Entre el Túria i el Ridaura

Ja feia temps que volia dedicar-li un temps als escriptors russos, i he valgut la pena. Ara acabe de llegir “Crim i càstig” amb la traducció feta per Andreu Nin i ha estat una bona experiència. Per tant continuarè amb altres nove·les del mateix autor o de Tolstoi. Em quede amb el personatge de “Petr Petròvitx Lugin”, es pot ser més impresentable que ell? i això que no és l’assassí.

– Pero eso sólo seriviría para mordisquear los bordes.  Toda la cúltura está deshecha. El esqueleto necesita un nuevo andamiaje y una nueva reconstitución. !Válgame Dios! No es tan sencillo como recoger un libro que se dejó hace medio siglo. Recuerde, los bomberos casi nunca actuan. El público ha dejado de leer por propia iniciativa. Ustedes, los bomberos, constituyen un espectáculo en el que, de cuando en cuando, se incendia algún edificio, y la múltitud se reune a contemplar la bonita hoguera, pero, en realidad, se trata de un espectáculo de segunda fila, apenas necesario para mantener la disciplina.”

Com diu el professor Faber, no  només són els llibres el que fa una cúltura, abans ha passat alguna cosa per la qual, la gent els ha deixat de banda i ara ja no els troben a faltar. Potser els llibres ajuden, però no és el principal per recuperar el que s’ha perdut. D’aquesta manera, fa notar al bomber Montag, que la seva feina no és tan important com li havien fet creure, que la feina important ja estava feta amb altes mitjans. Unes pàgines abans Faber deia:

No son los libros lo que usted necesita, sino algunade las cosas que en un tiempo estuvieron en los libros. El mismo detalle infinito y las mismas enseñanzas podrian ser proyectados a través de radios y televisores, pero no lo son. No, no: no son los libros lo que usted anda buscando. Busquelo donde pueda encontrarlo, en viejos discos, en viejas películas y en viejos amigos; busquelo en la Naturaleza y busquelo en sí mismo. Los libros sólo eran un tipo de receptaculo donde almacenabamos una serie de cosas que temiamos olvidar.”

Per tant, indirectament, en diu una de les maneres com s’ha transformat a la població de la país, com en altres pàgines parla de l’educació i dels espectacles tipus “Big Brother” que, a través de monitors-parets, es traga l’esposa del protagonista a tothora.

Ara, a veure quan algun canal de televisió es digna a re-emetre el film de Truffaut basat en la novel·la de Bradbury. Però no crec ho facen és millor fer programes xorres per mantenir a la gent ocupada i sense pensar en res important.

Només sentia el parrupeig de coloms. Em matava netejant els coloms. Tota jo feia pudor de coloms. Coloms al terrat, coloms al pis, els somiava. La noia dels coloms.

Compartisc aquesta visió gens idílica dels coloms. I pensar que aquest animal representa la pau! A la “Colometa” no li varen donar molta pau aquestes bestioles. Potser un, o alguns fan bònic, però quan passen de mida, són com rates alades, una plaga, sobretot a les grans ciutats.
Bromes a part, he llegit aquesta novel·la després d’haver visitat el cementiri de Romanyà, on està enterrada l’autora. No m’ha decebut, m’ha agradat molt la manera de situar-te en el temps sense dir-ho directament i la visió dels fets històrics des del punt de vista d’una noia ingènua que va deixant de ser-ho comforme avança la trama. Ara, potser jo no soc imparcial, ja que m’encantava, quan vivia a Terrassa, baixar cada diumenge amb els ferrocarrils, al barri de Gràcia i anar al cinema Verdi, per després, fer una passejada fins les rambles i el mar.

“Estoy convencido de que es usted todavía un hombre honrado y se lo doy domo un amigo puede dárselos a un amigo de verdad. Si pudiera estar seguro de que al instante dejaría de jugar, de que se iría de Homburg y volvería a su país, estaria dispuesto a  darle inmediantamente mil libra para que emperzara una nueva carrera. Pero no le doy mil libra y sí sólo diez louis d’or porque a decir verdad mil libra o diez louis d’or vienen a ser para usted, en su situtación, exactamente lo mismo: se las jugaria.”

Novel·la curta, i sembla que una mica autobiogràfica de l’autor rús. Potser el títol, en la meva opinió no és encertat, ja que no hi ha només un jugador, hi ham molts més que acaben per fer del protagonista un jugador obsessionat. A més, a la novel·la, també crítica a l’aristocràcia russa que es passeja pels balnearis d’Europa, malgastant les fortunes familiars i a altres individus de diferents nacionalitats. Potser l’únic que es salva és el senyor anglès que ofereix aquesta ajuda final al protagonista.

