Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Literatura

Oliver Twist, de Charles Dickens.

Oliver Twist, de Charles Dickens.

 

A l’any 1999, a Prada del Conflent, en un dels molt cursos que es fan, un dels professors, va dir que el Regne Unit era un país de pobres i no podia aguantar per molts anys més l’imperi que tenia. Això ho he recordat en llegir el clàssic de Dickens, Oliver Twist:

 

“El arroyo de la calle estaba lleno de agua estancada y sucia. En su pobredumbre las mismas ratas mostraban la espantosa huella del hambre y sus cadáveres yacían aquí y allá descomponiéndose.”

 

Es a dir, no hi havia menjar ni per les rates.

Seguint un poc els consells del Vicenç Pagès, estic llegint “clàssics” que no havia llegit de jove (o rellegint), i és una bona experiència, i crec que val més llegir aquests “vells” llibres que no molt del que veig anunciat pels llocs com a bets-sellers. Sempre havia pensat en aquesta novel·la com a comte per nens, però no, els primer càpitols destil·len un ironia i una mala llet sensacionals cap a la societat victoriana anglesa que res tenen a veure amb el que ara es coneix com a “literatura juvenil”.  A la segona part del relat ja no es nota tant aquesta ironia, potser degut a que el protagonisme del relat passa del jove Oliver cap als altres personatges del narració, però continua mantenint l’atenció del lector fins a darrer moment.

En definitiva, una novel·la clàssica molt recomanable, de la qual les meves úniques referències eren el cinema i els còmics adaptats.

L’estrany, de Marcel Camus.

“Aun en el banquillo de los acusados es siempre interesante oir hablar de uno mismo.”

Un tipus molt estrany el protagonista d’aquesta novel·la. Potser per això en català han traduït el títol (L’étranger) per l’estrany enlloc com en la versió castellana que opta per “El extranjero”?
Potser és ul títol en francès és una metàfora? estranger com a estrany al món normal dels ciutadans normals? Enfrontar un home sense cap valor, emoció, passió al món que ens envolta, i com arriba al seu tràgic final.

Tambè he vist una frase que m’ha cridat l’atenció, ja que sembla que des de 1942, res a canviat en certes actituds de la premsa:

Usted sabe, hemos hinchado un poco el asunto. El verano es la estación vacía para los periódicos. Y lo único que valía algo era su historia y la del parricida.”

“Dones d’aigua, hòmens de fang”, de Toni Cucarella.

Bombardeig de l’estació de tren de Xàtiva:

“Els avions feixistes perseguien un presa en concret. Revolaven el nostre cel tot esperant-la.”

Sí, crec que hi ha prou amb aquesta frase per veure que no va ser aleatori la tria de l’objectiu militar. És feu quan més mal podia fer, amb un assaig previ a l’estació de Manuel.
M’agrada com escriu Toni Cucarella i quan tinc l’oportunitat llegisc algún dels seus llibres. Aquest és nou, és una adaptció d’una obra de teatre que l’autor havia escrit un any abans i estrenada en Xàtiva ja fa quasi un any, el 28 d’octubre de 2012. Molt amena i ràpida de llegir, només té una vuitantena de pàgines, però no decep gens als lectors de l’escriptor de Xàtiva.
Per la part més personal, m’agradat molt que parlara de Manuel, un poble del que encara tinc un gran record.

O Alquimista, de Paulo Coelho.

“O Alquimista abriu uma garrafa e derramou um líquido vermelho no copo do rapaz. Era vinho, um dos melhores vinhos que havia tomado em sua vida. Mas o vinho era prohibido pel lei.
-O mal não é o que entra na boca do homen – disse o Alquimista. -O mal é o que sai dela.”

He tornat a llegir aquest llibre de Paulo Coelho, el més famós d’ell. Abans havia llegit “Veronika decide morrer”, però la veritat, és que no acabe d’entendre tant la fama d’aquests llibres de l’autor brasiler. No és que estiguen malament, al revès estan bé, però no crec que els han sobrevalorat molt. Possiblement siga massa espiritual o religiosos pel meu gust, un matemàtic ateu.
He escoltat algun rumor de que el volen portar al cinema, però ja veurem com transmeten tants pensament religiosos, amb frases fetes a l’estil Holywood? ja veurem.


Forrou o chão com seu casaco e deitou-se, usando o livro que acabara de ler como travesseiro. Lembrou-se, antes de dormir, que precisava começar a ler livros mais grossos: demoravam mais para acabar e eram travesseiros mais comfortáveis duramte a noite.

El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada.

“-Demà t’explicaré més coses, si som vius.”

