Entre el Túria i el Ridaura

En aquesta novel·la és narra els desastre que va ser la guerra d’Indoxina, i com afectaria tot plegat a la futura i més famosa guerra de Vietnam on els francesos deixen el seu lloc als americans. Un desastre que potser, com diu el títol del llibre, podria haver tingut una sortida honorable, però que conforme vas veient com l’afronten els polítics de la IV República, els militars, els empresaris i els banquers amb interessos a l’antiga Indoxina veus que no arribarà i que cada vegada la derrota final de Dien Bien Puh és més a prop.

Però en realitat com és que els francesos després d’eixir d’una guerra que havia desfet el país i amb una economia gens sanejada podien mantenir una guerra tant lluny de casa? Doncs perquè en realitat qui pagava aquesta guerra o un part molt important eren les EUA, que també tenien els seus interessos i les seues companyies per allà. Potser vos pregunteu com molts francesos no protestaven per la sagnia de soldats morts, com si que va fer la societat americana anys després? és clar, la majoria de l’exercit francès era un exercit colonial format per naturals del lloc, algerins o senegalesos, no els preocupava molt. A més com  explica al final del llibre, les baixes vietnamites varen ser 10 vegades  més que franceses i americanes, per això no he escrit a l’inici “desastre francès” perquè no està clar per a qui va ser més desastrosa la guerra en nombre de víctimes, si per al derrotats o pels guanyadors.

Per altra banda veien el perfil de cert polítics francesos de la quarta República, sembla que això de la neteja de persones afectes al regim de Vichy no es va fer ben fet del tot, com els que va passar ací amb la “modèlica transició”.

Per més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-indoxina-limmens-desastre-del-colonialisme-frances/

Ja ho diu ella al “Prec” inicial del llibre: “Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol,  la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d’ulls somiadors i llavis tristos!………………Mes ara, plega, plega, que ni et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-se en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.” Perquè aquesta no és la visió idíl·lica i pastorívola que molts podien esperar, sinó la cruenta realitat d’un món salvatge que té els seus propis problemes i maltractat per tots (“Aquesta és un aplec de pedruscalls…”). Això sí,les dotze històries estan narrades amb una gran elegància i amb una riquesa de vocabulari brutal (ara, potser que siga per culpa nostra, per haver oblidat moltes paraules).

La segona part de llibre, Caires Vius, és més o menys del mateix estil, però ja amb diferents ubicacions.

Recordant els conceptes de lògica amb el fil conductor d’un descendent de detectiu creat per Arthur Conan Doyle.

En aquesta novel·la no només trobaràs una aproximació a la figura d’Isabel de Villena, trobaràs també un descripció de la ciutat de de València a la seua època i d’alguns dels fets més rellevants que hi varen succeir en ella o al voltant de la família reial dels Trastàmara. És un biografia novel·lada de l’escriptora i abadessa amb part reals i parts fictícies, com tot el referent a la seua mare de la que no se’n sap res, i amb uns cert tocs de genere fantàstic amb l’aparició d’unes donzelles celestials i un dimoniet que fan de les seus per dins del convent de la Trinitat.

Al mateix temps que es desenvolupa la vida de l’abadessa ens va explicant el procés d’escriptura de la seua obra, el Vita Christi, i les intencions de l’autora en escriure’l. Obra que queda inacabada i que la seua successora en el càrrec d’abadessa fa imprimir i publicar.

En acabar he pensat: Massa protagonisme femení per a cert individus que ara corren per la capital i que segurament ara declararien l’obra sor Isabel de Villena com a “feminazi” o alguna barbaritat semblant.
Més informació:https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/48192/isabel-de-villena-lha-fet-rosa-sanchis-lha-compost-isabel-escrigue-lo-llibre-de-rosa-sanch

Jo he servit al rei d’Anglaterra i jo he servit a l’emperador d’Etiòpia, de mestre a deixeble. De com un aprenent de cambrer es vol convertir en milionari a l’Europa d’entreguerres i de com ho aconsegueix d’una manera molt surrealista mentre l’autor ens va posant de fons els principals fets ocorreguts al seu país: la fi de l’imperi austrohongarès, els meravellosos anys 20, l’ascens i caiguda del nazisme i la incorporació  de Txecoslovàquia dins del bloc comunista.

