Entre el Túria i el Ridaura

Les aventures a la recerca de tresors amagats d’un grup d’estudiants de Cocentaina continuen en aquesta novel·la juvenil d’Ivan Carbonell, però ara s’afegeixen un grup d’alumnes d’un institut de Riba-roja de Túria (els apitxats, com són anomenats per seus companys del Comtat, he he). Després d’un viatge conjunt cap a terres pirinenques on comencen les primeres amistats entre ells, els xics i xiques uneixen esforços, utilitzant els mitjans que tenen per intentar esbrinar quin és el misteri que hi ha darrere d’un dels seus professors, un professor mallorquí instal·lat a Benaguasil.
La trama es va articulant durant els darrers dies del curs, amb el rerefons del viatge de fi de curs, els exàmens finals i l’inici de l’estiu. Al mateix temps que van esbrinant els misteri del metge àrab del segle XIV, es van establint relacions entres els protagonistes, relacions que acaben (o no acaben? potser és l’excusa per una altra novel·la?) de diferents maneres i si les voleu saber, doncs ja sabeu, llegiu el llibre.
Com a l’altra novel·la anterior, “El secret del mas la pedra”, la muntanya és part important la trama, i en aquest cas, les muntanyes de les Rodanes de Vilamarxant, el barranc de Porxinos, i la Cartoixa de Porta-celi són els llocs on cal buscar el tresor amagat. Els que hem recorregut caminant tots aquests llocs tenim un al·licient més per llegir aquest relat i després tornar a passejar per ells amb una altra mirada.

“..i si algun escriptor, d’altra banda, imaginà, es volguera inspirar en la seua vida per a compondre`n un, en la vida del professor Manuel Salom, ara ja jubilat, més valdria que no ho intentara perquè és un vida avorrida i sense gens d’interès per a ningú, una vida que no val la pena contar o explicar no molt menys convertir-la en novel·la: ell mateix, el protagonista improbable, badallaria llegint-la, ell mateix no seria capaç d’arribar al final.”

Potser sí que té raó, la vida del professor és del més avorrit que hi ha per contar. Un professor cansat que es jubila i sembla voler fer certs canvis a la seua vida i acabar-la junt amb la seua estimada muller per no tornar-li a falla ara que una malaltia va acabant poc a poc amb ella. Però això no vol dir que la novel·la no siga interessant, tot el contrari, ja que si la vida del professor jubilat no és interessant, les seues reflexions repartides al llarg de tota la narració sí que ho són i molt: la València actual, els seus polítics, els professor universitaris, i moltes coses més són analitzada a través del pensament d’aquesta cansat professor d’història que després de tenir una accident lleu a l’entrada de la facultat i fer una primera i última classe, decideix avançar la seua jubilació i dedicar-se a altra coses més personals.

“…a un país de cavalls intel·ligents i virtuosos servits per criatures bestials brutes degenerades d’aspecte humà i de nom Yahoo, que era justament, recordà en aquell moment, el nom d’una marca d’una empresa de comunicacions electròniques o això en diuen no sap molt bé si un portal o un motor de cerca, com si cada usuari o client, va pensar, quan parla pel telèfon de butxaca o quan seu davant de l’ordinador per enviar i rebre missatges,fóra també un petit Yahoo sense saber-ho, esclau o subhome al servei de no se sap quins superiors quadrúpedes,…..”

Quin tipus de narració fa aquesta autora? Ella no conta una història, la deixa contar a altres veus, les veus protagonistes. Veus que no tenen cap relació directa entre elles, però que si tenen en comú el tema sobre el que va el llibre, en aquest cas, l’esfondrament de la Unió Soviètica i els darrers anys de capitalisme salvatge que han patit a Rússia i altres repúbliques nascudes d’aquest esfondrament. Guerres fratricides, gulags, stalinisme, revolució, tot porta a un home molt contradictori que en alguns casos em recorda una de les xorrades que va dir Albert Ribera fa poc:”almenys en una dictadura hi ha ordre”. Gent que denuncia els crims del passat soviètic, però que enyora “l’ordre” d’aquells temps.
Val la pena llegir-lo, si no es vol d’una tirada, de manera lineal, podeu escollir l’ordre. Però cal tenir memòria històrica i recordar que totes les dictadures són criminals, siguen del signe que siguen. I no endolcir-les amb aquest argument riberià de “l’ordre i la tranquil·litat”.
Per cert, en un conversa de bar, varem definir el seu estil narratiu com a “documental del 33”, he he.

“Heu vist mai afusellar un home? No, és clar; en general, un no assisteix en aquests actes sinó per invitació, i el públic és triat per endavant. Vós, doncs, només ho coneixeu a través dels gravats i dels llibres. Una bena per als ulls, un pilar, i uns quants soldats un ros lluny. No! ¿Sabeu que, ben al contrari, l’escamot d’afusellament se situa a un metre i mig del condemnat? ¿Sabeu que si aquest feia dos passos endavant, tocaria la boca dels fusells amb el pit?¿Sabeu que, a una distància tan curta, els fusellers concentren la seva punteria sobre la regió del cor i que, entre tots, amb unes bales grosses, hi fan un forat on podríeu ficar el puny? No, vós no ho sabeu, perquè això són detalls que no s’esmenten.”

