Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures, d’Alfons Pérez Daràs “Malparlat”.

Estem davant d’una atractiva història per a joves on l’autor intenta acostar al joves actuals a la mitologia valenciana clàssica de monstres que s’usaven per espantar a les criatures. Agil i amb moltes picades de l’ullet a la música valenciana actual (fins i tot l’autor ho reconeix al final de llibre) potser pot tenir èxit entre els joves que actualment emplenen els concerts de diferents grups musicals com La gossa sorda, Aspencat, Mireia Vives, el Diluvi…o altres no tan joves com Sis veus.

L’únic defecte que li trobe és l’abús amb paraules com cego, que no és que no siguen correctes, però hi ha alternaves més correctes o la visió de país basada només en la visió espanyola de les comunitats: per ell Morella és al confins del regne! com si el que hi ha més al nord  no foren països que estaven sota el mateix rei i foren un altra cosa que sembla prohibit nomenar.

Si un dia oblide recordar, d’Ivan Carbonell Iglesias.

Esperem que aquest títol no es faça realitat mai. Perquè aleshores qui ens contarà aquestes històries on el lector va recordant fets de la seua pròpia vida al mateix temps que gaudeix d’una trama plena de molts dels seus (i de l’autor) referents literaris i musicals. Potser els que tenim ara més de cinquanta anys no podem ser objectius a l’hora de valorar la novel·la, ja que els nostres referents són molt comuns, potser el futur i les noves generacions la jutjaran d’una altra manera, quan els seus referents siguen altres. Ara no crec, ja que molts d’aquest referents crec que no passaran mai de moda i si ho fan, pobra humanitat!

A part d’aquestes consideracions més personals, la novel·la que Ivan Carbonell ha tret al mercat fa poc ens narra la reconstrucció d’uns fets ocorreguts la darrera nit d’un viatge d’estudis a Irlanda, que marcarà per molts anys al protagonista. A llarg de les pàgines i amb constants anades i tornades al passat de manera gens lineal, va reconstruint els fets. Uns fets que no vol que la gent oblide abans que ell els oblide (potser és aquesta la raó del títol). Uns fets que aniran descobrint-se poc a poc i que desgraciadament varen estar d’actualitat fa uns anys i que no sembla que pugen canviar donats els resultats de les darreres eleccions. (endevinament, no vaig a dir que es tracta, ja ho descobrireu).

Si saps qui són o et diuen alguna cosa el noms de  Carroll, Alice, Tolkien, Graves, Lawrence d’Aràbia,……. endavant, gaudiràs d’aquesta novel·la, malgrat que en certs moments et trobes saturat de tanta informació que l’autor ens vol transmetre. I si ets del Camp de Túria, a veure si saps qui és un dels personatges secundaris? una tal Caren Cardenal.

Oxford, mitjons, llibres i anècdotes.

Llegisc al nou llibre d’Ivan Carbonell, Si un dia oblide recordar: “Mentre començava a caminar per la ciutat des de l’estació ja sabia  que no seria l’única vegada que visitaria Oxford, sinó que hi tornaria més vegades, com així ha sigut. Recorde que en el primer viatge em vaig girar el peu només arribar-hi.”

La meua anècdota dels primers passos a Oxford  no és cap lesió, però si està relacionada amb els peus. Després de quasi una setmana a Londres amb pluja em vaig quedar sense mitjons nets i secs per posar-me i aleshores vaig agafar el tren cap a Oxford un dissabte del mes d’agost de 1992 sense mitjons, només amb sabates. En baixar del tren, els peus se’m varen congelar de cop i vaig haver de recórrer a una d’aquestes botigues que hi ha per allà que es diuen Sock Shop. En entrar-hi li vaig demanar uns mitjos de la meua talla a la dependenta i aquesta va posar cara de sorpresa quan me’ls vaig posar de seguida als meus peus gelats. Davant la cara de sorpresa de la pobra noia només vaig ser capaç de dir: “It’s an emergency. Can I pay by card?”

Almenys no és tan dolorós com girar-se el peu!