Així és, lluitar per la supervivència cada dia, i cada hora. Jugar-se la vida per una caixa d’ampolles de vi de Borgonya sense saber quan acabarà el joc.
He tornat a llegir aquest llibre que vaig comprar fa molts anys a “El Cau ple de lletres”, la llibreria egarenca del carrer Cremat, i aquesta vegada m’he adonat de que alguns personatges són reals, com Oskar Schlinder, del que es diu:

Tots dos devien la vida, va dir-li, al convidat d’ulls compassius, un amic de Tisch que es deia Schlinder i era un goí molt bo.

També el metge del camp, Rascher era un metge que feia experiments amb els presoners i que va ser condenat a mort pel mateix Himmler, quan es va adonar que el metge el tractava d’enganyar amb els seus suposats fill aris cent per cent.
El comandant del camp, Sauckel, crec que està inspirat en Fritz Sauckel, encarregat de la mà d’obra esclava durant tres anys. I dic inspirat, perquè no crec que siga el mateix, ja que no va ser comandant de cap camp, com el de la novel·la. Va ser condenat a mort als judicis de Nuremberg.
Molt recomanable per la gent jove i més en aquesta país on últimament s’estan escoltant moltes bajanades respecte a l’holocaust i als règims nazis o feixistes amb massa lleugeresa.

Trens rigorosament vigilats, de Bohumil Hrabal.

He tornat a llegir aquest relat de l’escriptor txec que amb bon humor, però sense final feliç, relata una història ambientada en una estació de trens de l’antiga Txecoslovàquia als darrers dies de la II Guerra Mundial. Ara m’han entrat ganes de veure la pel·lícula basada en aquest llibre, però segurament serà difícil, ja que les televisions actuals ja no passen aquestes pel·lícules. També m’ha vingut la curiositat de llegir un altre dels seus llibres, el “Jo he servit al rei d’Anglaterra”.

“….un dia quan portàvem pintats dos quilòmetres d’aquella tanca vaig pintar el filferro a l’alçada de la boca de Mása amb aquella pintura vermella i li vaig dir que l’estimava, i ella des de l’altra banda també va pintar aquell filferro i va dir que també m’estimava…i em va mirar als ulls i com que érem un una cuneta, enmig d’altres plantes de blet blanc, vaig posar la boca a través d’aquell filferro pintat i ens vam besar, i quan vam obrir els ulls ella tenia en els llavis un petit romb vermell i jo també, vam esclafir a riure i des d’aleshores vam ser feliços.”

Perdoneu, però no he pogut resistir fer la petita broma de la foto.

Memorias del subsuelo, de Fiódor Dostoievski.

Després de llegir aquesta novel·la curta de l’autor rus no m’estranya que Nietzsche diguera que havia aprés més psicologia d’ell que no dels seus professors: “L’únic psicòleg, tot siga dir, del que he aprés alguna cosa”. Ara sempre tot pes costat negatiu, i, segons la meva opinió molt conservador, atacant de manera despietada als racionalistes:

!Oh, decidme quién fue el primero que anunció, el primero en proclamar que el hombre sólo comete bajezas porque no comprende sus verdaderos intereses, y que si le ilustrasen sobre ese punto, si le abriesen los ojos sobre su verdadero interés, sobre su interés normal, al punto se volveria bueno y generoso!

Sembla que per ell (i molts més) és tot o blanc o negre, no hi han contrastos.
En aquest petit relat, ja es van caracteritzant alguns caràcters que després desenvoluparà en altres obres com Crim i càstig.

El falcò Maltès, de Dasshiell Hammett.

Un parèntesi ràpid a Dostojevskij per rellegir una cosa més directa, però pot ser igual de brutal, malgrat que siga des de punts de vista diferents. La novel·la de Hammett que vaig llegir fa molts anys, en els anys universitaris, amb el referent de la gran pel·lícula de John Huston.

“Àngel! Si tens sort, sortiràs de San Quentin d’aquí a vint anys, i llavors podràs tornar amb mi……. Espero, preciosa, que no et penjaran, per aquest coll tan deliciós….”
“I, si et pengen, et recordarè sempre.

I, un poc tractant d’explicar la raó de seu comportament tan brutal:

“..No et pensis que sóc tan degenerat com semblo. Aquesta mala reputació, només me la permeto davant uns beneficis molt elevats, o per fer-me la feina més fàcil quan tracto segons quins individus….”

Crim i càstig, de Fiòdor Dostoievski.

