Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Terra de taifes, de Josep-David Garrido i Valls

David Garrido, col·laborador de la revista El temps, ens explica el que va passar a les nostres terres entre la desintegració del califat de Còrdova i la invasió dels almoràvits. Aquest califat es va desintegrar en regnes o taifes sobretot a la seua part frontera amb el regnes cristians i així al nostre territori apareixen les taifes de Lleida (integrada durant molt de temps a la de Saragossa), Tortosa, Albarrasí, Alpont, València, Dénia (amb les Illes Balears i Pitiüses , Múrcia (durant algun temps unida a la d’Almeria o Sevilla).

Ens explica el seu naixement i desintegració, així com les relacions entre elles i amb els regnes cristians que s’expandien des del nord, i com la seua desesperada cerca de l’ajuda del exercits almoràvits del nord d’Àfrica va ajudar a la seua desaparició. A més potser alguns descobriran ací la part fosca del cert personatge que el nacionalisme espanyol no para d’exaltar: el famós Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid.

El petit problema és seguir el fil dels personatges amb aquesta noms tan llargs que es gastaven, potser un esquema més visual al final del llibre del desenvolupament de cada taifa amb una simplificació dels noms ajudaria en aquest seguiment.

Molt interessant i recomanable.

La nova mestra, de Carme Cardona

En plena dictadura franquista un mestra jove arriba a un poble perdut a la muntanya on les ferides de la guerra civil encara estan massa obertes. L’ambient repressiu de l’època i un poc de misteri ambienten la trama des de l’arribada de la mestra a l’escola on ha de treballar, mentre aquesta intenta esbrinar la veritat del que va passar allà quan els feixistes prengueren el poble i, sobretot la misteriosa desaparició de mestra que treballava allà durant els anys republicans. Uns grup de veïns es veuran involucrats en la trama i de manera directa o indirecta li ajudaran a resoldre el misteri final i amb un epíleg on potser Carme vol fer un petit homenatge a The Shining, la terrorífica pel·lícula d’Stanley Kubrick.

Després de la seua primera novel·la, que també va guanyar un premi, l’autora de Benaguasil baixa més al món real en aquesta història ambientada en un claustrofòbic poble de muntanya, però sense oblidar alguns tocs de fantasia ben incrustats dins de la trama. Potser a alguns els pot recordar la pel·lícula El laberint del faune en els primers capítols, però no és així. Carme recorre al genere fantàstic però no abusa d’ell i així es fa més creïble la narració i l’ambientació d’aquesta. Molt recomanable.

LLibre de cavalleries de Joan Perucho: còmic de Julià Guillamon i Toni Benages

Interessant proposta aquest adaptació al còmic de la novel·la de Joan Perucho, En ella els més cinèfils, trobaran alguna cara coneguda que el sorprendrà. Ara crec que per entendre’l millor hauria d’haver llegit abans la novel·la de Perucho. Queda pendent.

M’ha fet gràcia trobar-me una vinyeta del Port de Sant Feliu amb l’edifici del salvament en primer pla.

 

 

Ull de Bressol, de Marisol Moll.

Al 2021 Marisol Moll va debutar al mon editorial amb el recull de poesies, Arrelada a la vida. Dos anys després ens torna a obsequiar amb un altre recull poètic en que ens continua parlant (o cantant) sobre la seua vida a Polinyà, el seu país i els seus records familiars.

El recull ve diferenciat en tres parts d’una manera original, on les dues primeres són més alegres i optimistes deixant un tercera part una mica més pessimista amb un darrer poema que ens retorna l’esperança.

Una curiositat, hi ha dos poemes que es poden llegir en dues direccions, tant en vertical com en horitzontal. No sé com es diu aquesta tècnica.

Vos deixe amb un que m’ha agradat, el dedicat a la Nova muixeranga d’Algemesí. No ho diu però s’entén:

A LA NOVA:

Amunt fent pinya

ressorgirem sent poble.

S’alça la veu

que van forçar callar.

I junts, amb valentia,

besarem l’aire.

Perquè estimem la terra.

Perquè cridem

amb els braços oberts:

Tenim identitat!

Que Al·là em perdoni, de Laila Karrouch

L’escriptora i també infermera a l’hospital de Vic, Laila Karrouch ens  acosta als problemes que tenen les joves musulmanes per poder establir relacions amb joves no musulmans. El prejudicis d’uns i d’altres es veuen reflectits en aquesta novel·la, que es podria qualificar de juvenil per l’edat del protagonistes, i que sembla que ella ha anat donant-li forma gràcies a les petites històries particulars que ha anat recollint en les seues xerrades als instituts des de l’any 2004.

Els planejaments de la Laila no són tan radicalment antireligiosos com els de Najat El Hachmi , però cal tenir-los amb compte per entendre el món femení musulmà i que alguns d’aquesta esquerra “progre” que tenim avui en dia hauria de llegir i saber escoltar a aquestes dones que lluiten per la seua llibertat i no ser oprimides pel patriarcat religiós.

Acabe amb un frase del diari Regió 7 en una resenysa sobre aquest llibre:

“Karrouch ha conegut “moltes històries de noies musulmanes amb nois ateus”, que tenen dos finals: o es deixa la relació o el noi es converteix a l’Islam. “No pots fingir creure una cosa en la qual no creus perquè estimes algú”.”

Podrem fer entre tots que no acaben així!

