Petita història fantàstica amb dones d’aigua ambientada a les illes Columbretes on un nen fa amistat amb un fotògraf anglès que intenta fotografiar aquests éssers fantàstics. Ràpida i fluïda de llegir, potser per això la recomanen coma lectura per preparar les proves del B2? on molts dels que s’hi presenten no han tocat un llibre en sa vida, i més escrit en català. Trist.
Crec que no calen comentaris sobre aquest petit llibre que reflecteix una conferència de l’escriptor italià feta a la Universitat de Colúmbia. Ara sí, potser molts l’haurien de llegir per saber qui són realment VOX, Ciutadans o el PP, que diuen que son liberals!
Crec que aquest és el llibre més personal dels que he llegit d’Alfons Cervera, molt més que el que va escriure sobre el seu para fa uns anys (Otro mundo). Un íntim Alfons ens desvetlla la relació que té amb el seu germà però sense deixar d’incidir amb la història passada i els fets polítics del passat. Potser al poble ja s’haurien de plantejar fer alguna ruta literària amb els llocs, ficticis o no, on es desenvolupen les narracions de l’escriptor?
A vegades s’arrisquem al triar un llibre i en aquest ho vaig fer ja que no tenia cap referència prèvia i el resultat ha esta agradable i, com és un recull de narracions curtes, variat amb les sensacions. Jo no sé si el premi és merescut o no, per això ja estan els especialistes, però la seua lectura no decep. Per mi la bona notícia és una altra: per fi algú al meu poble ha estat valent i ha posat a la venda llibres en català per adults! no només els llibres juvenils de lectura a les escoles o instituts! i aquest ha estat la Papereria Miquel. Així que: Gràcies Miquel i sort amb la proposta!
Es pot recórrer Xàtiva de moltes maneres i això poques ciutats ho poden dir. La pots recórrer físicament i jo ho he fet amb bons guies (Teresa, Carles, Petúnia, Juanra,…) i bona companyia:carrers,castell, història i records, cervesa socarrada i arrós al forn, arnadí….. Però també la pots recórrer amb cançons: Raimon, Feliu, Pep,….O amb la literatura: Toni Cucarella i ara Ivan Carbonell, que ens l’apropa amb aquesta nova aventura dels seus personatges juvenils d’altres històries ambientades per terres valencianes.
Els protagonistes de les primeres novel·les ambientades a Cocentaina o en viatge de fi de curs a Andorra, ja han acabat el batxillerat i mentre esperen saber les notes de les PAU es traslladen a Xàtiva a passar uns dies, una ciutat on ja comença a fer la famosa calor típica d’allà. Aquest no poden evitar posar-se en embolics i després de conèixer la llegenda del roder Coloma comencen a investigar a vore si poden trobar una joia amagada en una de les moltes fonts de la ciutat. Tot això amanit amb la poesia d’Estellés o les cançons d’Obrint pas, Feliu Ventura i uns estranys records del viatge de fi de curs a Mallorca.
Per cert, apareix Toni Cucarella fent de guia en una excursió nocturna i altra gent coneguda del món literari valencià. I pot ser a mi, aquesta vena nostàlgica em fa no ser gens imparcial a l’hora de jutjar i agafar-me cada llibre de l’Ivan com una agradable sorpresa que mai em decep.
Mira com rebenta l’auela a aplaudir
Quan veu passar borratxo al seu fill desfilant
Amb dos guàrdia civils i un municipal,
L’alcalde representant.
Mira l’animal com camina cara avall, maltractat,
Clar reflex d’un estat estancat
Amb l’església hem topat
Anti party en prime time.
Festa que apesta com la pasta que alimenta
Missa i processó, reggaetonto, retreta.
Mira com desfila l’agonia bajo palio,
Pujar el morenet i mor l’agost.
Festes sexistes, privades, imposades,
Capitalistes, feixistes, castellanes.
Festa de “toro” i orquestra,
Festa que no ens representa.
I en plaça de dalt res havia canviat.
Hem heretat la historieta podrida d’un temps passat.
I en plaça de dalt res havia canviat.
Hem heretat la historieta podrida d’un temps passat.
Hui la liem,
Nosaltres desfilem,
La barca recuperem.
