Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Castells a l’aire,de Dolors Garcia i Cornellà.

Aquesta és una bonica biografia novel·lada de la vida de l’autora de Frankenstein, un vida digna de novel·la i potser en consonància al moviment artístic al qual pertanyia tant ella, com els seu marit o altres personatges com Lord Byron: vida bohèmia, amor lliure i trencament amb l’estricta moral de l’època. Però la veritat és que una vegada acabada te n’adones, que potser alguns d’ells, no tots, si que podien dur aquest ritme de vida sense cap treball que els fes perdre el temps, ja que venien de famílies riques i sempre tenien un coixí financer que els permetia llegir, escriure, viatjar i altres plaers que la classe obrera anglesa ( o la mitjana) no es podrien permetre. En tota la  novel·la només es parla d’una feina d’institutriu d’una de les protagonistes i perquè ja no tenia més remei. Els altres, a viure i a escriure, i tenint tot els temps del món (tret de tenir cura dels fills)i també capacitat, és clar,  es pot tenir temps per escriure grans poemes i novel·les com la va escriure la nostra protagonista, Mary Shelley i el seu modern Prometeu.

En alguns moments vaig recordar la pel·lícula “Remando al viento” de Gonzalo Suarez, amb un jove Hugh Grant fent de Lord Byron.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia CLIV

Tot o res

Unes mas sense cap lliri,

això volem.

Unes mans pel cop de puny

i un bram al cel,

per poder enfilar l’agulla i

no perdre el tren,

oper agafar-nos les bardisses

dels llocs estrets

i obrir dreceres que no

s’han descobert.

 

Unes mans sense cap lliri,

això volem.

Que les butxaques ens vessen

de tanta fe,

de tant rebuscar els oasis

que ens han promès,

i ara és l’hora de no tèmer

passar el desert,

d’unir mans que empentin fot,

que guanyarem

només si estem convençuts

que és tot o res.

Roc Casagran

La unitat d’Espanya com a valor polític, d’Antoni Simon Tarrés.

La primera notícia que vaig tenir d’aquest llibre fa ser fa poc en un article a Vilaweb de Vicent Partal i vaig decidir que havia de fer-li una ullada. La ullada ha estat ben aprofitada ja que com diu els subtítol del llibre, una arqueologia intel·lectual, l’autor ens mostra d’on ve i com ha evolucionat aquest concepte d’unitat que els espanyols tenen en algun lloc més amunt de Déu. Bàsicament es podria resumir en com els “intel·lectuals” espanyols sempre han donat més importància al valor de la unitat que no pas al de la llibertat, cosa que em recorda la teoria dels valors múltiples i incompatibles d’Isaiah Berlin que vaig llegir fa anys. I per justificar aquest valor de la unitat s’inventen unes teories que no entenc com ells mateixos se les podien creure.

Tot plegat, el llibre està molt bé, però la meua reacció al final és com la de Pepe Rubianes fa molts anys: “A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario. Que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda ya con el país ese y dejen de tocar los cojones.”  I després d’aquest acurat anàlisi d’Antoni Simon, encara més.

Felicitar a l’editorial Afer per haver publicat aquest llibre, que recomane, sobretot als espanyols que encara tinguin un poc de seny democràtic. No cal ser independentista per ser demòcrata.

L’abraçada què, de Roc Casagran.

Fa uns anys, gràcies a Mireia Vives i Borja Penalba vaig redescobrir a l’escriptor de Sabadell, Roc Casagran i la seua novel·la L’amor fora de mapa. Ja el coneixia d’una col·laboració que havia fet en un llibre escrit a quatre mans amb l’ex-jugador del FC Barcelona Oleguer Presas, Camí d’Ítaca. Després he continuat la seua trajectòria amb uns quants llibres i en la meua opinió millora amb els anys fins a aquest recull de poemes que anomena amb aquest estrany títol. Quan el compreu i el llegiu, ja entendreu el perquè.

