Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: cinema

Jo confesso, de Jaume Cabré. Jack Lemmon, fent de Hildy Johnson

Let’s have one for the road.
Mr. Johnson.
If you have any advice to give me…
Sure, kid.
Never end a sentence with a preposition,

Això és el consell que el veterà periodista Hildy Johnson (Jack Lemmon) li dona al periodista novell a la “peli” de Billy Wilder “The front page”. A la novel·la, “Jo confesso”, Jaume Cabré no fa cas d’aquest consell. I sort que no fa cas, ja que pot ser pel llenguatge d’un diari siga un bon consell, però no per fer una novel·la, com ens demostra Jaume Cabré al llarg del seu últim llibre.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Ava Gardner, Tossa de Mar, Pandora i Omar Khayyám

Però el dit implacable del destí
segueix i segueix escrivint.
Seduir-lo no podràs
ni amb la teva pietat
ni amb el teu engany
per esmenar el que està escrit,
o amb les teves llàgrimes esborrar
ni una coma ni un accent

Fragment del Rubaiyat, del poeta i matemàtic persa Omar Khayyám.

Aquest poema és el que hi ha escrit al marbre, que juntament amb l’escultura que podeu veure a les fotos, configura el monument que en Tossa de Mar han dedicat a l’actriu Ava Gardner.  Aquests versos surten a l’inici de la pel·lícula “Pandora and the Flying Dutchman”, rodada al poble de Tossa de Mar a l’any 1951. Pel·lícula que va fer que la costa brava comencès a ser coneguda arreu del món com a destí turístic. Normal que li dediquen un monument, li deuen una part de la prosperitat econòmica que han tingut gràcies al turisme.
Però no sol Tossa, la empremta del rodatge d’aquest film, també hi és a Sant Feliu, S’Agaró o Palamòs. Després vingueren altres pel·lícules, però aquesta, crec que tots estan d’acord en considerar que va ser la pionera.
L’argument del film junta dos mites, un nòrdic, l’holandès errant, i un grec, el de Pandora. Amb tant de mite pel mig, vaig intentar crear-ne un altre, però no em vaig sortir i l’estàtua va quedar-se inmòbil. El meu intent d’insuflar vida l’escultura no va ser reeixit. Potser està esperant un partit millor?
Per cert, la riera anava plena d’aigua degut a les darreres pluges.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

The man who shot Liberty Valance

Avui l’he tornat a veure. No sé quantes vegades l’he vist. A la tele, al cinema Verdi,…. No em cansa mai. La mala sort és que no he trobat al youtube l’escena final, on la dona deixa la flor del cactus damunt del taüt de Tom Doniphon (John Wayne, en un dels millors papers de la seva carrera, un perdedor, davant la modernitat que representa James Stewart). I confesse el pecat, la estaven fent a una emissora gens simpàtica amb el nostre país i la nostra llengua.
You pick i up, Valence.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

La presonera d’Alger, de Joan Daniel Bezsonoff

…I no podia oblidar-ho de tot al cinema. Des de final del mes de maig, sabia per la premsa metropolitana que dues sales parisenques projectaven Love in the afternoon, Arianne en la versió francesa, de Bolly Wilder, amb Audrey Hepburn en el paper principal. D’ençà de Sabrina, on hi era màgica i on en Bogart revelava dons de còmic, i Funny Face, espiritual variació sobre el mite de Pigmalió, jo no havia tornar a veure un film amb l’Audrey. Els crítics li eren favorables. Celebraven la seua gràcia, el seu enginy, el seu jo subtil. I aquell cop, ella feia comèdia amb Gary Cooper i Maurice Chevalier.

Malgrat el horrors de la guerra d’indepedència d’Algèria, en Joan Daniel sempre té un record per al cinema que li agrada, la música que li agrada i altres altres coses. Això si amb la veu del Comandant Valls. I posar el gustos contraris en la boca d’en Leccia, que li retreu a Valls les les seves preferències cinematogràfiques i sentimentals.
La foto no és del llibre, sinò una altra de les postals algerines que encara conserve per casa.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Purga, de Sofi Oksanen

“Al vespre hi hauria una sessió, primer la Visió General de l’Estònia soviètica presentaria Les dies de felicitat estalinista, i tot seguit es projectaria la pel·licula La baralla de Stalingrad, enèsima part, o seria Les llums de Kolkhoz?…..
….L’endemà hi hauria una sessió de franc a l’escola: La història d’un veritable home-un realt heroic”

Aquest és el cinema que havien de tragar-se a l’antiga URSS (i això que tenien a genis com Eisenstein, al que Stalin no podia veure). Recorda el NODO que patíem ací i que els valencians encara patim en format televisiu (no crec que canvie molt amb A. Fabra).
Ara a la Xina, per potenciar una “peli” sobre el PCX, no posen cintes americanes i així tots els que van al cinema s’han de tragar la mateixa “peli” i aquesta obtè un gran taquillatge.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Peter Falk (1927-2011)-Lieutenant Columbo

