Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

L’any que vaig estimar Ava Gardner

Cap a meitat del anys 90 del segle passat vaig comprar a la Llibreria El cau ple de lletres  de Terrassa un petit llibre que es deia Pandora al paradís blau, d’Antoni Foraster. Era un petita ficció editats per una desapareguda editorial d’Argentona i inventava una ficció a partir de l’estada d’Ava Gardner a Tossa de Mar per rodar la pel·lícula Pandora i l’holandès errant.  Rodatge que va marcar un abans i un després en la desenvolupament turístic de la vila i d’altres viles properes. Em vaig quedar amb ganes d’un poc més.

Ara, Jordi Solé ha escrit una novel·la molt més completa i més centrada en el rodatge d’aquesta pel·lícula i el resultat és recomanable sobretot pels amants del turisme i la gent que estimen la costa brava,i que no ens agradaria veure-la destruïda per l’urbanisme salvatge que alguns encara promouen. Urbanisme en part degut a l’èxit de la pel·lícula.

El que no entenc. és perquè ha de posar els títols de les pel·lícules en castellà, potser per ambientar-la millor als anys negres de la dictadura feixista?

Una petita filtració:

En les mars perdudes, de Raquel Ricart.

Quan vaig llegir la ressenya del llibre que hi ha a la contraportada d’aquest llibre i parlava d’una noia amb el peu enguixat i una ullera de llarga vista, aleshores vaig pensar ràpidament en James Stewart i La finestra indiscreta i vaig començar a llegir-lo esperant trobar-me una trama semblant, em vaig equivocar. Però no del tot, si que hi ha ullera i cadira de rodes, però no per resoldre cap crim sinó per fer un viatge a traves de la literatura i del cinema, i és aquí on pareixen L’illa de tresor, Alícia a la país de les meravelles, Robinson Crusoe, Blade Runner, The Party (amb Peter Sellers), Novecento (d’Alessandro Baricco), i altres refencies que potser se m’escapen. Tot per contar-nos com la protagonista, Alícia, passarà un estiu que semblava que anava de ser inoblidable fins que en un partit de bàsquet es trenca la cama i l’han d’operar i fer repòs durant els dos mesos estivals. Això barrejat amb la problemàtica familiar deguda a la separació del pares tres anys abans.

Val la pena, malgrat l’etiqueta de juvenil. Raquel Ricart sap escriure molt bé i  tracta als lector juvenils com futurs adults i o  éssers sense pensament o criteri.

Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó.

Gràcies a un article de Sebastià Bennasar a Vilaweb vaig descobrir aquesta petita història, i això de petita és pel seu grossor, ja que és una gran narració que ens apropa a El cor de les tenebres de Joseph Conrada i en molts moments em feia recordar a Verne o algun dels clàssics de quan era adolescent. Val la pena llegir-la  totes les edats, ja que malgrat que està catalogada com a novel·la juvenil, el tractament que fa no endolceix res la trama (com solen fer per alguns pel públic juvenil)  i la mostra de manera molt realista i crua, tal com potser un expedició a l’Àfrica on es mostra el pitjor de cada protagonista, que ja tenen un passat a l’esquena.

Realment, una agradable sorpresa.

Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/literatura-i-horror-concentrats-com-un-volca-a-punt-derupcio/

Malditos de tierra y mar, de Rodri Robledal.

Gràcies a un dels blocaires de la nostra comarca vaig descobrir aquest llibre on es descriuen diferents maneres que amb que certs grups de persones o comunitats resistien enfront de l’explotació colonial (o precapitalista) durant els segles XVI, XVII i XVIII.

L’assaig està dividit en quatre parts. Una primera part està dedicada al fenomen dels bucaner i filibusters i la Confraria dels germans de la costa i la famosa Illa Tortuga.No s’ha de confondre amb els corsaris, que aquests si que estaven dins del sistema malgrat que molts es dedicaven al dos oficis, depenent si hi havia guerra entre els estats o no. La segona i tercera parts estan dedicades a les comunitats formades per esclaus escapats de l’esclavitud, a les qual s’unien gent d’origen europeu que no estava d’acord amb les polítiques del seu país o senzillament fugien de la pobresa on vivien (i altres casuístiques més). La quarta està dedica al fenomen de la pirateria durant aquests segles, sense caure en cap romanticisme i exposant les seues virtut i els seus defectes que n’eren molts, moltes vegades caient en els pecats que ells denunciaven dels poderosos: tràfic d’esclaus,… La cinquena i última descriu l’ambient al ports més importants de l’època i com els seues ambient eren utilitzats per promoure revoltes i motins. També descriu com a exemple d’aquests el famós motí de la Bounty i del que varen fer els amotinats per intentar establir-se fora del sistema.