Hui tornem a celebrar a contracorrent.
Ahí va la bona, la banda sona,
Filada mixta, muixeranga que esborrona.
Davant la moma capitanejant,
Portem cabet i una esquadra de gegants.
La barca és nostra, ningú l’enfonsa.
Portem el foc de la foguera
I la veta per al ball. Escolta,
Els dimonis hem tornat, anti party-time time.
Festa que apesta com la pasta que alimenta.
Reina, tradició, pasdoble, peineta,
La neteta acosada en la verbena,
Massa maxito fanfarró, poca condemna.
Festes sexistes, privades, imposades,
Capitalistes, feixistes, castellanes.
Festa de “toro” i orquestra,
Festa que no ens representa.
Però a la plaça de baix, tot estava canviant,
Ens repartíem la festa, un tresor per recuperar.
Ací, a la plaça de baix, ara tot ha canviat.
Defensarem esta festa, el tresor que hem recuperat.
Hui la liem,
Nosaltres desfilem,
La barca recuperem.
Hui tornem a celebrar a contracorrent.
Després de llegir aquest petit treball monogràfic de Manolo Sánchez Vidagany (La memòria de les nostres festes. Les carnestoltes de Llíria. La celebració dels humils) m’ha vingut al cap aquesta cançó de grup Auxili on denuncien la imposició de festes franquistes (o que el franquisme els ha tret o canviat la seua veritable personalitat). I és que molts a Llíria, ja estem farts de desfilades; falleres, cercaviles d’autoritats, colles de boueros, processons, moros…tots amb el seu uniforme corresponent. I ara seré políticament incorrectes: per mi el vestit de fallera és horrible i no sé com poden anar tan encarcarades amb aquell pentinat robòtic i tanta falda emmidonada! Isempre el mateix! per quant unes festes més populars i sobretot, participatives!
Gràcies a una companya de feina he pogut aconseguir aquest llibre d’Alfons Cervera que semblava esgotat.Fa temps que la buscava i no la trobava i volia veure com Alfons retrata el món del guerrillers per les muntanyes de La Serrania. L’autor ens conta una història sobre uns idealistes que continuaren la lluita contra el feixisme des de la clandestinitat de les muntanyes, on a la guàrdia civil li costava entrar. Però no ho conta a la manera tradicional,de manera lineal amb un clar començament, nus i desenllaç. Alfons ens narra petites històries personals dels protagonistes i el seus coneguts, el les que a més dels fets, ens descriu els seus sentiment i reaccions enfront de les injustícies i barbaritats dels feixistes. Petites històries que conforme vas avançant amb la seua lectura van donant coherència a un fil argumental amagat que acabarà amb la mort de molts del protagonistes o amb la seua fugida a l’exili, amb la decepció de no rebre l’ajuda que esperaven i l’esperança que el temps els posarà al lloc que es mereixen, cosa que encara hi ha gent que intenta evitar i amagar perquè les generacions d’ara no coneguen el que va passar i seguisquen adormides, sense reaccionar contra les injustícies d’un estat hereu d’una dictadura feixista: La història l’escriuen els vencedors! Fem per canviar-ho!
Contarelles? i no rondalles? Sí, Enric Valor utilitza aquest nom per aquests petits relats curts, ja que s’allunyen del món fantàstic de les rondalles i aquestes contarelles estan basades en anècdotes o fets reals succeïts a les comarques del sud del País Valencià cap als anys 30 del segle XX. És la darrera obre escrita per l’autor de Castalla i trobe que, malgrat que no són del genere rondallístic per inspirar-se en fets reals, la manera de narrar-les s’hi acosta i es fan agradables de llegir per tots els públics, sobretot l’adult que ja coneix la situació política i cultural de l’època.
Moltes vegades haureu escoltat això de que la realitat supera la ficció, i això és el que podria aplicar-se aquest llibre que ha escrit la periodista Núria Cadenes sobres l’assassinat de Guillem Agulló a Montanejos a l’any 1993. A partir dels relats judicials (només traduïts al català), retalls de premsa de l’època i testimonis de diferents persones i en petits fragments, distribuïts en sis capítols i un epíleg, ens descriu els desagradables fets d’aquell mes d’abril, i les seues conseqüències posteriors per la família i la societat valenciana. Com s’intenta tapar, gràcies a una premsa infecta (que encara continua igual) la faceta política dels fets intentant fer-los passar per una baralla entre joves exaltats. Curiós que anys després en Altsasu volen fer totalment el contrari, sembla que depèn que faça un cosa, el tractament és diferent i a gust dels consumidors de sempre.
Hauríem de preguntar-nos com és que després de tants anys, l’extrema dreta encara té butlla a València per fer el que li vinga de gust com s’ha demostrat els darrers anys, o com fa unes poques setmanes varem tenir la desgràcia de comprovar-ho a Riba-roja de Túria. Com és que durant els anys que manava el PP a la Generalitat semblaven adormits i ara fan uns anys han despertat. Com és que encara hi ha clubs de futbol que emparen a aquesta gent (crec que per ara només Barça -amb Joan Laporta- i València CF han fet alguna cosa al respecte). Com és que la premsa, sobretot a la televisió, blanqueja a aquesta gent i ens vol fer passar la intolerància com a una opció ideològica com qualsevol altra. I el que crec que és pitjor, quina educació o capacitat crítica té la gent que es traga tot aquest emblanquiment i que després vota. I moltes més preguntes,………..
El passat dia 25 de gener es va fer un acte d’ERPV al castell de Riba-roja de Túria, amb la presència del diputat Gabriel Rufián, Guillem Agulló, Artur Junqueras i altra gent de Sant Vicenç dels Horts. Mentre que l’acte es desenvolupava amb normalitat amb un públic de diverses tendències, però compromès amb la democràcia, a fora, i amb un estrany permís, ja que tots sabem amb quin intenció venien, una colla de feixistes intentaven rebentar l’acte. A l’eixida els assistents varem d’haver d’aguantar insults (assassins, etarres, ….) i algun intent d’agressió.
L’alcalde de Riba-roja (PSPV) el dia abans havia gravat un vídeo defensant l’acte, malgrat les seues diferències ideològiques, argumentant que el castell està obert a tothom que complisca amb l’ordenança municipal sobre l’ús del castell i defensant la llibertat d’opinió.
Ara, sembla que han canviat d’opinió i volen canviar l’ordenança d’ús del castell per evitar problemes. O siga, que la solució al problema de l’extrema dreta és posar més censura i cedir davant de les seues amenaces! ara, encara es creixeran més (ja ho estan prou!) i es sentiran més impunes per fer el que vulguen i amenaçar a qui el vinga en gana. El més sorprenent és que els regidors insultats, de Podemos i EU, i els altres grups municipals com Compromís han votat a favor del canvi de l’ordenança! el món al revés: enlloc d’enfrontar-se al feixisme, fem el contrari, no els molestem que s’enfadaran! No m’estranya la mala imatge del país que hi ha a Europa, quan per exemple fa poc, el Centre Wisenthal ha fet un toc d’atenció a Espanya per donar protecció al feixisme. Per cert, el canvi d’opinió de l’alcalde sobre l’ordenança municipal, a que es degut? iniciativa pròpia o pressions des d’algun lloc?
“Senyor, les desgràcies que ha causat eixe pou i potser les desgràcies que causarà! Que les històries se sap com es comencen a escriure, però mai no se sap com acaben….” (Filomena Bernal Llorente)
Potser aquest dita atribuïda a la neta de Teodor Llorente descriu perfectament la nova narració d’Ivan Carbonell. Uns poemes escrits i que desapareixen per accident donen eixida a una història que trobarà el seu desenllaç unes generacions més tard, i que potser encara pot tenir continuïtat en la imaginació del lector o de l’autor.
En aquesta nova investigació, Ivan recupera un dels seus personatges d’anteriors novel·les i el trasllada a la nostra comarca, el Camp de Túria, per investigar unes estranyes desaparicions que la protagonista descobreix en un estada en un campament d’esport d’aventura a Calles. Allà coneix a gent nova, especialment als membre d’una família que va tenir relacions en el passat amb el poeta Teodor Llorente quan passava temporades a la Casa Bernal de La Pobla de Vallbona. Els naturals de la comarca anirem descobrint llocs que coneguem i que potser ens porten records de joventut mentre anem descobrint la trama policíaca que ens fa de guia, i al mateix temps escoltarem algunes cançonetes que ens resultaran familiars als amants de la música en la nostra llengua, i possiblement identificant algun personatge secundari.
M’agraden les novel·les juvenils d’Ivan, ja que no són com les històries nyonyes d’adolescents de fa molts anys. Tracta al lector com una persona intel·ligent i fa que es mostre interessat per altres temes que van sorgint a la lectura. I com introdueix temes històrics no m’estranya gens el premi que li ha donat l’editorial de Vicent Baydal i altres, La drassana,ja que la majoria són historiadors. Potser el que crec que és una errada, és que han fet una edició massa bona, i per tant gens econòmica per la butxaca la gent jove actualment. Potser això es veja reflectit en les vendes.
M’agradaria viure en una societat en la que no feren falta aquests llibres. Una societat en que es respectaren a les persones pel seus mèrits i no pel seu sexe, ja que aquesta seria una societat molt millor. Desgraciadament, parle d’utopies i cal seguir endavant amb la lluita que és el mostrar el que moltes dones han fet malgrat els inconvenients de viure en una societat que les aparta o no els donar la importància que mereixen només pel fet de ser dona. Quants avanços o quantes millores o quantes altres coses ens hem perdut per culpa d’aquesta estúpida discriminació?
Personalment, malgrat que coneixia la majoria de casos, m’ha fet descobrir a algunes dones del meu país que durant molt de temps ens ha ocultat aquesta societat patriarcal en que vivim, en particular una, la Carmelina Sánchez-Cutillas a la que enguany l’AVL nomena “escriptora de l’any 2020”.
Una gran novel·la sobre els maquis que varen intentar continuar la lluita antifranquista a la muntanya, confiant amb el que mai va passar, que els aliats decidiren treure Franco del mig i recuperar la República. Res d’això va passar, si a la traïció del aliats, ajuntem el cansament i la por del poble i la divisió dins de la resistència antifranquista, el moviment estava destinat al fracàs. I entremig dels maquis, i de la guàrdia incivil, els que més patiren els enfrontaments, els masovers de zona agafats entre dos focs. Aquest fet, sumat a la duresa de la vida a la muntanya, fa que molts abandonen el mas i emigren cap a la ciutat, lluny del conflicte i les seus conseqüències i poder començar una vida nova des de zero, moltes vegades.
A la novel·la no diu en quina zona està ambientada, però pels noms d’alguns llocs es fàcil deduir que es pels voltants del Penyagolosa, el gram cim dels valencians. Martí fa bones descripcions, com a científic que és, del paisatge i dels éssers que hi habiten. Com he pujat ja tres vegades al cim del Penyagolosa, he reconegut o això m’ha semblat, l’itinerari pel qual, el protagonista, guia a un pescador de paraules de nom Carles, fins al cim de la muntanya, així com el que es troben allà dalt. Per cert, una pregunta per l’autor, Carles? Carles Salvador?
Des del dia 15 d’aquest mes fins al dia 29 es pot observar com el sol passar per darrere de l’arc que s’ha format a la muntanya de Penàguila (l’Alcoià), aproximadament a les 15:50 hores de la tarda, deixant un sorprenent joc de llums. Es recomana mirar-ho amb ulleres, les mateixes que s’utilitzen pels eclipsis de sol.
“Sòcrates és culpable de corrompre la joventut i de no creure en els déus en els quals la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves”.
Han passat més de 2000 anys, però sembla que, almenys a Espanya, els mestres són perseguits per posar idees estranyes al jovent al cap. Potser és que posen idees massa perilloses per als que manen? Potser és que som dels pocs que se n’adonem del perill que és l’emblanquiment del feixisme que s’està duent als mitjans de comunicació i intentem advertir del que pot passar? Massa casos de persecució cap a mestres s’estan donant darrerament, des de Sant Andreu de la Barca fins Petrer, i altres llocs més que no són tan mediàtics, però la situació no m’agrada i l’he recordada aquests dies mentre llegia aquest escrit que Plató va escriure fa més de dos mil anys, quan la democràcia atenesa ja estava en declivi.
