Entre el Túria i el Ridaura

Ho sent molt, però en obrir aquesta ampolla de vi del Penedès, prou bo per cert:

he recordat a Albert Om fa molt anys:

I no he pogut resistir la temptació!

El que ha fet aquesta mona de pasqua en que estaria pensant? en el símbol de fertilitat que hi ha a l’entrada de la ciutat romana d’Empúries? O….?

Si li arriba a posar dos ous, ja seria perfecte!

Potser aquest és un relat curt i no com la novel·la de Bram Stoker. Potser la seua qualitat no siga com la de la novel·la posterior, però sense aquest petit relat i la transformació del vampir dolent en un ésser atraient, cavallerós i educat la segona novel·la i tota la literatura i cinematografia posterior sobre el tema no haguera estat possible. Ara el que crec que sembla clar és que Polidori s’inspira en el mateix Lord Byron i el tracte que aquest li dispensa per crear la figura d’aquest atraient vampir. Pel que recorde de la pel·lícula Remando al viento i el que he llegit sobre el tema el Sr. Byron era prou prepotent en la seua relació amb el seu metge personal durant aquella època i sembla que aquesta relació va ser clau per a la creació de dos personatges d’aquest petit relat, Lord Ruthven i el jove Aubrey.

A la Pedrera, l’edifici de Gaudí, del Passeig de Gràcia es fa una exposició retrospectiva del pintor irlandès Sean Scully. Un pintor que fa uns anys va dir que marxava de Catalunya per que li imposaven el català. D’aquest tema ja s’ha parlat prou darrerament a la premsa del perquè li dediquen una exposició a un pintor que menysprea la nostra llengua i cultura i no sé que pensaria Gaudí si vera que el seu edifici acull l’exposició d’aquest individu. Però aquests dies he descobert que la biblioteca de l’institut tenien un llibre de format de luxe dedicat a aquest autor editat per l’IVAM de València, supose que en l’època de Consuelo Ciscar com a directora o algú afí al PP de València. I com aquest llibre està en la biblioteca d’un institut de secundària?

Doncs durant una època l’IVAM o no sé qui va enviar al centres escolars (supose que a tots) capses i capses grans amb llibres amb edició luxosa de pintor i altres artistes que exposaven al museu (també alguns llibres de la Fundació Bancaixa l’Oliva i també de luxe). Aquests llibre estaven en caixes de cartró fins que vaig decidir obrir-les i fitxar els llibres i vaig pensar, quant doblers s’han gasta en aquests llibres (uns tres capses grans de cartró) en edició de luxe que segurament han enviat gratuïtament a tots els instituts del País Valencià? qui ix beneficiat d’aquest despesa? Calia fer aquesta edicions de luxe i tan grans per després donar-les gratuïtament?Saben els responsables el currículum que es dona als centres escolars? són llibres idonis per a un centre escolar? I així molts interrogants més. Jo tinc un resposta: malbaratament de recursos públics.

He vist moltes vegades la pel·lícula d’Alfred Hitchcock amb James Steward i Kim Novak, una de les quals molt especial, una de les darreres sessions del Cinema Modern de Girona abans de tancar per sempre. Vaig descobrir que s’havia editat en la nostra llengua la novel·la en que es basa aquesta pel·lícula i la vaig adquirir. Ara em costa, potser per haver vist tantes vegades la versió cinematogràfica, reconèixer als protagonistes fora de San Francisco, al París amenaçat pels nazis i evidentment amb nacionalitat francesa. Però això és una qüestió personal ja que la novel·la també manté la tensió, com la pel·lícula, per arribar al sorprenent final.

A part de l’ambientació, Hitchcock i els seus guionistes varen fer algun petit canvi i el van suavitzar un poc el personatge de Jimmy Steward, però en la resta, novel·la i pel·lícula es semblen prou.

A principi d’aquest mes varem anar a Casinos a una conferència de l’escriptora Anna Moner sobre la figura de Mary Shelley i la seua obra més coneguda, el Frankenstein. Ja havia llegit dues novel·les de l’autora de Vila-real, La mirada de vidre i Les mans de la deixebla. Després de la conferència vaig pensar a llegir la novel·la que per ordre cronològic va entre aquestes dues, El retorn de l’hongarès.

