Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:
al mig de la toia
clavellets vermells:
Em temo molt que per poder viure tot el que conta Biel Mesquida sobre la seua estimada Ciutat m’hauré d’esperar a la jubilació i torna a Mallorca en hivern i entre setmana, ja que no crec que cap govern faça alguna cosa per solucionar el problema de la massificació turística que actualment pateix l’illa.
“La respiració de Palma és rítmica quan no l’ofeguen amb masses turístiques que com a epidèmies infeccioses sembla que ho volen devorar tot. Si vols guanyar els sabors de Palma cal estimar-la a poc a poc i mossegar les bocinades del seu alfabet de carrers, del laberint de barris, de la varietat d’establiments de tota casta.”
Escric aquests poemes
en la llengua materna
de la meua menuda.
No puc concebre mots
ara en cap altra llengua:
si el llenguatge és abric,
és perquè és mare. Si
la paraula alimenta,
és perquè dona a llum.
Ella és filla d’aquest
idioma dels meus versos,
d’aquests fruits de converses
que l’abriguen cada nit.
Un gran descobriment aquesta petita col·lecció de poemes que amb que l’autor ens descriu la seua realitat més pròxima i intima: la seua família (sobretot la seua filla), les llengües que estima i els paisatges on es desenvolupen (València, Grècia). I tot sembla seguir un ordre cronològic durant un anys, de gener al gener següent: escola, viatges i altres sensacions o records es van succeint en aquests quasi quaranta poemes que formen el llibre.
Aquests petits plaers fan estimar la poesia que moltes, personalment, trobe difícil de llegir.
Potser no ens cal cercar a la ficció per tenir grans històries que narrar? A aquesta pregunta es respon afirmativament en aquest emocionant relat que ens proposa l’autor de Salt. Una història que comença a Mequinensa, lloc magistralment descrit per Jesús Moncada a les seus novel·les, i passant per Tossa de Mar recorre part d’Europa a diferents èpoques. des d’abans de la guerra civil fins al nostres dies amb la desaparició sota les aigües dels vells pobles de Mequinensa i Faió. Dos germans ha de fugir del poble degut a la guerra i van a para a Tossa de Mar, un marxa forçada per l’avanç dels feixistes que més endavant hauran de tornar a repetir, però amb una altra destinació, ara per les polítiques nefastes d’aquests feixistes que guanyaren la guerra. I entremig, apareixen els personatges secundaria, però també reals, com aquesta parella de britànics que tenen un hotel a Tossa de Mar i acaben acollint nens refugiats. I de fons, Mequinensa, Faió, l’Ebre i Jesús Moncada.
“Un riu es mou, creix i meix, aquí se forma, allà mosegue la vora, ara s’emprenye i tenim riada: un riu és viu. Est ia l’han fet malbé: és mort com io.” (Epitafi mequinensà per la mort del riu que queda domesticat entre dos embassaments de l’obra Mequinensa, Marc Rosich i Xicu Masó, a partir de les relats de Jesús Moncada).
Res millor per resumir aquest llibre que el que hi ha escrit a la contraportada:
“Els mohawks diuen que fer-se gran és pujar una muntanya. Després de l’any més dur de la seva vida i amb el curs a punt d’acabar-se, Dani sent que podria engegar-ho tot a la merda. A més de sis mil quilòmetres de distància, Ishi emprèn el camí cap a la Muntanya Sagrada per fer la cerca de visió que l’ha de convertir en un home adult.
A La Muntanya, l’escriptora Laia Asso ens captiva amb la història de dos joves amb realitats aparentment molt distants, però que s’assemblen més del que es pensen. Una aventura que transporta als territoris ancestrals dels nadius americans. Una oportunitat per apropar-nos als valors arrelats a la natura que els mohawks conserven malgrat segles de persecució. Un viatge iniciàtic per descobrir tota una manera d’entendre el món que ens ajuda a entendre’ns a nosaltres mateixos.”
Ara, personalment, no m’agrada l’ús de la llengua amb tantes paraules estranyes que sembla que les utilitzen per acostar el llibre als joves. I sobretot, les converses en whatsApp no es poden escriure correctament?
A la fira de llibres d’intercanvi que muntem per Sant Jordi a l’institut vaig trobar aquesta breu però interessant història dels àrabs. El més curiós és que quasi totes les fonts i textos mencionats són d’autors àrabs.
Potser alguns l’haurien de llegir per almenys saber distingir entre un àrab, un amazic, un persa o un turc.