Caimó, de Toni Strubell.

Ja quasi a les afores de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols hi ha un petit carrer amb el nom de Pere Caimó. Pocs ganxons saben qui és aquest home que va ser alcalde de la ciutat durant la I República espanyola i un dels principals dirigents republicans federalistes de l’època. Potser si el franquisme no hagués esborrat al seua memòria, com va fer amb tants altres, ara seria diferent. Pere Caimó va tenir un carrer més important a la ciutat que aquest actual, l’actual carrer de Sant Domenec, que els franquistes s’encarregaren de rebatejar. O potser si l’arbre de la llibertat plantat a la aleshores anomenada plaça de la Constitució (ara del mercat), enfront de l’ajuntament, hagués sobreviscut, la gent no l’hauria oblidat tant.

D’ací la importància d’aquest llibre de Toni Strubell, recupera la figura d’aquest gran dirigent ganxó de l’oblit que ens han imposat des de Madrid. Recuperar la història que ens han furtat per intentar construir un futur millor, i no cometre les mateixes errades que es varen en aquella època: confiar massa en Prim i els progressistes d’aquella època que només miraven pel seu futur personal mentre predicaven un fals catalanisme i ens imposaven un altre rei (el pobrissó d’Amadeu de Savoia, que va fugir al veure on havia anat a parar). Actualment, aquest paper el fa el PSOE i altres que li donen suport per no sé quins obscurs interessos.

Personalment, m’ha agradat descobrir com eren alguns carrers del meu estimat Sant Feliu al segle XIX i quin  nom tenien en aquella època: carrer dels arbres, l’església  desapareguda de Sant Joan a la placeta del mateix nom, la muralla, el casino dels nois on m’he fet molts cafès vist guanyar algunes copes d’Europa al Barça, la taverna dels Irla, ……

Torturades, de Gemma Pasqual i Escrivà.

Aquest llibre que ha escrit la periodista i escriptora Gemma Pasqual i Escrivà, allunyant-se de les seues novel·les juvenils com va fer al llibre Viure perillosament, ens mostra el testimoni d’una serie de dones que han passat per la comissaria de Via Laietana des de l’acabament de la guerra civil, on evidentment va ser torturades com indica el títol del llibre. El que més sorprèn és la gran quantitat de dones que varen passar per allà en plena “democràcia” (alguns es pensaran que les comente no són necessàries) demostrant fins a quin punt això de la Transició i la democràcia actual és una enganyifa que ens volen fer creure, i això és veu clar amb l’actuació d’aquests cossos policials, tant abans de la mort del dictador, com després. I sobretot en que pots han pogut ésser jutjats per aquests crims.

Molt recomanable i sobretot ara que els feixistes han entrat a governar al meu país  de la mà d’aquesta dreta que mai ha trencat amb el passat, ni ho vol.

Vaticangate, de Vicenç Lozano.

En una de les escenes de la pel·lícula The Godfather III un Michael Corleone surt cridant d’una reunió amb alts càrrecs del Vaticà: “We’re back with the Borgias!” i durant la lectura d’aquest llibre he pensat en aquesta escena més d’una vegada.  Per sort l’actual Papa i els seus col·laboradors no són als que va enfrontar Michael Corleone, però la seua oposició no li té res a envejar a aquesta màfia vaticana reflectida a la pel·lícula.

El llibre és molt interessant, no per la part de veure la possible conxorxa per enderrocar l’actual Papa o com a molt poder controlar qui serà el seu successor, sinó de veure com els grups de l’extrema dreta i ultraliberals utilitzen tots els mitjans per manipular la realitat i poder complir els seus objectius. Ho hem vist als EUA amb el senyor Trump i ací amb el blanqueig que han fet a l’extrema dreta i com, gràcies a aquest, han pujat a les darreres eleccions. Això a més de les decepcions que l’esquerra dona als seus possibles electors, cosa que aquests neofeixistes saben aprofitar prou bé.

Pregària a Prosèrpina, d’Albert Sànchez Piñol.