Path of Glory, El verdugo, i menor mesura True crime. Llegir aquest al·legat en contra de la pena de mort m’ha fet recordar aquestes pel·lícules sobre el tema. La gran obra mestra de Kubrick i la també, en la meua opinió, obra mestra de Berlanga. Una per l’afusellament d’innocents i l’altra per la reacció que pateix el propi botxí en haver de fer una feina inhumana. Potser la darrera, la de Clint Eastwood no tingui la qualitat de les altres, però és una trepidant narració que val la pena veure. Potser en el cinema no és veu la cruesa del que passa, com diu Albert a la seua narració, parlant de gravats i llibres, però crec que el director ens ho acosta tan com pot el llenguatge cinematogràfic sense caure en efectismes, sobretot en les dues primeres.
Potser hi han altres films que aborden el tema, com Dancer in the dark, de Lars von Triers, però a mi, aquestes tres, són les primeres que vingut aquests m’han vingut al cap.
Evidentment, Camus va escriure tot açò en 1947, i potser al cinema encara no s’atrevien amb aquests temes i no parla de la possible coneixença dels detalls d’una execució a traves de les imatges cinematogràfiques.Si l’autor haguera vist algun film sobre el tema, potser ho haguera escrit a la seva novel·la.

“Silvestre, amb llavis tremolosos, dibuixà l’estima en la bruna aurèola dels mugrons mentre les mans volaven pels límits de la pell com les ales de les papallones en un camp de roselles”

Una agradable sorpresa el haver pogut trobar i llegir aquesta novel·la ambientada a la guerra de successió al País Valencià. Un història d’amor entre un cristià vell i una cristiana nova ambientada en aquella època crucial per al nostres desenvolupament posterior com a poble. La narració comença amb el naixement del protagonista i l’autor va contant la seva vida al mateix temps, que amb l’ajuda d’altres personatges, explica l situació social i política del país: la problemàtica amb la successió de Carles II, les diferències socials entre nobles i la resta del poble i la xenofòbia cap als cristians nous. La història conclou a la batalla d’Almansa, que d’ací uns dies es recordarà per tots els que estimen el nostre país.
La narració, a principi em va semblar un poc feixuga, no m’ho esperava, però poc a poc m’ha anat enganxant. I aquí, crec que l’autor ho encerta. Fa moltes descripcions però no avorreix gens, cosa difícil de fer, i val la pena llegir fragments com el que ho escrit a dalt.

I també, agrada trobar llocs que has visitat, com la Cova Alta, prop d’Albaida.
“Has d’anar a trobar-te amb Cento el Maula abans de la Pasqua de Pentecosta. Para per la Cova Alta, a prop de la vila d’Albaida. Tot i que siga un roder, no n’has de témer res.”

El llano en llamas, de Juan Rulfo.
A l’edició que vaig comprar de Pedro Páramo, també hi havia una selecció de contes de l’autor mexicà sota el títol de El llano en llamas, que també correspon a un dels contes que la composen. Tots els contes estan ambientats a Mèxic amb la característica comú de produir-se l’acció en llocs molts secs i àrids i protagonitzats majorment per gent pobra del poble. Alguns d’ells a l’època de la revolució o a la guerra dels Cristeros (sembla que els temps no canvien, encara al segle XXI es mata per la religió com al Mèxic de principis de segle XX). A mi, el que més m’ha agradat és el d’Anacleto Morones, el que ara anomenarien un tele-predicador, que té un final molt especial

El realisme màgic de Garcia Márquez sembla que té precedents en Mèxic de mà de l’escriptor Juan Rulfo. He llegit aquesta novel·la de l’escriptor mexicà que feia temps que volia llegir. Una novel·la que no és lineal en el temps i que el lector ha d’anar descobrint durant la lectura la seqüenciació d’aquest, a més de estar preparat per creure en aquest realisme màgic que tant present és en altres novel·les posteriors d’autora sud-americans.

“Porque no estoy acostada sólo por un rato. Y ni en la cama de mi madre, sino dentro de un cajón negro como els que se usa para enterrar a los muertos. Porque estoy muerta.”

Per cert, malgrat el títol, al començament sembla que el personatge principal és un altre. Però aquest, com Hitchcock va fer a “Psycho”, se’l carreguen aviat.

Un poques hores de diferència ens venen dues males notícies. La desaparició de dos escriptors que, almenys a mi, m’han fet estimar la literatura: l’americana Harper Lee i l’italià Umberto Eco. Sort que l’Atticus Finch i el Guillem de Baskerville no moriran mai, i sempre els recordarem amb la cara de Gregory Peck i Sean Connery.

“Em passa contínuament: no sé dissociar cançons de records, la meua ment és com una directora de bandes sonores que no cessa.”