Completada la col·lecció i moltes diferències amb la versió televisiva: l’ordre d’aparició dels monstres mecànics; el tractament del sexe i la violència, un totalment desaparegut a la televisió i l’altre suavitzat per al públic infantil; el final, diferent però obert en totes dues versions; i l’humor negre d’alguns diàlegs.
Uns dels primers llibres de l’editorial Sembra va ser la novel·la de Feliu Ventura, Com un record d’infantesa, on ens contava una història entre Alcoi i Xile vinculada amb la dictadura del feixista Pinochet. A la fira del llibre de Riba-roja de Túria vaig trobar una novel·la més dirigida cap al públic juvenil amb un plantejament similar. En aquest cas es canvia Alcoi per Gandia (l’autora és d’Almoines) i si en la primera hi surt la música d’Ovidi, en aquest cas la música que surt és la de Victor Jara i de rebot, Raimon.
En aquests temps on molta gent no sap o no recorda ni el que va passar fa un any, potser caldria recomanar aquest llibre als que no coneguen que va ser la dictadura feixista del general Pinochet a Xile, i de pas la que varem patir ací al segle passat (tampoc fa tant).
0- Stan Laurel i Oliver Hardy, Disney.
1-Les mines de rei Salomó, Kim de la India, El tercer home. Stewart Granger, Deborah Kerr. Errol Flynn, Orson Welles,Joseph Cotten i Viena.
2-Ultimatum a la terra, Citizen Kane. Robert Wise
3-Els crims de museu de cera, Moganbo, Pesadilla en Elm street. Vincent Price i Charles Bronson, John Ford, Ava Gardner, Clark Gable,
4-La guerra del mons. HG Wells
5- Glòria Lasso i Luís Mariano, Serenella, Foc verd,Vint mil llegues de viatge submarí, Quan rugeix la marabunta, Veracruz. Stewart Granger, Grace Kelly, Disney i Verne, Charlton Heston, Sarita Montiel, Gary Cooper i Burt Lancaster
6- La bruja amb Marina Vlady, El guepard, James Dean i Silvana Mangano…..despertar sexual
7- Eddie Constantine, Vittorio de Sicca, cinema francès versus italià.
8- El último cuplé, Sara Montiel.
9- Susanna tutta panna, amb Marisa Allasio, I want to live, de Robert Wise i Susan Hayward. Le geneu de Claire, de Eric Romehr
10-Rio Bravo, Rio Rojo, El Dorado, Rio Lobo. Howard Hawks, John Wayne, Rickie Nelson, Dean Martin, Walter Brennan, Monty Clift, Robert Mitchum,Jorge Rivero……my rifle, my pony and me.
11-Psycho, Alfred Hitchcok, Anthony Perkins, Janet Leight, L’home que sabia massa, Doris Day, Atrapa a un lladre, Grace Kelly. La Túria.
12-Espanyolades! Esplendor a l’herba, Elia Kazan, Natalie Wood, Warren Beatty. Macarthisme.
13- Lawrence d’Aràbia, David Lean, Peter O’Toole. Èxode, Paul Newman.
14- Art i assaig versus comèdia. Rock Hudson i Doris Day. L’esport favorit de l’home, Howard Hawks, Paula Prentiss, Rock Hudson. JFK, la nova cançò.
15. El verdugo, Luís Garcia Berlanga (el valencià que no ho era), José Isbert.
16. Dr Jivago, David Lean, Omar Shariff, Julie Christie, Geraldine Chaplin…..Larissa. Dr Strangelove, Stanley Kubrick, guerra freda. Somriures i llàgrimes, guanya. Contradiccions de la Túria.
17- La batalla d’Argel, de Gillo Pontecorvo. Beau Geste, de Douglas Heyes, Comandament perdut, de Mark Robson. Tres visions diferents. Queimada, Gillo Pontecorvo.
18-Helga, el miracle de la vida…documentat i decepció.
19- 2001, una odissea l’espai., Stanley Kubrick. El vell Danubi blau, el monòlit, Així parlava Zaratustra. La Túria altra volta. L’inici d’un nou tipus de cinema.
Epíleg, de tot un poc.
A la fira del llibre de Riba-roja de Túria em vaig trobar amb aquest llibre. Parlava de cinema i en valencià! no vaig poder resistir la temptació i a més intercanviar unes paraules amb l’autor, Rafael Escobar (recordeu L´últim muetzí!). Potser que siga el Cinema Paradiso valencià amb el seu recorregut personal pel món del cinema i les diferents sales que hi havien als pobles de l’horta de València (Manises, Quart, Paterna, Xirivella, Mislata…i més tard la capital) als tristos anys de la dictadura franquista?Això ho decidirà cadascú, de la mateixa manera que potser no faríem la mateixa tria de films o les nostres opinions segurament serien diferents. Però crec que a molts els pot agradar el llibre tant com a mi.