L’Albert Sànchez Piñol continua amb la seua dèria d’introduir monstres al seus relats i en aquest cas, utilitza uns semblants als de Pandora al Congo i els trasllada a la Roma del final de la República, un poc abans de la guerra civil entre Pompeu i Cèsar. Marc Tul·li Ciceró envia al seu aposentat fill a investigar un estrany succés a la província d’Àfrica que afectarà a tot el mon conegut de l’època.

Si canvien els monstres per altres problemes actuals greus, com el canvi climàtic, la possible destrucció nuclear o l’ultraliberalisme, en aquest cas encarnat amb els enemics, tenim la metàfora que crec que ens vol explicar l’Albert en aquest relat: o la humanitat canvia, col·labora o no arribaren gaire lluny. A la novel·la es veu com la hipocresia dels patricis i política romans o la ignorància dels esclaus els duu a les portes de la Fi del món conegut, ja que semblen incapaços de canviar i col·laborar entre ells per afrontar l’enemic comú.

Per altra part, l’estil de l’Albert no canvia, el seu humor irònic, en aquest en boca del personatge del fill de Ciceró estan presents, contraposant-lo al lider tecton que és incapaç d’entendre que és l’humor. Molt recomanable, sobretot si t’han agradat les altres novel·les de l’autor.

Historia de los griegos, d’Indro Montanelli.

Després de llegir fa uns anys la Història de Roma d’Indro Montanelli, l’altre dia a la fira del llibre de Riba-roja de Túria vaig trobar la seua particular història de Grècia, que ell titula Història dels grecs, ja que aquesta mai arribaren a l’antiguitat  a ser un país unificat com si que ho va ser l’Imperi Romà. El llibre és molt entretingut i d’una manera amena i amb certs tocs d’humor i comparacions amb el present ens fa un entretingut relat dels fets, donant més importància a la part cultural que a la política. A més ens fa un poc d’interpretació dels mites grecs que normalment es basaven en la realitat que els envoltava.

Molt recomanable.

Així com la Història de Roma té una traducció al català, aquesta no ho sé. A més a la fira del llibre de Riba-roja, hi havien pocs llibres en català, cosa que s’haurien de mirar els organitzadors per properes edicions.

Ferides eternes, de Nando Pilgrim

Aquest relat curt que ha escrit l’autor de Xàtiva ens demostra com a partir de les històries orals contades als poble sobre els fets de la guerra civil i posteriors es pot construir un relat barrejat amb els fets històrics i de com els fets passats afecten al present.

La batalla de Terol, la de l’Ebre, la fracassada ofensiva sobre Còrdova o el bombardeig assassí de l’estació de Xàtiva són alguns dels esdeveniments que es creuen a la vida dels protagonistes, uns joves de Beneixida que ho deixen tot per anar a defensar la lliberta enfront del feixisme i que no saben quines conseqüències portarà aquesta decisió que els afectarà al llarg de la seua vida, en aquest cas marcada per un altre fet històric desgraciat, la riuada del 1982 amb la destrucció de l’embassament de Tous.

El llibre no està editat per cap editorial, li’l vaig comprar a l’autor a la jornada sobre memòria democràtica de La Pobla de Vallbona.

Martin Eden, de Jack London.

D’adolescents descobreixes Jack London gràcies a les seues novel·les i contes d’aventures, els famosos Ullal blanc i Contes del mars del sud, però l’autor té també altres tipus de llibres més socials o polítics com aquest Martin Eden. En ell descriu l’ascens d’un jove sense estudis però amb un ampli coneixement de la vida, que després de conèixer una noia burgesa i culta decideix canviar per complert  la seua vida i intentar recuperar els estudis deixats a la infància i fer-se escriptor per ser mereixedor de l’amor d’aquest noia. A llarg de la novel·la ens descriu els esforços del protagonista per aconseguir aquest fi, les seues relacions amb la noia, la família d’aquesta, la pròpia família, els editors que primer el rebutgen i altres personatges que van eixint, i les seues relacions amb el socialisme i la lluita de classes. Martín és un individualista, i vol ser un self-made man, i per això no li agrada que li diguen socialista, i és aquí, a través del protagonista, que l’autor critica l’individualisme que no el portarà a cap lloc i defensa el socialisme al que era adscrit en aquella època.

