Entre el Túria i el Ridaura

Queda clar perquè alguns polítics que fa poc deien que eren independentistes ens volen desmobilitzats?

“La docilitat dels braços que representaven a l’església, nobles i viles reials a les Corts valencianes el 1626, plegant-se a anar a les Corts de Montsó (Aragó), és a dir, fora del Regne, cosa contrària als furs i privilegis dels valencians, contrasta amb la protesta del poble valencià, que va apedregar les finestres del Palau Reial a València i va fer aparèixer alguns cartells a la ciutat on denunciaven el fets.”

Potser aquest diferència entre poble i representants encara es manté actualment, i si no mireu que fan alguns dels nostres representants a les Corts o actualment al Parlament de Catalunya alguns dels polítics que fa poc es deien independentistes. Tot siga per la poltrona!

Després de conèixer les darreres novetats sobre els atemptats del 17A a les Rambles amb les declaracions del comissari Villarejo he recordat al gran Joan Fuster:

“M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.”

Això inclou atemptats de bandera falsa? Com sembla insinuar el comissari Villarejo?

“Quan encara no havia estat expropiada pels militars i les hortetes hi eren treballades, era un racó tan bonic i pintoresc com Olla.N’hi ha restes medievals, i un conjunt de casetes i corrals ramaders típics de la Calderona, construccions de pedra seca de rodeno de gran valor arquitectònic. En els hortes es collien les famoses pomes de Gàtova, que tenien fama des de temps immemorial, segons ens confirma la toponímia que el document de 1291 ens ha recordat.”

En 1964 es crea la base militar de Marines, i evidentment en plena dictadura feixista fan el que els dona la gana i expropien el que volen destruint part del paisatge de la nostra serra Calderona. Encara són amos de tota una bona part de la muntanya i evidentment el que hi havia allà ho ha deixat perdre amb els seus “jocs bèl·lics”. Com estarà l’aldea de Marmalé? com ens la retornaran si algun dia ho fan? Quan ens lliurarem de l’exercit d’ocupació?

Potser llegir-lo tot de colp no és molt còmode, jo no he pogut, però val la pena llegir la primera part del llibre, la que correspon a la vida i memòries del president del Consell per adonar-se’n del trist paper que va tenir el PSOE en la mal anomenada transició. Una manera de fer que sense la complicitat d’aquest partit ( i del PCE) no s’haguera fet com va acabar produint-se. El MH president Albinyana fa memòria i admet les seues errades i encara crec que va ser l’únic president decent que hem tingut en aquest país.Val al pena llegir-lo per adonar-se’n de com els partits i els polítics més mediocres varen pujar i trair les aspiracions d’un poble al que deixaren de banda, i com amb l’excusa de la por al passat varen assentar un règim que es basava en l’anterior. Un règim que fins ara els únics que han tocat els seus fonaments i li han pogut fer un poc de mal som els independentistes catalans. Per això ara amb l’excusa de la por, ara a VOX o altres, volen desactivar-nos amb la complicitat d’alguns polítics locals.

Això de les notícies falses no és cap cosa moderna o de fa pocs anys. Potser ara està més difós i la gent les pot detectar més ràpidament que abans al tenir accés més ràpids a altres fonts, però als anys 30 la cosa aquesta de poder contrastar la informació no era tan fàcil i això va ser molt ben aprofitat pels feixistes per poder difondre les seues idees i crear l’ambient propici per a les seues intencions.

