Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Ensaio sobre a cegueira, de José Saramago.

En temps de virus i pandèmies acabe de llegir aquesta novel·la del premi Nobel portuguès José Saramago. En ella, una estranya malaltia contagiosa va deixant cecs als habitants d’una ciutat i després se suposa que la resta del país. Amb l’excusa de la malaltia que deixa a les persones cegues i sense poder fer moltes coses a les que estaven avesats, l’escriptor ens fa un quadre de fins a quins extrems més baixos pot arribar la humanitat i al mateix temps els llaços de solidaritat entre alguns, amb alguna nota d’humor pel mig que no fa tan trista la seua lectura:

“Por enquanto não lhe receitarei nada, seria estar a receitar a cegas, Aí está uma expressão apropriada, observou o cego.”

Hi ha una versió cinematogràfica feta pel director brasiler Fernando Meirelles en la que el director va haver d’acceptar la condició de mantenir en l’anonimat el nom de la ciutat on es desenvolupa l’acció. A la novel·la mai es diu, com tampoc es diuen els noms dels principals personatges: a mulher do médico, o mèdico, a rapagira dos óculos oscuros, o primeiro cego,……

“Mugalaris. Memoria del Bidasoa.” d’Anjel Rekalde

El terme Mugalaris és el que a l’altra banda del Pirineu anomenàvem passadors, gent que ajudava a passar la frontera a fugitius i represaliats,  i també es dedicava al contraban. En aquesta novel·la l’autor basc ens narra la història d’ETA fins a l’any 1992 aproximadament a través de les vivències d’uns mugalaris de la comarca del Bortziri, a la frontera amb Iparralde.

Evidentment la narració no és gens imparcial, ja que l’autor és un ex-pres d’ETA i està vista des del seu punt de vista, però crec que queda prou clar l’enganyifa de la transició que ells saberen veure molt abans que altres. Potser no estic d’acord amb la manera de reaccionar contra aquesta mentida, però amb que la transició ha estat una gran estafa estic totalment d’acord. L’autor també es mostra crític en certs moments amb la direcció o direccions del grup terrorista, però jo trobe un poc més d’autocrítica en alguns dels atemptats brutals que varen fer, sobretot Hipercor. Potser aquesta absència per estar escrit abans del 2000 i de tota la fase de desarmament i dissolució posterior?

 

Vint mil llegües de viatge submarí. Feina a classe.

Com enguany hem hagut de prescindir de la setmana cultural i totes les activitats relacionades, hui hem fet una petita activitat lúdica a l’aula. Hem marcat el recorregut que fa el vaixell Abraham Lincoln i el submarí Nautilius en un mapamundi xicotet, i després en un de més gran hem anat posant diferents fotografies dels llocs mencionats a la novel·la, intentat que foren de la mateixa època o relacionades amb el text d’aquesta. Ací el resultat:

La guerra no té nom de dona, de Svletana Aleksiévitx

Amb la seua personal manera de narrar l’escriptora bielorussa ens acosta al paper sempre oblidat de les dones, en aquest cas les soviètiques, durant la II Guerra Mundial. Un paper que no se li ha donat la importància que caldria i que ha estat a vegades tapat de manera intencionada.

Les dones que varen anar a la lluita,a fer “feina d’hòmens”, ens expliquen les seues experiències abans, durant i després del conflicte. I sobretot és aquest després el que sembla que no va agradar gens a les autoritats estalinistes del moment. Moltes reberen medalles, però les medalles només són trossos de ferro, i  només valen per lluir els dies de festa si després la societat a la que tornes no valora el que has fet o en alguns casos, arriba a insultar-te per haver anat a “follar-te” als marits de les que s’havien quedat a casa (és un exemple), o no acceptant cap critica que poses en qüestió les errades de Stalin abans i durant la guerra. Potser per això aquest llibre tardà tant de temps en editar-se? com diuen algunes de les protagonistes: ara ja es pot parlar d’això!

Aquest llibre només parla de les dones soviètiques, però es podria fer extensible a molts més altres llocs i èpoques, com les milicianes durant la Guerra civil o les dones revolucionàries a Mèxic.

