, sempre
plegats. El famós marsellès

            creia guanyar, mes ningú diga

            vendrà el gaudir o la fatiga

            que el marsellès, ma bella amiga,

trobà la barra
de cap amb el Cri de Múriés.

 

A les notes es diu
que els cavallets és una tradició provençal en la que uns cavallers es posen a
la cintura uns cavallets de cartró i ballen a ritme d’un tamborí. A més diu que
a Mallorca també hi ha aquest costum. Doncs, al meu poble, a la processó de la Mare de Déu de Remei, també
ixen un cavallets portats per xiquets (cavallets de la degolla), que també
ballen entre els gegants i el cabuts (capgrossos). Cadascú que pense el que
vullga.

 

 

El capità Haddock ha fet anys: 70.

Antropòfag, aprenent de dictador amb salsa de coco, autòcrata, banda d’encenalls de pallús amb confitura d’eriçò, bandarra, belitre caragirat, bufaforats, buldòzer a reacció, calçasses, caldereta re-escalfada, cap d’ase, cataplasma de neula remullada, ciclotrò, coleòpter caragirat, colla de sapastres, cotorra llenguda, cretí escabetxat, croqueta de cuscús, ectoplasma de bunyol estrafet, equilibrista, escanyabruixots, extracte d’hidrocarbur, figureta de pessebre amb funda, fil·loxera, filibuster de pa sucat amb oli, gamarús, giroscopi, home des sac farcit de crema de suro, hotentot desvergonyit, iconoclasta, invertebrat, ku-klux-klan, logaritme caragirat, macrocèfal, megalòman, mosca vironera, ninot de fira, òliba mal dissecada, ostrogot, pal·líndrom, pastanaga, pirata de l’asfalt, pixa-llits, polígraf, projecte d’analfabet caragirat, quadrilàter, rapinyaire, rostit d’ectoplasma amb all-i-oli, sac de gèmecs, salta-bardisses, sàtrapa, suc de regàlissia, tanoca, tecnòcrata, tomba-truites, trinxeraire del Càrpats, troglodita de carnaval, tros de tifa interplanetària amb ulleres, venedor de catifes, viviseccionista, xuixo de crema, zapoteca d’estar per casa.
I sobretot Llamps  i rellamps

Aquest recull de renecs del capità Haddock que ha fet la Núria Cadenes a la revista El temps, supose que seria el que el capità voldria que li digueren el dia del seu aniversari, que va ser el 2 de gener. Va aparèixer per primera vegada el 2 de gener de 1941 a “El cranc de les pinces d’or”. Jo em quede amb dos d’ell, quadrilàter i logaritme caragirat. No se m’hauria mai  passat pel cap l’utilitzar les matemàtiques per fer renecs o insultar a d’algú.

La telegrafia òptica i Edmond Dantès

Ahir,anant cap a Utiel vaig veure una torre de telegrafia òptica prop de la carretera. Després l’ha vaig veure fotografiada en els tríptics turístics que et donaven a la fira. Vaig recordar que aquestes torres tenen un paper important a la novel·la d’Alexandre Dumas, El comte de Montecristo. Al capítol LXII, el comte suborna a un dels treballadors d’aquestes torres per que envie un missatge fals a París, cosa que provoca la ruïna econòmica d’un dels seus enemics, el banquer Danglars.
Per cert, molta gent ho ignora, de quina nacionalitat era la promesa d’Edmond Dantès de nom Mercedes? Mireu el nom del capítol III. I com és que en la majoria de versions fílmiques o televisives no fan esment a aquesta  nacionalitat? Exceptuant un versió televisiva protagonitzada per Gerard Derpardieu.

Michel de Montaigne i el verb follar.

Que ha fet l’acte genital als homes, tan natural, tan necessari i tan just, perquè un no s’atrevisca a parlar-ne sense vergonya i per excloure’l de les converses serioses i ordenades? Pronunciem agosadarament: matar, robar, trair; i allò, gosaríem solament pronunciar-ho entre les dents? Vol dir això que com menys expressem de paraula, més dret tenim a engrandir-ne el pensament?