En aquest llibre, l’historiador de Liverpool ens fa un recorregut pels principal difusors de mentides i falsos mites per acusar al República de tots els mals del món i així tenir una “justificació” per al seus actes posteriors. Dividit en diferents capítols dedicats cadascun a un personatge que des de la seua feina o posició anava difonent aquests missatge enverinats que alguns d’ells se’ls creien també: el policia Carlavilla, el capellà Joan Tusquets, el poeta Peman, el relacions públiques Gonzalo de Aguilera, els generals Mola i Queipo del Llano desfilen per les pàgines d’aquests llibre com una mostra del que es va fer des de cada àmbit de la vida social de l’època. Però al final et preguntes, com la gent o ells mateixos podien arribar a creure’s tanta mentida junta? Però, és clar, l’analfabetisme era el més normal en aquesta país a inicis de segle (i sembla que estava difós a totes les classes socials) i així era molt fàcil la propagació d’aquests fake news, com diuen ara. A més, la poca facilitat per desmentir-les no ajudava molt a aturar aquestes infàmies.

El llibre acaba en un capítol final on descriu que va passa durant la dictadura i acabant en uns fets de fa poc mesos (febrer del 2021) per advertir-nos que anem amb compte que la mentida sobreviu, i ara es difon més ràpidament.

L’autora de Paradisos oceànics vol viatjar al Marroc per a conèixer l’anima de les dones musulmanes per després contar-nos les seues impressions en aquest llibre. No sé si ho aconsegueix, ja que el contacte amb les dones és mínim degut a l’estat d’esclavatge legal en que viuen les dones en aquest país i altres de religió islàmica: prostitutes. harems, dones que no poden eixir de casa,….només alguna jove amazic és el seu contacte més proper (ella encara diu berber), potser al no estar tant influenciats per l’islam oficial. I tot això en 1935, sota el protectorat espanyol i francès, però no crec que la cosa haja millorat molt des d’aleshores. Per tant això de treure un dels adjectius que hi havien al títol original, El Marroc sensual i fanàtic, no sé si és molt encertat o és que potser ho han fet amb criteris comercial, o de quedar bé amb els radicals per no quedar com a racistes i tornar a emblanquinar el que és el masclisme de les religions.

Per cert, el protectorats no ixen molt ben parats en aquest llibre, sobretot l’espanyol, i això que en aquella època encara estava la II República.

Un petit còmic homenatge a la mítica cançó i a la gent que lluita per la llibertat del seu país.

Quant deixaran les esquerres progressistes d’emblanquir el que és una crueltat cap a les dones i la humanitat en genera disfressada de religió? Quan deixaran de tenir por a que els acusen de racistes quan és tot el contrari? Com diu l’autora, a Occident ens hem pogut lliurar més o menys del jou de les religions, ara deixe que a Orient puguen fer el mateix i ajuden-los en aquesta tasca que no és gens fàcil com demostra ella al llarg del llibre. Potser si algunes dones i hòmens que es consideren progressistes i liberals si llegiren aquest llibre i escoltaren a la gent que pateix els rigors d’una religió que a més no evoluciona gens, deixaria de donar excuses que no tenen cap ni peus a les imposicions que han de patir les dones musulmanes.

D’obligada lectura i Marx tenia raó, les religions són l’opi del poble, totes.

Un petits extracte:

“Ah, el califat. Sempre el califat. Al khutba -sermó- de cada divendres es declarava que els musulmans aconseguirien convertir el planeta sencer a l’Islam. Cada divendres cantàvem Ameen mentre l’imam feia una dua, una petició a Al·là, perquè el califat s’alcés aviat i erradiqués els infidels. Llavors hi haurà pau. És per això que, quan Estat islàmic es va alçar a l’Iraq i a Síria, tanta gent de tot el món -gent que mai esperaríem, com universitaris de famílies benestants dels països occidentals- va decidir unir-s’hi i després cremar el passaport. La resposta dels experts va fer suposar que totes aquestes persones eren reclutades per internet. Això si que és reclutar eficientment! El motiu pel qual tots aquells joves homes i dones es van unir tan ràpidament a l’Estat islàmic és perquè, com jo, van créixer sentint com els deien que unir-se a l’umma contra els infidels era el seu deure. Els van ensenyar que era el seu deure sumar-se al califat quan s’alcés. Probablement, com jo, devien pensar que mai veurien aquest dia, però llavors va passar. Un estat islàmic. Tan bon punt va aparèixer, totes aquestes persones sabien el que havien de fer. Havien estat entrenades des de petites.”