Jo confesso, el violí d’Auswitch i ara El violí d’en Lev, tres novel·les al voltant d’aquest instrument musical que val la pena llegir. La darrera no és exactament una novel·la, ja que és el recorregut que fa l’autora per intentar esbrinar l’origen d’un violí que l’ha captivada pel seu só. En aquest intent de reconstrucció ens fa un recorregut per part de la història europea des del segle XVI, quan es varen començar a construir el primers violins (tal com ara els coneguem) a Cremona i la seua expansió per tot el continent. Jueus, gitanos, nazis, comunistes, emperadors, aristòcrates, músics, lutiers, van passant per les pàgines del llibre per intentar donar un solució a l’origen del violí, cosa que no serà fàcil.

Per més informació:

https://www.vilaweb.cat/noticies/vida-violi-historia-europea/

Durant el passat folkestiu organitzat per l’Ateneu de Bétera vaig trobar aquest vell (2012) sobre les vivències de l’autor durant el temps que va estar fent classe a Nova Anglaterra, més concretament a Providence. Més enllà de les descripcions sobre el funcionament de la Universitat allà o de l’oratge hivernal que va fer aquell any, em quede amb la descripció de la situació política i social dels Estats Units d’aquells anys i les comparacions que fa amb la societat valenciana del moment o durant la transició (no vos perdeu el capítol dedicat al Tea Party).

Es estrany que estant prop de Boston, parla d’alguns esports i no diu res dels Boston Celtics, l’equip de mític Larry Bird.

I per acabar, visca el Barça i Frank Sinatra!

Aquest estiu les brigades forestals han netejat un tros de bosc en una de les entrades a les Travesses. Però aquesta feina no valdrà per a res si alguns fills de puta continuen llençant la seua merda a la zona o per dins del bosc.

Les petites històries que fan més atractiva aquesta ciutat i no els grans balafiaments de l’època que ara alguns volen recuperar són recollides en aquesta petita guia editada per l’Associació Cultural Institut Obrer i l’Ajuntament de València. En ella descobriràs els petits senyals que la història ha deixat en la ciutat, els carrers d’aquesta, curiositats sobre el riu,fonts, ponts i altres objectes que poblen el paisatge urbà de la ciutat. Hi ha un capítol dedicat a la València desapareguda, però crec que l’autor es massa benèvol atribuint-ho tot a la voracitat urbanística del franquisme, crec que molts palaus i altres edificis es varen enderrocar o eliminar per a esborrar el passat de la ciutat com a capital d’un regne o país, que no quedara constància de la seua importància i que els valencians oblidarem el nostre passat. Ja ho va dir Felip V: “Picad todos los escudos del reino que hay en las murallas de la ciudad. Para que un día olviden que fueron valencianos y que fueron libres”, doncs els seus successors varen continuar amb l’exemple amb l’excusa de “modernitzar” la ciutat.

Aquesta guia és una traducció d’una prèvia escrita en castellà i això es nota massa. Potser el traductor hauria d’haver estat més acurat en aquesta ja que hi ha massa errades pel meu gust, sobretot noms en castellà i algunes construccions mal fetes.

Viatjar a Síria a descobrir el país i redescobrir els orígens de la civilització occidental i et trobes una guerra i refugiats que fugen, un drama del que no som innocents els occidentals. Cristina Àlvarez ha reflectit aquests sentiment contradictoris i actuals per a vergonya de la humanitat al llarg dels 24 poemes que formen aquest llibre. Jo personalment recomane el titulat “Mosaic de la guerra”, on en un poema l’autora ens fa arribar tots aquests sentiments: la guerra actual, el esplendorós passat romà i la mitologia grega:

“Mentre Síria agonitza reneix Roma

que ressuscita Grècia en un miratge

de nimfes i amazones venerant

Neptú i les ones, Troia i el poder.”

“Aquesta novel·la s’inspira en fets i en personatges reals, a qui l’autor ha atorgat una vida privada i un discurs imaginis. Tot i això, aquesta és una veritable història russa.”

Vadim Baranov si que existeix, però amb un altre nom i recomane la lectura d’aquest llibre a tots aquells que encara defensen al sàtrapa de Vladimir Putin o al seu estimat Stalin. Cinisme, hipocresia i tot el que pugues imaginar passen al llarg d’aquesta ficció, que com diu l’autor a l’inici no s’allunya molt de la realitat.

