La Creueta

Fotografia: Vista de l’Olleria, anys 1960. Arxiu Col·lectiu l’Olla

El telèfon, la televisió, el tocadiscos i la llavadora entren relativament tard a ma casa: tancant els anys seixanta i tots de colp.  El primer, per motius laborals de mon pare, i el segon perquè ja era un escàndol no tindre’n

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A hores d’ara, quan mires el camí recorregut, la infància i l’adolescència s’entremesclen de forma térbola i passen a formar part d’una mateixa etapa, pràcticament indestriable, que precedeix la joventut i l’adultesa.

Fa molt temps, en la meua adolescència, anotava diàriament coses trivials: l’hora en què m’alçava i em gitava, què menjava, què llegia, la música que escoltava, les pel·lícules que mirava, la marxa de la lliga de primera divisió de futbol, les xicones que m’agradaven; l’oratge que feia, els exàmens i les qualificacions obtingudes, la posició del meu equip en la lliga del curs, etc. Conserve uns quants quaderns escolars que, de tant en tant, visite; també alguns de meditacions i de plàtiques, i de reflexions sobre les moltes lectures d’espiritualitat, els pecats que feia (sempre els mateixos), les confessions, els propòsits de l’esmena, etc.

Encara ressonaven en el meu cervell les oracions infantils apreses a força de repetir-les un dia i un altre: “Con Dios me acuesto, con Dios me levanto, con la virgen María y el Espíritu Santo”; “Ángel de mi guarda, dulce compañía, no me desampares ni de noche ni de día, no me dejes solo que me perdería, etc”; “Bendita sea tu pureza / y eternamente lo sea, / pues solo un Dios se recrea / en tan graciosa belleza”). I senyar-se abans d’eixir de casa per si de cas entropessava amb la mala sort i m’atropellava un carro o un matxo desbocat pels Quatre Cantons.

No recorde haver celebrat, de xicotet, cap aniversari familiar ni haver rebut regals especials quan complia anys: res de ciris en un pastís, ni cançonetes de “Cumpleaños feliz…” ni coses per l’estil. En la meua infància només s festejava el sant. Felicitava els oncles i les ties pel seu sant. Recorde que a l’estiu jo felicitava el meu oncle Joaquín, germà del meu avi Francisco Albiñana Quilis i, després, ell em felicitava a mi. Això de celebrar aniversaris era propi dels països protestants, i nosaltres érem un país catòlic. El pare Ripalda (1535-1618), en el seu Nuevo Catecismo actualitzat, ens advertia: “Los principales errores condenados por la Iglesia son trece: el materialismo, el darwinismo, el ateísmo, el panteísmo, el deísmo, el racionalismo, el protestantismo, el socialismo, el comunismo, el sindicalismo, el modernismo y la francmasonería”. A la meua generació, que jo sàpia, del pare Ripalda només li sonava el nom, i res més.

La meua família paterna no era gaire d’església; la materna, una miqueta més. No recorde haver vist mon pare en l’església més que el dia de la meua primera comunió i pare vosté de contar. Ni el dia de la Sagrada Família, el diumenge després de Reis, aconseguia de reunir la meua en un banc de la parròquia. Ja tenia prou mon pare amb donar menjar a les gallines i fer brossa per als conills!

El telèfon, la televisió, el tocadiscos i la llavadora entren relativament tard a ma casa: tancant els anys seixanta i tots de colp.  El primer, per motius laborals de mon pare, i el segon perquè ja era un escàndol no tindre’n. Recorde que de menut veia cada dissabte les aventures de Guillermo Tell en casa de les veïnes, de malnom les Canes. Ja més grandet, ma mare, la meua germana i jo anàvem (com quasi tot el veïnat) a casa dels Cartageneros (Josefa, Pura i la mare d’elles). Allà vaig veure les séries d’”Elliot Ness y los Intocables”, “El Santo” (Roger Moore) i “El fantasma de Belfegor”. No arrossegue cap frustració per eixes mancances, de veres. També a finals dels anys seixanta em compre un tocadiscos molt bàsic (ningú en deia ja picú) en la tenda que Juanín, el Pablanquer, tenia al carrer de Sant Vicent. El primer disc va ser Bridge Over Troubled Waters, de Simon and Garfunkel. Me’l vaig ensenyar de memòria. Que bons eren Simon and Garfunkel! Allò sí que era música! I com si el disc haguera eixit ahir!

