Les ortodòxies, els “sistemes”, tard o d’hora, acaben produint una amarga sensació de claustrofòbia.
Potser per això dins de l’actual sistema de partit que hi ha en aquestes terres, només es queden en ells, els mediocres?
“Ves a saber per què, però els pobres acostumen a votar candidatures de dreta. I els rics, també, és clar.”
“La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!”
Per això des del poder, fins i tot, ens impedeixen aquesta pràctica.
“Qualsevol poder és abús de poder. Això va en la mateixa naturalesa de les coses.”
“Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi.”
I mira, que fa uns anys, va estar a punt de caducar aquest aforisme!
Aquests no poden anar separats:
“Les guerres haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys oneroses.”
ja que:
“De més a més, sempre són el vells els que declaren les guerres.”
“La dictadura intoxica.”
I les “pseudodemocràcies” encara ho fan més.
“Compara i començaràs a entendre.”
Sobretot si compares democràcies amb el que diuen que són democràcies.
Una petita mostra de la literatura angolesa en portuguès són aquesta dos autors: José Luandino Vieria i José Eduardo Agualusa. Del primer he pogut llegir Luuanda, novel·la composta per tres relats (Estórias) que es desenvolupen a la capital d’Angola, Luanda, als darrers anys del període colonial portuguès. Costa més de llegir ja que barreja moltes paraules d’origen africà.
El llibre d’Agualusa és més fàcil de llegir, el portuguès que utilitza no està tan pla d’africanismes i costa menys d’entendre. La novel·la està ambientada a finals dels segle XIX i inicis del XX quan els angolesos, vist el que passa a altres llocs, comencen a tenir consciència de nació i intenten separar-se de la metròpoli, sobretot quan les polítiques d’aquesta són destinades a afavorir als colons portuguesos respecte a la societat criolla que està ocupant llocs importants a la societat urbana angolesa (el món rural és una altra cosa). A més de lluitar contra la metròpoli, hauran de fer-ho contra els col·laboradors autòctons que no volen perdre els privilegis concedits des de Lisboa, que amb monarquia o amb república, no sembla que la seua política respecte a les colònies canvia substancialment. Potser als catalans i valencians en hauria de sonar aquesta situació!
“Necessites un rival per afirmar-te. No el destruesques! Preserva-te’l, subvenciona’l, si cal!”
Em recorda el paper que fa el PP amb el terrorisme, el franquisme amb l’extinta URSS, o el blaverisme amb qualsevol cosa que sone a català. I segur que trobaríeu més exemples.
“Només els rics tenen l’ànima immortal.”
Una visita a qualsevol cementiri ho demostra. O si no ves a Egipte i ho veuràs més clar.
“Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil·la.”
Sobretot els que obliden que va passar en aquest país al segle XX.
“Tal com va el món, vindrà un dia en què ser jove serà un mèrit.”
I tant, sembla que ho va encertar de ple. Quan costa independitzar-se avui en dia?
Al mes de febrer o març, no recorde, em vaig trobar aquest llibre al quiosc del carrer Cavallers de Palafrugell, i segurament influït pel lloc i per l’actualitat informativa sobre la guerra a Ucraïna el vaig comprar. En aquest volum, a més de la narració que li dona títol, també està el seu homenots dedicat a Andreu Nin i unes Notes sobre Lenin.
No és del millor que he llegit de Pla, potser el relat principal és massa periodístic i no tant literari com hom esperaria. Crec que Pla descriu millor els ambients i costums mediterranis (Empordà, Itàlia,…) que no pas el món eslau al que viatja en 1925, un anys de transició entre Lenin i el començament de les purgues estalinistes.
El Pla més escriptor ja es veu més a la seua semblança sobre Andreu Nin, però potser li falta més informació sobre el personatge a la que potser ell no podia tenir accés en 1959 quan la va escriure. 
¿Estat totalitari?¿No és això una tautologia?
I si a més afegim espanyol?