Camins trescats, de Desideri Lombarte.
Abans que res hi ha que agrair al company blocaire de vilaweb, Emigdi Subirats, les seus darreres recomanacions poètiques, com ja vaig comentar en un darrer post. El primer era la poesia algueresa d’Antoni Canu i el segon aquest Camí trescats, recull de poemes de l’escriptor de Penya-roja de Tastavins, al Matarranya: d’un extrem a l’altre dels Països catalans.
Un selecció de poemes que crec que agradarà al lector. Poemes de l’amor a la seua terra, la seua gent, la seua llengua i tristor sobre l’actualitat d’aquelles terres que van perdent habitants i abandonades dels poders polítics. Per altra banda, no entenc la raó d’evitar el nom de català per a la llengua comuna (cosa que ell deixa ben clar en algun poema) referint-se a ella sempre de manera indirecta o dient que ell no parlen castellà. Potser era l’època en que els va escriure?
La llengua que parlem és clara i forta,
i és dolça si convé, i és falaguera
i és jove com un brot de primavera,
i és vella com l’hivern, i no està morta.
Està viva al carrer;
val per anar a llaurar,
i per a renegar
i per anar a la font, i anar al cafè.
Per què no ha de valer
per escriure al diari,
per a passar el rosari
i per escriure més, i més convé;
més versos i cançons i més històries
dels fets presents i de passades glòries?