Entre el Túria i el Ridaura

Hi ha un orb, les mans del qual et saben de memòria,
coneixen de memòria les sinuositats
amables del teu cos, els febrils llocs secrets,
coneixen el volum dur de la teua sina
i saben com extraure-li tot la seua música,
com en aquella frase, llarguíssima, mortal,
de certa simfonia -recorda’t- de Beethoven.

Tot això i molt més en aquesta meravella de llibret

Els humans acaben de cansar fins i tot a un deú grec que viu amagat entre els humans. Aquestes opinions són les del déu grec Hefest sobre les conseqüències de la II Guerra Mundial a Sicília, on viu d’incògnit durant uns quants segles (si voleu saber la raó, llegiu el llibre). Sort que l’autor no el porta més enllà del temps i veu com són ara les guerres modernes, quina opinió tindria dels mortals?
Magnífic relat en el que aquest déu per sobreviure, en certs moments sembla un personatge sicilià de la saga de “El padrí” i en altres un rodamón que demana caritat pels llocs on passa; i ens deixa una pregunta sobre l’ús de la violència en les diferents religions que han hagut al llarg de temps. I moltes cosetes més que no caben ací.
Nota: els de la foto, no són déus grecs, són grecs que els humans, i més concretament els matemàtics, hem immortalitzat i han “sobreviscut” més temps que Zeus i companyia: Arquímedes i Pitàgores.

Oliver Twist, de Charles Dickens.

A l’any 1999, a Prada del Conflent, en un dels molt cursos que es fan, un dels professors, va dir que el Regne Unit era un país de pobres i no podia aguantar per molts anys més l’imperi que tenia. Això ho he recordat en llegir el clàssic de Dickens, Oliver Twist:

“El arroyo de la calle estaba lleno de agua estancada y sucia. En su pobredumbre las mismas ratas mostraban la espantosa huella del hambre y sus cadáveres yacían aquí y allá descomponiéndose.”

Es a dir, no hi havia menjar ni per les rates.

Seguint un poc els consells del Vicenç Pagès, estic llegint “clàssics” que no havia llegit de jove (o rellegint), i és una bona experiència, i crec que val més llegir aquests “vells” llibres que no molt del que veig anunciat pels llocs com a bets-sellers. Sempre havia pensat en aquesta novel·la com a comte per nens, però no, els primer càpitols destil·len un ironia i una mala llet sensacionals cap a la societat victoriana anglesa que res tenen a veure amb el que ara es coneix com a “literatura juvenil”.  A la segona part del relat ja no es nota tant aquesta ironia, potser degut a que el protagonisme del relat passa del jove Oliver cap als altres personatges del narració, però continua mantenint l’atenció del lector fins a darrer moment.

En definitiva, una novel·la clàssica molt recomanable, de la qual les meves úniques referències eren el cinema i els còmics adaptats.

Un tipus molt estrany el protagonista d’aquesta novel·la. Potser per això en català han traduït el títol (L’étranger) per l’estrany enlloc com en la versió castellana que opta per “El extranjero”?
Potser és ul títol en francès és una metàfora? estranger com a estrany al món normal dels ciutadans normals? Enfrontar un home sense cap valor, emoció, passió al món que ens envolta, i com arriba al seu tràgic final.

Tambè he vist una frase que m’ha cridat l’atenció, ja que sembla que des de 1942, res a canviat en certes actituds de la premsa:

“Usted sabe, hemos hinchado un poco el asunto. El verano es la estación vacía para los periódicos. Y lo único que valía algo era su historia y la del parricida.”

“Els avions feixistes perseguien un presa en concret. Revolaven el nostre cel tot esperant-la.”

Sí, crec que hi ha prou amb aquesta frase per veure que no va ser aleatori la tria de l’objectiu militar. És feu quan més mal podia fer, amb un assaig previ a l’estació de Manuel.
M’agrada com escriu Toni Cucarella i quan tinc l’oportunitat llegisc algún dels seus llibres. Aquest és nou, és una adaptció d’una obra de teatre que l’autor havia escrit un any abans i estrenada en Xàtiva ja fa quasi un any, el 28 d’octubre de 2012. Molt amena i ràpida de llegir, només té una vuitantena de pàgines, però no decep gens als lectors de l’escriptor de Xàtiva.
Per la part més personal, m’agradat molt que parlara de Manuel, un poble del que encara tinc un gran record.

Així és, lluitar per la supervivència cada dia, i cada hora. Jugar-se la vida per una caixa d’ampolles de vi de Borgonya sense saber quan acabarà el joc.
He tornat a llegir aquest llibre que vaig comprar fa molts anys a “El Cau ple de lletres”, la llibreria egarenca del carrer Cremat, i aquesta vegada m’he adonat de que alguns personatges són reals, com Oskar Schlinder, del que es diu:

Tots dos devien la vida, va dir-li, al convidat d’ulls compassius, un amic de Tisch que es deia Schlinder i era un goí molt bo.

