Si n’eren tres tambors
que venien de la guerra
i el més petit de tots
porta un ram de rosetes.
Ram, ram, ram, pataplam
porta un ram de rosetes.
Que ens tocarà fer ara al catalans i valencians per pujar-mos l’autoestima i anar deixant de mirar cap a ponent i decidir d’una vegada per totes anar per lliure?
El pitjor de tot els que els interessats no se n’adonen o no volen adonar-se. Tant els del sud, com els del nord.
L’altre dia la diputada per Compromís Nathalie Torres, en una entrevista a Vilaweb, denunciava la marxa enrere que han provocat els socialistes amb la llei de funció pública, que volen demanar als funcionaris de nivell alt un nivell de valencià inferior al que els pertocava. Un nivell que s’adquireix automàticament quan acabes el batxillerat, quan a altres funcionaris de nivell inferior se’ls està demanant un nivell superior (ací podeu llegir l’entrevista). Nathalie no volia dir noms, però el lector atent ja va intuint a qui es referia: sanitat i justícia.
Doncs bé, hui Sanitat, i en concret el Centre de Transfusions, m’ha demostrat que són un d’ells. M’han enviat un diploma d’agraïment per les meues donacions al llarg dels anys (ací falten les que vaig fer la nord del Sènia) i m’ho ha fet en una llengua que no és la meua ni la del meu país, malgrat que ells saben, com consta al seu arxiu, que he demanat sempre totes les notificacions en valencià. M’agraeixen la meua solidaritat, però a mi m’agradaria més que ells es solidaritzaren amb la meua llengua!
No han tingut ni els collons de posar el nom oficial de la ciutat: València!
Com un pistoler pot arribar a ser ministre? Doncs la cosa no és gens estranya si pensem que això passa a inicis del segle XX quan a la classe treballadora no li deixaven moltes més opcions que l’autodefensa. Com el cas de Garcia Oliver hi ha molts per tot el món, que començaren defensant-se amb les armes per després anar moderant les seus accions fins arribar a ser ministres. No és pot justificar la violència, però ja em direu com es pot un defensar dels matons professionals de la patronal, que tenien comprades a les autoritats, que havien de ser, en teoria, neutrals. O aturar la barbàrie feixista de Franco, Hitler o Mussolini ?
Al llibre, editat per Xavier Díez, amb explicacions inicials del mateix editor a cada capítol, el lider anarco-sindical conta la seua versió dels fets que ell recorda des de l’exili mexicà. Potser alguns fets ja estan més investigats actualment o potser no estaràs d’acord amb el opina sobre altres personatges ( no entenc la seua dèria cap a Companys), però crec que es convenient saber diferents versions del que va passar o almenys el que ells creuen que va passar.
A part del president Companys, sembla que tampoc tenia molt bona opinió de camarades cenetistes com Frederica Montseny i sobretot critica molt durament el paper de Stalin i els comunistes de la seua corda al conflicte.
Sembla ser que a Espanya només hi havia dues fàbriques de pólvora sense fum (apta per fabricar munició) i estaven a Granada i Toledo. La primera havia caigut en mans dels sublevats. Respecte a la segona, en les notes d’aquest llibre ens diuen el següent:
“Malgrat els precs de Garcia Oliver i Josep Tarradellas, aleshores director gerent de la Comissió d’Indústries de Guerra, aquesta fàbrica no va ser traslladada a Catalunya, com hauria estat lògic, tenint en compte que la ciutat de Toledo acabaria caient en mans dels militars facciosos. Un dels fact0rs que més va pesar en la decisió va ser el temor a què Catalunya s’independitzara de la República i acabés proposant un pau per separat. La realitat és que la caiguda de la fàbrica de pólvora de Toledo en mans dels franquistes va acabar representant un problema greu que explicava la inferioritat armamentística dels repubilcans.” (nota de d’editor, Xavier Díaz)
Més endavant encara denuncia el repartiment d’armes arribades des de fora:
“El govern de Madrid, majoritàriament socialista, no ens atenia les comandes d’armaments i municions. Com que volia fer de Madrid la tomba del feixisme, aplicava a aquest front tot l’armament que rebia de l’estranger, i abandonava la resta de l’Espanya republicana als seus propis recursos.”
Tot això ja passava en 1936 i amb un govern “amic”. No aprenen i continuem igual quasi un segle després.
«Fan la guerra per ofici, torturen per ofici, enganyen per ofici… És que no són capaços de guanyar-se la vida d’una altra manera?».
No, no pensava en els militaristes russos, americans o altres. Sinó en el govern i l’estat espanyol i la seua guerra continua contra el fet català i/o valencià!
Podríem afegir el que va escriure Joan García Oliver al seu llibre de memòries:
“A Espanya, les repressions, siguin monàrquiques o republicanes, d’esquerres o de dretes, s’han distingit sempre pel seu acarnissament amb els vençuts.”
El passat dissabte, dia de Sant Jordi, es va estrenar al teatre Principal de València l’obra de Pau Alabajos El tocadiscos de Fuster, una combinació de teatre i música que comença quan una periodista en una nit de pluja arriba casa Fuster, com li va passar a Josep Pla la primera vegada que va anar a visitar a l’escriptor suecà, per fer-li un entrevista per una revista musical de la capital, en la que vol plasmar les seus opinions sobre el fet musical. L’excusa és perfecta per poder parlar d’altres temes que afecten al nostre país, entre elles les mentides de la transició i així al mateix temps anar intercalant cançons interpretades pel mateix Pau Alabajos i altres cantants com Mireia Vives, Feliu Ventura i Meritxell Gené..
