Entre el Túria i el Ridaura

En aquest recull d’articles l’escriptora ens mostra les seues visions sobre l’ofici d’escriure des de la seua visió de dona que a més escriu en català i molt barcelonina, que veu amb preocupació en que s’està convertint la seua estimada ciutat al mateix que recorda una infància però sense la nostàlgia dels temps passats, sinó per criticar-los, ja que no eren temps de lliberta els que li va tocar viure durant la dictadura feixista de Franco.

Uns quants extractes d’aquestes reflexion:

–No sóc lingüista, la meua feina és narrar………….Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer,escric en català perquè em dona la gana. La meva és una llengua que serveix.

–Amics de bona fe em volen convèncer que sóc bilingüe. Més aviat diria que esquizofrènica, malalta de llengües. Escric en castellà i en sóc una altra. Però potser soc més jo quan enraono la llengua dels meus, quan m’elegeixo la parla.

–La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar una i usar l’altra, ens falta l’alè. Una antropòloga nord-americana cita la frase d’una dona apatxe dels nostres dies: “Si perdem la nostra llengua, perdrem el nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles del vent”.

–Per escriure hem d’estar enamorats de la nostra llengua, només d’aquesta manera avancem pel laberint de les nostres geografies literàries. Les paraules són les nostres Ariadnes i no les podem abandonar com va fer Teseu amb el personatge mitològic.