Des de la infància i sobretot per culpa del cinema i la televisió, l’idea que un té d’aquest personatge és la de nàufrag que es passa tota la “peli” en una illa deserta intentant sobreviure. Després que comences a llegir veus que això és part de la primera part de la novel·la, que hi ha encara una segona part en la que el personatge recorre mig món en cerca de aventures i de guanyar diners amb el comerç. Com també té un abans de la famosa illa deserta. Per exemple, a la segona part recorre la Xina en una caravana:

“Dos dia después atravesamos la Gran Muralla levantada por los chinos como fortificación contra los tártaros. Es aquella construcción que se extiende sobre colinas y montañas siguiendo innecesariamente una ruta donde las rocas son tan abruptas y los precipicios tales que ningún enemigo podría pasarlos y en caso de ser capaz de hacerlo, no valdría una muralla para detenerlos.
…..
¿es que pensáis que esta muralla podría resistir a un ejército europeo con buena artillería, o se mantendria en pie si fuera atacada por nuestros ingenieros secundados por dos compañias de minadores?…”

A més en aquest fragment es veu també el poc respecte i racisme que tenien en aquella època cap a altres pobles diferents dels europeus i que es nota al llarg de tota la novel·la. Ara ja se sap que al segles XVII i XVIII pocs denunciaven aquestes actituds.
Axiò de l’atac a la muralla m’ha recordat el “Victus” d’Albert Sánchez Piñol i els seu enginyer militar, Martí Zuviria.

Verdes colinas de África, d’Ernest Hemingway.

 

–        Espera. La última noche Joyce y su mujer vinieron a cenar y comimos faisán y un cuarto de chevreuuil, y Joyce y yo nos emborrachamos porque nos marchábamos a África al día siguiente. Dios mio, menuda noche.

–        Vaya anécdota literaria – dijo Pop-. ¿Y quién es Joyce?

–        Un tipo maravilloso -respondí- Ha escrito Ulises.

–        Fue Homero quin escribió Ulises -dijo Pop.

–        ¿Quién escribió Esquilo?

–        Homero -contestó Pop. No intentes pillarme. ¿Sabes más anécdotas literarias?

 

Una novel·la que conta fets reals de la vida de l’autor. Podríem dir que avui seria políticament incorrecta ja que conta com el protagonista i el seus acompanyants estan de safari per l’Àfrica caçant tota mena d’animals salvatges. Però a l’estones que estan al campament parlen de literatura i d’altres escriptors del moment o anteriors.

 

  Era un libro que había escrito siendo muy joven y contenía una estupenda descripción de una batalla, aquella en la que los franceses tomaban un reducto, y pensé en Tolstoi y lo provechoso que era para un escritor haber tenido un experiencia bélica………Flaubert no había visto la guerra, pero había visto una revolución y la Comuna, y una revolución es con mucho lo mejor si no te vuelves un fanático porque todo el mundo habla el mismo idioma. Igual que una guerra civil es la mejor guerra para un escritor, la más completa. Stendhal había presenciado una guerra y Napoleón le enseñó a escribir. Por aquel entonces Napoleón enseñaba mucho a escribir. Dovstoievski se convirtió en un escritor cuando lo mandaron a Siberia. Los escritores se forjan en la injusticia del mismo modo que se forja la espada.

 

Bé, eren altres temps. Però acaba amb una crítica, a la seva manera, a l’home modern que ho destrueix tot:

 

En cuanto llegamos a un continente este envejece deprisa. Los nativos viven en armonía con él. El extranjero lo destruye, tala los arboles, seca los ríos, de manera que el suministro de agua se ve modificado, y en poco tiempo la tierra, una vez revuelto el tepe, asoma a la superficie y luego comienza a desaparecer por culpa de la erosión como ha ocurrido en todo país viejo y como yo he visto que comienza a pasar al Canadá. La tierra se cansa de que la exploten. Un territorio se agota rápidamente a menos que el hombre deposite en él sus residuos y los de los animales. Cuando deja de usa animales y utiliza máquinas, la tierra enseguida le derrota. Las máquina no se reproducen, y tampoco fertilizan el suelo, y devoran cuando no pueden criar.