Cultura? De quina cultura parlem? Les dones de Somàlia, Egipte, Indonèsia, Rússia, França… no comparteix pas cultura. Comparteixen religió! Res a veure amb la cultura. I, de fet, la religió de l’islam esborra cultures. La cultura de l’Afganistan va ser esborrada, i l’única cosa que hi veus ara és dones cobertes amb burques. No les veus amb els seus vestits, no. A Somàlia, Egipte, Indonèsia, igual. L’islam domina uns cinquanta països, ara mateix, i les cultures d’aquests països han estat esborrades. Per tant, que no em diguin que aquesta cosa que ha esborrat la cultura de la gent ara és la seva cultura!

“Cap de les dues (les filles) es veurà obligada a fer res que les incomodi en nom d’un producte arrogant i venjatiu d’un pastor d’ovelles del segle VII”

Un profeta que amb que amb més de quaranta anys es casa amb una nena de sis i consuma el matrimoni als 9 anys, quin nom té això? I com està escrit, vol dir que tots els seus seguidors ho poden fer.

Etc……

Si vas per la Costa Brava i passes per Palafrugell, més concretament pel Far de Sant Sebastià allà hi trobaràs la vila ibera del far. Pots accedir-hi fàcilment i fa anys empraren els diners del plan-e de Zapatero per adaptar el recorregut per a minusvàlids. Fes el el recorregut, no et costarà molt de temps, està obert al públic, sense tanques i no veuràs  molts desperfectes.

Si vas cap a la Serra Calderona pel poble d’Olocau, puja al Puntal dels llops. Hi trobaràs un poblat iber conegut amb aquest nom i que era un de les moltes viles que depenien de la ciutat principal d’Edeta, al tossal de Sant Miquel de Llíria. Pots entrar, no esta tancat, i la gent que entra ho cuida i normalment no causa cap desperfecte.

Però si val per la capital del Camp de Túria, la capital de l’antiga Edetania, ni podrà visitar la ciutat d’Edeta,  ni podràs visitar el Castell de Bernabé a no ser que ho demanes amb antelació i algú et deixe la clau o t’acompanye. Tot està tancat i sobretot el cap de setmana. Sembla que els caps de setmana els responsables de turisme descansen. Absurd? descansen quan pot venir la gent a visitar-nos? Així és.

Però si vas pel teu compte no hi podràs veure res. A no ser que aprofites els actes vandàlics que han comés per poder accedir-hi. Per quin raó està tot tancat? Potser la gent no ho respecta? Potser no ho respecta perquè està tancat? potser la gent aprendria a respectar les coses si les tinguera al seu abast com als altres pobles? Com es que a les viles que estan restaurades no es pot entrar lliurement i a una que no ho està (La Mont-ravana) es pot anar lliurement amb el perill d’espoliació  que això suposa?

Quan tindrem una política turística seriosa al poble que no consistisca en anar a IFEMA a passar el cap de setmana per promocionar llocs que després estan tancats?

Interessant proposta de l’editorial de Lleida, Pagès editors, on de manera clar i breu els autors ens mostre l’evolució i història de la nostra llengua i la seua situació en cada moment i territori. Val la pena llegir-la o recomanar-la a estudiants. Com a conclusió final diria que mentre no tinga’m un estat propi el futur no és gens esperançador com es pot veure cada dia al carrer, instituts o mitjans de comunicació. O fem un cop de puny a la taula o estem perduts.