Aquestes paraules les va escriure al segle XVI, Michel de Montaigne a l’assaig “Sobre uns versos de Virgili” (Assaigs, volum III, traduït per Vicent Alonso per l’editorial Proa) i sembla que al segle XXI continuem igual. En alguns diaris m’han censurat comentaris per l’ús del verb follar, i això que eren diaris on t’has d’identificar. Al facebook, tambè la vaig armar un dia que vaig utilitzar aquesta paraula. Que volen que diga? fer l’amor? fer l’acte? ho sent, però m’agrada més el llenguatge directe i clar. Potser els que s’escandalitzen d’aquest ús, ho fan perquè no ho practiquen prou? i com estan amargats per aquesta causa, volen que  els altres també visquin amargats i pensant-se més de dues vegades que dir a cada moment?

La melancolia dels oficials, de Joan Daniel Bezsonoff.

El comandant Valls torna a Algèria en aquesta nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff. Torna per participar en la guerra bruta contra el FLN, i aquesta guerra bruta el portarà a un periple per diferents ciutats europees i d’altres de nord-africanes. Valls sembla menys romàntic en aquesta entrega, potser ja està escarmentat dels fracassos amorosos de les entregues anteriors. Està més dedicat a la seva feina que no a anar darrere del faldilles (tret d’alguna excepció). Però ara, la sorpresa, almenys per mi, és el canvi d’aptitud del seu amic Leccia, que de dir:

-Els grecs i els romans tocaven de peus a terra. L’Enneas va deixar a Dido a Cartago sense fer romanços…Ja t’ho he dit sovint, Daniel…Si tenia el poder, enviaria els enamorats en un camp de reeducació a pagès.

..a enamorar-se i posar en perill la missió del seu company en que ell participava.

L’autor continua sense tenir pels a la llengua per parlar de les brutalitats de la guerra, tant d’un costat com de l’altre:

…Un jove pastor -dotze anys a tot estirar. passava. en Lécuyer va desenfundar la pistola i va apuntar, calmós, el minyó. No vaig tenir temps per intervenir. Ja l’havia mort. Li vaig posar el meu revòlver contra la templa.
– No ho tornis mai a fer això, em sents? Nosaltres fem la guerra. Fem la guerra als homes i no als nins i a les dones…Amb fills de puta com tu acabarem perdent Algèria….
Un vell moro venia d’apareixer. Plorava.
-La força és l’únic llenguatge que comprenen aqueixos salvatges…
-Ara són francesos, com tu i jo, Lécuyer.
-Propaganda d’en De Gaulle!

I de pas parla sobre la situació política que va desembocar en la independència d’Algèria i el adveniment de la cinquena república pel general De Gaulle.

L’última paraula, de Toni Cucarella.

L’editorial 3i4 ha reeditat, aquest més de setembre, una novel·la  del 1998 de l’escriptor de Xàtiva Toni Cucarella. La que porta el títol d’aquest post. Ja posats a reeditar, tambè ho podrien fer amb El camp del vençuts, no?.
Els protagonistes de la narració, són una parella molt pecúliar, un franquista convençut, que creu que ha fracassat en les seves ànsies de poder polític i per acabar amb la seva vida a “lo gran” vol assistir al seu soterrar per poder comprovar que no siga un fracàs com altres coses que ha intentat al llarg de la seva vida. Per axiò està l’altra part de la parella, el seu amic, metge, sense personalitat que fa tot el que els demès li manen, l’amic franquista, la mare, les autoritats,… Sembla que aquests personatges simbolitzen, al meu entendre, el caràcter de molta gent que va viure sota la dictadura, els que volien escalar a qualsevol preu i els que no feien res i obeien als altres, sense personalitat per protestar.
A la pàgina 124, Toni escriu:

 – Tu i jo, Maties, ens hem convertit en una recialla d’un temps passat que el destí es nega a fer desaparèixer definitivament de la faç de la història….Per què continuen encara ací, en este món? Quin sentit té allargar la nostra existència? Representem un passat que és una rèmora per al present, una llast per al futur…Quina missió ens reserva el destí, si és que en té reservada alguna?