També el metge del camp, Rascher era un metge que feia experiments amb els presoners i que va ser condenat a mort pel mateix Himmler, quan es va adonar que el metge el tractava d’enganyar amb els seus suposats fill aris cent per cent.
El comandant del camp, Sauckel, crec que està inspirat en Fritz Sauckel, encarregat de la mà d’obra esclava durant tres anys. I dic inspirat, perquè no crec que siga el mateix, ja que no va ser comandant de cap camp, com el de la novel·la. Va ser condenat a mort als judicis de Nuremberg.
Molt recomanable per la gent jove i més en aquesta país on últimament s’estan escoltant moltes bajanades respecte a l’holocaust i als règims nazis o feixistes amb massa lleugeresa.

“….un dia quan portàvem pintats dos quilòmetres d’aquella tanca vaig pintar el filferro a l’alçada de la boca de Mása amb aquella pintura vermella i li vaig dir que l’estimava, i ella des de l’altra banda també va pintar aquell filferro i va dir que també m’estimava…i em va mirar als ulls i com que érem un una cuneta, enmig d’altres plantes de blet blanc, vaig posar la boca a través d’aquell filferro pintat i ens vam besar, i quan vam obrir els ulls ella tenia en els llavis un petit romb vermell i jo també, vam esclafir a riure i des d’aleshores vam ser feliços.”

Perdoneu, però no he pogut resistir fer la petita broma de la foto.

!Oh, decidme quién fue el primero que anunció, el primero en proclamar que el hombre sólo comete bajezas porque no comprende sus verdaderos intereses, y que si le ilustrasen sobre ese punto, si le abriesen los ojos sobre su verdadero interés, sobre su interés normal, al punto se volveria bueno y generoso!

Sembla que per ell (i molts més) és tot o blanc o negre, no hi han contrastos.
En aquest petit relat, ja es van caracteritzant alguns caràcters que després desenvoluparà en altres obres com Crim i càstig.

“Àngel! Si tens sort, sortiràs de San Quentin d’aquí a vint anys, i llavors podràs tornar amb mi……. Espero, preciosa, que no et penjaran, per aquest coll tan deliciós….”
“I, si et pengen, et recordarè sempre.“

I, un poc tractant d’explicar la raó de seu comportament tan brutal:

“..No et pensis que sóc tan degenerat com semblo. Aquesta mala reputació, només me la permeto davant uns beneficis molt elevats, o per fer-me la feina més fàcil quan tracto segons quins individus….”

Com diu el professor Faber, no  només són els llibres el que fa una cúltura, abans ha passat alguna cosa per la qual, la gent els ha deixat de banda i ara ja no els troben a faltar. Potser els llibres ajuden, però no és el principal per recuperar el que s’ha perdut. D’aquesta manera, fa notar al bomber Montag, que la seva feina no és tan important com li havien fet creure, que la feina important ja estava feta amb altes mitjans. Unes pàgines abans Faber deia:

No son los libros lo que usted necesita, sino algunade las cosas que en un tiempo estuvieron en los libros. El mismo detalle infinito y las mismas enseñanzas podrian ser proyectados a través de radios y televisores, pero no lo son. No, no: no son los libros lo que usted anda buscando. Busquelo donde pueda encontrarlo, en viejos discos, en viejas películas y en viejos amigos; busquelo en la Naturaleza y busquelo en sí mismo. Los libros sólo eran un tipo de receptaculo donde almacenabamos una serie de cosas que temiamos olvidar.”

Per tant, indirectament, en diu una de les maneres com s’ha transformat a la població de la país, com en altres pàgines parla de l’educació i dels espectacles tipus “Big Brother” que, a través de monitors-parets, es traga l’esposa del protagonista a tothora.

Ara, a veure quan algun canal de televisió es digna a re-emetre el film de Truffaut basat en la novel·la de Bradbury. Però no crec ho facen és millor fer programes xorres per mantenir a la gent ocupada i sense pensar en res important.

Compartisc aquesta visió gens idílica dels coloms. I pensar que aquest animal representa la pau! A la “Colometa” no li varen donar molta pau aquestes bestioles. Potser un, o alguns fan bònic, però quan passen de mida, són com rates alades, una plaga, sobretot a les grans ciutats.
Bromes a part, he llegit aquesta novel·la després d’haver visitat el cementiri de Romanyà, on està enterrada l’autora. No m’ha decebut, m’ha agradat molt la manera de situar-te en el temps sense dir-ho directament i la visió dels fets històrics des del punt de vista d’una noia ingènua que va deixant de ser-ho comforme avança la trama. Ara, potser jo no soc imparcial, ja que m’encantava, quan vivia a Terrassa, baixar cada diumenge amb els ferrocarrils, al barri de Gràcia i anar al cinema Verdi, per després, fer una passejada fins les rambles i el mar.

Novel·la curta, i sembla que una mica autobiogràfica de l’autor rús. Potser el títol, en la meva opinió no és encertat, ja que no hi ha només un jugador, hi ham molts més que acaben per fer del protagonista un jugador obsessionat. A més, a la novel·la, també crítica a l’aristocràcia russa que es passeja pels balnearis d’Europa, malgastant les fortunes familiars i a altres individus de diferents nacionalitats. Potser l’únic que es salva és el senyor anglès que ofereix aquesta ajuda final al protagonista.