Entre el Túria i el Ridaura

És estrany veure llibres en català (tret dels juvenils de lectura obligada als instituts i escoles) exposats a les papereries del poble. Normalment els he d’encarregar. Però l’altre dia vaig veure (potser els que l’editorial siga Bromera tinga alguna cosa a veure) aquest llibre d’un autor que encara  no havia llegit i li em vaig atrevir a comprar-lo. El resultat ha esta positiu i he trobat una gran història ambientada uns anys després de la II Guerra Mundial i amb la guerra d’Indoxina de fons i ambientada en tres països diferents, Indoxina, França i Líban. Una família una mica espacial és la protagonista i al llarg de les seues vivències viurem la guerra amb el Vietminh, l’afer corrupte del canvi de piastres per francs, a la vaga de miners a la França del 1948, i alguns afers tèrbols de la França de Vichy o dels anys immediatament posteriors a la Gran Guerra.

Es nota al final que aquest llibre formarà part d’una sèrie, ja que al final ens deixa als personatges en una situació que el lector és pregunta, i què faran ara?

No saben dir gràcies a Sant Boi?

Era necessari quedar tan malament amb Pau i la ciutadania del poble?

Gràcies al company blocaire de les terres de l’Ebre, l’Emigdi Subirats, vaig descobrint poetes del nostre país. En aquest cas al poeta alguerès Antoni Canu. i aquest petit recull poètic anomenat Ànimes precioses. Uns poemes dedicats a l’amor al camp i a les feines del camp i al país que vivim, que en aquest cas és un part un poc allunyada, que molts no coneixen, la ciutat de l’Alguer, a Sardenya.

JO EM SENTEIX

Jo em senteix

arrelat a la terra

i les seus venes

la sua fald

és una pàgina on escriure versos

i el seu cos

és un temple

de sapiència

i humanitat

que m’apropa

a Déu i a l’home.

Un llastima que tota aquesta estima cap a la terra i les seues feines (dures i poc agraïdes moltes vegades) que professen molts poetes i els hòmens que treballen al camp, no la tinc els “mercats” que fan que moltes vegades els treballadors es pregunte si l’esforç surt a compte, o només estem per enriquir més i més als grans proveïdors?

A les seus tres darreres novel·les (Un dinar un dia qualsevol, Individus com nosaltres i Poder contar-ho) l’escriptor de Sedaví va crear una sèrie de personatges secundaris que envoltaven al protagonista principal, el periodista Marc Sendra. En aquesta nova novel·la sembla que vol donar-los un passat a tots ells, sobretot al falsificador Regino, i passen per davant del protagonista deixant-lo en un segon pla de narrador dels fets. Barrejant dues èpoques diferents, el finals dels anys seixanta durant la dictadura franquista i els temps actuals, Ferrant Torrent dibuixa un passat dels personatges i sembla que vol tancar les seves aventures deixant-lo ja majors vivint en una residència un poc particular.

Un llibre recomanable, sobretot si eres addicte a les novel·les de Ferran i t’agrada la seua manera de narrar i la seua ironia sobre el país on vivim i els polítics que ens ha tocar patir, que també surten de biaix en aquesta nova entrega.

Fa uns anys la cooperativa Consum amb l’excusa de l’expansió de mercats va deixar d’etiquetar els seus productes de marca blanca en valencià. Es va fer un campanya amb el change.org que va tenir molt d’èxit fins al punt que tv3 va entrevistar a la promotora, la meua dona. Consum va fer donar mil excuses, però no va fer res. La seua revista, que deien que continuaria en català per als que optàvem per aquesta llengua, és un poti-poti de les dues llengües traduït amb màquina. Aquests són els precedents de fa uns cinc anys.

Fa uns dies vaig descobrir que al Consum portaven uns del millors que hi ha actualment al mercat, els iogurts de La Fageda, fets per una cooperativa de La Garrotxa i que comprava quan  vivia a San Feliu de Guíxols. Encara els compre quan vaig cap allà. Aquests iogurts sempre han estat etiquetats en català,, però la meua sorpresa va ser adonar-me’n que els que havia comprat al Consum de Llíria estaven etiquetats en castellà. Evidentment vaig enviar una queixa, tant a La Fageda com al supermercat Consum.

Els de La Fageda no varen trigar a contestar: Volen expandir-se comercialment per poder fer millor al feina social que fan amb la integració social dels treballadors amb discapacitat intel·lectual. Però que ells continuaven etiquetant en català pel Principat i les Illes, en castellà per a Madrid i a València ho  feien depenent del que demanava la cadena que els distribuïa pel País Valencià, com si al  Camp de Túria no parlarem la mateixa llengua que la Garrotxa o a les Illes Balears. Ací és on ja vaig veure que el culpable del fet era el Consum, que demana a La Fageda els seus productes etiquetats en castellà. El francesos de Carrefuor (més xovinistes impossible!) venen els productes de La Fageda etiquetats en català sense cap problema d’expansió de mercats! O al Lidl vaig trobar el gelat de iogurt grec de La Fageda, etiquetat en català.

