Entre el Túria i el Ridaura

La darrera novel·la de Sebastià Alzamora comença pel quasi final de la història. Narra l’amor entre una al·lota mallorquina i els seu amant bandoler durant el segle XIX, a més de la posterior venjança d’ella contra el traïdor que ha venut al seu amant. No busqueu romanticisme amb el personatge del bandoler, és un assassí sanguinari, l’únic romàntic que hi ha és l’amor incompressible d’ella cap a ell.
La novel·la no és lineal en el temps i malgrat que al primer capítol sembla que et vas a divertir, recordant un poc la ironia que l’autor es gasta com a periodista, després es fa molt més dramàtica fins al drama final i la sorpresa de darrer capítol.
“Jo me cag en ets ossos de ta mare….”

Qui va denunciar Anne Frank? Com va acabar aquest personatge? L’autor construeix una història ambientada a l’ambient universitari de la ciutat de València per intentar explicar aquestes preguntes. Viatges al llarg d’Europa, flashbacks cap al passat per intentar recompondre una història sobre la venjança de dues joves estudiants d’Erasmus.
És una novel·la molt agradable de llegir i crec que molt bona. No sé com hi ha tantes editorials obstinades en traduir veritables rotllos que anomenen best-sellers, quan ací tenim molt bons escriptors amb bones històries que explicar.

Iremos a aquellas tierras y le preguntaremos al primer rey que encontremos: “¿Quieres derrotar a tus enemigos?”. Y le enseñaremos a entrenar hombres, porque de eso sabemos más que de ninguna otra cosa. Después subvertiremos a ses rey, nos apoderaremos del trono y fundaremos una dinastia.

Daniel Dravot i Peachey Carnahan ho veien així de senzill això de fer-se reis al Kafiristan. La creença en la seva superioritat europea els va no fer veure que als homes no se’ls poc enganyar a tots durant tot el temps, com diria Lincoln, i acabaren pagant-ho per no saber retirar-se a temps. Curt el seu pla, com curta és aquesta narració de Kipling que després adaptaria John Huston en una gran pel·lícula amb Sean Connery i Michael Caine als papers protagonistes. Ara, donada la brevetat de la narració, Huston va haver de completar-la un poc per poder fer un film de un poc més de dues hores. Un dels pocs exemples, en la meva opinió, en que la pel·lícula supera l’original.

“Me contó tus dos defectos principales: tu vanidad , y, como ella decia, el no tenr idea de lo que era el dinero. Recuerdo exactamente cómo reí al oírla: Quan lejos estaba de figurarme que l primero de estos defectos tuyos me llevaría a la carcel, y el segundo a la quiebra!”

Una llarga carta escrita per l’autor durant la seva estància a la presó, acusat de “gross indecency”. En ella li retreu al seu amant tot el seu comportament durant la seva relació i durant la seva estància tancat en una cel·la del presidi, i de com això l’ha portat a la ruïna econòmica, així com altres conseqüències. Després, com si fóra una segona part parla de com li afecta l’estada a presidi en les seves creences religioses i en com afrontar la seva futura vida com a artista quan surta d’allà.
Potser, l’autor havia d’haver fet cas a la mare del seu amant, com diu ell a l’inici de la carta, però ja sabem que moltes vegades la passió i el sexe fan cecs i sords a moltes persones.

He tornat a gaudir d’aquestes històries surrealistes o amb un toc de fantasia del gran Pere Calders. El vaig llegir quan anava a la universitat i ara l’he tornat a llegir per recordar el particular humor de l’autor. Molt recomanable i crec que l’hauria de llegir més gent en aquest país. Una mostra:

“Ahir de bon matí, els lladres entraren en un pis de l’avinguda Oriental. Entre altres objectes de valor, hom troba a faltar a l’amo de la casa, ja que ningú no sap donar raó del senyor Calders, ciutadà honorable i contribuent de bons costums.”