No sóc molt aficionat a la poesia, ja que moltes vegades em costa entendre que em volen comunicar, però en el cas de Roc, és tot el contrari i després del Direm nosaltres o dels versos de L’amor fora de mapa, de seguida que he vist que ha tret un nou llibre, l’he comprat i el resultat ha estat superior a les meues expectatives, m’ha encantat.  Poemes d’amor, de tendresa cap al fills, dedicats a altres persones, poemes de lluita per la nostra llengua i país,…..Trobareu poemes per a cada gust i potser, com diu en ell en algun lloc, llençareu el mòbil al mar i agafareu un bon llibre.

Per cert, avui eixia a la venda un disc de Cesk Freixas on el cantautor música uns quants poemes de l’anterior llibre, Direm nosaltres.

Antologia poetica, Paulo Leminski

Segona antologia que m’arriba del poeta paranaense, aquesta vegada traduïda al català pel ganxó Josep Domenech i Ponsatí, que darrerament ha traduït uns quants llibres del portuguès al català per a diferents editorials. La veritat, és que només he llegit la versió catalana poques vegades, no em cal. Però he vist que els poeta de Sant Feliu no fa traducció literal, sinó que intenta i crec que aconsegueix traduir i mantenir viu l’esperit dels versos.

nada foi

feito  o sonhado

mas foi bem-vimdo

feito tudo

fosse lindo.

……………

res no ha sigut

com el que havia somiat

però és benvingut

com si tot plega

fos collonut.

 

 

El diable es va aturar a Orà, de Joan Daniel Bezsonoff.

A la darrera novel·la que ha escrit, Joan Daniel “visita” els sud del país. No és que la novel·la estiga ambientada al País Valencià, no. Però en aquesta el protagonista és d’origen valencià, potser un homenatge de l’autor a tots els seguidors que té al sud del riu Sénia?

Un comissaria de la policia d’Orà d’origen valencià, dels molts que varen emigrar al nord d’Àfrica per guanyar-se la vida, o bé per fugir de la dictadura, s’encarrega de resoldre un estrany crim succeit a la capital algeriana, la cinquena de França en aquella època. Però no penseu que l’escriptor ens ha escrit una novel·la policíaca, Joan Daniel enlloc de centrar-se en el crim ens mostra com era l’Algèria colonitzada pels francesos i plena d’emigrants europeus, com ja ha fet en altres novel·les anteriors, i en la descripció dels personatges. El crim és una excusa per enganxar-te i quan acabes, te n’adones que no és un relat de crims, sinó un relat sobre una ciutat i els qui l’habiten, que en pocs anys, alguns l’hauran de deixar de mala manera per tornar a Europa.

Per cert sembla que hi ha un personatge secundari, un periodista que li costa escriure, potser una autocrítica? (Mai no seria ni Tolstoi ni Balzac…” ,”Li costava anar més enllà de les cent pàgines”) No passa rés, més valen cent i escaig pàgines atractives i ben escrites que molts dels best-sellers actuals editats per les multinacionals que tenen més de mil pàgines de veritable porqueria.

Marsella confidencial, de François Thomazeau

Potser quan esteu llegint aquesta gran novel·la vos recorde massa a la gran pel·lícula L.A. Confidential, però no passa res, no vos preocupeu, l’autor es va inspirar en a novel·la del mateix títol que va donar peu a la pel·lícula de Curtis Hanson, i no li treu cap de mèrit. La diferència és que trasllada la trama a la Marsella de 1936 amb un ambient polític enrarir per creixent feixisme, no tan sola a Itàlia o Alemanya, si no també a França (La França de Vichy no va sortir per generació espontània!), amb connexions amb la guerra civil espanyola que comença en aquells moments i en l’illa de Còrsega. Per tant fa l’argument més proper als habitants d’aquest racó de món catalano-occità que no pas al ambient californià que ens venen des de Hollywood.

Possiblement en altres temps ja s’hauria fet alguna pel·lícula amb Jean-Paul Belmondo o altres grans del cinema francès de protagonista.

Com diu l’autor de la novel·la californiana, James Ellroy: Fucking great!