Entre el Túria i el Ridaura

He llegit aquesta novel·la que retrata la burgesia emergent de la Barcelona de finals del segle XIX, i, salvant les distàncies, sembla que de “llops de Wall Street” ja hi havien abans de la invenció del cinema.

M’ha sorprès l’ús que fa de l’article salat. A mi m’ha semblat estrany, ja que pensava que aquest article és més típic de les Illes, de la costa brava o d’algun poblet del País Valencià, però no de Barcelona. Potser els lingüistes poden donar una raó del seu ús a la novel·la. Una altra qüestió pels filòlegs és l’ús de molts castellanismes al text (marcats en lletra cursiva). Quina és la raó? potser per donar versemblança, o potser perquè la nostra llengua en aquella època encara no estava del tot polida?

La novel·la està centrada en el món de la borsa i en els anys coneguts com els anys de la “febre d’or” en l’ambient borsari barceloní; i descriu l’ascensió i caiguda del protagonista i les seves relacions amb els personatges que l’envolten.

Em varen regalar aquest llibre de novel·la històrica i l’acabe de llegir. És entretingut i ben documentat, però a mi em recorda massa a una pel·lícula, massa previsible. Vas llegint i ja vas intuint el capítol següent. No és que siga el meu tipus de literatura favorita, però supose que els mercats manen i és el que demana la gent, i com estem al país colonitzat que estem, el llibre és en castellà. Potser per això siga dels pocs que trobe absurd, que durant tota la novel·la, els personatges principals s’expressen en un castellà perfecte, malgrat ser al segle XV i naturals de l’Empordà, i qua arribes al capítol 104, a la pàgina 632 et trobes escrit: “Joan hablaba un buen castellano, aprendido con Abdalà y practicado con los marinos en las tabernas,”  No és un poc absurd que després de més de 600 pàgines, on els personatges parlen un idioma, des de la infància, després et diguen que no el varen aprendre  fins molt més tard? Ja se sap a l’Empordà al segle XV el castellà ja el dominava tothom, he he he.

Conclusió: continuaré sense comprar bestsellers, he he.

Un dels llibres que vaig comprar al Santuari del Mont el passat dia de Sant Esteve és aquest petit llibre d’un mossèn de Palma en el que intenta fer un paral·lelisme entre l’Odissea d’Homer i el missatge dels evangelis. Supose que en part per intentar fer arribar seu missatge a més gent per atreure-los a l’església catòlica, tal com li haguera agradat fa molts segles a un altre mallorquí famós, Ramon Llull.  En alguns moments de la lectura he recordat el “Llibre d’Amic e Amat”: “Perquè el nostre Déu és amor. Amor sense límits…”.

Potser les parts on parla sobre moralitat i l’ètica són on m’he trobat més a gust llegint, ja que com a ateu practicant, les parts més religioses no m’acaba de convèncer molt per raons obvies. Però sempre agrada veure o llegir nous punts de vista sobre el relat de les aventures d’Odisseu.

El llibre acaba, en la meva opinió, amb un petit homenatge a Kavafis, ….o a Lluís Llach?

“I si et diuen que no existeix Ítaca, millor. No t’amoïnis. El teu mapa -el teu desig- no s’equivoca.

Més tard aprendràs que Ítaca la portes dintre. Que Ítaca ets tu,

Per això la pots cercar.

I per això la reconeixeràs de seguida quan et passi a la vora, pel camí.

I per això sabràs trobar la pau.

Seràs feliç a Ítaca

Però això serà més endavant.

Ara et cal encetar el viatge,

Tot caminant, preocupa’t sols pel camí.”

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.

El meu company de feina em va regalar el seu darrer llibre i l’he acabat de llegir avui. És un llibre escrit a quatre mans i amb alguna sorpresa final que  no cal desvetllar. El llibre és una història d’un viatge iniciàtic d’un jove extremeny, inspirat en un personatge real, el teòsof espanyol, Mario Roso de Luna, en el que els autors et van explicant diferents aspectes de les ciències ocultes, l’esoterisme o la maçoneria. No confondre tot açò amb les tonteries que ixen per la televisió de vidents i coses semblants, no apareix res de tot això al llibre. Tracta aquests temes d’una manera intel·ligent i clara, sense caure en els populismes a que estem acostumats quan escoltem parlar de ciències ocultes.

Una curiositat, és un llibre que es llegeix en ziga-zaga, no és lineal.

