Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Martin Eden, de Jack London.

D’adolescents descobreixes Jack London gràcies a les seues novel·les i contes d’aventures, els famosos Ullal blanc i Contes del mars del sud, però l’autor té també altres tipus de llibres més socials o polítics com aquest Martin Eden. En ell descriu l’ascens d’un jove sense estudis però amb un ampli coneixement de la vida, que després de conèixer una noia burgesa i culta decideix canviar per complert  la seua vida i intentar recuperar els estudis deixats a la infància i fer-se escriptor per ser mereixedor de l’amor d’aquest noia. A llarg de la novel·la ens descriu els esforços del protagonista per aconseguir aquest fi, les seues relacions amb la noia, la família d’aquesta, la pròpia família, els editors que primer el rebutgen i altres personatges que van eixint, i les seues relacions amb el socialisme i la lluita de classes. Martín és un individualista, i vol ser un self-made man, i per això no li agrada que li diguen socialista, i és aquí, a través del protagonista, que l’autor critica l’individualisme que no el portarà a cap lloc i defensa el socialisme al que era adscrit en aquella època.

Quant el protagonista triomfa al món de la literatura, se n’adona que ara ningú li gira la cara, i fins i tot pot recuperar a la noia que l’havia deixat per culpa de la seua obsessió en ser un escriptor reconegut i no cercar algun tipus de feina més estable. Ací és on el seu individualisme el fa estar cada vegada més sol i no perdonar a ningú. Creu que ara el cerquen per la seua fama i no pel seu treball, i potser en molts dels casos té raó, però no sap distingir quins poden ser sincers i això el portarà al tràgic desenllaça de la novel·la.

Coratge, de Xavier Piñas i Joel Joan

Interessant proposta de còmic ambientat a la prehistòria amb una manada de llops com a protagonistes. Els llops, degut al període glacial que els ha tocat viure han de decidir si es deixen domesticar pels humans (alçats segons els llops) a canvi de menjar o mantenir la seua llibertat.

Un poc decebut al final, ja que pensava que era una història amb inici i final, però conforme t’acostes al final veus que no s’acaba de tancar la trama i sobretot quan veus la paraula final: continuarà. Haurem d’esperar que tinga èxit aquest primer volum i que es puguen fer els següents i descobrir com acaba la història de llop Coratge.

El dit de Déu, de Raquel Ricart.

A la novel·la Les ratlles de la vida, l’escriptora de Bétera Raquel Ricart, utilitza diferents dones de diferents generacions de la mateixa família com a fil conductor de la trama ubicada en un petit poble prop de la capital. Ara, també utilitza tres dones per a contar-nos aquesta bonica història sobre els patiments i alegries d’aquestes dones que viuen també prop de València. La diferència és que son més properes temporalment. Les dues primeres són una escriptora i una dona de neteja, que malgrat ser de mons diferents acaben per ser grans amigues i ajudant-se mútuament quan ho han necessitat. La tercera és una altra dona, també amb els seus patiments i alegries, que fa de narradora i crítica del que fan les altres dos i, que durant la trama, té punts de contacte amb ells. Punts de contacte que a voltes no saps si són inventats o reals, i això et pot fer sospitar al llarg de la lectura sobre la veracitat del que conta l’escriptora. Però això no vol dir que no siga realitat, les narracions normalment es basen en fets reals, com explica l’autora quan parla sobre l’holocaust.

Moltes referències literàries i cinematogràfiques que faran gaudir a l’aficionat. Molt recomanable.

L’any Fuster no acaba mai XVI

Quan veig això que ara diuen “falla infantil”, m’esborrone. La falla en qüestió és una espècie de “mona de pasqua” pintada i esculpida pels dits d’un “artista” contractat pel barri: els nens no tenen ni art ni part. Els nens, els “vesteixen amb vestits típics”, els fan desfilar, els retraten: una miniatura de les vel·leïtats paternes

El problema és aquest: o les falles s’alliberen de la hipoteca dretana que han heretat, o seran involuntàriament -jo crec que voluntàriament- grupuscles extremistes de la diarrea del para ofrendar.

L’any Fuster no acaba mai XV

La muixeranga d’Algemesí? és muda. Si un dia, un poeta com cal li posa “lletra”, tindrem no una “cançó”, sinó un “cant”. Un cant nacional-popular.

Nestor Mont?: https://www.youtube.com/watch?v=H4MUo0s3IyI 

 

Visc a un país,
bressol de gent
Que guarda
les arrels del temps

Un temps de futur,
fent pinya amb tu
Aixecant la dignitat

Un mar de persones
alçant-se com les ones, amunt!

Amunt buscant el cel
Buscant l’estel
De la nostra llibertat

Visc a un país
Al marge del ponent
Donant la cara
Al vent del món

Alçant-se al bon matí
Per treballar
I llaurar el seu destí

Un país alegre
Combatiu i que va recte, amunt!

Amunt buscant el cel
Buscant l’estel
De la nostra llibertat

L’any Fuster no acaba mai XIV

El futur el País Valencià queda en mans del “poble” i vinculat a sectors “subalterns” i “instrumentals”, que són, precisament, els més “alienats” pel feixisme. Aquest és el problema. Desintoxicar el poble de sinistres “fallerismes”, de les mil afliccions de l’espanyolisme oficial, haurà de ser una operació lenta i eficaç. Si les rèmores franquistes ixen victorioses, la derrota serà de “classe” i “nacional” alhora. Al País Valencià, almenys, no podem esperar res d’una “burgesia nacional”.

L’any Fuster no acaba mai XIII

Ja no es pot ser “regionalista” de Catalunya o “nacionalista” de la Catalunya estricta. Ho hem de tenir ben present: la “nació catalana”, culturalment i políticament, no pot enclaustrar-se en les quatre províncies de Principat. Acceptar això seria renunciar a la proclamació “nacional”: seria revertir en un “regionalisme” més.

L’any Fuster no acaba mai XII

No ho sabíem, i aquell noi de la guitarra equivalia a un do providencial, a una xamba generosa, a haver tret la rifa. Per la llengua. (Referint-se a Raimon, en aquella època “El pele”)

Nota: L’obra de teatre El tocadiscos de Fuster, de Pau Alabajos, estrenada a València l’abril de 2022, posa magníficament en escena la intensa relació de Joan Fuster amb aquest moviment cultura (la nova cançó) i la decisiva influència que hi va exercir.

L’any Fuster no acaba mai XI

Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament català -des del punt de mir econòmic, polític i cultural-, el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència.

No pot preservar-se indefinidament una nació cultural, sinó esdevé nació política.