“– Saps el que deien els moscovites de la Lubianka a l’època de L’URSS? Que era l’edifici més alt de la ciutat, perquè des dels seus soterranis es veia Sibèria.“

A les darreres jornades sobre la memòria democràtica al castell de Riba-roja vaig comprar aquest petit resum sobre les dones vinculades al moviment anarquista i llibertari que varen passar per València, moltes d’elles vinculades a l’institut obrer o al internat-escola Durruti. La més famosa de totes és Frederica Montseny, però cal recordar que hi va haver moltes més que cal rescatar de l’oblit provocat per la dictadura feixista.

Fa uns 35 anys la ciutat de València va guanyar dues batalles al franquisme i als seus hereus: salvar el Saler i salvar el llit vell de Túria que volien convertir en un nus d’autopistes que hagueren partit la ciutat per la meitat deixant la seua merda per tot arreu i sense cap utilitat cap als ciutadans, ja que per allà només hagueren passat que vehicles de pas.  La pressió popular va fer que tot (o quasi tot) el llit vell del Túria es convertira en un espai públic amb zones verdes, esportives i d’oci esdevenint un veritable pulmó ver per a la ciutat.

Aitana Guia ens conta aquesta història i ens analitza la situació actual del riu i de com podria ser en un futur conjuntament amb altres projectes ideats per donar més habitabilitat a la ciutat. Analitza les coses ben fetes i les que no, les que es podrien millorar i com han actuat al llarg dels anys els diferents consistoris i la Generalitat (amb encerts i amb errades independentment del color polític del partit que la controlava en aquell moment). També ens avisa dels perills en que podem caure, comparant amb altres ciutats, i quins projectes hi ha pendents o es poden fer. Ara, en aquest tema no són optimista, degut al canvi de color del consistori. Farà la Sra. Català el projecte d’unir el Parc Natural del Túria amb el de l’Albufera pel nou llit del riu? o es dedicarà a la política de l’asfalt de la seua admirada Rita Barberà? Ampliaran el port que no fa falta? posaran la por al coll als del Cabanyal altra vegada?…..

Un lectura molt recomanable per saber més coses de la capital del nostre País Valencià escrita per la filla d’un dels millors professors que vaig tenir a al facultat i gran lluitador pel seu país, en Josep Guia.

Als anys 98, 99 i 2000 vaig realitzar tres cursos a Sant Feliu de Guíxols organitzats per la Universitat de Girona, dos de cinema i un sobre la història del jazz. Als cursos de cinema la majoria dels ponents eren de col·lectiu de crítics de cinema de Girona, i entre ells l’Àngel Quintana. Allà vaig començar a desintoxicar-me de la dependència de la Cartellera Túria de València i vaig descobrir que a més dels Albatros (València) o el Verdi (Barcelona) hi havia altres temples cinèfils: el desaparegut cinema Modern a Girona, el petit cinema Truffaut, la llibreria 22 de Guillem Terribas, o el Museu del cinema de Girona, o val la pena visitar moltes de les exposicions temporals.

Llegia al Punt o a altres diaris els crítiques de gent com Guillem Terribas , Imma Merino, Àngel Quintana i Salvador Montalt, que varen participar, si no recorde malament, com a ponents als dos cursos que vaig realitzar al monestir de Sant Feliu de Guíxols, però mai havia llegit cap llibre d’ells  i quan vaig veure aquest d’Àngel Quintana amb aquest atraient títol amb regust cinèfil vaig comprar-lo i l’experiència no ha decebut gens. Recórrer el París dels anys 80 amb els ulls cinematogràfics de l’Àngel ha estar una bona experiència plena de records, tan cinèfils com literaris o musicals.

Fa uns mesos anàrem a veure l’exposició al Caixaforum de València sobre l’Apol·lo XI i l’arribada de l’home a la lluna. Allà vaig comprar aquest llibre de divulgació matemàtica totalment recomanable, malgrat que alguns capítols es poden fer massa pesats per a gent no introduïda en aquest món, i per tant se’ls poden saltar o llegir sense aprofundir massa.  El títol parla de matemàtiques, però pot ser un una simplificació,  crec que l’astronomia és una especialitat científica que beu de molts fonts: matemàtiques, química, física, biologia, tecnologia o fins i tot la història i això és veu clarament en aquest llibre o com vaig descobrir al curs que va fer fa anys Juan Fabregat per a professors de secundària.

Abstenir-se gent que encara creu en l’astrologia i coses semblants. Encara recorde com el professor Joaquim Olivert, a la facultat de matemàtiques, posava a parir a totes aquestes pseudociències que tant atreuen a la la gent “analfabeta numèrica”, com diria John Allen Paulus.