Aquest és el final d’una de les narracions, que pel meu gust hauria d’haver estat la darrera, he he.

“La relación entre la historia y la épica, más concretamente, la cuestión de la historicidad de los poemas épicos es algo que ha obsesionado a los críticos, complicando, quizá sin necesidad, el estudio de los poemas como literatura. En realidad no es más que un problema marginal. Se han malgastado energias en investigar la exactitud del acontecimiento histórico que subyace en los poemas que nos han llegado, que ha podido incluso dar lugar a ellos de una manera más o menos remota.”

De la introducció de l’edició que he llegit del “Poema del Mio Cid”. Potser l’autor no s’atreveix a insinuar que hi han certes raons nacionalistes al darrere d’aquesta intenció de relacionar la història real amb l’èpica, raons de les que no es salva ningú, ni nosaltres. Per tant com diu Colin Smith, deixem de malgastar esforços i diferencien clarament que és un cosa i quina és l’altra; sobretot nosaltres, ja que sempre ens acusen de nacionalistes, uns que veuen la palla en l’ull aliè i no veuen la biga en el propi.
Ara també és cert que molts descobriments històrics s’han fet intentant demostrar la veracitat de certes epopeies, com La Ilíada, L’Odissea, la mateixa Bíblia, o altres. Però una vegada fetes les investigacions ha de quedar clar que és la realitat i que la ficció.

Continuant amb les relectures juvenils d’aquest estiu, rellegisc aquest petit clàssic de l’autor escocès, que tantes vegades ha estat portat al cinema. Ara no he vist cap Mary Reilly en tota la novel·la, aquests del cinema sempre inventant per fer lluir a certes actrius, he he.
Totalment recomanable pels més jove, recorde haver-la llegir fent el BUP d’aquella època. En certa manera aquesta separació entre el be i el mal que porta tothom a dins em recorda la novel·la d’Oscar Wilde, “El retrat de Dòrian Gray”. Em una el mal s’independitza i sembla que cada vegada es va apoderant més del personatge i a l’altra el mal es del protagonista només es veu reflectit al seu retrat.

Vaig descobrir aquest llibre gràcies a Joan Daniel Bezsonoff que l’ha traduït a la nostra llengua i ha estat una agradable sorpresa llegir la visió infantis de la guerra d’Algèria que aporta l’autor. Un relat curt en el que l’autor descriu com el seu meravellós món infantil, al costat de la seva veïna ( i segona mare), es va desfent com forme avancen el conflicte bèl·lic fins al retorn a la metròpoli. Però aquesta degradació no està narrada de manera directa, sinó que es va deixant entreveure entre les ratlles de la novel·la, filtrats pel que seria la visió infantil del nen protagonista.

“He traduït aquest llibre perquè ja no suportava que tants lectors catalans no el poguessin llegir!” Joan Daniel Bezsonoff.

He acabat de llegir el darrer llibre de Joan Francesc Mira, una narració sobre la seva infantessa al barri de La Torre, a la ciutat de València. Un barri perifèric que en aquella època era més semblant a una de les petites viles de l’Horta que no a un barri de la capital. Una barri que modernament, i supose que en part degut a la construcció del nou llit del Túria sembla aïllat de la ciutat a la qual pertany.
La narració dels fets no és lineal, està estructurada per llargs capítols cadascun amb la seva temàtica, amb el vincle en comú del sempre present tramvia groc que els unia amb el centre de la ciutat i amb altres pobles propers. Descripcions llargues , però que no arriben a cansar:
“No estic segur, ni de bon tros, que ara mateix la vida d’un infant o adolescent, plena d’imatges de colors en alguna pantalla, de jocs electrònics mirant fixament figuretes que corren s’agiten i esclaten, de missatges escrits amb poques paraules trencades, de relacions irreals a través de petits aparells, tinga la mateixa substància, emoció i espessor, la mateixa realitat material i carnal que va tindre la meua amb tramvies, antics carrers urbans, trànsit de carretera i camins entre els camps, amb sorolls de motors i carros i silencis molt llargs, amb portals gairebé sempre oberts i portes inexplicablement tancades, amb cases i espais transparents i llocs plens de secret i de misteris, amb quietud, moviment i sorpreses.”
A més de les diferències de costums, hi ha moltes més. L’any passat vaig anar per aquest barri alguna vegada i potser l’autor si torna el veja molt canviat respecte al que ell va viure. Potser només reconega l’església de la Mare de Déu de Gràcia, o el molí arrosser al camí reial de Madrid. La resta sembla molt canviat. I d’horta poca, malgrat que fa un temps estan recuperant alguns trossets amb els projectes d’horts urbans.