Aquestes paraules són pronunciades pel franquista convençut protagonista de la novel·la, que més endavant, prop de la seua mort, comença a creure amb la reencarnaciò i acaba creient que es reencarnarà en alguna altra cosa….Potser en algun tertulià d’Intereconomia? (això Toni no ho podia saber, quan va escriure la novel·la no existien aquestes emissores de televisió).

Les rambles de Saigon, de Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat

Primera novel·la en la que apareixen els personatges de coronel Daniel Valls i el que sembla ser el seu alter-ego canalla, el cors Maurice Leccia. Ambientada en la desfeta francesa a l’Indoxina, que després continuarà a Argèlia. Valls, a part de fer la guerra contra els Viets, tambè intenta fer l’amor (tant físic com espiritual), però no sempre amb èxit, cosa que el seu alter-ego li critica sempre, des d’un punt de vista molt masclista (un dels mots defectes d’en Leccia). A més, quan creu que una dòna li pot durar, la perd…..
A la novel·la La presonera d’Alger tornen a eixir el mateixos personatge, En Valls, ha madurat més, és més tranquil…sexualment. En Leccia, no, aquest continua igual.
Bé, no sé si Joan-Daniel compartirà la meva opinió sobre aquests personatges seus, però supose que em farà arribar les seves discrepàncies.
A la novel·la tambè es veu la diversitat nacional francesa, catalans, corsos, provençals, bretons i alsacians, a més de les colònies. Pocs francesos estrictes hi surten.

– Ésa es natural condición de mujeres desdeñar a quien las quiere y amar a quien las aborrece.
– Que dius?
– Res..Una citació de Don Quixot…Saps aquesta llibre de Cervantes.
-El paio que atacava molins als temps dels romans?
– Exacte…
Se’n va anar per fi. Vaig poder continuar el meu estudi. En Dean Martin tenia una veu més bonica però li mancava el talent d’en Sinatra, el seu poder d’emocionar…Ràpid! Apuntem-ho al diari íntim perquè la humanitat beneficiï d’aquest descobriment

Geografia d’Homer, de Josep Cullell i Ramis

Com deu de ser Vati a l’hivern?, una tomba o un paradís?, amb la badia buida de iots forasters, amb gairebé tots els establiments abocats al turisme reclosos en la letargia hivernal, amb els carrerons buits de taules i cadires, sense ferris que esquerdin la fragilitat de la cristal·litzada atmosfera de la badia..El refrescant oreig del nord que baixa del Nèrit (la muntanya que tanca la rada per la banda de tramuntana) s’entaula a la badia al capvespre. Deu bufar-hi només per als quatre pescadors mal comptats, els noms dels quals ha de conèixer per força. L’hivern deu retornar la vestimenta atàvica del llogaret deu se quan Homer hi és més palpable!

Estic fent propaganda, però si no la fan el coneguts, qui la farà? Si, aquest llibre és del meu ex-company de còrrer a Sant Feliu de Guíxols i professor de filosofia, Josep Cullell. En Josep ha escrit alguns llibres de viatges. Jo tinc dos, aquest i Viatge a la Mediterrània interior, i són molt agradables de llegir, al igual que era anar a còrrer amb ell per la Vall d’Aro. Malgrat les nostres diferències sobre la figura de Gaziel, recomane la lectura dels seus llibres si és vol fer algun viatge cap a Grècia, o després de tornar-hi. A la llibreia Roldòs, de Sant Feliu es poden trobar.
Per cert, Vati, és la capital d’Itaca, el lloc on tots volem fer un viatge.

Purgatori, de Joan F. Mira.

Amb uns quants anys de retard he llegit aquesta novel·la de Joan Francesc Mira, molt recomanable i que m’ha agradat molt. En ella a més de contar una història, aprofita per incloure altres coses que es van descobrint en la seva lectura. Escriurè unes pinzellades del llibre que m’han fet recordar coses properes o viscudes. Supose que cadascú triaria coses diferents.

