Espai de Dissidència

Fa alguns dissabtes, vaig tornar al teatre. He de confessar que no en sóc un gran espectador. Hi vaig comptades ocasions. Sóc més de cinema, tenint en compte la meva iniciació cultural de barri obrer. I no és que em desagradi l’univers escènic. Vaig gaudir-ne molt mentre havia interpretat alguna obra a COU, i també vaig fer un curs a la meva etapa universitària per millorar els meus recursos expressius. El problema és que em frena el risc de decepció. Primer, perquè em sap greu pels actors; segon, perquè hi ha poques trames que valguin la pena; tercer, perquè no he abandonat la meva ànima proletària amb la sensació d’haver perdut temps i molts diners en un espectacle prescindible.

Tanmateix, aquell dissabte de febrer que vaig agafar el tren a Barcelona per veure en Flotats, qui sap si per darrera vegada, va ser fantàstic. Probablement inoblidable. No només per una dicció que em fa recordar com els actors nacionals fixen l’estàndard de la llengua (com d’altra banda fan els actors britànics shakespearians), ni per l’agilitat mental capaç d’exhibir en una obra exigent, ni per la capacitat de moure’s per l’escenari tenint en compte els vuitanta-cinc anys (començo a pensar si no haurà fet un Faust que impliqui un pacte amb el diable). La vaig trobar inoblidable per un text, magnífic, capaç de recrear un duel dialèctic entre dos dels pensadors més rellevants de finals del XVIII: Voltaire (interpretat per Flotats) i Rousseau (amb Pep Plana com a digne antagonista).

La Disputa, un text teatral escrit pel dramaturg Jean-François Prévand, recrea un dels enfrontaments més llegendaris de la història de la filosofia. Més enllà de l’episodi concret, fins i tot de posar en escena una polèmica que posa de relleu la tensió entre els principis il·lustrats i els indicis de l’irracionalisme romàntic, hi ha l’expressió descarnada de dos posicionaments, davant el pensament i la vida, completament antagònics: la raó i el sentiment; la distància prudent respecte la complexa naturalesa humana, davant l’exhibició, sovint impúdica, de les emocions; el cinisme contingut, davant la hipocresia incoherent més descarnada. La il·lustració davant el romanticisme.

Una de les virtuts que ha de tenir qualsevol clàssic és la capacitat d’establir un diàleg entre passat i present. Que hom pugui interpretar un conflicte del passat que pugui ser reconegut fàcilment en el present. I, malgrat que l’obra va ser redactada durant la dècada de 1990, permet reconèixer fàcilment –probablement a causa d’alguna adaptació del text– bona part dels debats actuals. O, millor encara; dels no-debats actuals.

Voltaire es mira les coses amb escepticisme, amb prou racionalitat perquè ningú no surti ferit. És, fonamentalment, un descregut, que dubta de qualsevol certesa i es manté a distància de qualsevol dogma, malgrat que això el perjudiqui (i en una època de semiteocràcia, aquest era un esport arriscat que podia comportar presó o, com surt clarament reflectit a l’obra, exili). Per contra, Rousseau es pren tot seriosament. Abjura de la raó. Odia la intel·ligència. Abusa de les idees fins a deformar-les en idealisme. Està sempre emprenyat, malgrat que es passa tot el dia xerrant sobre la felicitat. Voltaire parla de civilització: la que permet regular els instints primaris i predadors a un individu amb instint animal per permetre una convivència raonable. Rousseau crea la teoria del bon salvatge: l’home és bo per naturalesa, mentre que la societat el corromp. Voltaire, defensava la tolerància; Rousseau queia en el fanatisme. Voltaire adorava la frivolitat; Rousseau, malgrat escriure sobre educació, no va dubtar a abandonar els seus cinc fills a l’hospici.