Una trama policíaca sobre un assassí en sèrie a finals del segla XIX a París que s’acaba resolent més de cent anys després per una metgessa forense (una protagonista científica com a la seua primera  novel·la) serveixen com a fons d’una narració on l’autora sembla més interessada en mostrar-mos com són els protagonistes i la ciutat de París i embellir la narració amb molta ciència, molta música i un poc d’erotisme, que fan que uns assassinats que possiblement en mans d’altre no ens digueren res, ens enganxen a la lectura per veure com acabarà aquesta espècie de Dorian Gray que retorna del passat per a que la protagonista desemmascare el seu veritable rostre.

A la biblioteca de Llíria em vaig trobar una edició vella d’aquesta novel·la de Josep Piera amb la que va guanyar el premi Andròmina en 1977. La novel·la com ens diu el títol ens conta un retorn,  la tornada a casa d’un escriptor exiliat a París els primer anys de la transició. Torna per escriure un llibre i potser retrobar-se ell amb la seua ciutat, Gandia, prou canviada degut al boom del turisme. Sembla que vol escriure sobre els fets ocorreguts a la ciutat durant els anys de la II República, la Guerra Civil i la postguerra i durant la narració va alternant capítols actuals amb altres que desenvolupen al passat, un sobre els fets del poble i altres sobre la seua infantesa, amb personatges que semblen ser alter egos del protagonista i escriptor.

Edicions del 1984 acaba de publicar un recull d’assajos publicats per George Orwell entre 1931 i 1948, entre ells el que dona títol a aquesta selecció feta per Pau Dito Tubau. La temàtica són ser sobre literatura i/o política i  sobre la Guerra Civil Espanyola anticipant en alguns algunes idees del que seria la seua novel·la posterior 1984.

Però qui millor pot descriure el llibre és la Tina Vallès amb el seu article a Vilaweb: La crítica llepa.

Aquest és el segon còmic del tàndem format pel periodista anglès i el dibuixant català que he llegit en poc de temps. Si al primer (Bèsties) s’inspiraven amb la família dels Ortega a Nicaragua, amb clares referències a La revolta dels animals d’Orwell en aquesta s’inspiren en un fets de la vida de Nelson Mandela, la seua rivalitat amb el general afrikàner Constand Viljoen, fets que l’autor coneix prou bé i dels que ja havia parlat al seu llibre El somriure de Mandela.  Una manera diferent de narrar-nos uns fets transcendentals per al país sud-africà.

Quina diferència entre els còmics actuals i els de nostra infància!

Després de llegir La mort del rei Artús, ara he trobat a la biblioteca de Llíria el volum que va abans (en castellà) on narra la cerca del Sant Graal. Massa feina, hagueren pogut venir a València ara en Falles i en un moment descontrol robar-lo de catedral! No haurien patit tant o potser no, ja que València en falles no hi ha cavaller errant que la travesse!

Al 1572 es va observar una supernova al cel. Un dels que la va observar va ser el científic valencià Jeroni Munyós, poc reconegut a casa nostra però molt apreciat i conegut per altres científics  de l’època com Tycho Brahe. Aquest fet i altres varen revolucionar la concepció que es tenia fins aleshores de nostre món, de la immutabilitat del cels aristotèlica que acabarà donant la visió actual que tenim del nostre sistema solar, malgrat les pressions en contra de l’església i dels poders fàctics de l’època. Per això ell va tenir por a divulgar molt aquests descobriment i rebre represalies, com les que va patir Giordano Bruno o Galileu un poc més tard i enlloc d’estrelles parlava de cometes, però incidint en que eren fenòmens supralunars.

De tot açò i algunes coses més ha anat la conferència inaugural de l’exposició itinerant que la Universitat de València a dedicat al personatge de Jeroni Munyós al 500 aniversari del seu naixement i que ara ens arriba a Llíria i que podreu visitar durant uns dies a l’oficina del turisme de carrer Sant Vicent, dalt dels mausoleus romans.