Com m’agraden molts les pel·lícules dirigides per ell, vaig decidir començar a llegir algun dels seus llibres, i he començat per aquest que crec que és el segon. És un llibre prou gamberro en la seva manera de narrar el viatge salvatge de quatre amics que no volen de deixar de ser adolescents. En alguns moments em semblava que estava llegint un monòleg de televisió, però del bons, no de la mediocritat que ara abunda. No és cap imitador dolent del Buenafuente. Però, la veritat, crec que el nivell de les seues pel·lícules és molt superior al del llibre. Potser els altres estan millor, no ho sé.

“Siempre he sospechado que la amistad está sobrevalorada. Como los estudios universitarios, la muerte o la pollas largas. Los seres humanos elevamos ciertos tópicos a las alturas para esquivar la poca importancia de nuestras vidas,”
“Yo a mis amigos no les cuento mis penas; que les divierta su puta madre.” (un tirado en una taberna)

Més endavant, buscaré el seu darrer llibre, potser en aquest nou llibre, el germà de Fernando, la parella d’Ariadna, o l’amic de Guardiola (com va dir ell a Sant Feliu de Guíxols), ha millorat la seva temàtica narrativa.

Després de llegir la més coneguda de les seues novel·les, “La plaça del Diamant”, i la més juvenil, “Aloma”, he continuat amb la que sembla més completa i elaborada, “Mirall Trencat”. La història d’una família benestant barcelonina des dels inicis del segle passat fins poc després de la guerra civil. Com a “la plaça”, les referències temporals són escasses ( apareix alguna), però per un lector observador i informat, això no és cap problema. En certs moments,sobretot als capítols finals, m’ha semblat que la protagonista principal, més que la família, era la torre on vivien, i que ells anaven passant per allà fins al capítol final on la protagonista és una …… ( no ho dic, llegiu-la, he he).
Personalment, una frase del pròleg m’ha portat records dels meus temps empordanesos, de quan caminava per les Gavarres:
“Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat Mirall Trencat.” Si heu caminat, o pujat en bicicleta, per allà, ho entendreu. El petit poble de Romanya de la Selva, el dolmen d’en Daina, el petit cementiri on resta l’autora del llibre, i molts senders per caminar com la pujada al Puig d’Arques.
“No se n’aniria d’aquell bosc sense fer-li un petó”. Potser un bosc vienès a la novel·la, però també podria ser als petits boscos d’alzines sureres de les Gavarres.

Devoto do que já não sei o que é,
ao templo fui pelo meu propio pé.
Mas vi que o tempo era uma taberna.
Alli fiquei, ebrio de minha fé.

Fernando Pessoa va descobrir els Robaiyat d’Omar Khayyam en la seva versió anglesa. Sembla que les quartetes del poeta, matemàtic persa dels segles XI i XII li varen agradar i va decidir imitar-lo en llengua portuguesa. Vaig trobar aquest llibre a la llibreria Les Voltes, a Girona, i el vaig comprar per llegir un poc en portuguès. Però no és tan fàcil com altres coses que he llegit. Sort que la versió és bilingüe portuguès-català i això ajuda en cas de dubte. Potser que al estar acostumat al portuguès del Brasil (Coelho, Amado, Boal, Buarque), la variant europea de la mateixa llengua em costa més, i més si és d’inicis del segle XX. A més, el que cada vers comence sempre en majúscula no ajuda molt tampoc. Però em dona igual, val la pena llegir algunes de les quartetes que componen aquest petit llibre en la seva versió original.