Vaig haver de suportar massa en Rousseau quan feia magisteri. En una època en què semblava que la majoria dels meus professors havien estat al maig parisenc del 68, la idea de deconstruir l’escola tradicional semblava una obligació ètica. L’escola activa havia d’imposar-se a l’escola tradicional

(malgrat que ningú sabia exactament en què consistia l’activa i la tradicional). L’infant, una mena d’Emili rousseaunià infal·lible, receptable de la innata bondat natural humana del bon salvatge, havia d’evitar ésser contaminat per la civilització corruptora. El maniqueisme pedagògic s’imposava com una nova religió entre alguns dels meus mestres que, en alguna ocasió, semblaven haver passat l’estiu de l’amor amb sandàlies, túnica, cants budistes, i certes dosis de substàncies il·legals.

Rousseau detestava la intel·ligència, i com va mostrar amb els seus cinc fills, deixant-los cadascú davant la porta de l’hospici, resulta evident que també odiava els infants. De fet, resseguint la seva bibliografia i biografia, devia odiar la humanitat sencera, especialment aquella aplegada al voltant d’un concepte que anomenem civilització. Potser per això les idees que ens transmetien els professors de psicologia i pedagogia tenien aquell punt de nihilisme que dequeien en el contrast amb la pràctica, la dels infants reals, la de la nostra pròpia experiència prèvia. La de l’experiència posterior. Servidor de vostès, que sempre ha estat un descregut (cosa que probablement la meva trajectòria vital neorealista de Nou Barris hi devia contribuir d’alguna manera), ho havia comprovat abans, durant i després. Malgrat tot, a vint anys, la capacitat de creure que es pot millorar el món a partir de receptes fàcils i creences màgiques, ens empeny a tenir criteris erronis que ens empeny a equivocar-nos.

Les idees rousseaunianes, per absurdes i tòxiques que resultessin, van sobreviure inexplicablement al seu autor. En molts casos, i a partir d’aquesta aversió a l’ordre i la raó, van ser assumides pels anarquistes més ingenus, tal com vaig constatar en bona part de les meves recerques sobre els moviments. I anaven sovint lligades a la desconfiança (sovint justificada) respecte les institucions, encara que també com a religió substitutòria. Coincidien aquells que creien en el bon salvatge i el naturalisme amb els detractors de la ciència (i, per tant, de la cultura), així com aquells que feien de l’anticlericalisme una religió alternativa, en certa mesura, neopagana (amb elevats components de supersticions, rituals i altres elements fronterers amb el ridícul). I aquestes dèries coincidien amb èpoques amb què l’irracionalisme i l’expressió exagerada i col·lectiva d’emocions, era a l’ordre del dia. Parlo de les dècades de 1920 i 1930 a Europa, encara que també les dècades de 1960 i 1970, època d’eclosió del maoisme, la Revolució Cultural i el misticisme revolucionari del Che. De fet, el hippysme, així com el consum de drogues propiciava molt aquesta mena de “retorn” (artificial) a l’estat natural. Un estat natural farcit d’LSD i altres elements químics.

Les noves pedagogies que inunden i sembren el caos als sistemes educatius han fet revifar, un cop més Rousseau, i exiliar, de nou, Voltaire. Suposo que tot plegat té a veure amb la condició humana, quan les incerteses fan caure col·lectius en la fe, la creença, la màgia, la superstició i les emocions. A creure que receptes simples, rituals, repeticions de mantres més o menys religioso-laics, i la filosofia d’autoajuda (que és al pensament el que les xapes són al futbol professional), permeten millorar la condició humana, i retornar-la al seu estat primigeni. I efectivament, ho fan. El problema és que el sentit primigeni dels humans és la selva, el conflicte, la guerra permanent, la violència, el caos. En altres paraules, el neoliberalisme, que és el sistema econòmic que millor s’adapta a Rousseau. Per això torna a estar tan de moda. I per això, també l’escola s’enfonsa en la mesura que tornem a la teoria del bon salvatge.