Salives, de Joan-Lluís Lluís

Fa anys Joan-Lluís ens proposava un viatge en forma de diccionari pels llocs imaginaris del Països Catalans. Ara ens proposa un viatge pels llocs ben reals dels cossos de les dones i els hòmens en forma de poesia. Una visita als llocs més eròtics de l’anatomia humana que em recorda als versos més marrans dels nostre Estellés.

Una mostra:

Prop del llit, la camisa d’home
que et poses al matins de mandra;
prop de la taula, dues espardenyes
de tela blava esgarrinxada;
prop del sol, el teus pits,
lluents sense remei
pel meu afany de saliva.

Verne i la física a Vint mil llegües de viatge submarí.

“- Y como en realidad la presión atmosférica es algo superior al peso de un kilogramo por centimetro cuadrado, sus diecisete mil centimetros cuadrados sufren en este momento una presión de diecisiete mil quinientos sesanta y ocho kilogramos.

-¿Y sin que yo lo advierta?

-Sin que lo note. Y si no le aplasta semejante presión es porque el aire penetra en el interior de su cuerpo con igual empuje. De aquí un equilibrio perfecto entre la presión interior y la exterior, que se neutralizan, lo cual le permite aguantarlas sin esfuerzo. Pero en el agua es otra cosa.

-Si, ya lo comprendo -respondió entonces Ned, que prestaba ya más atención-; porque el agua me rodearia, pero no me penetraria.”

En aquesta petita conversa entre l’arponer Ned Land i el professor Aronnax, Verne ens explica prou bé els problemes de la pressió sota l’aigua i com afecta aquesta als éssers vius. Una interpretació pràctica de les lleis de Boyle-Mariotte i com ens afecten en intentar descendir fins a les profunditats marines.

Dilluns ens estimaran, de Najat El Hachmi

“Després de guanya el premi em van començar a demanar que anés als llocs a parlar……………………..No em convidaven a parlar del conte que havia escrit ni de llibres, que era el que m’agradava,a tot arreu em demanaven el mateix: explica’ns la teva història.¿Com és el teu país? hi ha semàfors? Tota la meua història estava al barri però el públic volia alguna cosa més exòtica, no volien saber res d’una pobresa tan propera, els fascinava més la que venia del desert.

…………………O encara pitjor: a parlar sobre l’Islam, com si fóssim imams o teòlegs, com si fóssim els predicadors del canal per satèl·lit. No van trigar a adonar-se que no servia per allò, que no era capaç d’explicar res interessant. I com que un mora és igual que una altra mora,van buscar a la filla de la Parabòlica i ella si que els va donar el que volien: el seu enlluernament davant de la civilització occidental, quan havia premut per primer cop un interruptor i s’havia fet la llum. També es va dedicar a repetir els deien els xarlatans a la televisió: que la dona a l’islam estava més protegida, que era més respectada perquè obligaven al marit a fer-se’n càrrec i tot de ximpleries que ja coneixes. I tots se la van creure perquè en realitat era el que volien sentir.”

Aquests paràgrafs de la darrera novel·la de Najat el Hachmi enllacen amb el que ella ja denunciava al seu darrer llibre sobre la dona musulmana als països occidentals. De com sembla que cert progressisme en realitat cau a la trampa de percebre l’islam com una religió moderna respecte al tracte a la dona, com no ho és cap.

En aquesta novel·la Najat ens torna a explicar els seus temes més recurrents, la integració, els problemes amb la família tradicional i el món occidental que a voltes sembla cec, el feminisme, el sexe, …… I per tant no espereu trobar cap novetat si ja heu llegit alguna de les seues novel·les. Ara, gaudireu de la lectura,ja que escriu molt bé i val la pena llegir-la.

