La Creueta

Imatge: “Batalla del Raboser”, Honorio Romero Orozco (1912). Ajuntament de Bèlgida

El final de la Guerra del Francés i la restauració borbònica no va detindre la tendència a l’alça de l’exposició infantil, i arribà a les cotes més elevades en la dècada de 1831-1840 amb 8.184 criatures registrades

Per M. Luisa Plà Tormo

El segle XIX va conéixer un augment desorbitat de xiquets abandonats. A uns els van portar a les incluses, a uns altres els deixaren en llocs fàcils de trobar, o simplement quedaven desemparats a la seua sort en qualsevol lloc i abocats a una mort quasi segura.

Com en les centúries anteriors, no es pot donar una causa concreta com a explicació per a tant d’abandó; cal recordar sempre que aquest deshumanitzat fet respon a tota una amalgama de circumstàncies. És cert que en unes èpoques determinades, una causa preval sobre altres, però haurem de referir-nos a “causes”. En l’article del mes anterior vaig explicar com alguns coetanis a Cobarrús el van acusar de propiciar la saturació de la demanda assistencial amb les seues teories (mantindre l’anonimat dels pares que abandonaven una criatura, no estigmatitzar les dones solteres que quedaven embarassades…). Ja titlàrem aquestes explicacions de simplistes. Cal buscar més causes.

El segle XIX va ser caòtic amb tantes circumstàncies adverses de tota mena que no van afavorir gens el món de l’expòsit, sempre sensible a qualsevol canvi o alteració.

La centúria va començar amb la invasió francesa (1808-1814), ens envisquem amb 3 guerres carlistes, vam voler parar –sense aconseguir-ho– la independència de les colònies americanes; vam posar, amb poca fortuna i balafiant una infinitud de vides humanes, la bota en conflictes africans. I si a l’afer bèl·lic li unim quatre onades de còlera i anys de males collites on els preus de productes bàsics va pujar de manera vertiginosa, podrem arribar a entendre la inflada xifra de 65.856 xiquets que van entrar a la Casa-Bressol  de València.

A més, hem d’afegir que una població mal alimentada, famolenca, està més exposada a qualsevol malaltia i a la mort; i com que la faena escasseja, les parelles retarden el moment de casar-se, però no es pot impedir que la dona puga quedar embarassada (“… Mariana Vicenta entro en 21 de Abril de 1813 por el torno de fuera a las 12 y media de la noche, la trajeron del pecado mortal con ropa vieja…”). Es pot morir la mare i el pare es veu impossibilitat de criar al nounat; o el pare està pres i la mare només troba eixida en la borderia per al seu fill. La il·legitimitat, els escassos recursos de la població, les successives crisis de subsistència, l’estat de necessitat i desgràcies de tota mena tixen una casuística espessa en la qual jo no m’atrevisc a fer una escala d’importància.

Cal assenyalar, també, un factor que va fer augmentar el nombre d’abandons: la tipificació com a delicte de l’avortament en el codi penal espanyol, de 1822 fins a finals del segle XX, excepte un breu període a Catalunya en 1936. A partir de la meitat del segle XIX, l’Església catòlica va intensificar la condemna de la pràctica de l’avortament.

A finals del segle XIX baixa de manera destacada el nombre d’ingressos en la casa-bressol; no per notables millores en la qualitat de vida, sinó perquè la naturalesa es va encarregar de segar la vida als més febles.

He assenyalat en les línies anteriors que el segle comença amb la invasió napoleònica, inici de la Guerra de la Independència o del Francés, així dita en l’àrea mediterrània. Van ser sis anys d’ocupació, revoltes populars, resistències dramàtiques –heroiques per a l’esfera romàntica– amb les seues seqüeles de fam, misèria, dolor… magníficament immortalitzats per Goya i recordats per l’enginy popular que el va deixar plasmat en el refranyer: “que siga el que Déu, vullga però que no tornen  els  francesos”.

El poble pla, amb les improvisades milícies, amb la guerrilla, la creació de juntes d’enquadrament polític… va organitzar el país enfront de l’invasor, i per primera vegada es va convertir en protagonista de la seua pròpia història. El país de “borregos manejables” resultaria ser un pensament erroni del cors que va marcar l’inici de la seua caiguda.

La dona també va sentir la necessitat de fer acte de presència en aquesta lluita i els antics llibres d’història, la novel·la i el cinema s’encarregarien d’enaltir el florilegi femení amb Mariana Pineda i Agustina d’Aragó al capdavant.

València i tota la seua demarcació també va patir violències polítiques i bèl·liques de gran repercussió, hostilitats cruentes equiparables a les patides en altres parts de la península. Els territoris sota la dominació francesa es van convertir en zones on alternava la por, l’odi a l’invasor, la relaxació moral, la vida llicenciosa a la qual no era estranya la soldadesca i, en alguns casos concrets, l’amor.

I tot això, quina relació té amb el món expòsit? Les xifres d’ingressos de xiquets en la inclusa valenciana són explícites. De 1800 a 1820 se’n van registrar 13.447, i criden l’atenció la quantitat de registres d’aquesta mena: “Josefa Maria Esbri de Onda entrega al Ospedale de Valencia una niña bastarda. Nadie le dará impedimento en su viage. Le 16 Ottobre 1812”. El document està signat pel Comandant d’Onda. O  “… Mª Antonia entró el 14 de enero de 1812, abandonada en un cementerio, bautizada en Longares, la trajo un soldado…”.

És a dir, a les causes d’abandó repetides i conegudes per altres articles, hem d’afegir la clara repercussió que van tindre els gavatxos en l’augment de xiquets ingressats en la inclusa valenciana, bé deixant criatures bastardes, o bé per casos cm aquest: “… Angela Boltes de edad de quince meses, hija legítima de Julian Boltes, viudo de Isabel Calbo, vecino de Alximia de Torres Torres, dicho Julian Boltes, Padre de este Angelico se lo han llevado prisionero los Franceses, se solicita se conserve este Papel, por si dicho Padre viniere oy o mañana por este Angelico. La que la conduce Maria Serrano de dicho lugar, por una obra de caridad pues come tan bien el Angelico”.

El final de la guerra del francés i la restauració borbònica no va detindre la tendència a l’alça de l’exposició infantil, i arribà a les cotes més elevades en la dècada de 1831-1840 amb 8.184 criatures registrades. L’estat d’extrema necessitat material de les classes populars i la Primera Guerra Carlista són el teló de fons.