“Prometeme que serás libre”, de Jorge Molist. Coses un poc absurdes.
Em varen regalar aquest llibre de novel·la històrica i l’acabe de llegir. És entretingut i ben documentat, però a mi em recorda massa a una pel·lícula, massa previsible. Vas llegint i ja vas intuint el capítol següent. No és que siga el meu tipus de literatura favorita, però supose que els mercats manen i és el que demana la gent, i com estem al país colonitzat que estem, el llibre és en castellà. Potser per això siga dels pocs que trobe absurd, que durant tota la novel·la, els personatges principals s’expressen en un castellà perfecte, malgrat ser al segle XV i naturals de l’Empordà, i qua arribes al capítol 104, a la pàgina 632 et trobes escrit: “Joan hablaba un buen castellano, aprendido con Abdalà y practicado con los marinos en las tabernas,” No és un poc absurd que després de més de 600 pàgines, on els personatges parlen un idioma, des de la infància, després et diguen que no el varen aprendre fins molt més tard? Ja se sap a l’Empordà al segle XV el castellà ja el dominava tothom, he he he.
Conclusió: continuaré sense comprar bestsellers, he he.
