A les eleccions al Parlament del 12 de maig hi ha dues posicions enfrontades. Per un costat els partits i mitjans de comunicació que volen girar full i rendir-se, acatant l’Estatut imposat pel Tribunal Constitucional. Per l’altre els partits i el moviment civil per la independència que volen acabar la tasca de l’octubre de 2017.
El Sr. Illa i tots els que volen “passar pàgina” de la confrontació amb l’Estat han aconseguit introduir una narrativa que tergiversa els fets dels darrers anys. Sostenen, per exemple, que el retrocés de l’ús social del català és conseqüència de la irrupció de l‘independentisme. La realitat és la contrària. L’afebliment de l’ús social de la nostra llengua és conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. El T.C. va declarar anticonstitucional el deure de conèixer el català, aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya. Aquesta decisió va deixar-nos sense l’eina determinant per afrontar l’arribada a Catalunya de dos milions de persones d’altres continents des de l’any 2000: l’obligatorietat de la llengua catalana.
Tots els que estan determinats a “girar full” de l’octubre de 2017 atribueixen la forta caiguda de les competències en matemàtiques, ciències i lectura dels nostres joves als darrers governs de la Generalitat. La realitat és que aquest descens deriva de l’espoli fiscal. Perquè la despesa en ensenyament a Catalunya és de 5.170 € per alumne, mentre que al País Basc és de 7.320 €. Igualment, defensen que Catalunya té les llistes d’espera per una intervenció quirúrgica més llargues a causa del desgovern independentista. La causa real és, també, el dèficit fiscal: el pressupost de Salut de l’any 2010 era de 9.703 milions i el 2019 de 9.789 milions, a la pràctica una retallada de 1.675 milions €, tenint en compte la inflació.
Els defensors de la submissió a Espanya asseguren que el moviment independentista ha introduït la inestabilitat i la confrontació a casa nostra. La història demostra que van ser una dotzena de magistrats espanyols els qui van imposar unilateralment la seva sentència contra la voluntat de milions de catalans expressada a les urnes. Han estat les clavegueres de l’Estat les que han creat falses proves per alterar els resultats electorals i han espiat els activistes catalans. Han estat la Policia Nacional i la Guàrdia Civil les que van apallissar desenes de milers de pacífics ciutadans l’u d’octubre de 2017. Ha estat la justícia espanyola la que ha desencadenat una Causa General contra l’independentisme amb acusacions que diverses justícies europees no han considerat delictives.
La llei d’amnistia, sigui quina sigui la seva aplicació, no pot resoldre el conflicte amb Catalunya. Perquè la sentència contra l’Estatut continua vigent. Perquè catorze anys després s’evidencia que els seus efectes, com la supremacia del castellà o l’espoli fiscal, posen en perill la nostra supervivència com a nació avançada i fan urgent la independència.
A la nova legislatura el moviment independentista ha de crear les condicions per un nou embat de desobediència civil per la independència. Per assolir aquesta fita ha de repetir la triple escalada de manifestacions, política i internacionalització del conflicte que, des de 2012, va portar a les eleccions plebiscitàries de 2015 i que va culminar amb el referèndum de l’u d’octubre de 2017. Com aleshores tenim al davant la feina de mobilitzar centenars de milers de persones per treure els partits catalans de la seva zona de confort, i per fer efectiva la República Catalana. En aquesta legislatura hem de preparar, també, la defensa d’aquesta, un cop proclamada, com es va fer amb l’aturada de país del 3 d’octubre, però amb més intensitat i durada temporal.
Preparar la confrontació amb l’Estat és el gran repte del nou Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana que s’elegirà després de les eleccions del 12 de maig. Sortosament, persones destacadíssimes en la lluita per la independència han presentat la seva candidatura per a formar-ne part. Ara cal que tots els socis vagin a votar i li donin una gran autoritat moral.
Per combatre els qui volen “passar pàgina” de la marxa cap a la independència, el nou S.N. haurà de traduir les dificultats que deriven del dèficit fiscal (el deteriorament dels serveis públics, la manca d’habitatge social, la crisi de la pagesia, el caos de rodalies, etc.), el supremacisme lingüístic, la persecució judicial de l’independentisme en multitudinàries campanyes de protesta.
La nova escalada requerirà més determinació que la de 2012. Ara sabem que la resposta de l’Estat serà repressiva. L’única manera d’afrontar-la serà la desobediència civil. Caldrà seguir l’exemple de Gandhi per foragitar els britànics de l’Índia. Caldrà adoptar el camí de Martin Luther King per vèncer els supremacistes blancs del sud dels Estats Units. Caldrà reproduir el moviment Otpor que va enderrocar Milosevich a Sèrbia, entre altres models de lluita noviolenta. Només el coratge i el sofriment ens conduiran a la victòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!