…va girar a l’esquerra per entrar a l’autopista a l’altura de Llíria, alçà la vista cap al monestir de Sant Miquel, on feia visita setmanal cada vesprada de dimecres……

A més de ser el meu poble, el que no sé si l’autor sabrà és que a Sant Miquel ja no hi han monges que visitar, ja fa anys que varen marxar. Ara nomès hi han monges al Remei.

“Mire, allà a l’esquerra, dins del riu, al peu de les Torres dels Serrans que són d’arquitectura tan perfecta, és on hi havia el cremador d’heretges, els jueus i els sodomites; ací hi ha hagut sempre molta afecció a la foguera política, i aquesta ciutat és implacable amb els seu propis heterodoxos, des de Lluís Vives fins ara mateix, ja van cinc segles; i que creu que són les falles sinó una inquisició grotesca i bàrbara: humor?……

Recordeu que Joan Fuster va ser cremat en forma de ninot? i encara es crema a més gent, metafòricament parlant.

……I tan moderns i avançats que som, no hem  superat la monarquia, no pels reis i reines que queden, que nomès són decoratius, i per això m’agraden, com la reina d’Anglaterra que porta capa i corona i tot el que s’ha de portat, si no per a que serveix un rei, per anar en bicicleta?…..

Aquesta part si que és més personal, m’ha recordat la vegada que vaig tenir el plaer de sopar amb l’autor, al restaurant Amura de Sant Feliu de Guíxols. I qui diu sopar vol dir una llarga conversa amb molts temes de que parlar, i un d’aquest va ser la monarquia i la noblesa, i l’autor més o menys va dir aquestes paraules al sopar.  Al dia següent, tambè vaig dinar amb ell al restaurant Nàutic, a l’altre extrem de la badia ganxona i tambè va ser un dinar molt amè. Quan acabà el dinar ens despedírem, ell  i els altres de la taula varen començar a parlar de poesia i jo vaig acomiadar-me dient que jo anava a posar-la en pràctica, en aquella època començava a festejar amb la mare del meu fill.

Un dia tranquil, de Ponç Puigdevall

….A la llibreria Geli, va estar parlant una estona amb el poeta Domènech -era del mateix poble de la costa que ell-, que li va ensenyar amb orgull el nou vers que s’havia tatuat al cos, una excentricitat que es permetia sempre que estava deprimit i que l’havia dut a transformar la seva pell en un antologia poètica. En aquella ocasió l’homenatge era a Beckett, i deia En face le pire jusqu’à de qu’il fasse rire……….

Es curiós, en aquesta novel·la ixen personatges reals barrejats amb els de ficció i a aquest poeta el conec. Es el traductor del portuguès d’una Antologia de poesia contemporània brasilera, editada per edicions del 1984, crec recordar. I a més he coincidit amb ell i el fill (al que li vaig fer classes de matemàtiques a l’IES Sant Feliu de Guíxols), a la marxa de l’aigua de la ciutat ganxona; a més d’haver coincidit amb ell alguna vegada per Girona. Jo pensava que nomès es tatuava versos en portuguès, però veig que és més políglota.
Respecte a la novel·la està ambientada entre Girona i Sant Feliu i a mi m’agrada llegir històries que passen pels llocs que conec i que he recorregut. la novel·la va de la decadència alcohòlica del protagonista.

Retrat d’un assassí d’ocells, d’Emili Teixidor.

…Els primers anys de la victòria -a la rectoria jo encara vaig veure molts documents datats al “segon o tercer any triomfal de la victòria”, com si el món hagués tornat a començar l’endemà d’acabada la guerra- era obligatori vestir-se amb la camisa blau marí i la boina vermella, nois i noies, a elles les deien margarides, assistir en formació a la missa major i fer una desfilada amb banderes i tocs de trompeta i tambor…..

Fa temps vaig llegir la novel·la del mateix autor, Pa negre, i després vaig vore la versió cinematogràfica. Hi havia coses que no em quadraven i després vaig assabentar-me que la “peli” era una adaptació de dues novel·les del mateix autor, la que dòna per títol al film i aquesta que acabe de llegir ara. Supose que amb l’èxit del film, han tret a la venda noves edicions per fer calaix. Jo vaig comprar una edició de butxaca a la llibreria Roldòs de Sant Feliu de Guíxols.
Per cert, aquesta nit fan la pel·lícula al cine d’estiu de L’Eliana.

