Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

L’amor prematur

La primera cosa bonica del dimarts 30 d’abril de 2024 és una història d’amor precoç com mai s’havia vist fins ara. Va començar entre Brownyn i Jack quan les seves mares no havien arribat encara als nou mesos de gestació. Com és possible? Va passar el 1994, a la ciutat de Nottingham, a Anglaterra. Jack va néixer prematur, després de set mesos i mig. Brownyn va ser encara més ràpida, només sis mesos i mig. Els varen posar en incubadores a la mateixa sala esperant que apleguessin les forces suficients per resistir i viure. Les seves mares es varen fer amigues en aquells temps d’espera. Varen compartir temors i esperances. La nena se’n va sortir, sana i estalvia, després de catorze setmanes. Ell va necessitar tot un any, però també ho va aconseguir.

Els pares van mantenir el contacte, es felicitaven les festes i els respectius aniversaris dels fills. Uns fills que varen freqüentar diferents escoles, varen tenir primers amors i altres tribulacions. Ara fa tres anys es van trobar i varen sentir una inèdita sensació de familiaritat. L’any passat es van casar i acaben de tenir, en el mateix hospital, una nena nascuda després dels nou mesos habituals. Tot havia començat abans del començament. I les incubadores, per una vegada, varen ser també bressols pel somni.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Quinze hores

La primera cosa bonica del dimecres Primer de Maig de 2024 és un vell eslògan (“Treballar menys, treballar tothom”) fàcilment aplicable amb la profecia de Keynes segons la qual en el segle XXI en tindríem prou amb una setmana laboral de quinze hores. De fet, d’aquesta manera no gens cavernícola és com vivia l’home primitiu: no posseïa res, tot ho compartia i no admetia cap classe dirigent, només una gestió col·lectiva.

La cobdícia neix amb el desenvolupament de les ciutats. I ara som aquí: consumint sense aturador energia i productes superflus. Per què la profecia de Keynes no s’ha realitzat? Ens respon l’etnòleg anglès James Suzman: “Perquè hem desenvolupat necessitats il·limitades. No en tenim prou satisfent les absolutes (aigua, escalfor, comoditat, amistat, seguretat); volem afegir-hi també les relatives (cases més grans, vestits més cars, carreres professionals sempre en ascens)”.

La lliçó de la Covid, que en la seva part virtuosa ens convidava a construir un altre món diferent i millor, ha caigut ja en l’oblit. Seria suficient per a l’essencial que tothom treballés quinze hores? Tu quina tria fas ara? El temps o els diners? La bossa o la vida?

 (si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Les últimes paraules de Paul Auster

La primera cosa bonica del divendres 3 de maig de 2024 són les últimes paraules de Paul Auster: un missatge a tots els que l’hem llegit i estimat. L’he muntat a partir de les darreres frases d’alguns dels seus llibres. La procedència la indico entre parèntesis però poden ser llegides totes seguides. És un comiat.

Deixarà d’esperar res i viurà només per l’ara, per aquest moment, per aquest moment fugaç, per l’ara que és aquí i que ja no hi és, per l’ara que ja ha marxat per sempre (Sunset Park)

Va ser. No tornarà a ser mai. Recorda-ho. (La invenció de la solitud)

S’ha tancat una porta. Se n’ha obert una altra. Has entrat a l’hivern de la teva vida (Diari d’hivern)

Apaguin els llums. (Viatges per l’Scriptorium)

Tanqueu els ulls; obriu els braços; us deixeu evaporar. I llavors, a poc a poc, us alceu de terra. Així. (Mr. Vertigo)

Et volia escriure una carta ben llarga per mantenir la teva atenció tant de temps com fos possible. He escrit amb amor i cansament. Et trobo molt a faltar. ¿M’escriuràs aviat? Una abraçada, Paul (Informe de l’interior)

P.D. Quan hàgim arribat al nostre destí intentaré escriure’t una altra vegada, t’ho prometo. (En el país de les últimes coses)

La càmera segueix el fum que s’enfila fins al sostre. Primer pla del fum. La imatge es manté tres o quatre segons. Pantalla a negre. Comença la música. (Smoke)

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!