Avui ha arribat la resposta del Consum: paraules boniques per no dir res. Que el seu mercat és la “Comunitat valenciana” ( un renúncia als inicis de la cooperativa consum) i que els venien en castellà per aquesta raó. No poden demanar-los en castellà per fora de València i en català pels supermercats de València? tant costa l’esforç?  em diuen que ho comentaran al el fabricant! com si jo no haguera parlat amb ells abans! Ens prenen per babaus? Ací teniu la resposta del servei d’atenció del Consum: (amb faltes d’ortografia)

L’editorial Bromera reedita la primera novel·la de l’escriptor Joan Francesc Mira.  En aquesta novel·la, un jove de ciutat molt inexpert, com s’anirà descobrint al llarg dels capítols, arriba al poble de muntanya del seu poble i ens descriu el xoc que es produeix entre dues maneres diferents d’entendre la vida. Tot això barrejat amb els problemes d’una certa herència i els trastorns socials produïts per la guerra i la postguerra franquista.

Potser no és de les millors novel·les que té Joan F. Mira, i més si la la segona és la magnífica Els cucs de seda, però en ella ja es va configurant l’estil de totes les seues obres posteriors i els temes que li agradarà tractar en elles.

Per cert, la portada no crec que siga molt adient per la trama, i la raó del títol ho veureu al final d’aquesta. Taurins, no va del que penseu!

La meua opinió com ateu convençut és que de migdiades, res de res: un ésser inexistent no pot ajudar ningú i si els jueus esperàvem que aquest ésser els ajudés la portàvem clara, com va succeir. Tret d’aquesta valoració personal sobre el títol de la darrera novel·la de Pep Coll, només em queda que recomanar-la, sobretot si eres un apassionat de la història durant la II Guerra Mundial i un amant del Pirineu. En aquesta novel·la Pep Coll barreja les vivències de diferents personatges que van a parar, per diferents circumstàncies al departament de l’Arieja a Occitània durant l’ocupació alemanya durant el conflicte bèl·lic o sota el domini del govern titella de Vichy. Exiliats catalans, jueus alemanys separats de les famílies, soldats alemanys amb els seus problemes personals, voluntaris suïssos que ajuden al orfes es concentren en aquesta zona propera a la serralada pirinenca, cadascú amb els seus objectiu i il·lusions que alguns aconseguiran malgrat la presència dels soldats alemanys a la frontera.

Armand Guerra va ser un director de cinema de tendències anarquistes que va néixer al meu poble i va morir al 1939 a París, a l’exili. D’ell es conserva poc, ja que la seua dona abans de l’entrada dels nazis a Perpinyà va cremar la major part del material que tenia, quedant molt poc. Sembla que només les notes d’aquest llibre i el material amb que s’ha pogut recuperar una de les seus pel·lícules, gràcies a la feina de la filmoteca de Saragossa. Va viure molt de temps fóra d’Espanya i és prou desconegut del públic en general.

En aquest llibre ens relata tot el que va veure i viure al front de Madrid sobretot durant els primers mesos de la guerra amb algun petit viatge cap a València, dedicant un capítol a les col·lectivitzacions del poble de Pedralba, a la Serrania, però tocant a Llíria. Descriu l’absurditat de la guerra i dels militars de manera prou objectiva malgrat que a voltes li se nota massa la seua ideologia anarquista. Pel llibre passen personatges com el Campesino i Durruti, i algun altre que no queda tan ben parat. Considera als membres de l’UGT o als comunistes com a companys, però potser és així ja que encara no havien passats els fets de maig del 37 i l’arribada dels estalinistes soviètics. Per no fer tan pesada la lectura, va introduint tocs d’humor en la boca d’un ajudant seu, al que anomenen el rei dels acudits dolents.

Un personatge que potser la gent del poble hauria de conèixer millor i pensar que potser, si no haguera esta pel cop d’estat feixista, haguérem tingut un bon director de cinema de Llíria.

La ràbia és una malaltia que sembla que no té cura. Afecta als gossos i altres animals i es pot encomanar fàcilment, s’ha de tractat el més ràpidament possible. Però no vos enganyeu pel títol , ja que el gos protagonista no la pateix ni és cap gos assassí (tot el contrari per desgràcia). Potser l’autor utilitza la ràbia com a metàfora del que sent ell o el protagonista de la novel·la pel que estan fent en aquesta illa de Mallorca en nom d’un progrés que només beneficia uns quants, el vampirs dels turisme i de la construcció. I així ho descriu l’autor en ubicar aquest petita trama en una vila costanera prop de l’aeroport i dedicada quasi al cent per cent al negoci turístic (molts veure en ella a S’Arenal, entre Palma i Llucmajor). També la ràbia que sent el propietari de la cussa Taylor, enverinada sense cap motiu aparent i la ràbia que sent en descobrir al llarg de la trama el poc que ha fet a la seua vida com a escriptor.