Incerta glòria, Joan Sales II

Tres fragments més d’aquesta novel·la sobre la guerra civil. El primer sobre la llengua i les llengües de l’antiga Corona d’Aragó:

“De vegades m’entretinc escorcollant escriptures; és curiós com en el segle XV i encara a primeries del XVI, les escriptures en aquesta comarca seguien redactant-se en una barreja de català i aragonès”

Un altra sobre la poca cultura de la majoria de la gent, independentment de la llengua parlada:

“De les quatre cartes no es treu l’entrellat de gaire cosa més. Hi ha sobretot un “tuya que te ciere” absolutament autèntic. Però això és un mal general..la nostra cosina Julieta, no em va escriure una vegada “Hastimat Lluís tadoru”?”

I la tercera sobre el menjar de cada país:

“Els indígenes s’esborronen de veure’ns menjar rovellons. “Eso és comida de cabras”, murmuren amb fàstic, ells, que mengen aquelles insignes porqueries del “Mortajo” com si no hi hagués res de millor al mon. Tampoc no esl faries prendre per res del món un vas de llet: “Eso pa los enfermos; nos revolveria la tripas””

Plató i un ornitorinc entren en un bar…..(I)

Uns quants acudits extrets del llibre que porta el mateix títol del post:

 1) Mary arriba a casa i es troba la dona i el seu millor amic, Lou, despullats al llit. Quan Marty està apunt d’obrir la boca, Lou surt del llit d’un salt i li diu:
-Abans que diguis res, amic meu, a qui creuràs, a mi o als teus ulls?

2) Un home de noranta anys va anar el metge i li va dir:
-Doctor, la meva dona, que té divuit anys, s’ha quedat embarassada.
El metge li va contestar:
-Dexi’m que li explique una història. Un home va anar a caçar, però enlloc d’una escopeta, es va emportar per error un paraigua. Quan de sobte un ós se li va tirar a sobre, va agafar el paraigua, va disparar a l’ós i el va matar.
L’home va dir:
-Impossible. L’ós el devia matar algú altre.
-Exactament el que penso jo!-va dir el metge.

3) Un optimista diu: El got està mig ple.
Un pessimista diu: El got està mig buit.
El racionalista diu: Aquest got és el doble de gran del que és necessari.

4) En un prat hi ha dues vaques pasturant. Una es gira cap a l’altra i li diu:
-Tot i que el nombre Pi s’abrevia amb cinc xifres decimals, de fet s’allarga fins a l’infinit.
L’altra vaca es gira cap a la primera i diu:
-Muuuuu

5) Venedor: Senyora, aquesta aspiradora li reduirà la feina a la meitat.
Senyora: Fantàstic! doni-me’n dues.

6) Un científic va amb la seva dona en cotxe pel camp. La dona diu:
– Oh, mira! aquestes ovelles les han esquilades.
– per aquest costat, si- respon el científic

7) Tres dones s’estan canviant en un vestuari pe jugar a raquetbol. De sobte, un home que no porta res a sobre excepte un tovallola que li tapa la cara travessa el vestuari corrent. La primera dona li mira la titola i diu:
– Aquest no és el meu marit.
La segona diu:
– no, no ho és pas.
La tercera diu:
-ni tan sols és soci del club.

8) Secretària: Doctor, hi ha un home invisible a la porta.
Doctor: Digui-li que no el veig.

9) Un dona va a la policia a denunciar la desaparició de seu marit. Li demanen una descripció i diu:
– Fa metre vuitanta, és de constitució forta i té els cabells arrissats i abundants.
– Però que t’empatolles? -li diu una amiga que l’acompanya- El teu marit no aixeca més de metre seixanta i és calb i panxut.
Ella li contesta:
– I pretens que vulgui que torni?

10) Moisés baixa feixugament del mont Sinaí, taules en mà i anuncia a la multitud reunida:
– Tinc una bona notícia i una mala notícia. La bona és que he aconseguit que Déu redueixi els manaments a deu. La dolenta és que l’adulteri encara en forma part.