Si Paul Preston va escriure fan anys Idealistes sota les bales, un llibre sobre els periodistes i intel·lectuals desplaçats a cobrir la Guerra Civil, en aquest llibres l’autora ens dona una visió sobre les dones que feren el mateix i ens fa un recorregut per la vida d’unes quantes, ja ve siguen escriptores, periodistes o personal sanitari vinculats de manera directa o indirecta amb el conflicte derivat del cop d’estat feixista del general Franco.

L’autora comença exposant el context històric previ a la guerra on les dones, sobretot als països anglosaxons i després de la Gran Guerra amb pres més consciència política degut al seu paper de substitutes dels homes en moltes feines “masculines” durant el conflicte. Això fa que el següent conflicte bèl·lic més important interesse a aquestes dones conscienciades i vullguen tenir el seu paper en ell. Ara, l’autora també crítica que moltes (i  molts, en això els homes també estan inclosos) tenien una visió de la societat espanyola molt allunyada de la realitat. Una visió massa romàntica i colonialista d’un país endarrerit respecte a la resta d’Europa, el que normalment es diu orientalisme, tendència que ja venia dels primers romàntics del segle XIX.

Simone Weil, Dorothy Parker, Katherine Atholl, Virginia Woolf, Lillian Hellman, Martha Gellhorn i moltes més dones passaran per les pàgines d’aquest llibre. Quina casualitat que m’ha tocar llegir-lo en la setmana reivindicativa del 8 de març!

L’ajuntament de Casinos ha organitzat una sèrie d’actes per commemorar el 8 de març i un d’aquests ha estat la conferència realitzada per l’escriptora Anna Moner sobre la figura de Mary Shelley i la seua novel·la més famosa, Frankenstein o el modern Prometeu. La conferència ha estat molt interessant i Anna Moner ens ha contat tot el procès creatiu d’aquest ficció explicant el context històric i personal de l’autora. Un gran descripció d’aquests fets complementats amb detalls sobre el món de l’art i la ciència, temes que la conferenciant domina com ha demostrat a les seus novel·les que he llegit, Les mans de la deixebla i La mirada de la vidre.

Sembla ser que el tema de Mary Shelley em persegueix darrerament. A la darrera novel·la de Roc Casagran, Somiàrem una illa, es parla del tema al primer capítol al descriure els efectes produïts a Europa per l’erupció d’un volcà a una illa d’Indonèsia. Una efecte hivernacle que va provocar que el 1816 fos conegut com l’any sense estiu i que feu que Mary Shelley, el seu marit, Lord Byron, el Dr Polidori i altres es tancaren a una casa al llac Léman a escriure narracions de terror. D’ací neix El vampir i Frankenstein. O també els quadre que va pintar Joseph Turner per aquella època es pensa que estan influenciats per aquest fals estiu del 1816.

Fa poc també, a vilaweb vaig llegir sobre una obra de la seua mare, Mary Wollstonecraft que es deia “Mary, una ficció”, una novel·la on la mare de Mary Shelley reflecteix el seu pensament feminista molt avançat a la seua època.

També fa uns anys vaig llegir una biografia novel·lada de l’autora de Frankenstein escrita per Dolors Garcia i Cornellà, Castells a l’aire.

O també, com varem parlar a la conferència d’ahir, recordar les adaptacions cinematogràfiques: El Frankenstein de James Whale amb Boris Karloff o Frankenstein de Mary Shelley, dirigida per Kenneth Branagh, interpretada per ell mateix i Robert de Niro. O pel·licules vinculades amb l’autora com Remando al viento, de Gonzalo Suarez.

Com va dir Anna al final de la conferència adreçant-se al públic, no vos entren ganes de llegir la novel·la?

No hi havia una altra foto pel cartell?

Gràcies a la biblioteca municipal de Llíria vaig trobar aquest vell recull de contes de l’autora alcoiana publicat als anys huitanta del segle passat. Un recull d’històries curtes on tracta el tema de l’amor des de diferents aspectes i que no decebrà gens als lectors de l’autora de Júlia i altre novel·les més.

A l’interior hi ha una foto d’una jove Isabel-Clara, ja que l’edició els de 1984