Avui ha mort el Tinent Colombo. Bé, el personatge no, aquest el tindrem sempre. Ha mort l’actor que l’encarnava, Peter Falk. Jo el recordarè més pel Max, ajudant de Jack Lemonn a The Great Race, de Blake Edwards, molt i molt negres, al costat d’un immaculat blanc  de Tony Curtis, que no s’embruta ni en la lluita de pastissos de nata del la “peli”.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Humor marxista (de Groucho)

– Groucho:  Did anyone ever tell you you look like the Prince of Wales? I don’t mean the present Prince of Wales. One of the old Wales. And believe me when I say Whales, I mean Whales. I know a whale when i see one…. Your eyes- your eyes, they shine like the pants of a blue sege suit.
– Dumont: What? the very idea. that’s an insult.
– Groucho: That’s no a reflection on you -it’s on the pants….One flase move an I’m yours. I love you. I live you.
– Dumont: I don’t think you’d love me if I were poor.
– Groucho: I might, but I’d keep my mouth shut.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Harpo al país dels soviets

Harpo al país del
soviets.

 

Harpo
Marx visita la Unió Soviètica fent una gira teatral com a gest
d’amistat després que el president F.D. Rosevelt reconeguès l’estat
soviètic. El primer incident ja el té a la frontera ruso-polonesa
ja que en el tren li havien donat rubles en efectiu, cosa que era
il·legal, només es podien aconseguir a Moscú o al mercat negre. Tota
la guarnició mobilitzada i més quan regirant les maletes troben
ganivets, disfresses, pistoles i diferents eines que usava al seu
espectacle.

A
l’arribar a Moscú, en l’estació del tren li està esperant la
camarada Malekinov (Melacrino segon Harpo), que li farà de guia en
la seva estància a la Unió Soviètica. En realitat era una espia
per controlar la seva estada i que no veiès res no observable, com
Harpo descobrirà més endavant.

Passejant
per Moscú Harpo conta: “ Jo volia explorar alguns carrerons
laterals, però la meva guia m’obligava a anar en línia recta per
una ruta estreta i recta……..A vegades podia veure, per un
carrerò, el que ella no volia que vera. Darrere els edificis de
pedra del carrer Tverkya, als dos costats, la més completa misèria:
cases de veïns desfetes, finestres sense vidres cobertes amb fustes,
paper i mantes, i enfront dels edificis, munts de runes i fustes que
cremaven sobre la neu.”

I així, durant tot el capítol XVIII del llibre Harpo, parla!, va
descrivint la seva estància al país del soviets, amb anecdòtes
sucoses de com funcionava el que ja era un dictadura comunista, sota
el règim de Stalin.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Harpo i Hitler

Jo havia planejat prendrem amb calma el viatge fins a Moscú des de la meva arribada a Hamburg, donar un volta per Alemanya i fer turisme. Però no va poder ser. En Hamburg vaig veure l’espectacle més aterrador i depriment que mai haja vist: una filera de tendes amb l’estrella de David i la paraula “Jude” pintada al damunt, i dins, darrere dels mostradors semi-buits, persones anorreades, recollides en si mateix com si no saberen què els havien colpejat ni d’on arribaria el colp següent. Hitler tan sols portava sis mesos al poder i el seu boicot ja estava funcionant. No havia tornat a tenir tan clara la conciència de ser jueu, des del meu bar mitzvah. Era la primera vegada des de que tenia el xarampió que em trobava massa malalt per menjar alguna cosa.
Vaig travessar Alemanya el més ràpid que vaig poder.

Harpo parla! pàgina 396

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Alfons XIII, segons Harpo Marx

Els meus personatges favorits eren el rei Alfons d’Espanya i el seu chamberlain de l’himne. El rei Alfons tenia tan mala oïda que no podia distingir un pas-doble de l’Obertura de Guillem Tell. Per això viatjava amb un ajudant especial que l’única feina que tenia consistia en avisar al rei amb una senyal quan sonava l’himne nacional espanyol, i així Alfons sabera quan saludar. Ser chamberlain de l’himne d’un rei era la millor feina de que havia tingut notícia……
Harpo parla! de Harpo Marx (pàgina 343) 

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Humor marxista IV

 Així descriu Harpo Marx a un xofer francès:

La cafetera tenia dues velocitats, quan la conduïa Guy: tota velocitat o aturada total, sense cap matís entre una i l’altra. Malgrat tot, mai va tenir cap accident, i no perquè fos prudent, sinò perquè els vianants i els altres conductors si que ho eren. Quan el sentien venir, es llevaven del mig. Podien escoltar-lo venir perquè Guy semblava creure que el clàxon era un accelerador addicional. El accelerador pròpiament dit no era prou. Per mantenir la velocitat màxima, premia el gas fins al fons i estrenyia contínuament el clàxon, inclòs quan baixava per un camí rural completament buit. Els ramats, les cabres i els ases d’un quants quilòmetres al voltant miraven des de dalt dels turons quan escoltaven el tut tuuuuuut de la vella cafetera.