Vivemos nos encostas do abandono
sem verdade, nem duvida nem dono.
Boa é a vida, mas melhor é o vinho.
O amor é bom, mas és melhor o somno.

“Quan s’esdevenia aquest darrer cas, m’adonava que el diable no havia fet pas un mal tracte:a mi m’havia concedit la immortalitat, però al llarg de tota la meva vida s’enduria l’ànima d’uns quants homes que moririen amb ganes de matar-me, és a dir, en pecat mortal”.
Joan pacta la immortalitat i uns quants desitjos més amb el diable a canvi d’una espasa que ell havia fet. Aquest és l’inici d’aquesta petita gran narració de l’escriptor de Figueres, que m’ha enganxat durant els darrer dos dies. Molt bona, res a envejar a les posteriors novel·les més reconegudes de l’autor.
En aquesta edició, a més, hi han dues “postades” escrites per l’autor explicant l’evolució posterior de la narració, quan ja se l’han apropiat i fet seva els lectors.

Durant l’edat mitjana el protagonista conta com recorria Europa.
“Viatjant a poc a poc com feia jo, es podia recórrer tot els sud d’Europa sense tenir la impressió de canviar de llengua. Els parlars evolucionaven molt a poc a poc, de llogaret en llogaret, de regió en regió, sense solució de continuïtat, i el viatger es podia adaptar fàcilment als canvis en la pronuncia i a les paraules”.
El protagonista no té cap problema lingüístic per viatjar. Les llengües són molt semblants i s’adapta fàcilment al llocs on aplega, Només a d’adaptar el seu nom: Joan, Juan, João, Jean, …..
Però més endavant sorgeixen problemes:
“Al segle següent va néixer el meu pitjor enemic: l’Estat modern. Ja m’havia molestat l’intervencionisme lingüístic dels estats, que havia posat fi a la facilitat amb què em passejava pels territoris on es parlen llengües romàniques. La fi del continuum lingüístic va dificultar els meus desplaçaments pel sud d’Europa,i l’afany uniformador dels legisladors (cada Estat), una llengua, cada llengua, una ortografia) em fa fer perdre molt de temps.”
Conforme vas llegint vas descobrint històries paral·leles a la dels personatge de la narració. Aquesta sobre l’evolució de les llengües és una. L’altra que també discorre al mateix temps, és l’evolució dels jocs dels escacs, entreteniment favorit del protagonista immortal de la novel·la.
Vaig per la meitat, però em sembla una narració excel·lent, que no té res a envejar a les posteriors novel·les de l’escriptor de Figueres.

Quan Pla va fer aquest viatge a peu per terres de pagès, les carreteres i camins empordanesos encara no coneixien l’asfalt i quan passava un cotxe, solia alçar molta pols dels camins polsegosos de l’època. Ell ho explica a la seva manera, utilitzant metàfores marineres. Pla camina per pagès, però no pot oblidar al mar:
“Quan fa vent, hi ha una solució; consisteix a posar-se, sempre en relació al cotxe que passa, a barlovent. Per fer-ho el primer que cal és saber la direcció del vent.”
Evidentment si passa un cotxe alçant pols i fa vent,a barlovent (o sobrevent) del cotxe no t’anirà la pols, sinó que marxarà cap a sotavent. Però després també ho agafa com una filosofia de vida:
“En la vida no us poseu mai a sotavent; poseu-vos sempre a barlovent, guanyareu a barlovent,sempre.” Referint-se al vent de la política i de la història.