Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Les dones Borja, de Verònica Zaragozà.

Un assaig molt interessant per desmitificar aquesta mala imatge que la història ha donat de les Borja (i de tota la família que va viure a Roma, ja que la part dels Ducs de Gandia mai va tenir aquesta mala fama i a més varen tenir un sant). Usant com a fil conductor la vida i obres de set dones que varen pertanyes a la família analitza el seu paper quedant, en la meua opinió molt clara la diferència entre les primeres, que encara tenien vinculació amb la nostra llengua (malgrat que no la parlaren algunes) o les darreres (les vinculades al ducat de Gandia) ja totalment castellanitzades i sense cap vincle amb la nostra llengua i amb el poble, fins al punt de fugir de la ciutat durant les germanies (un exemple clar de l’aristocràcia que va renunciar a la seus cultura per vincular-se al poder de Castella). Podran ser molt cultes, però a mi el seu paper en aquesta castellanització no em convenç.

Temps de batuda, d’Enric Valor.

Continue amb la segona part del cicles de Cassana, un conjunt de tres novel·les escrites per Enric Valor i editades per Tandem al anys vuitanta del segle passat i que segons els experts és la seua gran fita dins del món de la novel·la.

Si la primera parts, Sense la terra promesa, està ambientada als primers anys del segles XX (al voltant de la  I Guerra Mundial), aquesta després d’uns capítols introductoris els protagonistes ens porta als mesos previs al cop d’Estar feixista del general Franco i com açò afecta a la vida del petit poble de Cassana i voltants.

Però  no espereu grans fets i grans epopeies, com a l’anterior novel·la per a l’autor l’important no son els fets històrics o mes novel·lescs, sinó els personatges, les seues reaccions i el paisatge que els envolta. Si la primera novel·la la inicia amb una cita de Walter Scott on deixa clares les seues intencions, en aquesta ho fa amb una altra cita de d’Edmond de Goncourt:” He fet allò que he pogut per acabar amb el novel·lesc i transformar-ho en una espècie d’autobiografies, de memòries de gent que no tenen història.”

Ara, falta Enllà de l’horitzó.

La memòria del nostres barris, de Manuel Sánchez Vidagany

Cap a la tardor del 2021 es varen organitzar al poble, de manera totalment popular, unes passejades per redescobrir els diferents barris de la ciutat. Guiades per Manolo Sánchez varen recórrer aquests durant un dissabte de cada mes, amb un esmorzar previ en un dels bars del poble. Aprofitant l’esperit d’aquestes caminades i el seu coneixement (i el d’altres) sobre cada barri Manolo ha escrit aquest petit llibret on descriu un poc la història, sobretot la més recent, i les peculiaritats dels barris més importants que formen la ciutat de Llíria.

Supose que, depenent del barri on has viscut, trobaràs coses a faltar ja que en poques pàgines no es pot ser exhaustiu en les descripcions, però un cosa queda clara: la desaparició quasi total o total en alguns casos del teixit comercial de cada barri des dels anys 90, sobretot gràcies a la proliferació de grans supermercats i centres comercials. Jo recorde barris on podies comprar de tot i ara te n’has d’anar cap al centre de la ciutat o al supermercat de torn.  Es podria argüir en contra, que ara els emigrants estan obrint moltes botigues (a vegades depenent de les modes), però fixeu-vos que no s’obrin al barris, com el raval o la vila vella, sinó als carrers més cèntrics de la ciutat.

El negoci de les aules, de Moisés Pérez Pascual.

Per si teniu algun dubte de perquè mai el PP donarà a VOX la conselleria d’Educació, llegiu o fullegeu aquest llibre: hi ha massa doblers pel mig per renunciar-hi.