Metrópolis, de Christian Montenegro

A la fira del llibre d’ocasió de València em vaig trobar aquest interessant còmic argentí on l’autor vol fer un homenatge a la gran pel·lícula de Fritz Lang, Metrópolis. Crec que se’n surt, però si no has vist la pel·lícula o la recordes malament potser et perdràs per falta de informació, ja que la part escrita és poc clara per explicar el que passa a la trama amb més detall. L’autor ha prioritzat la part visual d’aquesta adaptant-la al seu estil personal amb alguna variació respecte a l’univers expressionista del director alemany.

 

“Bartleby, l’escrivent”, de Herman Melville.

Una història de Wall Street, així es diu el subtítol d’aquesta breu narració de l’autor americà, ben allunyada del famós Moby Dick, però amb algun punt de contacte en la descripció d’algun personatge. No sé si Melville s’avança a Kafka i el seu Procés, exposant al lector una situació tan absurda que potser ara li diem kafkiana en lloc de Melvilleana ja que és més coneguda o fàcil de recordar, o ja s’avança a la denuncia social d’un capitalisme salvatge que aliena a les persones fins al punt de fer-los tornar bojos i fer coses ridícules com les que passen en aquesta narració sobre un escrivent que comença a treballar per un advocat d’èxit. Sembla que cadascun dels lectors traurà conclusions diferents i que potser la solució siga una barreja de totes.

Recomanable i molt fàcil de llegir si la comparem amb la seua gran obra Moby Dick, i personalment, enganxa més conforme el protagonista va començant a fer coses estranyes cada vegada amb més freqüència i esperes arribar al final per descobrir com queda tot plegat.

O Evangelho segundo Jesus Cristo, de José Saramago

Una interessant versió lliure dels evangelis, però intentant donar la versió del protagonista per poder criticar tota la mentida que hi ha darrere les religions, en particular que la que diuen que ens ha tocat a nosaltres. Es centra més als anys que no són gaire tractats als evangelis oficials per així donar una altra imatge més humana del protagonista i una gens idíl·lica del deu que ens han assignat “oficialment” les autoritats competents. Potser tota la critica es por resumir en dues frases del llibre. Una que pronuncia el dimoni: “É preciso ser-se Deus para gostar tanto de sangue”. I una altra que el mateix Jesús diu quan ja està a punt de morir a la creu, on Saramago canvia completament la versió oficial: “Homens, perdoai-lhe, porque ele não sabe o que fez”, evidentment referint-se a Deu.

 

Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig

En aquest recull d’articles l’escriptora ens mostra les seues visions sobre l’ofici d’escriure des de la seua visió de dona que a més escriu en català i molt barcelonina, que veu amb preocupació en que s’està convertint la seua estimada ciutat al mateix que recorda una infància però sense la nostàlgia dels temps passats, sinó per criticar-los, ja que no eren temps de lliberta els que li va tocar viure durant la dictadura feixista de Franco.

Uns quants extractes d’aquestes reflexion:

No sóc lingüista, la meua feina és narrar………….Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer,escric en català perquè em dona la gana. La meva és una llengua que serveix.

Amics de bona fe em volen convèncer que sóc bilingüe. Més aviat diria que esquizofrènica, malalta de llengües. Escric en castellà i en sóc una altra. Però potser soc més jo quan enraono la llengua dels meus, quan m’elegeixo la parla.

La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar una i usar l’altra, ens falta l’alè. Una antropòloga nord-americana cita la frase d’una dona apatxe dels nostres dies: “Si perdem la nostra llengua, perdrem el nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles del vent”.

Per escriure hem d’estar enamorats de la nostra llengua, només d’aquesta manera avancem pel laberint de les nostres geografies literàries. Les paraules són les nostres Ariadnes i no les podem abandonar com va fer Teseu amb el personatge mitològic.

El Castellar, jaciment iber de Casinos (Camp de Túria)

Fa uns anys l’ajuntament de Casinos va començar a excavar i a posar el valor la vil·la ibera de puig del Castellar. Hui he pogut anar a fer-li una ullada i després d’una curta pujada per una senda condicionada per pujar còmodament he pogut gaudir de les vistes que hi ha allà del terme de Llíria i Casinos amb les muntanyes de la Serra Calderona la font i la comarca de la Serrania cap a ponent.

Encara falta una part per excavar, però sembla que aquesta vil·la és igual de gran que el Tossal dels Llops a Olocau o el Castellet de Bernabé a Llíria. Totes aquestes vil·les dependents de la ciutat d’Edeta.

El pitjor de la pujada ha estat comprovar la destrossa que han fet a la zona del Mas del Jutge, on sembla que han arrasat part de la muntanya per plantar, segurament tarongers, i crear més excedents d’aquesta fruita. Després es queixen que no les paguen bé! A més del mal ecològic que s’ha produït. Fa anys  hi hagué un incendi a la zona i pensava que s’havien fet campanyes de reforestació amb voluntaris i ben publicitades per l’ajuntament. És aquest el resultat d’aquestes campanyes?

 

Que han fet al Mas del jutge?

Avui he pujat al jaciment del Castellar de Casinos. Des d’allà es pot veure la zona, ja en terme de Llíria, del Mas del jutge per on puja la rambla Castellarda per entrar més amunt a la comarca de La Serrania.
Fa anys es va cremar aquesta zona i pensava que havien fet campanyes de reforestació, algunes publicades per l’Ajuntament amb voluntaris. Em pregunte si el resultat d’aquestes campanyes és el que es veu al fotografia, ja que si és així no han valgut per a res i algú ha arrasat la muntanya per a plantar a saber que! Taronges i crear més excedents agrícoles?