A l’hivern de 1938 varen arribar a Mallorca dos il·lustres visitants cercant un clima més benigne per la salud d’un d’ells. Eren el compositor polonès Frederic Chopin i l’escriptora Amandine Aurore Dupin, que escrivia amb el pseudònim masculí George Sand.  Amb aquest fet com a pretexte l’escriptor mallorquí, Miquel López Crespí, ens narra la vida, pensaments i contradiccions de la l’escriptora francesa. Malgrat les aparences del títol i de la portada del llibre, no es centra només en la seua estada a Valldemossa, que segurament quedarà millor explicada per l’autora al seu llibre Un hivern a Mallorca, sinó que ens va aportant dades sobre la seua vida, la seua relació amb el compositor polonès, els seus fills i sobretot com ell afronta als grans revolucions de la història francesa dels segle XIX: la caiguda de Napoleó, la revolució del 1830 contra el darrer Borbó, la del 1848 per proclamar al II República i la Comuna de París del 1871. Sobretot el seu ambigu paper en aquesta darrera on es criticà al revolucionaris i es posa del costat del govern de Versalles. L’autor ens planteja el dubte si ella, després de veure la brutal repressió del govern de la II República contra els Comuners, l’escriptora no canviaria la seua opinió sobre els fets abans de morir una anys més tard.

Abans del confinament per la Covid-19, en un consell escolar municipal del poble on treballe, el regidor responsable va informar-mos d’un projecte que tenia per col·laborar amb les escoles i els instituts i fomentar entre els nens el respecte cap als animals. Podria fer visites al centre, portar gossets per a que els nen aprengueren a tractar-los amb respecte i aprengueren a estimar-los i no maltractar-los. Quan va acabar el seu discurs, vaig fer una senzilla pregunta: quan parles de respecte cap als animals, parles de tots els animals? L’interpel·lat no va entendre la pregunta, va contestar-me que no sabia a que em referia. Evidentment li vaig aclarir el dubte amb una altra pregunta: tots els animals inclou als bous? Ja podeu imaginar la resposta: “això és un altre tema”. Aquesta resposta vos pot donar una idea del que alguns entenen per respecte cap animals i també de quin partit era aquest senyor.

Han passat els anys, i entre ahir i avui s’ha muntat una pista per fer Tir i arrossegament.I sabeu on? enfront d’una escoleta infantil, una escola de primària i l’institut de secundària. Potser entre els animals que volia defensar el regidor tampoc entraven els cavalls? volen fomentar l’amor als animals, posant una pista d’un esport que abusa i maltracta animals enfront dels centres escolars? doncs no sé si és la manera adient de fer-ho.

Fa uns anys la societat edetana inspirada per unes quantes persones que estimen el poble es va mobilitzar creant la campanya Meravelles llirianes amb l’objectiu de donar a conèixer el patrimoni cultural de la vila. Han passat els anys i sembla que els que tenien que haver recollit el testimoni i continuar amb aquesta tasca no ho han fet. O no han volgut o potser no els interessa i es conformen en anar una vegada a l’any a Madrid a una fira que no sé jo quins resultats dona i que a més fa la competència a la ja quasi desapareguda Fira de Mostres València.

Hui, i també inspirats per un home que s’estima la seua feina i el poble hem fet una petita visita a l’Hospital del Bon Pastor a la Vila Vella , explicant pel camí curiositat històriques del poble i del mateix monument. Acabant amb un poc de tertúlia sobre el tema turístic i sobre la història del poble. Abans, i com s’ha de fer quan visites algun lloc, hem esmorzat en un bar del poble, dels molts que hi ha per escollir. Potser aquesta seria una idea: esmorza o dina a Llíria i visita les seues meravelles! Però mentre els monuments continue la política actual, crec que no arribaren enlloc: monuments tancats en dies de festa, i alguns mig abandonats.

Per tant, iniciatives com la d’avui són benvingudes. Altra vegada la societat civil sembla que ha de tornar a fer la feina d’altres. Segurament em replicaran i em diran que no hi ha recursos a l’ajuntament. Ja ho sé, però mentre continuem dins d’Espanya ni tindrà recursos l’Ajuntament ni la Generalitat, però això és un altre tema que molts tenen por a enfrontar-s’hi.