El periodista Moisés Pérez analitza de manera rigorosa la situació de l’escola concertada al País Valencià des de l’arribada de Rita Barberà i Eduardo Zaplana al poder a finals del segle passat. Divideix el llibre en quatre parts clarament diferenciades. En una primera fa una visió general de l’educació privada concertada, a la segona part ens mostra un resum històric d’aquesta i sobretot com els governs de Zaplana, Camps o Fabra, amb els seus respectius conseller d’educació s’han dedicat a afavorir a l’escola concertada en contra de la pública, intentant tornar enrere amb les millores obtingudes amb els primera governs de la Generalitat de Joan Lerma. També destaca que uns anys abans Rita Barberà, a nivell local, ja havia començat a fer la mateixa feina a la ciutat de València. La tercera part és una anàlisi de quin són i on estan aquestes escoles concertades, la majoria vinculades a l’església catòlica, i del fenomen  recent de la Universitat privades afavorides pel  Consell enfront de la Universitat pública. Finalment a la quarta ens exposa quines són les irregularitats més freqüents en aquesta classe d’escoles, algunes denunciades pels sindicats educatius i per l’oposició d’aquella època, personalitzada amb la senyora Mònica Oltra.

Cal destacar que també parla de les excepcions: les poques escoles concertades que defenen la nostra llengua i país amb valors moderns i que no tenen cap irregularitat. Ara són poques, per desgràcia.

Informeu-vos abans de votar a certs partits que blanden la bandera de la llibertat i fan tot el contrari.

Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures, d’Alfons Pérez Daràs “Malparlat”.

Estem davant d’una atractiva història per a joves on l’autor intenta acostar al joves actuals a la mitologia valenciana clàssica de monstres que s’usaven per espantar a les criatures. Agil i amb moltes picades de l’ullet a la música valenciana actual (fins i tot l’autor ho reconeix al final de llibre) potser pot tenir èxit entre els joves que actualment emplenen els concerts de diferents grups musicals com La gossa sorda, Aspencat, Mireia Vives, el Diluvi…o altres no tan joves com Sis veus.

L’únic defecte que li trobe és l’abús amb paraules com cego, que no és que no siguen correctes, però hi ha alternaves més correctes o la visió de país basada només en la visió espanyola de les comunitats: per ell Morella és al confins del regne! com si el que hi ha més al nord  no foren països que estaven sota el mateix rei i foren un altra cosa que sembla prohibit nomenar.

Si un dia oblide recordar, d’Ivan Carbonell Iglesias.

Esperem que aquest títol no es faça realitat mai. Perquè aleshores qui ens contarà aquestes històries on el lector va recordant fets de la seua pròpia vida al mateix temps que gaudeix d’una trama plena de molts dels seus (i de l’autor) referents literaris i musicals. Potser els que tenim ara més de cinquanta anys no podem ser objectius a l’hora de valorar la novel·la, ja que els nostres referents són molt comuns, potser el futur i les noves generacions la jutjaran d’una altra manera, quan els seus referents siguen altres. Ara no crec, ja que molts d’aquest referents crec que no passaran mai de moda i si ho fan, pobra humanitat!

A part d’aquestes consideracions més personals, la novel·la que Ivan Carbonell ha tret al mercat fa poc ens narra la reconstrucció d’uns fets ocorreguts la darrera nit d’un viatge d’estudis a Irlanda, que marcarà per molts anys al protagonista. A llarg de les pàgines i amb constants anades i tornades al passat de manera gens lineal, va reconstruint els fets. Uns fets que no vol que la gent oblide abans que ell els oblide (potser és aquesta la raó del títol). Uns fets que aniran descobrint-se poc a poc i que desgraciadament varen estar d’actualitat fa uns anys i que no sembla que pugen canviar donats els resultats de les darreres eleccions. (endevinament, no vaig a dir que es tracta, ja ho descobrireu).

Si saps qui són o et diuen alguna cosa el noms de  Carroll, Alice, Tolkien, Graves, Lawrence d’Aràbia,……. endavant, gaudiràs d’aquesta novel·la, malgrat que en certs moments et trobes saturat de tanta informació que l’autor ens vol transmetre. I si ets del Camp de Túria, a veure si saps qui és un dels personatges secundaris? una tal Caren Cardenal.

Oxford, mitjons, llibres i anècdotes.

Llegisc al nou llibre d’Ivan Carbonell, Si un dia oblide recordar: “Mentre començava a caminar per la ciutat des de l’estació ja sabia  que no seria l’única vegada que visitaria Oxford, sinó que hi tornaria més vegades, com així ha sigut. Recorde que en el primer viatge em vaig girar el peu només arribar-hi.”