Harpo parla!, de harpo Marx (pàgina 317)

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Humor marxista III

Uns acudits marxistes (dels germans Marx, és clar)

– Un escriptor a un altre: Endevina quin gran escriptor fa anys avui.
– L’altre respon: tu, no?
– i el primer respon: calent, calent,…..William Shakespeare.

– Un pintor diu: No teniu ni idea del difícil que és vendre un quadre.
– L’acompanyant replica:  per què no treus el marc? et donarè l’adreça d’uns fabricants de tendes de campanya.

– Un escriptor a un altre: que pot haver res més estrany que una primera edició d’una obra meva?
– L’altre respon: sí, un segona edició.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Play i again, Sam! Woody Allen

Uns extracte de la versió teatral del guió de Woody Allen per la pel·lícula Play it again, Sam! de Herbert Ross. La versió catalana és de Ricard Reguant i està editada per Edicions 62.

         
Bogart: No hi ha cap secret, nano.
Les dones són fàcils. No  n’he trobat mai
cap que no sabés el que era un bufetada als morros o una bala del 45.

         
……

         
Àlex: ….a Casablanca, quant vas
perdre a la Ingrid Bergman,
no et vares trobar molt fotut?

         
Bogart: No hi ha res que no pugui
curar un bon got de whisky amb soda.

         
…..

         
Bogart: Fes-me cas i oblida
aquesta solemne bestiesa de les relacions. El mon està ple de dones. Només has
de fer un xiulet i en tindràs a munts.

 

…………………………………………………………………………………………………………..

 

         
Bogart: ……..I no et posis
nerviós: l’única desgràcia que pots tenir és que sigui verge o un bòfia.

         
Àlex: Amb la sort que tinc , segur
que serà les dues coses……..

                ………………………………………………………..

 

         
Memè: Àlex, ets fantàstic… Els
metges em deien que era una frígida incurable. Fins ahir a la nit no m’ho creia,
però ara… Vull donar-te les gràcies per demostrar-me que no era cert.

         
Àlex: Si tens alguna amiga amb el
mateix problema, porta-me-la.

 

……………………………………………………………………………………………………………….

 

         
Àlex. …. Recordo una vegada,
quan era casat, que vaig haver d’anar al estranger i, abans de sortir, em vaig
posar a vomitar. Quant vaig tornar, qui va vomitar va ser la meva dona.

         
……………………………………………………..

         
Mercè: ……Toni parlava de tu
com un animal estrany que havia vist dotze vegades seguides Casablanca.
Realment, no ets un persona massa normal,….

         
…………….

         
Mercè: …..per la televisió fan
una de Liz Taylor. A veure si saps quina?

         
Àlex: No

         
Mercè: Aquella que ella està
casada i s’embolica amb el millor amic del seu marit.

         
Àlex: Ah si? I com acaba?

         
Mercè: Qui?

         
Àlex : La pel·lícula.

         
Mercè: El marit els descobreix.
Els mata tots dos i després es suïcida.

         
Àlex: Anem a veure en Bergman, els
seus problemes són més metafísics.

         
………………………………………….

………………………………………………………………………………………………………..

 

         
Mireia: Oh, Àlex. La teva fama ha
arribat a tots els racons del món. La notícia surt a la primera plana de tots
els diaris.

         
Àlex: Ho sento per tu, petita.
Podries haver tingut l’exclusiva….Però has perdut l’oportunitat.

         
………………………………………………….

         
Àlex: t’ho dic perquè ho sento
així. Tots dos  sabem que tornaràs amb en
Toni. Tu ets qui li dóna les energies necessàries per continuar lluitant. Si
perds l’avió que va a Madrid, et sabrà greu i ho lamentaràs. Avui potser no,
demà tampoc, però sí més aviat del que et puguis pensar, i per tota la vida.

         
Mercè: Això que acabes de dir és
molt bonic.

         
Àlex: És l’escena final de
Casablanca. Tota la vida he volgut tenir l’oportunitat de dir-la, i avui, per
fi, ho he aconseguit.

         
……………………………………

         
Bogart: Ja no em necessites. Ja no
et podria ensenyar res que no sàpigues.

         
…………………

 

……………………………………………….

         
Bàrbara: …..M’entusiasma
Humphrey Bogart. No crec que torni a sortir mai més un actor com ell.

         
Àlex: Si. Però el que realment
interessa d’en Bogart és el talent amb què va recrear  el personatge dur i solitari. Tot un tipus en
Bogart…..

 

 

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari