Avi Pep

D’entrada dir que amb això dels anglicismes no hi combrego del tot, però es el que tenim avui en dia, si no hi posem paraules altisonants, sembla que no es important, i si no ho creieu mireu moltes d’aquest tipus de paraules que utilitzem habitualment, que fins i tot en moltes ocasions s’han simplificat tan, que ja nomes recitem les seves sigles, llegiu  CEO, CFO, CIO, CTO, COO, CMO …. i en el que tots son “chief” d’alguna cosa.

Intentar adaptar aquesta composició gramatical al nostre idioma no es fàcil, vindria a ser una cosa així com “espai de cotreball” on hi treballen diferents persones, de diferents àmbits o sectors, amb diferents inquietuds i diferents objectius, que en teoria no volen o no poden tenir una oficina pròpia, i que permet crear una comunitat per augmentar la productivitat i fins i tot poder arribar a crear engrescadores “start-ups” o empreses emergents, en ocasions amb la participació de diversos dels usuaris del “coworking”, com veieu es difícil deixar d’utilitzar els anglicismes.

Però que passa quan amb això s’envaeix el sector de restauració? concretament les cafeteries, i aquest es el cas de l’article d’avui a la Vanguardia referent algunes cafeteries de Valencia, que es troben en aquesta situació, en trobem a tot arreu i a qualsevol lloc del nostre país; podem trobar diferents posicionaments, si escoltem el punt de vista dels professionals de les cafeteries, alguns ho permeten, altres hi comencen a posar condicions horàries, tan en franges com en temps, altres físiques, ubicant els usuaris d’aquestes característiques en espais concrets de l’establiment, fins i tot a les xarxes circulen llistes de cafeteries batejades com a “work friendly” que donen facilitats a aquests tipus de clientela.

Però i la resta d’usuaris de les cafeteries? a la capital catalana on de tan en tan hi vaig, també n’hi ha, i en ocasions hi he fet parada; moltes taules ocupades, algunes amb plat d’esmorzar i got de beguda, en altres nomes la tassa del cafè amb llet o l’aigua natural, la majoria amb l’ordinador engegat i en diversos moments amb converses telefòniques incloses, o sigui cafeteries convertides en veritables oficines, compartides entre professionals i també amb clients particulars. I això perquè es així? es que els “freelance” no tenen oficina pròpia? no la poden pagar? no volen pagar les quotes d’un espai específic que ofereix a més uns serveis afegits que pensen que no necessiten?

El que si que es clar, es que els titulars de les cafeteries han d’escollir quin tipus de clientela volen, i es curiós que alguns establiments es queixen de que si vas sol a esmorzar o dinar ocupis una taula de quatre, i en aquest supòsit de succedani de “coworking” es habitual veureu. La veritat es que un pot ser condescendent, pot entendre aquesta realitat, o intentar-ho si més no, tot i que en ocasions les converses entre taules i les telefòniques sobretot, no se perquè però quan es parla per telèfon hom acostuma a fer-ho amb un to de veu més elevat, o fins i tot amb el mans lliures activat, com deia aquest tipus de converses poden acabar sent molestes pels que no compartim “oficina”.

A mi, hi ha una cosa que em molesta molt, i es que a més de suportar el volum del so dels ordinadors i les converses entre taules, en ocasions, en determinades converses telefòniques, a més s’ha d’aguantar les grandiloqüències dels que estan fisicament a la cafeteria i les dels seus interlocutors quan tenen posat el mans lliures. Es necessari? Imatge de enginakyurt a pixabay.