Quan, molts anys després, vaig llegir El príncipe destronado de Miguel Delibes, em feia creus de la quantitat d’artefactes domèstics que hi apareixien: de menut no vaig veure mai una aspiradora ni en televisió. Ma mare només feia servir l’espolsador, la granera i el  poal amb aigua cada dissabte de l’any. I això és només un exemple.

Llegir, llegir… no vaig llegir cap llibre en la meua etapa escolar de primària. Així eren les coses. En això els meus fills i néts van ser més afortunats que jo. Vaig començar a llegir de calent en entrar al Seminari de Montcada: Emilio Salgari, Julio Verne, etc. La perla, de John Steinbeck, el tinc associat a eixa època. Recorde que en els primers cursos ens feien escriure resums de tot el que llegíem, i també que fer-los em costava déu i ajuda perquè no distingia gaire bé què era  substancial i què accidental en l’argument: em perdia en detalls i no anava al gra.

Crec que l’educació que vaig rebre en l’adolescència va ser prou decent. He dit per activa i per passiva que la meua formació bàsica la vaig adquirir entre capellans, i estaré eternament agraït a tots els qui van fer de mi un homenet i van preparar el camp perquè continuara estudiant amb garanties d’èxit. Cada nit me’n recorde de tots ells en els meus pensaments. Gràcies de tot cor. Gràcies a l’educació rebuda en aquell lloc i en aquella etapa adolescent no em trobe entre els típics rebotats recalcitrants que malparlen de cadascuna de les rajoles amb què es va construir el seu edifici educatiu. No és el meu cas. És possible que alguna rajola del meu edifici no encaixara del tot, però no tan poc com per a fer-lo caure. També vaig entendre, sense gaires explicacions, que les normes o reglaments són necessaris per al bon funcionament d’una col·lectivitat, i qui haja treballat amb mi pot haver intuït que vaig estar educat en aquella escola. La disciplina no és una paraula que em resulte estranya i, personalment, aplicar-la no m’ha anat malament.

No vaig ser mai el primer de la classe en res, però estava entre els primers; sense gaire esforç, tot s’ha de dir. D’amor propi, sempre n’he tingut i, per tant, no m’agradava ser l’últim en res.

A catorze o quinze anys era un rebel, però un rebel reprimit, és a dir, un rebel que no pot exterioritzar la rebel·lia perquè això no estava ben vist en aquell locus conclusus, i jo sabia comportar-me. A més, hauria frustrat les meues aspiracions de ser un home de profit, fóra el que fóra això, que tampoc no ho tenia clar aleshores. En altres paraules: tenia un esbós de projecte vital en abstracte, no gaire definit, i hi vaig romandre fidel.

A mesura que em féu més gran, al voltant dels setze o dèsset anys, m’esclatà la rebel·lia com una erupció de pallola i em vaig fer insuportable fins i tot per a mi mateix i vaig protagonitzar alguna insolència o eixida de to, però tot dins d’un ordre; no vaig tindre mai discussions ni trifulques amb els meus pares: el respecte als grans el tenia prou interioritzat.

Per eixe temps entrí en crisi mentre buscava una imatge pròpia que no vaig acabar de trobar; era un ésser insatisfet, de manera que, quan me n’adone, l’adolescència s’ha esfumat i em trobe instal·lat en la universitat del tardofranquisme sense una idea clara de què estudiar. Sort que els dos cursos d’estudis comuns, previs a l’especialitat, em van donar temps per aclarir-me un poc. Evidentment, eixa crisi d’identitat no la vaig exterioritzar no fóra cas que això poguera llançar a perdre les meues aspiracions. Reprimit sí, però controlant la meua repressió.

Aplegar a la universitat va significar per a mi dir adeu a tot el món anterior, sobretot a l’esport que tant vaig practicar a Montcada. A la universitat em vaig fer gos: les ocupacions, preocupacions i temptacions del dia a dia acaparaven tot el temps.

+Records infantils (1)