Quant el protagonista triomfa al món de la literatura, se n’adona que ara ningú li gira la cara, i fins i tot pot recuperar a la noia que l’havia deixat per culpa de la seua obsessió en ser un escriptor reconegut i no cercar algun tipus de feina més estable. Ací és on el seu individualisme el fa estar cada vegada més sol i no perdonar a ningú. Creu que ara el cerquen per la seua fama i no pel seu treball, i potser en molts dels casos té raó, però no sap distingir quins poden ser sincers i això el portarà al tràgic desenllaça de la novel·la.

Coratge, de Xavier Piñas i Joel Joan

Interessant proposta de còmic ambientat a la prehistòria amb una manada de llops com a protagonistes. Els llops, degut al període glacial que els ha tocat viure han de decidir si es deixen domesticar pels humans (alçats segons els llops) a canvi de menjar o mantenir la seua llibertat.

Un poc decebut al final, ja que pensava que era una història amb inici i final, però conforme t’acostes al final veus que no s’acaba de tancar la trama i sobretot quan veus la paraula final: continuarà. Haurem d’esperar que tinga èxit aquest primer volum i que es puguen fer els següents i descobrir com acaba la història de llop Coratge.

El dit de Déu, de Raquel Ricart.

A la novel·la Les ratlles de la vida, l’escriptora de Bétera Raquel Ricart, utilitza diferents dones de diferents generacions de la mateixa família com a fil conductor de la trama ubicada en un petit poble prop de la capital. Ara, també utilitza tres dones per a contar-nos aquesta bonica història sobre els patiments i alegries d’aquestes dones que viuen també prop de València. La diferència és que son més properes temporalment. Les dues primeres són una escriptora i una dona de neteja, que malgrat ser de mons diferents acaben per ser grans amigues i ajudant-se mútuament quan ho han necessitat. La tercera és una altra dona, també amb els seus patiments i alegries, que fa de narradora i crítica del que fan les altres dos i, que durant la trama, té punts de contacte amb ells. Punts de contacte que a voltes no saps si són inventats o reals, i això et pot fer sospitar al llarg de la lectura sobre la veracitat del que conta l’escriptora. Però això no vol dir que no siga realitat, les narracions normalment es basen en fets reals, com explica l’autora quan parla sobre l’holocaust.

Moltes referències literàries i cinematogràfiques que faran gaudir a l’aficionat. Molt recomanable.

L’any Fuster no acaba mai XVI

Quan veig això que ara diuen “falla infantil”, m’esborrone. La falla en qüestió és una espècie de “mona de pasqua” pintada i esculpida pels dits d’un “artista” contractat pel barri: els nens no tenen ni art ni part. Els nens, els “vesteixen amb vestits típics”, els fan desfilar, els retraten: una miniatura de les vel·leïtats paternes

El problema és aquest: o les falles s’alliberen de la hipoteca dretana que han heretat, o seran involuntàriament -jo crec que voluntàriament- grupuscles extremistes de la diarrea del para ofrendar.

L’any Fuster no acaba mai XV

La muixeranga d’Algemesí? és muda. Si un dia, un poeta com cal li posa “lletra”, tindrem no una “cançó”, sinó un “cant”. Un cant nacional-popular.

Nestor Mont?: https://www.youtube.com/watch?v=H4MUo0s3IyI 

 

Visc a un país,
bressol de gent
Que guarda
les arrels del temps

Un temps de futur,
fent pinya amb tu
Aixecant la dignitat

Un mar de persones
alçant-se com les ones, amunt!

Amunt buscant el cel
Buscant l’estel
De la nostra llibertat

Visc a un país
Al marge del ponent
Donant la cara
Al vent del món

Alçant-se al bon matí
Per treballar
I llaurar el seu destí

Un país alegre
Combatiu i que va recte, amunt!

Amunt buscant el cel
Buscant l’estel
De la nostra llibertat