Entre el Túria i el Ridaura

“La imaginación de Virgilio describió su estado primigenio, tal como se mostraría en épocas remotas, cuando Evandro acogió al extranjero procedente de Troya. Esta roca Tarpeya fue un matorral salvaje y solitario; en época del poeta estaba coronada con los tejados dorados de un templo; el templo ha desaparecido, han robado el oro, la rueda de la fortuna ha dado la vuelta y el terreno sagrado vuelve a estar desfigurado por espina i zarzas.”

Així es com descriu un escriptor del segle XV l’estat en que es troba la Roma Imperial, una ciutat que del no res va dominar el món, per després tornar a decaure (encara faltava un poc pels renaixentistes).
Aquest llibre és el darrer que em quedava dels que vaig comprar al mercadet solidari. No és la versió integra de l’obra de  Gibbon, és una adaptació dels sis volums de que consta l’obra original. Després de dos segles de la seva publicació, aquesta obra ja està superada en la seva faceta historiadora, però és prou entretinguda de llegir, i per un descregut com jo, prou divertit de veure com deixa per terra a l’esglèsia catòlica, he  he he…..A més que tenia ganes de saber alguna cosa més sobre la part més fosca de l’imperi Romà.
Per cert, al pobre emperador Claudi el deixa per terra. Potser Robert Graves havia llegit aquesta obra abans d’escriure el “Jo, Claudi”?

Vaig comprar en un mercadet solidari aquest llibre de Joan Fuster sense fixar-me gaire en l’interior. Quan el vaig obrir em vaig adonar que era una versió italiana del llibre “Judicis finals”. Sort que l’edició era bilingüe, ja que jo d’italià no en sé molt, per no dir res. De tota manera vos deixe amb una selecció dels aforismes del llibre. Això sí, en italià, per fer-ho un poc més interessant, he he he:

– Molte ferite d’amore non sono che ferite d’amor propio.
– Un amore senza disinganni non sarebbe amore; sarebbe, che so io, marmellata o musica di Bach.
– Il soli veri piaceri sono quelli inaspettati.
– Cercare di non arrabbiarvi: non è igienico.
– Altro vero problema: quanto abbiamo il diritto di tacere?
– Il mestiere della letteratura è tutto quello che volote, ma è anche una forma di vendetta.
-La paternità porta alla stupidità.
– Il jazz con i suoi derivati e surrogati ha finito per renderci tutti un po’mulatti.
– Shakespeare: Il brano piú bello di Romeo e Giulietta è l’ouvertura di “Txaikovski”.
– Antigona commise un errore: dimenticò che, alla fine, gli  dèi si mettono dalla parte del potere constituito.
– È logico che ogni marxista sia più marxista di Marx.
– Thàlassa! Thàlassa! …Si, ma dalla riva.

Supose que per commemorar l’inici de la I Guerra Mundial, ara fa cent anys, han editat aquest llibre que va escriure Sir Winston Churchill sobre ella. Me’l varen regalar fa poc i ja l’he llegir, i no sense esforç. A vegades es massa detallista sobre les dades estadístiques i sobre dades militars, però m’ha agradat. Ara, com va dir Arthur Balfour el llibre sembla més una autobiografia que un llibre d’història: “una brillant autobiografia, disfressada com una història de l’univers”.
Un altre sentiment que tens després de llegir tanta carnisseria és el fer-te cada vegada més pacifista. Militars, política dels dos bàndols, enviant masses de gent a morir de manera totalment inútil. Ha hagut moments en que he recordat l’obra mestra d’Stanley Kubrick, protagonitzada per Kirk Douglas, la genial “Paths of glory”, molts anys prohibida a l’estat espanyol i francès per raons òbvies. Si fins i tot, l’autor, gens sospitós de ser pacifista, s’escandalitza en alguns moments d’aquestes matances totalment inútils:

Desde entonces, el arte militar no nos reservaba más que ataques frontales de sangre y carne fresca contra alambradas y ametralladoras, para “matar alemanes”, mientras los alemanes mataban doble cantidad de aliados………… ..
……..esa victoria iba a resultar solo un poco menos ruinosa para los vencedores que para los vencidos.  (Encara faltaven dos anys de guerra).

Evidentment també utilitza el llibre per explicar les seves accions durant la guerra i replicar les crítiques que va rebre al seu moment, sobretot després del fracàs de Gallipoli. (Molt recomanable també la pel·lícula australiana del director Peter Weir amb el mateix títol).