La meua anècdota dels primers passos a Oxford  no és cap lesió, però si està relacionada amb els peus. Després de quasi una setmana a Londres amb pluja em vaig quedar sense mitjons nets i secs per posar-me i aleshores vaig agafar el tren cap a Oxford un dissabte del mes d’agost de 1992 sense mitjons, només amb sabates. En baixar del tren, els peus se’m varen congelar de cop i vaig haver de recórrer a una d’aquestes botigues que hi ha per allà que es diuen Sock Shop. En entrar-hi li vaig demanar uns mitjos de la meua talla a la dependenta i aquesta va posar cara de sorpresa quan me’ls vaig posar de seguida als meus peus gelats. Davant la cara de sorpresa de la pobra noia només vaig ser capaç de dir: “It’s an emergency. Can I pay by card?”

Almenys no és tan dolorós com girar-se el peu!

Caimó, de Toni Strubell.

Ja quasi a les afores de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols hi ha un petit carrer amb el nom de Pere Caimó. Pocs ganxons saben qui és aquest home que va ser alcalde de la ciutat durant la I República espanyola i un dels principals dirigents republicans federalistes de l’època. Potser si el franquisme no hagués esborrat al seua memòria, com va fer amb tants altres, ara seria diferent. Pere Caimó va tenir un carrer més important a la ciutat que aquest actual, l’actual carrer de Sant Domenec, que els franquistes s’encarregaren de rebatejar. O potser si l’arbre de la llibertat plantat a la aleshores anomenada plaça de la Constitució (ara del mercat), enfront de l’ajuntament, hagués sobreviscut, la gent no l’hauria oblidat tant.

D’ací la importància d’aquest llibre de Toni Strubell, recupera la figura d’aquest gran dirigent ganxó de l’oblit que ens han imposat des de Madrid. Recuperar la història que ens han furtat per intentar construir un futur millor, i no cometre les mateixes errades que es varen en aquella època: confiar massa en Prim i els progressistes d’aquella època que només miraven pel seu futur personal mentre predicaven un fals catalanisme i ens imposaven un altre rei (el pobrissó d’Amadeu de Savoia, que va fugir al veure on havia anat a parar). Actualment, aquest paper el fa el PSOE i altres que li donen suport per no sé quins obscurs interessos.

Personalment, m’ha agradat descobrir com eren alguns carrers del meu estimat Sant Feliu al segle XIX i quin  nom tenien en aquella època: carrer dels arbres, l’església  desapareguda de Sant Joan a la placeta del mateix nom, la muralla, el casino dels nois on m’he fet molts cafès vist guanyar algunes copes d’Europa al Barça, la taverna dels Irla, ……

Torturades, de Gemma Pasqual i Escrivà.

Aquest llibre que ha escrit la periodista i escriptora Gemma Pasqual i Escrivà, allunyant-se de les seues novel·les juvenils com va fer al llibre Viure perillosament, ens mostra el testimoni d’una serie de dones que han passat per la comissaria de Via Laietana des de l’acabament de la guerra civil, on evidentment va ser torturades com indica el títol del llibre. El que més sorprèn és la gran quantitat de dones que varen passar per allà en plena “democràcia” (alguns es pensaran que les comente no són necessàries) demostrant fins a quin punt això de la Transició i la democràcia actual és una enganyifa que ens volen fer creure, i això és veu clar amb l’actuació d’aquests cossos policials, tant abans de la mort del dictador, com després. I sobretot en que pots han pogut ésser jutjats per aquests crims.

Molt recomanable i sobretot ara que els feixistes han entrat a governar al meu país  de la mà d’aquesta dreta que mai ha trencat amb el passat, ni ho vol.

Vaticangate, de Vicenç Lozano.