L’escenari representava la casa on vivia l’escriptor a Sueca i allà l’actor Alfred Picó donava vida a un Joan Fuster ja entrat en anys ( a la meua edat!) que va responent amb els seus tocs irònics a les preguntes d’una nerviosa periodista interpretada per Lara Salvador, mentre al voltant estan els músics que van interpretant les cançons de Raimon, Ovidi, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i altres.Un espectacle que no vos podeu perdre.
Per tant hui no hi ha aforisme, hi ha teatre.
Un escriptor, pintor i metge es confinat pel regim feixista italià en un poble perdut pel sud de la península. Un poble deixat de la mà de Déu, com suggereix el títol del llibre, i del que ningú és preocupa si no és per treure algun benefici electoral o d’alguna renda. El xoc cultural entre el confinat, un italià del nord i la gent que l’habita va desenvolupant-se al llarg dels capítols i la mateix temps va criticant el regim feixista (populisme, guerra inútil a Etiòpia, burocràcia, corrupció, abandonament i falta d’inversions als pobles del sud, malària…..). Els habitants del poble no creuen en la política, ja que aquesta els ha defraudat massa vegades, independentment del qui mane a Roma. No és que no els revolten o vulguen intervenir, és que sempre han perdut i tot es fa des de Roma o des d’altres llocs. Un clar exemple del que Joan Fuster deia: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
L’escriptor que ja pensa que passar uns quants anys en aquest poble perdut serà una creu que haurà de portat al damunt, veu com paradoxalment la guerra d’Abissínia li comporta un indult avançat en un clar acte propagandístic de les autoritats feixistes i torna cap a casa, sabent que possiblement mai tornarà al poble on ha estat confinat, però amb una lliçó de vida ben apresa.
“Aquesta guerra no interessava als pagesos. La ràdio retronava, i a totes les hores de classe que don Luigino no passava al balcó fumant, les esmerçava fent discursos als nois amb un veu altíssima (se’l sentia de tot arreu) i fent-los cantar “Facceta nera, bella abissina”, i explicava a tothom, a la plaça que Marconi havia descobert uns raigs secrets i que aviat tota la flota anglesa volaria pels aires…………………….Però ai! els dos mestres parlaven massa de la grandesa de Roma perquè els pagesos es poguessin empassar tota la resta. Brandaven els caps desconfiats, silenciosos i resignats. Els de Roma volien fer guerra, i els la farien fer a ells.”
Als pagesos del pobre sud italià tant els feia la guerra d’Abissínia. Ells sempre eixien perdent. Era cosa dels del nord, de Roma, aquesta que sempre s’oblida d’ells. A més, això feia que una de les seus fonts d’ingressos, els dòlars americans de l’emigració americana, cada vegada s’allunyaren més. I si el govern de Roma tenia diners per fer la guerra a l’Àfrica, perquè no l’usava invertint en les infraestructures que necessitaven les províncies del sud? I així des de sempre, italians de segona.
Llegint aquest relat que fa la consellera d’ensenyament hom arriba a entendre el paperot que estan fent alguns darrerament, ja que sembla que ja el feien aleshores. Un poc desmoralitzant, però millor saber de quin peu coixeja cadascú i així saber que fer en un futur. Potser alguns han decepcionat, però segur que eixiran altres que lluitaran per la llibertat del nostre país.
Ja sé que està repetit però l’actualitat mana:
Sí, vull ser maleducat, no m’han donat una altra opció. Més de 30 anys treballant al món de l’ensenyament defensant la meua llengua a les dues ribes del riu Sénia, per a que ara vinguen uns fills de putes de polítics que no volen caure de la poltrona i en uns minuts llencin per terra tota la feina feta per molts professionals durant molts anys. Jo, com diu l’aforisme, no puc tenir educació amb aquests penques, que han demostrar que són uns traïdors al seu país i a la seua llengua: dimitiu i torneu-se’n a casa, fills de putes.
Avui, dedicat a Gabriel Rufiàn.
Les fronteres, tal com s’entén avui aquest concepte, no són naturals, són creades per l’home. El problema és que estan tan malt fetes en la majoria de casos, que en lloc de solucionar problemes en creen més. Potser la solució a molts problemes actuals seria replantejar-nos aquest concepte tan rígid que tenim del concepte frontera i fer-les més flexibles, i assumir que aquestes poden canviar i no ser eternes, com ens volen fer creure des del segle passat.
Basant-se en aquesta premissa i després d’una llarga introducció Vicent Partal ens conta la seua experiència com a periodista a diferents llocs frontereres o altres llocs que es podrien considerar fronteres, però amb el concepte actual, sinó amb un altre més ample que pot separar o unir mons i societats diferents, no estats. I així van sortint conceptes com la frontera de les paraules, del temps, del no-res, de la ràdio, de la música,…..cadascun vinculat a una ciutat del món.
Potser llegint-lo vos passe com a mi i de seguida aneu a cercar la ciutat al google maps per veure millor el que el director de Vilaweb ens està explicant!
“La vigília d’una guerra, sovint, o gairebé sempre, sembla una festa.”
Consells, proverbis i insolències. Joan Fuster.
Per desgràcia, actualment encara hi ha gent que s’ho pren així.