Una lectura prou interessant que ha editat l’editorial basca txalaparta.

Cims i abismes, de Vicent Penya

Un petita mostra. Dedicat als caçadors de bolets. Potser em sembla a mi, o han passat per davant de la cartoixa de Portaceli?

Inspiraci0?: https://www.youtube.com/watch?v=CflvcS-ZiTI

 

ENCALÇ MICOLÒGIC

Del monestir estant, un monjo blanc

vigila el pas de la gent a les muntanyes.

Mes no hi veu res davant del nas. Un banc

de boira dens li excita les lleganyes.

 

La colla puja i baixa sobre el fang

i, de la terra, en furga les entranyes.

Corbella en mà, l’afany. L’esclata-sang

s’oculta, sota un mant, de pelacanyes.

 

La cerca avança amb compte i en secret

entre els matolls i els pins de la cadena.

L’atac silent. El tret d’algun bolet

en un llampec d’espores que enllumena.

 

I és un desig el somni, aquest esplet

de fruits del mont d’una cistella plena.

 

 

 

 

Una sortida honorable, d’Eric Vuillard

En aquesta novel·la és narra els desastre que va ser la guerra d’Indoxina, i com afectaria tot plegat a la futura i més famosa guerra de Vietnam on els francesos deixen el seu lloc als americans. Un desastre que potser, com diu el títol del llibre, podria haver tingut una sortida honorable, però que conforme vas veient com l’afronten els polítics de la IV República, els militars, els empresaris i els banquers amb interessos a l’antiga Indoxina veus que no arribarà i que cada vegada la derrota final de Dien Bien Puh és més a prop.

Però en realitat com és que els francesos després d’eixir d’una guerra que havia desfet el país i amb una economia gens sanejada podien mantenir una guerra tant lluny de casa? Doncs perquè en realitat qui pagava aquesta guerra o un part molt important eren les EUA, que també tenien els seus interessos i les seues companyies per allà. Potser vos pregunteu com molts francesos no protestaven per la sagnia de soldats morts, com si que va fer la societat americana anys després? és clar, la majoria de l’exercit francès era un exercit colonial format per naturals del lloc, algerins o senegalesos, no els preocupava molt. A més com  explica al final del llibre, les baixes vietnamites varen ser 10 vegades  més que franceses i americanes, per això no he escrit a l’inici “desastre francès” perquè no està clar per a qui va ser més desastrosa la guerra en nombre de víctimes, si per al derrotats o pels guanyadors.

Per altra banda veien el perfil de cert polítics francesos de la quarta República, sembla que això de la neteja de persones afectes al regim de Vichy no es va fer ben fet del tot, com els que va passar ací amb la “modèlica transició”.

Per més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-indoxina-limmens-desastre-del-colonialisme-frances/

Drames rurals, de Caterina Albert

Ja ho diu ella al “Prec” inicial del llibre: “Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol,  la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d’ulls somiadors i llavis tristos!………………Mes ara, plega, plega, que ni et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-se en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.” Perquè aquesta no és la visió idíl·lica i pastorívola que molts podien esperar, sinó la cruenta realitat d’un món salvatge que té els seus propis problemes i maltractat per tots (“Aquesta és un aplec de pedruscalls…”). Això sí,les dotze històries estan narrades amb una gran elegància i amb una riquesa de vocabulari brutal (ara, potser que siga per culpa nostra, per haver oblidat moltes paraules).

La segona part de llibre, Caires Vius, és més o menys del mateix estil, però ja amb diferents ubicacions.

Isabel escrigué lo llibre, de Rosa Sanchis i Caudet.

En aquesta novel·la no només trobaràs una aproximació a la figura d’Isabel de Villena, trobaràs també un descripció de la ciutat de de València a la seua època i d’alguns dels fets més rellevants que hi varen succeir en ella o al voltant de la família reial dels Trastàmara. És un biografia novel·lada de l’escriptora i abadessa amb part reals i parts fictícies, com tot el referent a la seua mare de la que no se’n sap res, i amb uns cert tocs de genere fantàstic amb l’aparició d’unes donzelles celestials i un dimoniet que fan de les seus per dins del convent de la Trinitat.

Al mateix temps que es desenvolupa la vida de l’abadessa ens va explicant el procés d’escriptura de la seua obra, el Vita Christi, i les intencions de l’autora en escriure’l. Obra que queda inacabada i que la seua successora en el càrrec d’abadessa fa imprimir i publicar.