L’editorial Bromera té una col·lecció titulada “Els nostres autors” i en ella ha editat un recull de relats curts de l’autor xativí, Toni Cucarella. La majoria ja havien estat publicats en altres reculls anteriors, però sempre val la pena llegir aquests relats de Toni. A mi, personalment m’han agradat molt; la forma de narrar i d’acabar alguns relats, que m’ha recordat un poc les històries de Pere Calders, les paraules i expressions autòctones que utilitza, les descripcions de Xàtiva i voltants, i les descripcions de les diferents èpoques en que es desenvolupem els seus relats; a més dels personatges, sobretot els que més m’agraden són els perdedors de la guerra o la gent de classe baixa que sempre és maltractada per poder sorgit de la guerra civil.

Molt recomanable. No sé com la gent llegeix “bestsellers” d’autora mediàtics, per dir-ho d’alguna forma, quan ací, tenim coses molt millors, almenys pel meu gust.

Una gran novel·la per acabar l’any. L’he acabada de llegir aquests dies de Nadal a Sant Feliu de Guíxols, però no acabe d’entendre la mania dels editors de destrossar les edicions amb subtítols “pel·liculeros” com el que han posat en aquesta edició, en la que la portada és un fotograma d’una de les moltes adaptacions cinematogràfiques que s’han fet d’aquest relat de Tolstoi: “El amor no tiene un porquè.”

Bé, sembla que vages a llegir un fulletó romàntic quan aquesta novel·la és molt més que la història d’un adulteri. És un gran retrat de l’aristocràcia i la societat russa del temps de l’autor, una crítica a d’aquesta aristocràcia, de la burocràcia tsarista, i també al pagesos rurals que no volen progressar en les tècniques de cultiu; una crònica dels primers moviments socialistes i dels moviment paneslau; i supose que em deixaré coses pel gust de tots els que llisquen aquestes ratlles. L’únic que puc fer és recomanar-la i per començar-la. oblidar-se del romanticisme holywoodià.

Un dubte: patia Anna esquizofrènia?

“La bèstia rabiosa de la gelosia va començar a rugir dins del cau i volia saltar, però jo li tenia por i la vaig tancar a cuita-corrents. “Quin sentiment més repugnant és la gelosia!”….”

Però després la deixa escapar amb fatals conseqüències, però això ho heu de llegir, no esperar que vos ho conten.  Llegir de la ploma de l’escriptor rus, que sembla que en les novel·les curtes és on més llueix, segons he llegit per algun lloc. No puc comparar  aquesta sentència,  ja que només he llegit Guerra i Pau (i  ja tinc prepara Anna Karenina) i em va agradar força, però reconec que aquestes dues novel·les curtes de Tolstoi són prou bones i molt ben narrades, i potser la gent hauria de llegir més clàssics i no algunes de les novel·les que es publiquen ara, que com ha dit fa poc el genial Joan Daniel Bezsonoff, semblem molt avorrides.

Bé, per ser sincers, és una segona lectura d’ella.

Aquest, és un nou llibre de l’editorial Germania, de la col·lecció Mil poetes i un país. Editorial que intenta donar a conèixer noves veus de la poesia catalana al sud del Sénia. En aquest cas, el jove poeta de Benissanó (o manrasano, he he) Joan Castellano.

L’autor ens proposa una sèrie de poemes amb el nexe comú de la inspiració vinguda des de terres gregues, l’antiga Grècia i els seus mites, malgrat que jo en alguns casos he fet alguna relectura més moderna, com en aquests:

Dius, però, que murs i barreres
són només esglaons,
que les fronteres són efímeres
i que només nosaltres
construirem el més enllà.

O aquests altres que diuen:

Algun dia guanyaran els atenesos

i s’hauran d’acostumar a la victòria.

Quan ens tocarà als valencians acostumar-mos als capritxos de la deessa Nike?

Molt recomanable pels amants de la mitologia i cultura grega.

Rellegint llibre que tinc per casa. Ara li ha tocat el torn a aquesta faula protagonitzada per animals, que conten altres faules (eiximplis) per explicar les seves accions, en la que l’autor explica les intrigues que fan alguns animals per arrancar el poder al rei lleó. Evidentment, personalitza en els animals, tots els vicis, defectes i virtuts de la societat de la seva època. I alguns són de qualsevol època:

“A l’entrant d’aquella ciutat s’esdevenc que estaven folles fembres de bordell, e en presència dels missatgers pecaven ab los hòmens.”