Però el que voldria destacar més sobre aquest llibre, és extern a ell. El llibre ha estat escrit en dues llengües a la vegada, en castellà i català.No és cap traducció d’una llengua a l’altra. Demostra que una persona que ve de fora de petita, i s’educa al sistema educatiu d’immersió lingüística català, acaba dominant les dues llengües, fins al punt d’escriure bé i guanyar premis literaris en les dues llengües. Potser tota aquest gent que diu que el castellà està en perill a Catalunya o València, hauria de callar la boca d’una vegada. O el govern valencià repensar-se això del plurilingüisme i passar directament a la immersió, almenys a les zones valencià-parlants, ja que amb aquesta llei les línies que abans eren PEV , a perden hores de català per passar-les al castellà o l’anglès. I donada la situació social de la nostra llengua respecte al castellà no crec que siga una bona idea.

 

 

 

Les cuques, de Julià Guillamon.

Com pot ser que un món tan quotidià i al que normalment no fem cas o si de cas els menyspreem pugui servir de base per aquest meravellós llibre? Doncs la resposta està en qui l’ha escrit que té les dues condicions necessàries per poder dur a terme aquest objectiu. Un és saber escriure, evidentment, i l’altre conèixer i estimar el món dels insectes i altres artròpodes que ens trobem quan caminem pels pobles, camp i muntanyes del nostre país.

Amb l’excusa de les cuques, com diu el títol, l’autor intenta evadir-se dels darrers anys de vida familiar, que per culpa d’una malaltia de la seva parella, els ha mantingut tancats a la capital, sense poder exercir una de les grans passions de la família, eixir i caminar per la muntanya, observant i gaudint de tot el que els envolta, sobretot el món en miniatura de les cuques. Ens conta de manera fragmentada i sense seguir cap ordre temporal, els seus records d’infantesa, joventut i de la recent vida familiar amb la parella i el fill per les terres, sobretot, de Barcelona, Llançà i Arbúcies, apareixent en un capítol el poble de Toga, origen de família paterna de l’autor. Sempre, cada record,relacionat amb una cuca, que la podem conèixer pel seu nom científic, el popular o el nom literari amb que l’autor la bateja al títol de cada capítol.

No sé si l’autor ha aconseguit això d’evadir-se i oblidar un poc aquest anys tan dolorosos per la malaltia de la seua parella, però als lectors ens ha deixat una molt bona narració amb la que gaudir de literatura i de natura. Espere que l’autor i tota la seua família ja puguen estar grimpant per les muntanyes del Montseny o de l’Albera marítima tot el temps que aquesta maleïda pandèmia ens deixe. I que puguen també anar al poble de Toga i gaudir de la seua natura. Un poble, origen de molta immigració valenciana cap al Principat.

El llibre té a dins dues lamines amb les cuques que protagonitzen cada capítol per a guia del lector. Potser en llisca algun dels capítols a classe de 1r d’ESO properament, quan arribem a l’apartat dels insectes.

L’hora de l’estrella, de Clarice Lispector

Caminant fan uns quants anys per la Serra de l’Ardenya vaig conèixer al pare d’un xiquet que tenia en 1r d’ESO, Em va impressionar el seu cos tatuat amb poemes en portuguès i anàrem parlant la resta del camí alternant les dues llengües, català i portuguès. Aquest home era el poeta i traductor Josep Domènech Ponsatí. Anys després l’he trobat alguna vegada per la llibreria Geli de Girona i he llegit algun poema d’ell o unes traduccions de poetes brasilers contemporanis, que vaig deixar i no em varen tornar (quina mala costum!). Ara he llegit la seua traducció de la darrera novel·la de Clarice Lispector.

Havia llegit la primera novel·la de l’autora brasilera en portuguès original, però aquesta l’he llegida traduïda. En aquesta l’autora ens narra com un escriptor intenta escriure la història d’una noia que emigra del poble a la gran ciutat i de la seua solitud davant aquest enorme ciutat, tot accentuat em la poca personalitat i cultura de la protagonista. Però malgrat tot ella és feliç a la seua manera, cosa que sembla que no agrada a l’escriptor que l’està modelant al llarg de la narració. Un narrador que sembla que també veu prop el seu final, a l’igual que el final que li donarà a la protagonista.

Deures per fer, de Joanjo Garcia.

