El 23 de novembre del 2022, Joan Fuster Ortells hauria complert cent anys. En feia trenta que s’havia mort a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià), el poble on havia nascut i passat tota la seva vida. I des d’on va exercir d’escriptor, assagista i articulista amb un èxit i influència extraordinàries.
L’oportunitat del centenari ha estat aprofitada per, una vegada més i ben merescuts, retre-li record i homenatges en un nou Any Fuster. Com en anteriors aniversaris, aquest ha anat acompanyat de l’edició de diversos llibres relacionats amb la seva obra. Per l’interès que pot tenir per als lectors de Mèdia.cat, val la pena destacar-ne la tercera edició de De viva veu. Entrevistes (1952-1992), que publica l’editorial Afers/Institució Alfons el Magnànim. Un recull que aspira a ser exhaustiu, preparat per Isidre Crespo. Entre la primera edició –de l’any 2003– i aquesta, hi ha una notable diferència, amb la incorporació de setze entrevistes que Crespo afegeix a les seixanta-quatre inicials.
Moltes d’elles les hi fan –en català o espanyol, segons els mitjans– destacades personalitats del periodisme i la cultura d’aquells anys (Vicent Ventura, Baltasar Porcel, Josep-Carles Clemente, Sempronio, Antonio Figueruelo, J. Pérez Benlloch, Sergio Vilar, Joaquim Ferrer, Montserrat Roig,, Antonio Beneyto, Amadeu Fabregat, Joaquim Maria Puyal, Lluís Busquets i Grabulosa,, Vicent Martí, Salvador Enguix, Vicent Partal, Vicent Sanchis, Josep Ramon Lluc, Toni Mollà, Raimon, Enric Sòria…). Un ampli ventall que posa en qüestió la suposada mala relació de Fuster amb el gremi dels entrevistadors. El llibre recull també entrevistes que li van fer col·lectius diversos com els alumnes de l’IB de Sueca, els Minyons Escoltes i Guies de Sant Jodrdi o un grup d’alumnes i mestres de 7è d’EGB de l’escola de Riola (Ribera Baixa).
És prou coneguda l’afició de Fuster per –en paraules d’Isidre Crespo en la introducció– “raonar en companyia”. Per això, una bona manera de llegir aquestes entrevistes és fer-ho des d’aquesta perspectiva. La qual cosa ens ajuda a precisar, de viva veu de l’escriptor –per això el títol del recull– les seves opinions d’aquesta “tertúlia permanent” que era el cap de l’assagista en definició del mateix Crespo. Però no només això. Com en tota entrevista, preguntes i respostes no només retraten l’entrevistat sinó també qui l’entrevista.
Com tocava –induït sovint per qui l’entrevista– domina el conjunt d’aquestes converses l’intent d’aconseguir de l’entrevistat una definició de la seva ideologia en uns temps –darreries del franquisme i primers anys de la “transició/transacció”– en què aquesta dèria de classificació política era sovint dominant en molts cercles de l’antifranquisme. El que passa és que Fuster ho era tot menys classificable. “Jo sóc les meves opinions” –li deia a Baltasar Porcel en una entrevista de desembre del 1965–. I afegia: “Sóc lleugerament càustic a l’hora de parlar i d’escriure, ho admeto. Però em nego a acceptar que això sigui una ‘falla greu’ de la meva obra. Ben al contrari: és un ingredient de la meva obra. Ni defecte ni virtut: una ‘característica’”.
I, en aquesta autodefinició de “lleugerament càustic”, com insisteix en moltes de les entrevistes, s’hi veu de manera diàfana la inspiració triada, i reconeguda: els seus admirats francesos del Renaixement i la Il·lustració: Montaigne, Descartes, Diderot… l el sard Antonio Gramsci https://ca.wikipedia.org/wiki/
“Si fos militant –diu a Montserrat Roig en una entrevista per a la TVE-Catalunya, del desembre del 1977–, també escriuria articles d’aquest tipus; ara, no ho sóc, i em situe davant de la política amb una… no diré objectivitat, perquè seria mentida dir-li objectivitat, però sí és com mirar els toros des de la barrera, en certa mesura: hi ha l’espectacle i jo el mire: jo sóc partidari del toro, posem per cas, i no del torero”.
Si hi ha alguna qüestió –a banda la política en general– que l’apassiona és la fidelitat a la llengua dels valencians, el català sens dubte. I sovint hi reclama atenció. Preocupat per la seva supervivència que fa dependre, amb èmfasi –en aquest cas no gens càuistic– en la importància de l’educació per a aquesta supervivència. No cal dir que un altre tema reiteratiu és l’anàlisi de la situació al País Valencià: les al·lusions a Nosaltres els valencians –“el llibre que més m’estime”, li diu a Sempronio el maig del 1975–i la repercussió polèmica que, conjuntament amb “El País Valenciano”, van tenir són constants com no podia ser d’altra manera. Com la fidelitat irrenunciable a la nació completa, els Països Catalans.
I les bombes que li van posar –dues vegades– a la seva casa de Sueca; la segona, amb clara intenció d’acabar amb la seva vida.
Per tenir una idea de com afrontava Fuster el fet de l’entrevista, és interessant veure aquesta que li va fer Raimon per al programa Litoral de TV2 Catalunya el 1992. Esclar que Raimon i Fuster eren amics.