Després d’haver llegit alguna cosa sobre el paper de la màfia durant las II Guerra Mundial ajudant als aliats, vaig decidir tornar a llegir aquesta novel·la de Maria Puzo, portada la cinema per Michael Cimino amb l’inexpressiu Christophe Lambert fent el paper de Salvatore Giuliano. Durant la lectura m’he trobat aquest fragment que m’ha recordat un episodi de la sèrie “L’escurçò negre” de Rowan Atkinson, amb la diferència que mentre el segon està ambientat a l’Edat Mitjana, el primer és en ple segle XX:

“Antes de la guerra, hacíamos muy buen negocio -dijo, suspirando-. Este almacén nunca estaba a más de la mitad de su capacidad. Fíjate ahora en la cantidad de tesoros sagrados que tenemos aquí. Una espina de los peces que multiplico Jesucristo. La vara que llevaba Moises cuando se dirigia a Tierra Prometida -Hizo una pausa y contempló con divertida satisfacción la cara de asombro de Giuliano. Después su enjuto rostro se contrajo en una maliciosa sonrisa. Dando un puntapié a un montón de astillas, añadió casi con regocijo-: Este era nuestro mejor artículo. Cientos de fragmentos de la Cruz en que fue clavado Nuestro Señor. Y en este arcón hay toda clase de reliquias de todos los santos que puedas imaginar. Encerrados en un cuarto especial, guardamos trece brazos de San Andrés, tres cabezas de Juan el Bautista y siete armaduras de Juana de Arco. En invierno, nuestros frailes viajan para vender estos tesoros.”

El frare  superior defèn la seva política d’enganyar a la gent amb l’argument que l’església necessita diners per lluitar contra els seus poderosos adversaris, es a dir el comunistes, socialistes i algun lliberal extraviat del veritable camí. A més ells utilitzen bé els diners, sinó els pobres se’ls gastarien en joc, vi i dones perdudes. L’església els ajuda a invertir bé els pocs diners que tenen.

Finalment acaba:

“Giuliano asintió sonriente. Siendo tan joven, le asombraba que pudiera haber hombres tan sumamente hipòcritas.”

Foto: un sicilià d’abans de Crist, qui és? vivia a Siracusa i sabia moltes matemàtiques.

Tenia aquest llibre per casa, però no l’havia llegit mai, esperant comprar la versió en català. Però com, aquest mes m’he quedat sense cap, vaig decidir llegir-lo. El gran record que tinc de la seva novel·la “El nom de la rosa”, que l’ha llegida 4 vegades i un poc menys de “El pèndol de Foucault”, que vaig llegir dues vegades, m’han fet decidir-me. Però el resultat no ha estat el mateix. M’ha quedat la mateixa sensació que a “Baudolino”, que l’autor se’n va pels núvols en molts capítols de la novel·la. Potser a altres lectors els agrada, però a mi se’m fa un poc pesat amb tanta ·”filosofia” del segle XVII, tant de parlar sobre les creences de l’època. Com a “Baudolino”, la part més estrictament històrica m’ha agradat i força. Però trobe que difícilment trobarà l’èxit de les seves dues primeres novel·les.

Hem quede amb algunes picades d’ullet com aquestes:

“…y el había leido de personas que habían muerto mojándose el dedo con la saliva mientras hojeaban obras que habían sido ungidas, precisamente, de veneno.” ( records del seu gran èxit).

“- Podria sugerir…. una máscara de hierro, cerrada con un candado cuya llave se eche al mar…

-Ea sus, Colbert, ¿estamos acaso en el País de la novelas?” (Diàleg entre el cardenal Nazarino i el futur ministre Colbert)

.

Porte una temporada italiana. Va començar amb les “Cartes d’Itàlia”, de Josep Pla, després va continuar amb “La passió italiana” de Josep Lluís Carod-Rovira, i ara continua amb aquest llibre de l’autor de La Safor, Josep Piera, un altre amant del Mediterrani, que recomane llegir.

Aquest sembla que es centra (encara vaig pel capítol segon) només a l’illa de Sicília, però ja m’està recordant als altres dos llibres que he nomenat, o al llibres del ganxò Josep Cullell sobre la Mediterrània.

No, si al final hauré de viatjar a Itàlia!

Comença fort el Toni amb aquesta novel·la, amb el tema dels enterraments i les morts a la carretera:

“La majoria no havien passat pel tanatori, però una part sí, els familiars més pròxims. Havien vist els nois exposats en dues urnes,  humiliats com bèsties dissecades al zoo doble de la seva mort; engabiats pel rigor mortis i engabiats pel vidre de les urnes.”

A mi tampoc m’agraden aquests espectacles, que malgrat estar al segle XXI sembla que no volem superar o canviar.