Hi ha molta controvèrsia sobre la famosa Marxa Radetzky. Potser la tenim ja tan assumida que no recordem o no volem recordar que és en homenatge a un personatge molt discutit sobretot arran de la seua participació en la repressió dels moviments obrers a l’imperi austríac. En aquesta història va sonant en alguns capítols com a un fil invisible fil conductor de la història d’una família vinculada al darrer emperador per un fet bèl·lic que és una metàfora de la decadència de l’imperi austrohongarès a inicis del segle XX : el fundador de la saga salva la vida del emperador, d’una manera poc noble, que després la propaganda s’encarrega d’amagar i com a premi l’emperador els dona un títol nobiliària i els intentarà protegir dins de les seus possibilitats, que en són moltes. Ara que potser si no haguera passat això? com diu l’emperador “Ojalá me hubiera muerto en Solferino!”, quantes vides s’hagueren estalviat el poble austríac i els altres pobles vinculats al seu imperi?
Còmic basat en el partit de futbol que es va fer a Ucraïna entre un equip alemany i un altre ucraïnès que va acabar de la manera més tràgica possible i que posteriorment ha estat portat al cinema en diverses ocasions, la més famosa, però la menys fidel a la realitat la de John Huston amb Michael Caine, Pele i Syltester Stallone, Victory!.
El vaig trobar a la passada fira del llibre de Riba-roja de Túria o hi havien altres còmics també interessants.
Per cert, Mario Alberto Kempes ha escrit el pròleg.
Després del cop d’estat feixista i la guerra que va venir després va venir la repressió i la fam, gràcies a les ridícules polítiques econòmiques dels sublevats i a la seua intenció d’anorrear el màxim possible als perdedors. Aquesta novel·la té uns protagonistes físics, la família de Teresa i Pasqual, però com diu l’autora en té un altre més abstracte que va travessant tota la narració: la fam. Aquesta fam que causada pels vencedors que no saberen o no volgueren guanyar i que tantes víctimes, de manera directa o indirecta, va provocar. La trama secundària del nadó trobar mort i la investigació subsegüents li dona més consistència al relat i a més l’autora l’utilitza per mostrar més clarament la corrupció dels feixistes guanyadors, corrupció que per desgràcia encara en tenim prou exemples actualment.
No he pogut anar encara a cap de les presentacions que l’autor està fent per la comarca, però a la darrera fira del llibre de Vilamarxant vaig comprar la seua darrera novel·la. M’agrada aquesta manera que té l’Alfons d’utilitzar la ficció per a contar realitats com a punys, que no hem d’oblidar que varen passar no fa tant de temps. Les seues advertències sobre les trampes i mentides que fan propagar per esborrar-nos de la memòria el que el feixisme va fer en molts pobles petits, Los Yesares en la ficció, però tot sabem de quin poble parla. En aquesta es centra més en la figura de l’exiliat i del possible retorn al poble. Ell i els seus antics amics va reconstruint els fets ocorreguts i la por al possible retorn i no saber amb que es pot trobar.
Una gran història en format petit, no arriba a 150 pàgines, però com a vegades he escoltar dir a l’autor, potser no calen més per contar i explicar el que vols si ho fas bé i amb ganes. Una mostra:
“Cosas que pensábamos cuando no sabíamos lo que era pensar porque decían que pensar sólo te podría traer cosas malas o que te llevaran al cuartel, que más o menos nos parecía que era lo mismo.”
ESTIUETARI
L’estiu ací, Fernando, és un gavell
de gent sense educar que fa renou.
Tothom va i ver per l’illa desesmat,
cercant amb avidesa sum sea, sex.
Hi ha dies que per sort la tramuntana
s’endú els mals esperits i la mar s’espolsa
martiritzat l’ardent ferum dels bàrbars.
…………….
Llir entre carda
M’arriba el teu perfum
i el vers s’excita
Oh folla amor
Quan veig el teu pefil
la taula l’alça
Plena de seny.
Et qualcaria amb gust
el cos i l’anima
Amor, Amor
Tu saps que, tanmateix
tot són paraules.
Es necessari mantenir el Via Crucis nacional-catòlic per la seua estètica que hi ha al paratge del Santuari? al segle XXI encara rendint homenatge al feixisme?
M’he negat a fer fotos d’aquestes horripilants escultures i creus que hi ha al camí que puja per continuar després cap al Montmajor.