En la nova novel·la del Vicenç Pagés el personatges han crescut. Ja no són aquells nens que creixen i es fan adults com a les anteriors novel·les que he llegit d’ell, La felicitat no és completa  i Els jugadors de whist.  En aquesta ja trobem als protagonistes fets adults i amb els propis problemes que anirem descobrint al llarg del relat. Bé, fa un petit flash-back a la infància per donar més informació de la seva personalitat.
Una gran novel·la, però un poc diferent de les anteriors, no per la història contada, sinò per la manera de redactar-la. Uns capítols mès breus del que és normal, amb alguns capítols intercalats al mig de la trama, que jo batejaria com a “capítols TIC” (bé, si la llegiu ja descobrireu la raó del nom). També hi han altres capítols que donen informació sobre aspectes secundaris de la història, però que no desentonen gens en la narració i la fan molt més entenedora i comprensible. I com m’ha passat amb les altres novel·les d’ell, no sé si per per l’edat que tenim o per haver viscut tant anys a l’Empordà, hi han parts en les que em trobe molt identificat i altres que m’han recordat vivències personals meves o d’algun famíliar.
En definitiva, una gran història i molt recomanable, i a esperar la propera.

Hi ha un orb, les mans del qual et saben de memòria,
coneixen de memòria les sinuositats
amables del teu cos, els febrils llocs secrets,
coneixen el volum dur de la teua sina
i saben com extraure-li tot la seua música,
com en aquella frase, llarguíssima, mortal,
de certa simfonia -recorda’t- de Beethoven.

Tot això i molt més en aquesta meravella de llibret

He detestat cadascun dels instants d’aquesta guerra. He provat, com sempre, de mantenir-me al marge dels combats però els combats han vingut fins a mi, el meu principat ha estat camp de batalla, i ara tot és desolació. La terra està devastada, el meu casal és un pilot de pedres, alguns dels meus millors homes han mort. He detestat aquesta guerra per tot això, però també perquè per primera vegada en la meva vida de déu m’he sentit més feble que els humans.

Els humans acaben de cansar fins i tot a un deú grec que viu amagat entre els humans. Aquestes opinions són les del déu grec Hefest sobre les conseqüències de la II Guerra Mundial a Sicília, on viu d’incògnit durant uns quants segles (si voleu saber la raó, llegiu el llibre). Sort que l’autor no el porta més enllà del temps i veu com són ara les guerres modernes, quina opinió tindria dels mortals?
Magnífic relat en el que aquest déu per sobreviure, en certs moments sembla un personatge sicilià de la saga de “El padrí” i en altres un rodamón que demana caritat pels llocs on passa; i ens deixa una pregunta sobre l’ús de la violència en les diferents religions que han hagut al llarg de temps. I moltes cosetes més que no caben ací.
Nota: els de la foto, no són déus grecs, són grecs que els humans, i més concretament els matemàtics, hem immortalitzat i han “sobreviscut” més temps que Zeus i companyia: Arquímedes i Pitàgores.

Oliver Twist, de Charles Dickens.

 

A l’any 1999, a Prada del Conflent, en un dels molt cursos que es fan, un dels professors, va dir que el Regne Unit era un país de pobres i no podia aguantar per molts anys més l’imperi que tenia. Això ho he recordat en llegir el clàssic de Dickens, Oliver Twist:

 

“El arroyo de la calle estaba lleno de agua estancada y sucia. En su pobredumbre las mismas ratas mostraban la espantosa huella del hambre y sus cadáveres yacían aquí y allá descomponiéndose.”

 

Es a dir, no hi havia menjar ni per les rates.

Seguint un poc els consells del Vicenç Pagès, estic llegint “clàssics” que no havia llegit de jove (o rellegint), i és una bona experiència, i crec que val més llegir aquests “vells” llibres que no molt del que veig anunciat pels llocs com a bets-sellers. Sempre havia pensat en aquesta novel·la com a comte per nens, però no, els primer càpitols destil·len un ironia i una mala llet sensacionals cap a la societat victoriana anglesa que res tenen a veure amb el que ara es coneix com a “literatura juvenil”.  A la segona part del relat ja no es nota tant aquesta ironia, potser degut a que el protagonisme del relat passa del jove Oliver cap als altres personatges del narració, però continua mantenint l’atenció del lector fins a darrer moment.

En definitiva, una novel·la clàssica molt recomanable, de la qual les meves úniques referències eren el cinema i els còmics adaptats.

“Aun en el banquillo de los acusados es siempre interesante oir hablar de uno mismo.”

Un tipus molt estrany el protagonista d’aquesta novel·la. Potser per això en català han traduït el títol (L’étranger) per l’estrany enlloc com en la versió castellana que opta per “El extranjero”?
Potser és ul títol en francès és una metàfora? estranger com a estrany al món normal dels ciutadans normals? Enfrontar un home sense cap valor, emoció, passió al món que ens envolta, i com arriba al seu tràgic final.

Tambè he vist una frase que m’ha cridat l’atenció, ja que sembla que des de 1942, res a canviat en certes actituds de la premsa:

“Usted sabe, hemos hinchado un poco el asunto. El verano es la estación vacía para los periódicos. Y lo único que valía algo era su historia y la del parricida.”

Bombardeig de l’estació de tren de Xàtiva:

“Els avions feixistes perseguien un presa en concret. Revolaven el nostre cel tot esperant-la.”