Ja feia temps que volia dedicar-li un temps als escriptors russos, i he valgut la pena. Ara acabe de llegir “Crim i càstig” amb la traducció feta per Andreu Nin i ha estat una bona experiència. Per tant continuarè amb altres nove·les del mateix autor o de Tolstoi. Em quede amb el personatge de “Petr Petròvitx Lugin”, es pot ser més impresentable que ell? i això que no és l’assassí.

Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. Relectura després de molts anys.

– Pero eso sólo seriviría para mordisquear los bordes.  Toda la cúltura está deshecha. El esqueleto necesita un nuevo andamiaje y una nueva reconstitución. !Válgame Dios! No es tan sencillo como recoger un libro que se dejó hace medio siglo. Recuerde, los bomberos casi nunca actuan. El público ha dejado de leer por propia iniciativa. Ustedes, los bomberos, constituyen un espectáculo en el que, de cuando en cuando, se incendia algún edificio, y la múltitud se reune a contemplar la bonita hoguera, pero, en realidad, se trata de un espectáculo de segunda fila, apenas necesario para mantener la disciplina.”

Com diu el professor Faber, no  només són els llibres el que fa una cúltura, abans ha passat alguna cosa per la qual, la gent els ha deixat de banda i ara ja no els troben a faltar. Potser els llibres ajuden, però no és el principal per recuperar el que s’ha perdut. D’aquesta manera, fa notar al bomber Montag, que la seva feina no és tan important com li havien fet creure, que la feina important ja estava feta amb altes mitjans. Unes pàgines abans Faber deia:

No son los libros lo que usted necesita, sino algunade las cosas que en un tiempo estuvieron en los libros. El mismo detalle infinito y las mismas enseñanzas podrian ser proyectados a través de radios y televisores, pero no lo son. No, no: no son los libros lo que usted anda buscando. Busquelo donde pueda encontrarlo, en viejos discos, en viejas películas y en viejos amigos; busquelo en la Naturaleza y busquelo en sí mismo. Los libros sólo eran un tipo de receptaculo donde almacenabamos una serie de cosas que temiamos olvidar.”

Per tant, indirectament, en diu una de les maneres com s’ha transformat a la població de la país, com en altres pàgines parla de l’educació i dels espectacles tipus “Big Brother” que, a través de monitors-parets, es traga l’esposa del protagonista a tothora.

Ara, a veure quan algun canal de televisió es digna a re-emetre el film de Truffaut basat en la novel·la de Bradbury. Però no crec ho facen és millor fer programes xorres per mantenir a la gent ocupada i sense pensar en res important.

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Només sentia el parrupeig de coloms. Em matava netejant els coloms. Tota jo feia pudor de coloms. Coloms al terrat, coloms al pis, els somiava. La noia dels coloms.

Compartisc aquesta visió gens idílica dels coloms. I pensar que aquest animal representa la pau! A la “Colometa” no li varen donar molta pau aquestes bestioles. Potser un, o alguns fan bònic, però quan passen de mida, són com rates alades, una plaga, sobretot a les grans ciutats.
Bromes a part, he llegit aquesta novel·la després d’haver visitat el cementiri de Romanyà, on està enterrada l’autora. No m’ha decebut, m’ha agradat molt la manera de situar-te en el temps sense dir-ho directament i la visió dels fets històrics des del punt de vista d’una noia ingènua que va deixant de ser-ho comforme avança la trama. Ara, potser jo no soc imparcial, ja que m’encantava, quan vivia a Terrassa, baixar cada diumenge amb els ferrocarrils, al barri de Gràcia i anar al cinema Verdi, per després, fer una passejada fins les rambles i el mar.

El jugador, de Fiódor Dostoyevski.

Estoy convencido de que es usted todavía un hombre honrado y se lo doy domo un amigo puede dárselos a un amigo de verdad. Si pudiera estar seguro de que al instante dejaría de jugar, de que se iría de Homburg y volvería a su país, estaria dispuesto a  darle inmediantamente mil libra para que emperzara una nueva carrera. Pero no le doy mil libra y sí sólo diez louis d’or porque a decir verdad mil libra o diez louis d’or vienen a ser para usted, en su situtación, exactamente lo mismo: se las jugaria.”

Novel·la curta, i sembla que una mica autobiogràfica de l’autor rús. Potser el títol, en la meva opinió no és encertat, ja que no hi ha només un jugador, hi ham molts més que acaben per fer del protagonista un jugador obsessionat. A més, a la novel·la, també crítica a l’aristocràcia russa que es passeja pels balnearis d’Europa, malgastant les fortunes familiars i a altres individus de diferents nacionalitats. Potser l’únic que es salva és el senyor anglès que ofereix aquesta ajuda final al protagonista.

Robinson Crusoe, de Daniel Defoe.