Un petita però gran novel·la en la que l’autor ens narra una història de re-descobriment familiar al ritme de les cançons d’Ovidi Montllor. A la seua primera novel·la, l’autor ens conta com un jove xilè d’ascendència valenciana descobreix com han afectat a la seua família les dictadures dels generals Pinochet i Franco, amb alguna pinzellada sobre els darrers anys al País Valencià.
A mi m’ha agradat molt, però potser no soc objectiu ja que em passa com el que diu el protagonista (o l’autor?), cada cançó em porta un record i, a mi, em porta a la memòria coses viscudes anteriorment. Em sol passar açò en el que jo qualificaria com “Novel·les amb banda sonora”, novel·les en les quals, durant la narració, es parla d’alguna cançó o peça musical, que immediatament relacione amb alguna altra cosa. Aquesta és una novel·la d’aquestes i amb més intensitat, ja començant pel títol:
Com un record d’infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Una petita narració sobre com es comporten un soldats alemanys destinats a un camp d’extermini, però contada per ells, des del seu punt de vista. Ara potser aquesta terna protagonista no és representativa de la majoria que hi varen estar destinats allà, i això ja es veu des de les primeres ratlles:
“Li varem explicar que nosaltres preferíem caçar que no afusellar, que no ens agradaven els afusellaments, que ens feien sentir molt malament, i que després, a la nit, teníem malson……..A un altre comandant no li hauríem parlat amb aquest to i amb tanta franquesa. Però era un reservista com nosaltres, i també dormia en un llit de campanya. Tanmateix, els assassinats l’havien envellit més que a nosaltres.”
Potser hi hauria gent farta de tot els que veia i del que els obligaven a fer, i s’escapava de l’horror a la seva manera. Però si hagueren estat majoria, l’horror, potser no haguera arribat on va arribar. També hi surt un personatge polonès, que sembla que el seu odi cap als jueus és més gran que l’odi cap als nazis, com sembla que vare demostrar molts altres seus compatriotes.
Una novel·la curta per fer reflexionar i ràpida i senzilla de llegir. Potser no és, en la meva opinió l’obra mestra que diu a la portada, però val la pena fer-hi una ullada.

Vaig trobar aquesta antiga novel·la de l’autor de Jo Claudi a la fira de Llíria i la vaig comprar per veure si gaudia tant d’ella com del seu “Jo, Claudi” i la seva segona part. La veritat és que en part ha estat a l’alçada del que esperava, però en altres no tant. Però la culpa potser és la meva ignorància de certs temes religiosos, en particular, la formació i evolució del judaisme al llarg del temps, del pas de ser religions ancestrals politeistes o les actuals monoteistes, i l’adaptació dels mites vells a elles. Graves continua explicant la seva teoria del pas d’uns mites matriarcals, per dir-ho d’alguna manera, als patriarcals; teoria que aplica tant als mites grecs i romans, com als jueus. En aquesta el personatge de Jesús ho resumeix amb un frase que diu “Yo he venido a matar a la hembra”.
La part més novel·lística del relat es basa en descriure a Jesús com un veritable rei d’Israel, fent que siga descendent d’Herodes, i evidentment deixant de banda la virginitat de sa mare. Però ell no vol ser un rei normal i això desencadena la tragèdia.
En altres apunts ja he parlat de dos anècdotes matemàtiques que m’he trobat en la lectura del llibre.

Quan era jove vaig llegir un llibre d’aquest autor anglès que es deia “El candor del padre Brown”, i vaig comprar aquesta llibre pensant-me que seria alguna cosa semblant. Doncs ara veig que no, que potser que la trama d’un espia que s’infiltra en una associació terrorista de tendències anarquistes (tinc dubtes sobre això, he he) siga policíaca, d’acord, però hi ha molt més: les creences filosòfiques i religioses de l’autor ixen durant la narració i la van omplint fins al sorprenent final. A més hi han moltes frases d’aquestes que agraden i que després et trobes repetides per tot arreu. Durant la lectura, no sé la raó, potser l’època on està ambientada, potser la velocitat d’algunes escenes, recordava la pel·lícula “La lliga dels homes extraordinaris”, salvant les distàncies.

La darrera novel·la de Sebastià Alzamora comença pel quasi final de la història. Narra l’amor entre una al·lota mallorquina i els seu amant bandoler durant el segle XIX, a més de la posterior venjança d’ella contra el traïdor que ha venut al seu amant. No busqueu romanticisme amb el personatge del bandoler, és un assassí sanguinari, l’únic romàntic que hi ha és l’amor incompressible d’ella cap a ell.
La novel·la no és lineal en el temps i malgrat que al primer capítol sembla que et vas a divertir, recordant un poc la ironia que l’autor es gasta com a periodista, després es fa molt més dramàtica fins al drama final i la sorpresa de darrer capítol.
“Jo me cag en ets ossos de ta mare….”

Qui va denunciar Anne Frank? Com va acabar aquest personatge? L’autor construeix una història ambientada a l’ambient universitari de la ciutat de València per intentar explicar aquestes preguntes. Viatges al llarg d’Europa, flashbacks cap al passat per intentar recompondre una història sobre la venjança de dues joves estudiants d’Erasmus.
És una novel·la molt agradable de llegir i crec que molt bona. No sé com hi ha tantes editorials obstinades en traduir veritables rotllos que anomenen best-sellers, quan ací tenim molt bons escriptors amb bones històries que explicar.