Sí, crec que hi ha prou amb aquesta frase per veure que no va ser aleatori la tria de l’objectiu militar. És feu quan més mal podia fer, amb un assaig previ a l’estació de Manuel.
M’agrada com escriu Toni Cucarella i quan tinc l’oportunitat llegisc algún dels seus llibres. Aquest és nou, és una adaptció d’una obra de teatre que l’autor havia escrit un any abans i estrenada en Xàtiva ja fa quasi un any, el 28 d’octubre de 2012. Molt amena i ràpida de llegir, només té una vuitantena de pàgines, però no decep gens als lectors de l’escriptor de Xàtiva.
Per la part més personal, m’agradat molt que parlara de Manuel, un poble del que encara tinc un gran record.

“-Demà t’explicaré més coses, si som vius.”

Així és, lluitar per la supervivència cada dia, i cada hora. Jugar-se la vida per una caixa d’ampolles de vi de Borgonya sense saber quan acabarà el joc.
He tornat a llegir aquest llibre que vaig comprar fa molts anys a “El Cau ple de lletres”, la llibreria egarenca del carrer Cremat, i aquesta vegada m’he adonat de que alguns personatges són reals, com Oskar Schlinder, del que es diu:

Tots dos devien la vida, va dir-li, al convidat d’ulls compassius, un amic de Tisch que es deia Schlinder i era un goí molt bo.

També el metge del camp, Rascher era un metge que feia experiments amb els presoners i que va ser condenat a mort pel mateix Himmler, quan es va adonar que el metge el tractava d’enganyar amb els seus suposats fill aris cent per cent.
El comandant del camp, Sauckel, crec que està inspirat en Fritz Sauckel, encarregat de la mà d’obra esclava durant tres anys. I dic inspirat, perquè no crec que siga el mateix, ja que no va ser comandant de cap camp, com el de la novel·la. Va ser condenat a mort als judicis de Nuremberg.
Molt recomanable per la gent jove i més en aquesta país on últimament s’estan escoltant moltes bajanades respecte a l’holocaust i als règims nazis o feixistes amb massa lleugeresa.

He tornat a llegir aquest relat de l’escriptor txec que amb bon humor, però sense final feliç, relata una història ambientada en una estació de trens de l’antiga Txecoslovàquia als darrers dies de la II Guerra Mundial. Ara m’han entrat ganes de veure la pel·lícula basada en aquest llibre, però segurament serà difícil, ja que les televisions actuals ja no passen aquestes pel·lícules. També m’ha vingut la curiositat de llegir un altre dels seus llibres, el “Jo he servit al rei d’Anglaterra”.

“….un dia quan portàvem pintats dos quilòmetres d’aquella tanca vaig pintar el filferro a l’alçada de la boca de Mása amb aquella pintura vermella i li vaig dir que l’estimava, i ella des de l’altra banda també va pintar aquell filferro i va dir que també m’estimava…i em va mirar als ulls i com que érem un una cuneta, enmig d’altres plantes de blet blanc, vaig posar la boca a través d’aquell filferro pintat i ens vam besar, i quan vam obrir els ulls ella tenia en els llavis un petit romb vermell i jo també, vam esclafir a riure i des d’aleshores vam ser feliços.”

Perdoneu, però no he pogut resistir fer la petita broma de la foto.

Després de llegir aquesta novel·la curta de l’autor rus no m’estranya que Nietzsche diguera que havia aprés més psicologia d’ell que no dels seus professors: “L’únic psicòleg, tot siga dir, del que he aprés alguna cosa”. Ara sempre tot pes costat negatiu, i, segons la meva opinió molt conservador, atacant de manera despietada als racionalistes:

!Oh, decidme quién fue el primero que anunció, el primero en proclamar que el hombre sólo comete bajezas porque no comprende sus verdaderos intereses, y que si le ilustrasen sobre ese punto, si le abriesen los ojos sobre su verdadero interés, sobre su interés normal, al punto se volveria bueno y generoso!

Sembla que per ell (i molts més) és tot o blanc o negre, no hi han contrastos.
En aquest petit relat, ja es van caracteritzant alguns caràcters que després desenvoluparà en altres obres com Crim i càstig.

Un parèntesi ràpid a Dostojevskij per rellegir una cosa més directa, però pot ser igual de brutal, malgrat que siga des de punts de vista diferents. La novel·la de Hammett que vaig llegir fa molts anys, en els anys universitaris, amb el referent de la gran pel·lícula de John Huston.

“Àngel! Si tens sort, sortiràs de San Quentin d’aquí a vint anys, i llavors podràs tornar amb mi……. Espero, preciosa, que no et penjaran, per aquest coll tan deliciós….”
“I, si et pengen, et recordarè sempre.“

I, un poc tractant d’explicar la raó de seu comportament tan brutal:

“..No et pensis que sóc tan degenerat com semblo. Aquesta mala reputació, només me la permeto davant uns beneficis molt elevats, o per fer-me la feina més fàcil quan tracto segons quins individus….”