Des de la infància i sobretot per culpa del cinema i la televisió, l’idea que un té d’aquest personatge és la de nàufrag que es passa tota la “peli” en una illa deserta intentant sobreviure. Després que comences a llegir veus que això és part de la primera part de la novel·la, que hi ha encara una segona part en la que el personatge recorre mig món en cerca de aventures i de guanyar diners amb el comerç. Com també té un abans de la famosa illa deserta. Per exemple, a la segona part recorre la Xina en una caravana:

“Dos dia después atravesamos la Gran Muralla levantada por los chinos como fortificación contra los tártaros. Es aquella construcción que se extiende sobre colinas y montañas siguiendo innecesariamente una ruta donde las rocas son tan abruptas y los precipicios tales que ningún enemigo podría pasarlos y en caso de ser capaz de hacerlo, no valdría una muralla para detenerlos.
…..
¿es que pensáis que esta muralla podría resistir a un ejército europeo con buena artillería, o se mantendria en pie si fuera atacada por nuestros ingenieros secundados por dos compañias de minadores?…”

A més en aquest fragment es veu també el poc respecte i racisme que tenien en aquella època cap a altres pobles diferents dels europeus i que es nota al llarg de tota la novel·la. Ara ja se sap que al segles XVII i XVIII pocs denunciaven aquestes actituds.
Axiò de l’atac a la muralla m’ha recordat el “Victus” d’Albert Sánchez Piñol i els seu enginyer militar, Martí Zuviria.

Verdes colinas de África, d’Ernest Hemingway.

Verdes colinas de África, d’Ernest Hemingway.

 

        Espera. La última noche Joyce y su mujer vinieron a cenar y comimos faisán y un cuarto de chevreuuil, y Joyce y yo nos emborrachamos porque nos marchábamos a África al día siguiente. Dios mio, menuda noche.

        Vaya anécdota literaria – dijo Pop-. ¿Y quién es Joyce?

        Un tipo maravilloso -respondí- Ha escrito Ulises.

        Fue Homero quin escribió Ulises -dijo Pop.

        ¿Quién escribió Esquilo?

        Homero -contestó Pop. No intentes pillarme. ¿Sabes más anécdotas literarias?

 

Una novel·la que conta fets reals de la vida de l’autor. Podríem dir que avui seria políticament incorrecta ja que conta com el protagonista i el seus acompanyants estan de safari per l’Àfrica caçant tota mena d’animals salvatges. Però a l’estones que estan al campament parlen de literatura i d’altres escriptors del moment o anteriors.

 

  Era un libro que había escrito siendo muy joven y contenía una estupenda descripción de una batalla, aquella en la que los franceses tomaban un reducto, y pensé en Tolstoi y lo provechoso que era para un escritor haber tenido un experiencia bélica………Flaubert no había visto la guerra, pero había visto una revolución y la Comuna, y una revolución es con mucho lo mejor si no te vuelves un fanático porque todo el mundo habla el mismo idioma. Igual que una guerra civil es la mejor guerra para un escritor, la más completa. Stendhal había presenciado una guerra y Napoleón le enseñó a escribir. Por aquel entonces Napoleón enseñaba mucho a escribir. Dovstoievski se convirtió en un escritor cuando lo mandaron a Siberia. Los escritores se forjan en la injusticia del mismo modo que se forja la espada.

 

Bé, eren altres temps. Però acaba amb una crítica, a la seva manera, a l’home modern que ho destrueix tot:

 

En cuanto llegamos a un continente este envejece deprisa. Los nativos viven en armonía con él. El extranjero lo destruye, tala los arboles, seca los ríos, de manera que el suministro de agua se ve modificado, y en poco tiempo la tierra, una vez revuelto el tepe, asoma a la superficie y luego comienza a desaparecer por culpa de la erosión como ha ocurrido en todo país viejo y como yo he visto que comienza a pasar al Canadá. La tierra se cansa de que la exploten. Un territorio se agota rápidamente a menos que el hombre deposite en él sus residuos y los de los animales. Cuando deja de usa animales y utiliza máquinas, la tierra enseguida le derrota. Las máquina no se reproducen, y tampoco fertilizan el suelo, y devoran cuando no pueden criar.

 

He acabat de llegir el darrer capítol tombat en un racó del camí de ronda de Sant Feliu de Guíxols a Sant Pol, amb una bona vista sobre la badia de Sant Pol, amb tanta tranquil·litat, que una sargantana m’ha pujat pel braç i m’ha fet cosquerelles. Uns metres més avall, les llanxes motores s’encarregaven de fer sorolls i de contaminar un poc més la costa brava.