FINESTRA FOTOGRÀFICA

5 de maig de 2024

De vegades, els paisatges més idíl·lics poden trobar-se més a prop del que ens pensem. Passat el nucli d’Alella, tan sols cal agafar la carretera que puja al coll de Font de Cera i baixar-la tot seguit. Un cop deixem Vallromanes, de seguida arribarem a Vilanova del Vallès.

Un dia qualsevol, buscant espais verds per anar a passejar el gos i just abans d’entrar a la part urbanitzada del poble, la meva dona i jo vam anar a petar a una zona de poliesportius; l’olfacte ens deia que per allà podríem trepitjar natura. I no vam equivocar-nos. Allò que començava amb un parc urbà, conduïa aviat a unes pistes de terra que anaven resseguint el traçat de línies elèctriques, però que de seguida permetien endinsar-se entre corriols de bosc i de matoll. “El bosc dels capellans”, se’n deia, per ser més exactes. Un indret en què, malgrat estar envoltat d’urbanitzacions, el brogit urbà s’anava perdent a poc a poc i des del qual, entre clarianes, la vista podia eixamplar-se de tant en tant cap a la Serralada Litoral, per un costat (és la de la imatge); i als massissos de la Mola i de Montserrat, per l’altre.

Aquell paisatge verd de tonalitats diverses, les dues o tres cases, els prats que s’entreveien… I l’ambient d’hivern en plena primavera en aquell dia gris ennuvolat, però sense pluja, van transportar-me a uns paratges que jo havia trepitjat a Eslovènia, a tocar de la veïna Croàcia. I això em va dur a pensar que el món és més petit del que sembla.