Aquest relat curt de Joanjo no sé si és un encàrrec o un tour de force per intentar concentrar en un relat de cinquanta i escaig pàgines la problemàtica de la immigració dels joves talents valencians a l’estranger, les diferències generacionals, una lliçó de lèxic (B2?), i finalment, una reivindicació de les petites rondalles valencianes enfront de estrangeres que ens oferien com a xurros les editorials en la nostra joventut. Potser la seua experiència de lletrista per a cantants com Mireia Vives i Borja Penalba li haja ajudat a concentrar tot açò en poques pàgines.

Siga el que siga, el repte està superat i de llarg. Un bon llibre pels alumnes dels instituts que crec que els pot agradar.

“Dorregarai. La casa torre”,d’Anjel Rekalde.

Al darrer llibre que vaig llegir del periodista Antoni Batista, ETA i nosaltres, parlava d’uns quants llibres d’aquest autor basc contemporani i altres més. Recomanats per intentar entendre el “problema” basc i un poc la seua història.Em vaig decidir per aquest i la tria ha estat encertada, ja que l’exmembre d’ETA on a través d’una saga familiar ens fa una pinzellada a la història del País basc dels dos darrers segles, des de la primera carlinada fins al problema del terrorisme al darrers anys del segle passat.  Els membres de la família van passant de la militància carlina després de la mort de Ferran VII , al republicanisme i nacionalisme de la Segona República, fins a la militància a l’esquerra abertzale. Una història marcada per les guerres contra un govern centralista, sigui del signe que sigui, que molts bascos han vist com a un enemic que ocupa la seua terra i vol destruir la seua cultura i tradicions.

Tyrannosaurus, de Guillem Frontera

Aquesta és la segona novel·la que llegisc de l’escriptor mallorquí. En aquesta retrocedeix en el temps per explicar-nos com era la vida quotidiana en un seminari durant la dictadura franquista, un veritable descens als inferns on les criatures eren tractades de manera brutal, estant aquestes permanentment exposades als atacs de qualsevol pederasta amb sotana.

Aquesta és una reedició d’una novel·la del 1977 que ja va haver de patir la censura franquista com explica l’autor en un epíleg final. Sembla ser que un dels censors es va sentir massa identificat en un dels personatges de la narració, un frare amb males intencions cap al menors que intentaven estudiar per “cantar missa”.

 

Perto do coração selvagem, de Clarice Lispector.

Després de llegir el costumisme de Jorge Amado, l’humor de Boal o la literatura fàcil de Coelho, aquest llibre ha estat un gir de 180 graus. Un llibre gens fàcil de llegir en el que l’autora debuta narrant com una dona va madurant al llarg de la seu vida, des de la infància fins que decideix deixar al marit i començar de nou.  Tot açò narrat d’una manera gens lineal des d’una visió interior on la protagonista reflexa més els seus sentiments i reaccions enfront dels fets que no pas els fets mateixos.

Liberdade é pouco. O que eu desejo ainda não tem nome

Tota la terra és de vidre, de Joanjo Garcia.

Que és més negre? la història d’un crim investigat per un periodista novell i un policia amb passat fosc o la ciutat de València dels darrers anys del PP al poder on es desenvolupa l’acció? Aquesta és la pregunta que l’autor ens deixa al final d’aquesta novel·la que va publicar fa cinc anys just l’any en que començaren a canviar un poc les coses en aquesta ciutat i país que ens ha tocat viure.

Una de les novel·les de Joanjo que potser s’acoste més a la València de Ferran Torrent, però sense el sentit de l’humor del de Sedaví.

València negra:

Torne als teus braços ingrats
i a la teua aspra carícia.
Et mire als ulls gris d’asfalt
i em fa mal tanta injustícia.

En els carrers del teu cor
he vomitat matinades,
m’he begut la nit a glops
i he besat dolces errades.

Sóc bastard del teu amor,
tu madrastra dels teus fills.
Mors malalta de supèrbia,
vius per a fer-nos patir.

Brúixola dels dies grisos,
bruixa de contradiccions,
fada de desigs i encisos
d’anys perduts pels teus racons.