Crist es va atura a Eboli, de Carlo Levi.
Un escriptor, pintor i metge es confinat pel regim feixista italià en un poble perdut pel sud de la península. Un poble deixat de la mà de Déu, com suggereix el títol del llibre, i del que ningú és preocupa si no és per treure algun benefici electoral o d’alguna renda. El xoc cultural entre el confinat, un italià del nord i la gent que l’habita va desenvolupant-se al llarg dels capítols i la mateix temps va criticant el regim feixista (populisme, guerra inútil a Etiòpia, burocràcia, corrupció, abandonament i falta d’inversions als pobles del sud, malària…..). Els habitants del poble no creuen en la política, ja que aquesta els ha defraudat massa vegades, independentment del qui mane a Roma. No és que no els revolten o vulguen intervenir, és que sempre han perdut i tot es fa des de Roma o des d’altres llocs. Un clar exemple del que Joan Fuster deia: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
L’escriptor que ja pensa que passar uns quants anys en aquest poble perdut serà una creu que haurà de portat al damunt, veu com paradoxalment la guerra d’Abissínia li comporta un indult avançat en un clar acte propagandístic de les autoritats feixistes i torna cap a casa, sabent que possiblement mai tornarà al poble on ha estat confinat, però amb una lliçó de vida ben apresa.