 

He acabat de llegir el darrer capítol tombat en un racó del camí de ronda de Sant Feliu de Guíxols a Sant Pol, amb una bona vista sobre la badia de Sant Pol, amb tanta tranquil·litat, que una sargantana m’ha pujat pel braç i m’ha fet cosquerelles. Uns metres més avall, les llanxes motores s’encarregaven de fer sorolls i de contaminar un poc més la costa brava.

He trobat un paral·lelisme curiòs. Segur que el poeta ho va fer conscient, per donar més sentit de tragèdia a la seva obra i vincular-la amb les tragèdies més antigues. Un personatge diu:

¿Quién tiene un caballo ahora mismo, quién tiene un caballo? Que le daré todo lo que tengo, mis ojos y hasta mi lengua…

A Ricard III, es rei crida:

A horse, a horse, my kingdom for a horse.

No crec que siga casualitat, crec que està així voluntàriament, de la mateixa manera que els tres llenyataires del 3r acta fan la funció de cor en les tragèdies gregues i el crim no es veu a l’escena, com en aquestes darreres.
Havia vist l’obra al meu poble fa molts anys i no la recordava. Eren temps que al pobles arribava cultura i no la mediocritat que contracten ara per les festes majors.

Rellegir llibres està molt bé i en aquest cas la desició no ha estat equivocada. He gaudit molt més que la primera vegada, abans dels vint anys. A més, llavors encara no havia viatjat per la Grècia rural (no la turística) per entendre algunes coses d’ella, i la pel·lícula, sense menystenir-la, que feia temps que vaig veure no transmet tot el que descriu la novel·la.

“-Ven, Zorba, enseñame a bailar.
Zorba de un bote: le centelleaba el rostro.
-¿Bailar, patrón? ¿Bailar? !Anda! !Ven!
-!Vamos, Zorba, mi vida ha cambiado, ánimo!
………………….
Viendo como Zorba bailaba, comprendí por primera vez el esfuerzo quimérico del hombre por liberarse de la gravedad, de la pesadez”

Pensava que els llibres de viatges et veien venir ganes de viatjar al lloc que descriuen, però en aquest cas és tot el contrari. Sagarra desmitifica tot el que li havien contat sobre la Polinèsia, desmunta el paradís de Marlon Brando a “Mutiny on the Bounty” i altres pel·lícules o narracions. Potser l’única pel·lícula que s’acosta un poc al que narra l’autor és el paper dels xinesos al film de John Ford “Donovan’s Reef”, el del xinès que manipula l’autoritat francesa.
Hi ha un frase que descriu prou bé el que narra Sagarra:
“Fichez-moi la paix, avec votre sale paysage!”
“Oh, quelle blague la Polynésie!”
O la diferència entre els viatge d’anada i el de tornada. També posa a parir el paper dels blancs colonitzadors als que creu culpables de la situació que s’ha trobat en la seva estada als mars de sur.
Per tant si esteu preparant un viatge a Tahití, més val que no llegiu aquest llibre.

“Perquè la pàtria no és només el mapa i la bandera: és el paisatge que veus cada matí i cada vespre, en l’aurora i en el crepuscle; és l’olor de la terra quan plou i quan és eixuta; és la coneixènça profunda de la gent: nom, cognoms i malnoms; és la llengua en que t’expresses i la cadència del propi dialecte, el nom de les aigües, dels camps, de les penyes altives, de les foies o les valls, de les llomes o les muntanyes; és el sabor del vi que sempre he begut a taula, en la festa, els naixements i el casaments, i l’aigua de les fonts que assacia des que son infants; és l’olor i el gust de cada àpat, de les espècies que s’hi fan servir….”

Fa molt de temps que vaig escoltar en la pel·lícula “Path of glory” d’Stanley Kubrick, una frase de Samuel Johnson que deia:  “Patriotism is the last refuge of a scoundrel” (El patriotisme és el darrer refugi dels canalles). Potser el Sr. Johnson és referia, com diu Toni, als que es queden només amb el mapa i la bandera, no?

