marginàlies

La vida, aquest trànsit individual i col·lectiu mal de definir i encara més complex de complaure, aparta i aporta constantment. Allò que aporta és mirat amb força atenció -i a vegades amb molta complaença; contràriament, allò que aparta en molt poc temps s’abisma i s’oblida. L’expressió oral exemplifica molt bé aquest anar i oblidar de la vida. Paraules i dites que un temps vivien a l’ampla, ara mateix, si no són al buit de l’oblit, llangueixen irremeiablement. És per això que recuperar-ne alguna, interrompre ni que sigui per un instant el seu ocàs, ens fa l’efecte que reviu i que encara és possible la seva pervivència.

Avui horabaixa, mirant la televisió per pur entreteniment amb una tia norantina que té mal de fer entretenir-se, ha dit una d’aquestes frases que la claven: “Amb no res en fan un dijous”; això és, amb dues o tres notícies absolutament intranscendents, en fan debats i pontificals que mai no acaben. No l’havia sentida a dir mai, ni a la tia. M’ha semblat prodigiosa per encertada i ensems misteriosa: desconec què era o és “fer un dijous”.

Certament, a totes les televisions, en els seus programes d’horabaixa, siguin d’entreteniment o de color de rosa, amb no res en fan un dijous. I així anem; o ens fan anar.