Potser que el lector es quede amb una mica d’aquesta ràbia en arribar al final de la novel·la per la forma com acaba, gens tradicional per cert. Un final obert?

El món va començar amb tres paraules:
llum, Pirineu i camí. Sèiem tots dos
en un vell bar de Prada, ran del vespre,
tot contemplant les neus del Canigó.

…………………………………………………….

He llegir prou llibres o novel·les sobre la Shoah i els camps d’extermini nazis, sobre el Porrajnos, o extermini del poble gitano , sobre els republicans al camps de concentració o sobre altres persones que passaren pels camp d’exterminació i de concentració. He assistit a dos cursos sobre el tema a la Universitat de València on vaig conèixer fins i tot un supervivent txec. A més de he vist multitud de pel·lícules i documentals sobre el tema. Però el llegir els testimonis dels afectats (víctimes i algun botxí) és molt més colpidor i aquí està el mèrit d’aquest llibre que recull els diàlegs del documental del mateix nom dirigit en 1985 per Claude Lanzmann.

“We want The Victory Man!”.

El públic crida, vol al seu heroi, el que els salva el partit al darrer moment amb la seua genialitat. Content, guanyen i tornen a casa satisfets i agraïts al seu heroi. El que no saben és que hi ha al darrere d’aquest heroi. Com ha arribat fins ací i de quins mitjans s’ha fet valer o li han obligat a usar. A ells això no els importa, ni els importarà quan aquest heroi ho deixe de ser.

Dos germans es retroben després de anys sense veure’s. Un porta una vida normal, l’altre ha estat a punt de tocar la glòria i ara malviu per un barri de la ciutat de Milwaukee. El dòping i després les drogues han desfet la seua carrera i la seua vida. Cap futur i més al EUA on els serveis socials no són com molts desitjarien.  L’autor ens narra el retrobament del germans i com el major va descobrint que li ha passat al petit, amb una germana que no es vol involucrar gens, la mare a punt de morir i una neboda que no coneixia.  Intenta esbrinar la raó de tota aquesta decadència i ho troba, però per a què? això ajudarà al seu germà i la seua filla?

Un narració breu, però intensa que no pots deixar fins al final i que potser agradarà al fanàtics del bàsquet. Sobretot als que ens aficionaren a ell a finals dels 80 i inicis dels 90, quan gaudíem a Llíria de bons partits, el Barça i la Penya ens feien vibrar i la NBA era una gran lliga d’equips i bons jugadors i no el negoci que és ara.

Fa molts anys, crec que encara anava la facultat, Enric Valor va venir a la biblioteca de Llíria a presentar el seu Cicle de Cassana, una trilogia sobre la societat valenciana d’inicis del segle XX. Potser en aquella època encara teníem al cap les seues rondalles o potser anàrem a veure i conèixer al gran home i no vaig fer tant de cas a l’obra com vaig a l’home i a allò que contava. O simplement el nostres  interessos literaris en aquella època eren altres.

Anys més tard, creixes i vas descobrint les altres facetes de l’autor a part de la rondallística, i fa poc vaig veure a la biblioteca de l’institut els llibres que formen part d’aquesta trilogia. Ara acaba amb el primer, i puc afegir al que he dit a l’inici que és la gran novel·la valenciana sobre la societat valenciana en aquella època i no té res a envejar als Blasco o altres autors castellans que tant fama tenen en aquest mon tan provincià de la València oficial i que només que sap que ofrenar glòries a Espanya.

La novel·la comença amb la lectura d’un testament d’una fadrina rica a la que assisteixen uns quants dels protagonistes de la narració. Ens descriu les reaccions d’aquests al fet testamentari i després va desenvolupant aquests personatges, les relacions entre ells i altres personatges que van sortint durant els anys en que a la resta d’Europa s’estan matant en la Gran Guerra (1914-1918), retrocedint en el temps (ara diríem flash-back) quan cal per saber més dels personatges i la trama.

Enric Valor inicia la narració amb una cita de l’escriptor escocès Walter Scott: “Acció, to i gest, el somriure de l’amant, la cara ferrenya del tirà, la ganyota del bufó, tot s’ha de contar a la novel·la, puix que res no pot mostrar-se.” I després de llegir-la puc afirmar que Enric Valor compleix al cent per cent el consell de l’autor d’Ivanhoe.

El cicle de Cassana es completa amb dues novel·les més: Temps de batuda i Més enllà de l’horitzó. Les deixaré per més endavant.

Portem quasi 8 anys d’ajuntaments que es diuen “progressistes” i encara no han tingut collons d’obligar a la policia local a usar la llengua del poble. Sis anys d’alcalde socialista i dos de Compromís i encar continuem igual: tot els cartells en castellà! Encara no han tingut temps de fer cartells nou? o adhesius nous en la nostra llengua?

La veritat, és que aquest tema ja cansa. És que no tenen ganes ni de fer-ho en aquest “bilingüisme políticament correcte”?

Hi ha gent a que li agrada les coses que faig i m’ha dedicat un vídeo amb les meues fotografies.