En una de les escenes de la pel·lícula The Godfather III un Michael Corleone surt cridant d’una reunió amb alts càrrecs del Vaticà: “We’re back with the Borgias!” i durant la lectura d’aquest llibre he pensat en aquesta escena més d’una vegada.  Per sort l’actual Papa i els seus col·laboradors no són als que va enfrontar Michael Corleone, però la seua oposició no li té res a envejar a aquesta màfia vaticana reflectida a la pel·lícula.

El llibre és molt interessant, no per la part de veure la possible conxorxa per enderrocar l’actual Papa o com a molt poder controlar qui serà el seu successor, sinó de veure com els grups de l’extrema dreta i ultraliberals utilitzen tots els mitjans per manipular la realitat i poder complir els seus objectius. Ho hem vist als EUA amb el senyor Trump i ací amb el blanqueig que han fet a l’extrema dreta i com, gràcies a aquest, han pujat a les darreres eleccions. Això a més de les decepcions que l’esquerra dona als seus possibles electors, cosa que aquests neofeixistes saben aprofitar prou bé.

Pregària a Prosèrpina, d’Albert Sànchez Piñol.

L’Albert Sànchez Piñol continua amb la seua dèria d’introduir monstres al seus relats i en aquest cas, utilitza uns semblants als de Pandora al Congo i els trasllada a la Roma del final de la República, un poc abans de la guerra civil entre Pompeu i Cèsar. Marc Tul·li Ciceró envia al seu aposentat fill a investigar un estrany succés a la província d’Àfrica que afectarà a tot el mon conegut de l’època.

Si canvien els monstres per altres problemes actuals greus, com el canvi climàtic, la possible destrucció nuclear o l’ultraliberalisme, en aquest cas encarnat amb els enemics, tenim la metàfora que crec que ens vol explicar l’Albert en aquest relat: o la humanitat canvia, col·labora o no arribaren gaire lluny. A la novel·la es veu com la hipocresia dels patricis i política romans o la ignorància dels esclaus els duu a les portes de la Fi del món conegut, ja que semblen incapaços de canviar i col·laborar entre ells per afrontar l’enemic comú.

Per altra part, l’estil de l’Albert no canvia, el seu humor irònic, en aquest en boca del personatge del fill de Ciceró estan presents, contraposant-lo al lider tecton que és incapaç d’entendre que és l’humor. Molt recomanable, sobretot si t’han agradat les altres novel·les de l’autor.

Historia de los griegos, d’Indro Montanelli.

Després de llegir fa uns anys la Història de Roma d’Indro Montanelli, l’altre dia a la fira del llibre de Riba-roja de Túria vaig trobar la seua particular història de Grècia, que ell titula Història dels grecs, ja que aquesta mai arribaren a l’antiguitat  a ser un país unificat com si que ho va ser l’Imperi Romà. El llibre és molt entretingut i d’una manera amena i amb certs tocs d’humor i comparacions amb el present ens fa un entretingut relat dels fets, donant més importància a la part cultural que a la política. A més ens fa un poc d’interpretació dels mites grecs que normalment es basaven en la realitat que els envoltava.

Molt recomanable.

Així com la Història de Roma té una traducció al català, aquesta no ho sé. A més a la fira del llibre de Riba-roja, hi havien pocs llibres en català, cosa que s’haurien de mirar els organitzadors per properes edicions.

Ferides eternes, de Nando Pilgrim

Aquest relat curt que ha escrit l’autor de Xàtiva ens demostra com a partir de les històries orals contades als poble sobre els fets de la guerra civil i posteriors es pot construir un relat barrejat amb els fets històrics i de com els fets passats afecten al present.

La batalla de Terol, la de l’Ebre, la fracassada ofensiva sobre Còrdova o el bombardeig assassí de l’estació de Xàtiva són alguns dels esdeveniments que es creuen a la vida dels protagonistes, uns joves de Beneixida que ho deixen tot per anar a defensar la lliberta enfront del feixisme i que no saben quines conseqüències portarà aquesta decisió que els afectarà al llarg de la seua vida, en aquest cas marcada per un altre fet històric desgraciat, la riuada del 1982 amb la destrucció de l’embassament de Tous.

El llibre no està editat per cap editorial, li’l vaig comprar a l’autor a la jornada sobre memòria democràtica de La Pobla de Vallbona.