En acabar he pensat: Massa protagonisme femení per a cert individus que ara corren per la capital i que segurament ara declararien l’obra sor Isabel de Villena com a “feminazi” o alguna barbaritat semblant.
Més informació:https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/48192/isabel-de-villena-lha-fet-rosa-sanchis-lha-compost-isabel-escrigue-lo-llibre-de-rosa-sanch

Jo he servit al rei d’Anglaterra, de Bohumil Hrabal

Jo he servit al rei d’Anglaterra i jo he servit a l’emperador d’Etiòpia, de mestre a deixeble. De com un aprenent de cambrer es vol convertir en milionari a l’Europa d’entreguerres i de com ho aconsegueix d’una manera molt surrealista mentre l’autor ens va posant de fons els principals fets ocorreguts al seu país: la fi de l’imperi austrohongarès, els meravellosos anys 20, l’ascens i caiguda del nazisme i la incorporació  de Txecoslovàquia dins del bloc comunista.

El violí d’en Lev, d’Helena Attle

Jo confesso, el violí d’Auswitch i ara El violí d’en Lev, tres novel·les al voltant d’aquest instrument musical que val la pena llegir. La darrera no és exactament una novel·la, ja que és el recorregut que fa l’autora per intentar esbrinar l’origen d’un violí que l’ha captivada pel seu só. En aquest intent de reconstrucció ens fa un recorregut per part de la història europea des del segle XVI, quan es varen començar a construir el primers violins (tal com ara els coneguem) a Cremona i la seua expansió per tot el continent. Jueus, gitanos, nazis, comunistes, emperadors, aristòcrates, músics, lutiers, van passant per les pàgines del llibre per intentar donar un solució a l’origen del violí, cosa que no serà fàcil.

Per més informació:

https://www.vilaweb.cat/noticies/vida-violi-historia-europea/

Un adéu a la tribu, de Toni Mollà.

Durant el passat folkestiu organitzat per l’Ateneu de Bétera vaig trobar aquest vell (2012) sobre les vivències de l’autor durant el temps que va estar fent classe a Nova Anglaterra, més concretament a Providence. Més enllà de les descripcions sobre el funcionament de la Universitat allà o de l’oratge hivernal que va fer aquell any, em quede amb la descripció de la situació política i social dels Estats Units d’aquells anys i les comparacions que fa amb la societat valenciana del moment o durant la transició (no vos perdeu el capítol dedicat al Tea Party).

Es estrany que estant prop de Boston, parla d’alguns esports i no diu res dels Boston Celtics, l’equip de mític Larry Bird.

I per acabar, visca el Barça i Frank Sinatra!

100 curiositats de València, de Gabriel Benavides Escrivà.

Les petites històries que fan més atractiva aquesta ciutat i no els grans balafiaments de l’època que ara alguns volen recuperar són recollides en aquesta petita guia editada per l’Associació Cultural Institut Obrer i l’Ajuntament de València. En ella descobriràs els petits senyals que la història ha deixat en la ciutat, els carrers d’aquesta, curiositats sobre el riu,fonts, ponts i altres objectes que poblen el paisatge urbà de la ciutat. Hi ha un capítol dedicat a la València desapareguda, però crec que l’autor es massa benèvol atribuint-ho tot a la voracitat urbanística del franquisme, crec que molts palaus i altres edificis es varen enderrocar o eliminar per a esborrar el passat de la ciutat com a capital d’un regne o país, que no quedara constància de la seua importància i que els valencians oblidarem el nostre passat. Ja ho va dir Felip V: “Picad todos los escudos del reino que hay en las murallas de la ciudad. Para que un día olviden que fueron valencianos y que fueron libres”, doncs els seus successors varen continuar amb l’exemple amb l’excusa de “modernitzar” la ciutat.

Aquesta guia és una traducció d’una prèvia escrita en castellà i això es nota massa. Potser el traductor hauria d’haver estat més acurat en aquesta ja que hi ha massa errades pel meu gust, sobretot noms en castellà i algunes construccions mal fetes.

Síria sense flors, de Cristina Àlvarez Roig

Viatjar a Síria a descobrir el país i redescobrir els orígens de la civilització occidental i et trobes una guerra i refugiats que fugen, un drama del que no som innocents els occidentals. Cristina Àlvarez ha reflectit aquests sentiment contradictoris i actuals per a vergonya de la humanitat al llarg dels 24 poemes que formen aquest llibre. Jo personalment recomane el titulat “Mosaic de la guerra”, on en un poema l’autora ens fa arribar tots aquests sentiments: la guerra actual, el esplendorós passat romà i la mitologia grega:

“Mentre Síria agonitza reneix Roma

que ressuscita Grècia en un miratge

de nimfes i amazones venerant

Neptú i les ones, Troia i el poder.”