Més endavant, el personatge d’Ulysses encara ho fa més bònic:

“-Veus, Aquileu?, això és conèixer la pàtria: saber quin temps farà amb una ullada a l’entorn, i no pel que diuen els meteoròlegs de la televsió”

Però compte que hi ha perills, com bé respon Aquileu:

“Però tingues per cert que, fins i tot en aquest poble, la majoria dels qui hi viuen segur que parlen de l’oratge que vindrà pel que ha dit la televisió, i no per aquests senyals que cal interpretar. Qui encara ho fa, encara que mai no haja errat en la previsió, és tingut per un bruixot per uns o per un provincià per altres”

Aquesta és una de les moltes coses bones que té aquesta petita novel·la juvenil (segur?) de Toni Cucarella que ha arribat a les meves mans. Recomanable per molts lectors joves, que segurament, després de llegir-la tindran ganes de llegir l’Odissea homèrica, ja que la trama és una mica paral·lela a la dels viatges d’Odisseu per la Mediterrànea.

Al final, l’autor, sembla que té un record per a un personatge de la seva ciutat que no cal dir el nom:  “L’alcalde, un individu menut i malcarat, no va tardar a fer acte de presència”, i fent gala de la seva prepotència dictamina: ” Aquest foraster no sabia ni escriure el seu nom……S’escriu amb i llatina i no y grega! Ulisses, amb  i llatina”. Sort que la gent que és menys lletrada, en teoria, capten millor els sentiments dels altres que no els prepotents, i fan que les coses acaben bé. Però per saber això, heu de llegir vosaltres el final, que només són 124 pàgines.
I una recomanació, llegiu més llibres de Toni, és molt millor que moltes coses que publiquen certes editorials amb l’excusa que són best-sellers nord-americans o suecs o d’on c…. siguen.

 

 

“– No, escolti`m vostè a mi, hermano – va estossegar el comissari, decidit a no deixar que el germà Dauder acabés ni una frase-. Jo soc aquí el representant de la llei i l’ordre i li ben asseguro que seguiré la pista de l’assassí d’aquest pobre nen i del seu… company, o com se n’hagi de dir, i que el capturaré i li donaré pel sac. També li he dit, i ho màntinc, que no penso denunciar-los a vostès. Però també l’adverteixo que si li torno a sentir dir, amb aquests fums que gasta de frarot petulant, una sola paraula sobre com he de plantejar la investigació del crim, llavors sí que el denuncio  pel primer que se’m passi per la fava i el faig pixar més aigua beneita de de la que ha vist mai en sa vida, entesos?…” 

Contundent el comissari d’aquesta novel·la de l’escriptor de Lluchmajor. Una novel·la barreja de conte de terror i novel·la històrica, la primera que he llegit del columnista del diari Ara. En ella barreja personatges reals amb altres ficticis, però amb final diferent de la realitat històrica. Aquest barreja de realitat i fantasia em recordava per moments la pel·lícula “El laberinto del fauno”, no pel argument, sinò per la utilització de la realitat històrica per fer un relat fantàstic.
 

M’ha agradat molt el debut de l’Esther en la novel·la amb aquesta història ambientada a l’any 1517, amb el rerefons de la pròpera Reforma iniciada per Martí Luter. En ella apareixen personatges ficticis i reals creant una història al voltant d’uns rotlles trobats en una de les esglèssies romàniques de Terrassa (quantes vegades he passat per davant d’elles!), que viatgen fins a la Roma del Papes i Michelangelo. També hi apareix la Inquisició, no molt ben rebuda en les terres de la Corona d’Aragó.
Després d’haver llegit aquest llibre original, una traducció d’un llibre americà al castellà (Anagrama) i, fa temps, una altra traducció al català (Bromera), en pregunte que, si tenim autors a casa, que saben narrar històries, cal que les editorials continuen aquesta política de traduccions de “bestsellers” de dubtosa qualitat?
 

“En l’època que ara esmento, el pare Maple passava el dur hivern d’una vellesa sana”

El pare Maple, un vell arponer i mariner que, en una segona joventut fa de rector a l’església de New Bedford, amb una trona molt al seu estil. I com no, el sermó: Jonàs i la balena.
Trobe un cert paral·lelisme amb el començament de Ricard III:

“Now is the winter of our discontent” (Ricard III, de W. Shakespeare)

Més endavant com a contrapunt, Ismael afirma:

‎”Provaré de tenir un amic pagà -vaig pensar- atès que l’amabilitat cristiana ha demostrat ser cortesia buida” 

Hem vaig trobar aquest llibre perdut per un racó de l’institut. Ja se sap la fòbia que tenen alguns als llibres, i més si no són el la “lengua del imperio”. L’he llegit i està entretingut per l’edat a la que va dirigit. M’ha semblat una variant juvenil de “Les veus del Pamano”, de Jaume Cabré, barrejant les vivències del maquis amb una parella de bessons de l’època actual.