Anna Karenina, de Lev Tolstoi.
Una gran novel·la per acabar l’any. L’he acabada de llegir aquests dies de Nadal a Sant Feliu de Guíxols, però no acabe d’entendre la mania dels editors de destrossar les edicions amb subtítols “pel·liculeros” com el que han posat en aquesta edició, en la que la portada és un fotograma d’una de les moltes adaptacions cinematogràfiques que s’han fet d’aquest relat de Tolstoi: “El amor no tiene un porquè.”
Bé, sembla que vages a llegir un fulletó romàntic quan aquesta novel·la és molt més que la història d’un adulteri. És un gran retrat de l’aristocràcia i la societat russa del temps de l’autor, una crítica a d’aquesta aristocràcia, de la burocràcia tsarista, i també al pagesos rurals que no volen progressar en les tècniques de cultiu; una crònica dels primers moviments socialistes i dels moviment paneslau; i supose que em deixaré coses pel gust de tots els que llisquen aquestes ratlles. L’únic que puc fer és recomanar-la i per començar-la. oblidar-se del romanticisme holywoodià.
Un dubte: patia Anna esquizofrènia?
